No creure en déu

La proclamació del Papa Francesc, que ha estat notícia, portada i motiu de debat públic amb més dedicació quantitativa i qualitativa per part dels mitjans públics catalans –i òbviament privats- que no pas la del President dels EEUU, m’ha fet pensar si per aquells que no professen la fe catòlica, ni cap d’altra, la celebració del conclave era una bona oportunitat per a reflexionar sobre la condició d’ateu a la nostra societat. Una opció de consciència perseguida al llarg de la història, molt més que la de qualsevol confessió, i per la qual encara no hem trobat un terme que la pugui qualificar amablement, positiva, encertada. Tal com assenyala Michel Onfray, l’impiu, l’irreligiós, l’infidel, l’incrèdul, el descregut, són construccions lingüístiques que denoten amputació social d’aquell que no combrega amb les faules o pensaments màgics, però que sí confia en la ciència i la raó el destí d’aquesta petita espècie d’animals racionals que som els humans. Ateus del món que s’autodefineixen politeistes, agnòstics o no-creients, com un eufemisme que fa de bàlsam davant d’una societat que encara no assumeix de bon grat la no-fe. Ben mirat, ja és contradictori haver d’afirmar un tret d’identitat propi que té a veure amb la llibertat i l’emancipació individual, des de la negació-a.

He seguit amb interès i, perquè no dir-ho, amb dissimulada fascinació la corrua de cardenals que tancats a pany i forrellat escollien el seu líder de files. Acompanyats els porprats, també, d’aquells sentiments més reprovables i intrínsecs de l’home; l’enveja, el ressentiment, la set de poder, l’ambició… perquè tot ha estat, finalment, molt terrenal, massa. Com la seqüència de fets que van dur a la dimissió de Benet XVI, com l’afer Vatileaks i la deslleialtat d’un majordom a qui fas partícip de la teva intimitat, com les sempre difícils relacions entre el poder de déu i el poder terrenal. Entre el Cèsar i Déu. Entre l’emperador i el profeta. Un conclave quasi perfecte, sinó fos per la manca de mística que l’ha acompanyat.

Per això observo amb flegma com un poder que proclama la humilitat i l’austeritat, celebra davant els mil milions de seguidors que té, un nou regnat banyat d’or, poder i influència política i social mundial, d’un dels estats més petits i menys democràtics del món.

13 comentaris

  • ernino delsous

    18/03/2013 15:56

    bo

  • Ferran el Catolic

    18/03/2013 17:38

    L’article es d’un anticlericalisme correctissim. I prou, no diu res. Una opinió d’un individu, si vols. Un pel demagogic, amb frases que no cal trencar-se molt el cap.

  • Jaume Bellmunt

    18/03/2013 22:41

    Molt d’acord Oriol! És intolerable que en un estat aconfesional es pugui donar tanta cancha a un cap religiós. quan ho fa l’Iran en diem que es una teocràcia! Sembla que ha tornat el NO-DO

  • Jaume

    20/03/2013 15:10

    Et comdemanàs Oriol! Seguim igual que sempre, El simbolisme i la força emocional del discurs d’allò desconegut no té aturador. La religió segueix complint la seva funció en una societat vestia de fragileses i pors. No acceptem la mort.

  • Joffre

    21/03/2013 11:26

    L’elecció de Francesc I és una reacció clara contra el poder establert a Roma. El 50% dels fidels catòlics es troben a Amèrica del Sud i aquest és el gran mercat per explotar. A Europa, el procés de secularització fa que l’església tingui ja molt poc recorregut per a créixer

  • cabestany

    22/03/2013 1:27

    El politicament corecte és ser ateu-agnòstic, declarar-se catòlic no queda gaire bé. Com és que critiqueu que se’n parli , parlant-ne, no infleu encara més el que critiqueu?
    Per què aquesta fascinació-obsessió dels no creients per les religions? Hi ha una cosa que no enteneu, que se us escapa i vinga buscar explicacions-justificacions.

  • Jaume de Marcos

    22/03/2013 10:43

    Oriol, als països anglo-saxons ja van veure fa temps que calia evitar autodefinicions negatives i per això allà se’n diuen “humanistes”, a l’esglèsia Unitària n’hi ha un munt (perquè no cal creure en Déu per ser-ne membre).

  • la lluita es festa

    23/03/2013 0:58

    Peratallada, un poble estetic pero superficial, no te vida , es un poble tematic,igual que una vida sense la llum de les estrelles sense cap Deu, una vida de badar i futbol, una vida tematica.

  • Francesc Ullastre

    27/03/2013 12:39

    Per a aquells que no saben ben bé si son agnòstics o bé directament atéus recomano vivament la lectura del llibre “El Espejismo de Dios” del biòleg britànic Richard Dawkins. Hauria de ser de lectura obligatòria per als cristians i per als creients de totes les confessions religioses.

  • uale

    02/04/2013 19:12

    Francesc Ullastre, m’has tret el comentari de la boca! Jo justament l’he llegit i com a ex-creient-practicant, t’he de dir que si tenia alguns dubtes, aquest llibre me’ls ha discipat del tot: la religió és el gran frau de l’espècie humana. Des de la ciència i el sentit comú els arguments de Dawkins són irrefutables. Farien posar vermell de vergonya a qualsevol sacerdot de qualsevol religió…
    Una reflexió: ¿com és que les plantes, els animals i els bacteris no necessiten adorar cap ésser sobrenatural per viure plenament? ¿No habitaven feliçment la Terra abans que nosaltres i la continuaran habitant quan nosaltres ja no hi siguem? ¿Quin déu adoren a Mart, Júpiter o Saturn?

  • JOARGO

    02/04/2013 23:15

    Yo conozco los verdaderos Mandamientos de la ley de Dios, empleados por la iglesia: PRIMERO: mucho amor a Don Dinero.
    SEGUNDO: robar a todo el mundo.
    TERCERO: buena carne de cabra y de buen carnero.
    CUARTO: ayunar después de estar harto.
    QUINTO: buen vino blanco y buen vino tinto.
    Y ESTOS CINCO MANDAMIENTOS SE RESUMEN EN DOS: TODO PARA MÍ Y NADA PARA VOS.
    ¿Os recuerdan a religiosos, políticos y banqueros?

  • Joan

    02/04/2013 23:34

    Els països protestants són els més lliures, democràtics, rics i poderosos del món. Els Estats ateus els més donats a la censura, la policia, el culte a la personalitat, etc.
    Són dades “macro” que no poden enganyar.
    Els ateus simplement són nans que no poden creure en res més i per això sovint ataquen “la idea de déu”.
    La realitat els desmenteix rotundament i els pinta com el que realment són: sorruts i panxacontents.

  • detector

    03/04/2013 23:25

    Article amb esquemes del segle XIX.

    Actualment el que és políticament correcte és menysprear tota inquietud religiosa, o dit de manera més light, si algú s´inquieta, espiritual. Just quan l´Església atén l´espai que li pertoca (quan menys enravessat amb l´Estat, millor), i quan més ens cal.

    En una altra secció de l´Ara, es parla dels beneficis de la meditació per als estudiants. Òbviament, no cal creure en res transcendent per practicar-la. Un bon cristià ha de fer examen de consciència periòdicament. Tampoc cal ser de cap Església, per fer-lo, ni tots els cristians tenen un comportament encomiable, és clar, però ves per on, la Ciència respon a unes preguntes de l´ésser humà, i les Religions a unes altres menys quantificables, però que sovint són les que més ens interessen, més enllà de tenir la panxa plena i un smartphone a la butxaca.

    Aquest laicisme agressiu, emparat amb les animalades que ha fet l´Espanya reaccionària amb el vistiplau d´una jerarquia submisa (la degeneració més grossa fou el nacionalcatolicisme franquista) vol foragitar qualsevol inquietud espiritual de l´escena, justament quan ens n´adonem que els paradigmes de la societat industrial se´ns fan curts, quan a altres llocs les barbaritats les van fer els que van voler arrencar la religiositat al poble, i s´obliden de la monja Teresa Forcades, o del bisbe Casaldàliga, que són els qui segueixen l´Evangeli, mentre carreguen tintes contra la COPE.

    Els nens ja no saben ni comentar un pantocràtor perquè l´escola els ha escamotejat una part de la seva història, perquè, agradi o no, les arrels de Catalunya i d´Europa es fonamenten en el cristianisme i en la Il.lustració, en just equilibri.

    Actualment, que la gent va tan perduda que cau en paranys del màrqueting New Age a la carta, en creure´s qualsevol xaman cantamanyanes de pura desesperació, en que es parla de l´holisme per encarar el segle XXI…

    trobo aquest article mandrós, que es limita a repetir quatre tòpics que ens sabem de memòria, però que sempre queden bé en societat si es vol anar de progre sense trencar-s´hi el cap.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús