Més enllà del 15M

Referir-nos al concepte “revolució cultural” en el virtual món de la Wikipèdia és sinònim de desplaçar-nos, sense remei, al màgic, per irreal, món de Mao Ze Dong. Inspirador, des de 1966, d’un particular relat que ens promet un paradís idíl·lic en perfecta harmonia amb l’entorn –però també amb perfecta harmonia amb el poder- de l’herència del qual encara en viu la Xina actual.

Però no és aquesta la revolució cultural a la que em vull referir… No voldria resignar-me a pensar que l’alternativa al capitalisme salvatge que estem patint és el capitalisme salvatge sense drets. No. La revolució cultural a la que faig referència se’ns presenta com l’única via per fer possible qualsevol canvi substancial en el nostre gris i pessimista esdevenidor. Ja no hi ha més cruïlles, ni més temps per malbaratar. O canviem la cultura d’allò que ens ha mogut des que el neoliberalisme s’ha imposat com a monopoli intel·lectual del sistema, o l’absència de cultura ens canviarà a nosaltres fins fer-nos irreconeixibles baules d’un capitalisme que fagocita tot el que troba al seu abast.

Per què els xamans del pensament únic ens volen fer creure que fent exactament el mateix obtindrem resultats diferents? Per què l’alquímia capitalista ha estat capaç de fer de les víctimes –ciutadans-, botxins de la situació viscuda, i dels botxins –bancs-, fràgils instruments als que és prescriptiu rescatar? Per canviar el sistema hem de canviar els nostres hàbits –és a dir, la nostra forma d’existir-? O els nostres hàbits han d’anar dirigits a fer permanent allò substancialment tòxic del sistema actual?

Repensar les pròpies formes de viure és, en el fons, una cultura de revolució. Una decisió dura de prendre, no col·lectiva, sinó indefectiblement individual, de la qual no hi ha marxa enrere perquè el passat de la cobdícia ja no tornarà –afortunadament! Una cultura que passa per l’exigència democràtica, civil i ètica, que la redistribució de la riquesa i l’obligatòria limitació del tenir entès com a posseir, són els únics paràmetres que faran sostenible, en el futur, un planeta amb 7.000 milions d’individus que mengen, consumeixen i depreden els recursos sense límit, en un món que sí que és limitat. Ni tothom pot tenir tot el que vol, ni tot el que hom té ha de ser sacralitzat en nom d’una propietat privada que també, moralment, forma part del col·lectiu. Redistribuir és l’única forma de fer justícia en unes societats en les quals la distància entre els que més tenen i els que més necessiten ha augmentat sense parar.

La cultura de revolució és, per a mi, un retorn a la política. Sense concessions. Sense tebiors. La victòria del capitalisme, del neoliberalisme, de l’economia de mercat, no és casual, ni a-ideològica, ni neutra. Margaret Thatcher afirmava que la societat no existia, que només existien els individus. I aquesta afirmació és una de les premisses ideològiques més totalitzadores i bel·ligerants que han existit les darreres dècades. Aquesta idea, que ha governat des de 1979, ens ha dut al caos actual. Amb la complicitat de les democràcies modernes. Viure 30 anys sense alternatives ideològiques ens ha empobrit com a ciutadans d’una manera, probablement, irreversible, i hem acabat assumint un únic discurs, el que pregona la revolució cultural del nostre particular Mao. Evitar alternatives o negar-les és una forma d’ideologia forta. Disposar d’un únic pensament és una forma d’ideologia forta, perquè la ideologia funciona, precisament, quan és invisible.

I la cultura de revolució demana, exigeix, capgirar aquest profund estat ideològic predominant en el que estem instal·lats. Com afirmava Weber, ja no és l’economia la que ens salva als individus, sinó que som els individus els que hem de salvar l’economia, encara que això passi per renunciar a la democràcia. L’economia no suporta l’ideal de llibertat i de drets que propugna la democràcia, i l’expropia de tota legitimitat obligant que a les cambres de representació política s’actuï contra el benestar i els interessos de la ciutadania, en benefici de la pròpia economia. Perquè encara que el sistema polític es buidi de poder, això no vol dir que el poder desaparegui.

És el temps de l’acció, d’una actitud d’inevitable contestació en la que cal posar fi al cicle de la il·lusió en la que viu instal·lat un confortable “ciutadà” que té assumida la condició irreversible de drets inesgotables i de consum il·limitat, com si mai no s’hagués lluitat per assolir-ho. La cultura de revolució ens obliga a defensar el que s’havia aconseguit, virar cap a la política, renunciant a allò superflu, sí, però reclamant allò fonamental: drets, llibertat i dignitat.

1 comentari

  • amarfull

    20/05/2012 12:13

    Estar indignat, tal i com diu n’Stephan Hessel, implica un compromís. La indignació, com a compromís, i com a queixa, enriqueix la democràcia. Atendre-ho és un assumpte cabdal de la política en un sistema democràtic consolidat com el nostre.
    Tots hi hem fet concessions, però tots hem estat d’acord que calia ser responsables i escoltar-los, i transmetre la necessitat de donar respostes a les noves veus socials que s’han estimulat des de les xarxes socials i un nou associacionisme que cal comprendre, encara que allò que els uneixi sigui la indignació.
    Militants de CDC han analitzat el seu valor.
    http://andreumarfull.wordpress.com/2012/02/25/elsindignats-militantscdc/

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús