“Vostè és un lladre!”

“…l’instint dolent és en l’home més poderós que el bo…

…el temor i la força tenen més imperi sobre ell que no pas la raó…”

Diàleg a l’infern entre Montesquieu i Maquiavel

 

 

Miro a Youtube la compareixença d’Adolf Todó, ex-director general de CatalunyaCaixa, i el portantveu de les CUP, David Fernández. És un dels vídeos amb més èxit de la setmana, i ha estat visionat per més persones que tots els lectors del diari més llegit. El consum d’informació, avui, és així. Necessitem missatges clars que permetin entendre, en no més de 4 minuts, la complexitat d’una situació que acaba amb l’esfondrament d’una entitat d’estalvi creada el 1926 i presidida pel mateix Francesc Macià l’any 1931 i què, finalment, per la pèssima gestió feta és intervinguda per un organisme públic espanyol.

El diàleg mantingut entre en David i n’Adolf, carregat de força, evidències i titulars, suposa la versió contemporània que el dissident Maurice Joly va immortalitzar en el Diàleg a l’infern entre Montesquieu i Maquiavel.

En David és la veu de la consciència. Tot i no compartir algunes de les expressions un pèl agressives (Suaviter in forma, fortiter in re), el que diu és el que la majoria voldríem haver expressat, és la veu de l’ètica universal, sense eufemismes ni tecnicismes que tenen per funció emmascarar la veritat. Intuïm que el que diu en David és cert, i ell així ho transmet. Sense concessions. La seva és la veu de la nostra indignació, i ho és en contra d’aquells que ens fan passar com a inevitable el que ha estat un engany i una estafa premeditada per una part importantíssima de la gestió de l’entitat dels darrers 7 anys.

N’Adolf és l’home que es creu un triomfador, perquè mentre 80.000 homes i dones signaven ordres de preferents des de l’engany i l’abús de confiança –quan el Banc d’Espanya ja havia exigit més transparència en la seva comercialització-, ell s’endú 30 milions d’€ amb la trista complicitat de moltes titelles que envolten el gran bufó. Per cert, 30 milions d’€ acordats en un contracte que el propi Todó es sorprèn incomprensiblement de la seva difusió en un irrefutable exemple que ens cal molta més transparència en aquesta democràcia tan debilitada.

N’Adolf és l’exemple d’un self-made-man, que es nota que s’ha fet a ell mateix perquè s’ha quedat a mig fer. Quan n’Adolf arriba a casa i es treu la cuirassa d’Armani, el que queda és un home en calçacurta marginat i empobrit com a ciutadà i de vergonyós exemple pels seus descendents. 30 milions d’€ és el preu per la seva ànima. Una ínfima compensació rebuda a canvi del desprestigi i de l’exclusió moral, ètica i pública que es perpetuarà fins que la memòria resisteixi el seu nefast llegat.

El no-oblit que reivindica en David és, amb tota seguretat, el major càstig imposat a n’Adolf. El no-oblit de la vergonya, l’engany, el cinisme i l’estampa d’un individu que va oblidar l’ètica civil, un dels principis fonamentals de la res-publica. Perquè 30 milions d’€ usurpats a 80.000 homes i dones honrats, no et fan un home-pobre, però no t’eviten passar la resta dels dies com un pobre-home.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús