La Catalunya que vindrà

Les prediccions fetes en política tenen un risc molt alt de ser errònies i esbiaixades. L’exemple de les enquestes prèvies a les eleccions del 25-N, podria confirmar aquesta afirmació, però no és la única. Ni de bon tros. Quan algú s’esforça en asseverar què passarà en el futur de la governança política ho fa, o bé perquè defensa uns interessos d’algun dels actors en joc, o bé perquè és un irresponsable. Per això pot semblar pretensiós que faci un article sobre allò que ja, d’entrada, critico. Ho faig, conscientment, sense cap fonament pretesament científic, ni cap voluntat de pontificar una certesa inqüestionable que només es vegi interpel·lada pels fets que es succeiran en el futur. Ho faig atenent, només, a l’estricte aplicació del sentit comú. Del que hem après en el passat, si és que aquest ha estat capaç de fer-nos aprendre res. Ja ens avisava des de l’exili Max Aub, ”ens tocarà aprendre allò que els nostres avis ja sabien”. La Catalunya que vindrà després del 25-N, a efectes de governabilitat, no serà una Catalunya plàcida. Les mesures econòmiques que ens anticipen, si ningú hi posa remei, seran dures, restrictives, regressives i profundament injustes. Aquestes mesures econòmiques vindran agreujades per la nul·la sensibilitat que ens professa un estat al que ja hem advertit que volem marxar tan aviat com sigui possible. Un estat que està a punt de fer la seva 15ena suspensió de pagaments de la seva història. Un estat que s’entesta en mantenir un sistema d’infraestructures ineficient, irracional i pervers. Que defensa l’AVE a Galícia, però que nega el corredor mediterrani, territori per on circula el 50% de les exportacions totals de l’estat espanyol que entren a Europa. Un estat que nega l’extremada i insostenible “solidaritat” fiscal a que està sotmesa Catalunya. Un estat, en definitiva, que només entén el nostre país com una part de la nació a qui reduir sigui com sigui, perquè deixi de reivindicar, perquè pari de parlar (en català) tal com exhortala LOCME de l’inefable ministre Wert i perquè, en definitiva, produeixi (encara que sigui deute) a l’espanyola. La Catalunya que vindrà després del 25-N no serà fàcil de dirigir pel Govern Català, però tampoc de digerir pel Govern Espanyol. Ens trobem en una cruïlla històrica molt similar a la de finals del segle XIX, quan Espanya quan perd Cuba i Filipines i Joan Maragall pensa en la famosa Oda que serà el resultat d’un rebuig frontal i una negació a l’Espanya oligàrquica, endarrerida, centralista i monàrquica. Ens trobem en un punt molt similar, en el qual podem assolir la plena llibertat com a opció possible, però en cap cas com a procés inevitable sobre el que ja no ens haguem de preocupar. Un cop passat aquest punt marcat pels capricis dela Història, valorarem si vam optar per la sobirania o ho vam fer per altres propostes polítiques, com en el seu moment el federalisme de Pi i Margall o, fins i tot, l’iberisme que propugnava la unió política de Portugal, Espanya i Andorra. El futur ens pot deparar una Catalunya ibèrica, una Espanya reformada però amb el mateix perfil de pell de brau o, perquè no, un nou estat d’Europa. El passat ens ensenya, o ens avisa, que no hi ha procés fàcil per a Catalunya. Que l’aparell de l’estat i la seva Constitució han estat pensats i dissenyats per a cosir políticament una nació, encara que aquesta sigui la suma d’altres nacions. I que no hi haurà una transició sense cost, ni esforç, ni tampoc, la perseverança inesgotable d’un poble que no vol abaratir cap somni perquè veu al seu abast allò que ha perseguit durant 300 anys.

Etiquetes

7 comentaris

  • Arnau Pujol Trias

    08/12/2012 12:24

    Consulta el setembre del 2013?

  • ianF

    30/12/2012 13:02

    Un dia serem lliures amics!
    Viatjant per Europa, veig que no som els unics que reclamem independencia, altres cultures cercan reconeixament desesperadament també.
    Les mapes politiques s´han de modifiar i molt. La historia ha sigut molt cruel envers la pluralitat cultural. Els governs centrals tendeixan sempre al centralisme. Llastima.
    Un dia la Bretagne i la Corse seran lliures. El norest d’Angleterra també, etc etc. Només en Europa la llista es llarga.
    Al mon encara existeixan uns 2500 llengues malgrat tots els esfoços dels governs centrals. El mapamundi politic canviara i molt amics, i benvingudes siguin cada i totes les noves nacions!
    Perque la gent pugui expressarse en la llengua que vulguin, els militars i altres veus que promouen el status quo, hauran d’adaptarse als nous temps.
    Avui dia amb l’informació cada vegada mes accessible gracies a l’internet, cap força militar te credibilitat.
    Es un moment molt dolç per les cultures, es recuperaran la gran majoria espero.
    Adeu a la por, i benvolguda sia la esperança!
    Visca l’estat català!

  • Victor Rivas

    07/01/2013 0:30

    Amic IanF, t’has oblidat de la llibertat del barri de La Mina, de Sant Roc, del princitat de Ciutat Badia i de la República independent froamada dels puticlubs de la Jonquera.
    A més a Espanya, si tots aconseguim un nivell d’excitació i “subidón” co el teu, igual aconseguim al fi un barri de Malasaña separat dels fatxes D’Europa, i una “Calle del Laurel” a Logroño on es pugui beure lliurement en pilotes. Així fins als 2500 països que demanes.
    Mentre tot això arriba, amic… ja t’has fet d’una mútua? Perqué a la teva estimada Catalunya hauràs de pagar. Igual que els peatges, i els diaris com aquest.

  • Montserrat Galí

    07/01/2013 8:11

    Soc filla de catalans exiliats a Méxic. Visc a Méxic. Estimo Catalunya i Méxic per igual, pero no puc entendre la por dels catalans a donar el salt,a pensar en gran. No entenc allo de la “caseta i l`hortet”, les “betes i fils” i “al por petit hi ha la bona confitura”. Penseu que Finlandia al 1905 quan es separar de l´Imperi rus estava millor que Catalunya ?. Ho tenia millor Croacia ? o Bosnia ? Catalunya es rica, poblada, te tota mena de recursos, empreses de dimensió mundial….Te una cultura, una llengua, un desenvolupament cientific, ha donat al mon artistes, escriptors, cientifics, esportistes, ….Em podeu dir que es el que falta ? Si seguiu lligats als legalismes, no s`arrivará enlloc, i la decepció será enrome, grandíssima. No hi ha marxa enrrera. Espanya passaria una factura molt gran ¡¡ Espero no morir abans de veure Catalunya independent.

  • joan Q Estrago

    14/01/2013 16:59

    M’interesa llegir el comentari

  • vicenç moline i amigó

    17/01/2013 22:31

    moltes gracies montserrat galí , espero que sigui possible viure aquesta fita
    nosaltres els que estem aquí ho esperem amb candeletes

  • Murphy

    20/01/2013 14:09

    Amic Oriol,
    Ja saps que hi ha molta més feina que fer a Catalunya abans de es pugui considerar un país madur i preparat per assumir responsibilitats com estat propi. Molt sovint es pregunta “Oi que no som prou madurs per decidir per nosaltres mateixos?” La resposta evident, pel Cas Pallerols, per la reclamació de les CUP als Països Catalans, es que no. Primer pas – establir una cultura de transparéncia i “accountability”, col.laborant amb els grups espanyols de aquest tipus per a reformar les regles. Catalunya sense aqusta reforma será només una Espanya en miniatura. Failed state.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús