Arxiu de la categoria ‘General’

Classe de religió; els límits entre el saber i el creure

dilluns, 10/06/2013

La Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa coneguda erròniament com a llei Wert, ja que el conjunt del govern espanyol aplaudeix el text d’aquesta reforma educativa, ha aixecat moltes butllofes. La recuperació de la classe de religió com assignatura avaluable per a la selectivitat i computable per a la concessió de beques, n’ha estat una de les més destacables. Aquesta novetat, que recupera la posició de la religió a l’escola amb anterioritat a l’any 1990, suposa un clar retrocés ideològic en la forma de concebre el nostre sistema educatiu, i un cop de destral al principi de laïcitat.

L’argument que esgrimeixen els bisbes de la Conferència Episcopal espanyola, principals actors en la incorporació d’aquesta modificació que recupera la religió com assignatura fonamental, és la necessitat d’impartir uns coneixements que consideren imprescindibles per entendre la història, l’art, la filosofia o la literatura de la nostra societat. I fins aquí podríem compartir una part de la reivindicació, aquella que considera la religió com a fet social i que, aquest, és indestriable de la nostra història com a societat. Però quan Rouco Varela, al mateix temps, justifica l’existència de la crisi que patim perquè ens hem allunyat de Déu, l’argument del conèixer dona peu, perillosament, a l’exigència de fer creure als i les joves que fa anys han desertat del catolicisme.

¿Entenem la religió com una assignatura que ha de promoure la fe catòlica del jove, l’espiritualitat derivada d’una revelació i d’uns dogmes o l’adequació moral de la seva conducta a la doctrina emanada des del Vaticà?

O, pel contrari, ¿entenem la religió com una matèria informativa del fet religiós, com a part de l’explicació social que emana d’una creença transmesa de pares a fills que, inevitablement, ha influït en l’art, la història i la política, i pensem que l’espiritualitat és una dimensió de l’ésser humà lliure?

El saber i el coneixement són objectius que cal perseguir des de l’acció educativa. També la formació en eines, capacitats i habilitats de l’individu. Però que l’escola faci creure en una doctrina ideològica o confessional determinada, és objectiu de la nostra acció educativa pública? ¿Hem de fer que l’escola pagada per tots estigui al servei d’una cosmogonia que fuig de la racionalitat, la pluralitat i la ciència i que s’encomana a la creença i al dogma? Per què, doncs, hauríem d’acceptar que el catolicisme té uns privilegis que negaríem, i justificadament, a l’islamisme xiïta? O al comunisme revolucionari?

Parlar de valors i de moral a l’escola hauria de ser sinònim d’ètica ciutadana, compartida i universal. De respecte i de tolerància. De diàleg i de debat. Que allò que considerem com a virtut, ho sigui per a tots els ciutadans, professin la confessió que professin, o no en professin cap. Però imposar una moral que hagi de prevaldre per sobre de tota la resta és, simplement, adoctrinament. Del tipus que sigui. ¿Que no és una moral acceptable i suficient aquella basada en la Declaració Universal dels Drets Humans? Al cap i a la fi, són uns principis establerts pels homes i dones del nostre món i no per profetes designats per un poder no democràtic.

L’aposta per una escola laica no s’oposa a l’espiritualitat, ni a la moral, ni a la poesia. Que la religió s’apropiï i monopolitzi el debat de l’espiritualitat és una exclusió implícita d’opcions de consciència no teistes. Cal posseir una determinada fe per ser bona persona? Per practicar la virtut? Per ser solidari? Per respectar l’altre? Per comprometre’s socialment? De fet, alguns credos són del tot incompatibles amb la pràctica de les virtuts ciutadanes…

Si entenem la religió com a fe, voldrà dir que la moral que preval és aquella fixada per la fe (només la pròpia, excloent la de l’altre), i que no accepta fixar per a l’esfera pública unes normes morals que emanin dels poders democràtics, sinó que només acceptarà com a vàlides aquelles que provenen de la moral que la religió imposi. Estarem negant la possibilitat d’esdevenir ciutadans responsables, compromesos i ètics, des d’opcions de consciència que no siguin la d’un mateix.

Si entenem la religió com un fet social que cal conèixer, i cal, la història ha d’incorporar-la amb neutralitat, la filosofia s’haurà d’explicar des de les seves múltiples arestes, que es van configurar per la persistent acció de la religió en contra de la ciència i el progrés, i l’art ens dibuixarà les paràboles que servien el poder religiós per comunicar al poble una moral col·lectiva i unes tradicions mil·lenàries de les que encara en som dipositaris.  En definitiva, la religió com a indiscutible realitat de la nostra societat ha deixat profundes empremtes que tenim l’obligació de conèixer, però no de professar o compartir.

No creure en déu

divendres, 15/03/2013

La proclamació del Papa Francesc, que ha estat notícia, portada i motiu de debat públic amb més dedicació quantitativa i qualitativa per part dels mitjans públics catalans –i òbviament privats- que no pas la del President dels EEUU, m’ha fet pensar si per aquells que no professen la fe catòlica, ni cap d’altra, la celebració del conclave era una bona oportunitat per a reflexionar sobre la condició d’ateu a la nostra societat. Una opció de consciència perseguida al llarg de la història, molt més que la de qualsevol confessió, i per la qual encara no hem trobat un terme que la pugui qualificar amablement, positiva, encertada. Tal com assenyala Michel Onfray, l’impiu, l’irreligiós, l’infidel, l’incrèdul, el descregut, són construccions lingüístiques que denoten amputació social d’aquell que no combrega amb les faules o pensaments màgics, però que sí confia en la ciència i la raó el destí d’aquesta petita espècie d’animals racionals que som els humans. Ateus del món que s’autodefineixen politeistes, agnòstics o no-creients, com un eufemisme que fa de bàlsam davant d’una societat que encara no assumeix de bon grat la no-fe. Ben mirat, ja és contradictori haver d’afirmar un tret d’identitat propi que té a veure amb la llibertat i l’emancipació individual, des de la negació-a.

He seguit amb interès i, perquè no dir-ho, amb dissimulada fascinació la corrua de cardenals que tancats a pany i forrellat escollien el seu líder de files. Acompanyats els porprats, també, d’aquells sentiments més reprovables i intrínsecs de l’home; l’enveja, el ressentiment, la set de poder, l’ambició… perquè tot ha estat, finalment, molt terrenal, massa. Com la seqüència de fets que van dur a la dimissió de Benet XVI, com l’afer Vatileaks i la deslleialtat d’un majordom a qui fas partícip de la teva intimitat, com les sempre difícils relacions entre el poder de déu i el poder terrenal. Entre el Cèsar i Déu. Entre l’emperador i el profeta. Un conclave quasi perfecte, sinó fos per la manca de mística que l’ha acompanyat.

Per això observo amb flegma com un poder que proclama la humilitat i l’austeritat, celebra davant els mil milions de seguidors que té, un nou regnat banyat d’or, poder i influència política i social mundial, d’un dels estats més petits i menys democràtics del món.

Depardieu

dilluns, 7/01/2013

Recordo Depardieu interpretant excel·lentment a Danton, en una escena en la que l’home del carrerDanton-, s’enfronta a l’home del poderRobespierre-, en un combat desigual que acabarà duent a la guillotina l’ideal de justícia social. Un Depardieu que no renuncia als seus principis ni quan la revolució és presa pel terror i la pròpia sang la que està en joc. Han passat 30 anys d’aquell film i d’aquella justícia social només en queda la ficció (si que és que mai havia estat quelcom més). Avui Depardieu s’abraça Putin, president del que va ser el país més gran governat per un règim comunista, en una irrepetible metàfora del que és la refundació del capitalisme propugnada per Sarkozy el 2008 però impugnada per l’Hollande del 2012. Sí, el neocapitalisme és això. Un intercanvi furibund i superficial de ciutadanies, petrodòlars, passaports ebris de vodka i política trufada d’interessos. Podem digerir com el jubilat Kristoulas es suïcida perquè la seva pensió no li permet una vida digna, però acceptem encuriosits i apàtics, la més “noble” revolució d’un francès que considera intolerable la redistribució fiscal entre els seus iguals. Paris, bressol de la revolució, i Depardieu, l’antic Danton, que s’abraça a la fe del convers capitalista.

LA VIOLÈNCIA DE BANKIA

dilluns, 28/05/2012

Violència és la impunitat que han demostrat els fets de Bankia-CajaMadrid. Un vicepresident del govern d’Aznar, passa per la gerència dels Fons Monetari Internacional i acaba dirigint un banc que protagonitza el fiasco financer més important de la història d’Espanya.

Violència és que el nou gestor nomenat pel govern anunciï, com si fos un ministre, que disposarà de tots els recursos públics que necessiti a fons perdut per a netejar els balanços tants anys falsejats. Violència, també, és afirmar que quan l’estat hagi assumit unes pèrdues, que encara ningú ha explicat per què les ha d’assumir, ja s’ho farà, malvenent –probablement als mateixos que han gestionat el banc fins ara- les seves propietats més valuoses.

Violència és la legitimació per part dels ressorts de l’estat; fiscalia, governador del Banc d’Espanya, Comissió Nacional del Mercat de Valors i Govern espanyol, d’una situació inacceptable des d’un punt de vista econòmic, polític i, finalment, social.

Violència és callar sobre les responsabilitats que s’hagin d’assumir per tal desastre, alhora que declarar amb un cinisme extraordinari que la única opció és que l’estat pagui a fons perdut l’enorme forat generat per la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliària tantes vegades negada i l’arrogància que Madrid –la del poder institucional- ha mostrat durant les darreres dècades, com ho demostra el fet de valorar per part de consultores de “prestigi” en 13.000 milions d’€ la filial immobiliària de Bankia quan en realitat no en valia ni una tretzena part.

Violència és mentir sistemàticament per amagar deficiències en la gestió i en la transparència de l’entitat. Com per exemple aprovar uns guanys de 309 milions d’€ pel 2011 quan en realitat les pèrdues s’apropaven als 3.000 milions d’€, alhora que permetre que els pilars de l’Estat del benestar –sanitat, educació i pensions- es vegin ressentits per aquesta absurda voluntat que té l’Espanya de l’establishment de fer veure que és l’imperi que no és.

Quina mena de societat es pot construir si s’envia un missatge d’impunitat a aquells que han menyspreat, mentit, manipulat, en definitiva, violentat els fonaments d’allò que és públic?

Ara suposem que som imparcials. Que no tenim cap apriorisme contra el Partit Popular ni contra la ideologia que representa. Què se suposa que hagués passat si un Banc(a) Català(na) hagués evidenciat un forat de 24 mil milions d’€ com a resultat de la seva pèssima gestió? I si l’abús sistemàtic del poder i la cobdícia s’haguessin produït aprofitant l’accés a les institucions? Probablement les conseqüències haguessin estat unes altres. Ben diferents. I n’estic segur que l’escarment al que s’hagués sotmès a l’hipotètic Banc(a) Català(na), ben merescut de totes maneres, viuria anys d’una humiliant penitència.

Sembla evident que ningú, amb poder de fer-ho, demandarà el consell d’administració de Bankia-CajaMadrid. Com que cap fiscal actuarà d’ofici per depurar responsabilitats penals d’un fet que ens durà més penúries. Però la condemna ètica i el no-oblit sí que l’haurien de tenir per part de tots aquells que creuen que no tot s’hi val. Probablement, espero, d’aquella majoria ignorada que representa el 99% de la població.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Urdangarín com a boc expiatori

dilluns, 26/12/2011

    “[…] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. […] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.”

Juan Carlos I, Rey de España

 

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.

Hipocresia

diumenge, 6/11/2011

No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega. Per aquells que en critiquen el moment i l’oportunisme de l’anunci no sé, tampoc, discernir quina és la diferència entre convocar un referèndum el novembre del 2011 o haver-ho fet el mateix mes de l’any anterior, si del que es tracta és d’escollir entre preguntar a la ciutadania o cedir a les pressions dels mercats i de les institucions al servei de lobbies. Ningú ha explicat a hores d’ara quina diferència existeix entre 1€ invertit pel Deutsche Bank en deute grec i la mateixa quantitat d’un ciutadà anònim en qualsevol operació financera de risc –posem, per exemple, el Fòrum Filatèlic o els productes “infal•libles” del delinqüent Bernard Madoff-. No és fàcil entendre, des d’una perspectiva pública, perquè el sistema de la seguretat social és insostenible si té pèrdues i per tant s’ha de privatitzat, però el sistema financer –sempre en mans privades- ha de ser rescatat al preu que sigui. Costa acceptar que els mercats exhibeixin una hipersensibilitat extrema quan, algun polític no escollit per sufragi universal com Lagarde (FMI) o Draghi (BCE), fan una declaració políticament inadequada, però aquests mateixos mercats siguin immunes enfront a la insostenible situació de l’atur a Espanya, a la manca de llibertats del principal avalador del deute europeu (Xina) o, en matèria de política internacional, a la repressió sistemàtica i arbitrària a Síria de Bashar Al Assad. És difícil argumentar que mentre es destinen quantitats enormes de recursos públics a caixes d’estalvi on s’han malversat diners, com la de Castilla la Manxa o la CAM, s’hagi deixat sense finançament durant el 2011 al 30% de les empreses solvents catalanes. Raons i no-raons justifiquen, sempre, les excepcions d’una regla que sembla políticament universal: la hipocresia.

post-política

dissabte, 2/07/2011

Llegeixo una entrevista del catedràtic de la UB, José Manuel Bermudo, sobre el moviment dels indignats, en la que demana temps i serenor per desxifrar el sentit de la història i avaluar quina serà la repercussió que aquesta expressió popular acabarà tenint sobre les nostres societats. I sentencia què de la política liberal democràtica ja no en podem esperar gaire cosa;  la pressió del carrer, les mobilitzacions, les protestes i, finalment, la indignació, acabaran tard o d’hora, situant la política –entesa com a gestió- entre l’espasa i la paret. Enmig de la contestació pública i dels mercats. I afirma que alguns polítics en són conscients d’aquesta situació però que la continuen defensant perquè creuen que l’alternativa és el caos. La política clàssica, continua, el sistema polític democràtic, els partits, tot acabarà essent sacrificat. No és, aquesta, una afirmació fàcil de fer. Seria titllada de demagoga i populista sinó fos que qui ho ha dit és una de les ments més lúcides i dotades de l’acadèmia catalana. La política, certament, mostra dia rere dia la seva inabastable impotència, la seva infinita irrellevància i deixa orfes de referents als ciutadans, però també deixa insatisfets els insaciables mercats. La política, en la seva versió liberal-democràtica, està malalta i tocada de mort. La pregunta que caldrà fer-se, diu, és on ens durà aquest sacrifici i, sobretot, a qui acabarà perjudicant més.

El consens del 15M

divendres, 24/06/2011

L’endemà dels aldarulls provocats pels indignats al Parlament de Catalunya, un programa de televisió trasllada a la seva audiència la pregunta sobre si s’està d’acord o en desacord amb el moviment 15M. Subtilment però clara, s’insinua com a violent el moviment dels indignats.  

La societat de la infoxicació ens ofereix més confusió que no pas claredat. Quan algú planteja una crítica, no consignada, ho fa enfrontant-se a un excés de dades i opinions –verídiques o falses, objectives o arbitràries- que fan difícil formar-se una idea equànime del què i del perquè ocorren les coses. Mitjans de comunicació, actors socials, grups d’interès econòmics, corporacions empresarials i individus influents, ens conformen una història a base de repetir missatges, a cops subtil a cops maldestra, que configura el desenfocat retrat de l’opinió pública. Si, com fou el cas de l’Arcadi Oliveres, no s’accepta aquest relat com a fet verídic, l’opositor s’enfronta a l’ostracisme social al que tot outsider és condemnat. Sent crític amb l’entorn i amb el frame oficial, es corre el risc de quedar fora del sistema, com si d’un il·luminat o un ignorant es tractés. 

Quan el 1949, George Orwell va escriure 1984, l’autor imaginava un futur vigilant en una societat totalment controlada des del poder polític, on la novaparla i la policia del pensament, tutelaven les consciències i les morals d’uns individus sotmesos a la voluntat d’un gran ull. Precisament el 1984, data d’aquella utopia orwelliana, Alan Moore posava lletra a un còmic que es titulava V for Vendetta, on el control sobre una societat que vivia ensinistrada per l’elit havia dut els ciutadans a la més absoluta tirania i manca de llibertat.

El 15 de maig de 2011 un moviment ciutadà irromp en plena campanya electoral, i ho fa reptant i assenyalant totes les patologies que havíem encobert i alimentat en el nostre sistema durant la darrera dècada. Inicialment, aquest moviment, és promogut per plataformes d’internautes, fins aleshores poc conegudes, com DemocraciaRealYa!, #nolesvotes o els activistes de l’exSGAE. Quan la versàtil opinió publicada se’n fa ressò d’aquest moviment, les primeres reaccions són de suport i complicitat, sota el pretext que s’havia vessat el got de la paciència.

Inspirats en la història d’un vell resistent francès, Stephan Hessel, que gosa comparar la segona guerra mundial amb la situació actual, el best-seller Indignez-vous posa la lletra a la cançó dels desclassats, i la història de l’irreductible V d’Alan Moore la imatge d’una màscara inert simbolitzant una multitud que comença a despertar i a perdre el respecte a uns pocs que fa temps han perdut la vergonya.

 Els fets es succeeixen a gran velocitat. Avui ja és passat. Els debats a les acampades sobrepassen, per primer cop, el marc legal en el moment que la Junta Electoral Central considera il·legal el manteniment d’aquestes mobilitzacions en ple període electoral –inclosa la jornada la reflexió-. Cap governant gosa utilitzar l’ús de la força, però queda evident l’envit que el moviment fa al poder establert. Passen les eleccions i la dreta aconsegueix una aclaparadora victòria. Sempre s’obté el mateix resultat quan l’individu sent amenaçada el seu futur.

Comença la fabricació del consens del que Chomsky n’ha encunyat el seu infal·lible efecte en les nostres imperfectes democràcies. Creem l’escenari perquè una majoria accepti el què en condicions originals no acceptaria mai. Cal dualitzar el conflicte obligant a la majoria a posicionar-se de forma maniquea. Aquesta maniobra troba, amb la greu acció contra el Parlament de Catalunya, un esquer incomparable, un fet què amplificat pels ressorts que forgen el consens social es percep com un episodi impopular i lamentable. És aquí quan es produeix l’inevitable ruptura entre la reivindicació –per tots defensada com a legítima- i l’acció –que el poder vol aflorar per deslegitimar la protesta.

S’exigeix al moviment 15M la necessitat d’oferir propostes i solucions concretes per canviar el que necessàriament és una societat complexa i plural, inscrita en un sistema no menys complex. Tanmateix, el poder que es sent amenaçat, desautoritza el moviment quan explica el relat d’una forma dual i simplista, fent reduccionisme, i ens obliga a escollir entre trinxeres enfrontades quan en realitat el que es fa és buscar còmplices i aliats per a negar i desprestigiar una expressió de rebuig social que no comparteix. En el procés de fabricar aquest única veritat, i la voluntat d’arrenglerar a un cantó o un altre la majoria social, es busca desesperadament simplificar els fets per a fer-nos-els comprensibles, fins i tot plausibles, i això es veu facilitat per la naturalesa d’una mobilització que s’expressa com una massa heterogènia d’interessos i reivindicacions i, perquè no dir-ho, amb clares però legítimes contradiccions.

Sense banderes, ni líders, ni lemes, ni símbols com els que històricament havien resumit una idea -l’anarquisme, la falç i el martell o el sol que somriu sense nuclears-, interpretem com una feblesa la manca de màrqueting en la reivindicació. En la societat de la imatge, el 15M s’expressa com un moviment sense missatge central, unívoc, sense consignes repetides fins a la saturació, només amb la negació als representants polítics, i tot just algun aforisme que ha fet fortuna com “sinó ens deixeu somiar no us deixarem dormir”. Potser hi ha un cert romanticisme polític de fons en tot allò que es reivindica, però no pas ingenuïtat. El 15M sap, o intueix, que quan aixequi la bandera d’una consigna ideològica, aquest mateix estendard serà usat per a combatre el conjunt del moviment.

És molt difícil mantenir la calma quan els sentiments de frustració, de fracàs personal i d’impotència assetgen la raó. És remarcable i preocupant la manca de confiança, de fe, de certeses i d’esperances que aquest col·lectiu batejat com els indignats atresora amb la resignació de qui sap que res canviarà. Inexistència de confiança amb el sistema i amb aquells que n’han ostentat els seus quadres de comandament. Un nexe trencat. Entre els governants i els governats. Els altaveus potents continuen anatematitzant el moviment per un pecat que no han comès. Hem arribat a un cert paroxisme individual.

 El 15M indica clarament que ens trobem en trànsit. D’un indret que s’esgota cap a un de nou que encara no hem descobert. És compatible el capitalisme actual, amb més llibertats civils, polítiques i un aprofundiment democràtic? No, necessàriament. Quan a l’albada de la revolució industrial els treballadors s’alçaven contra les seves condicions laborals, el capitalisme no va vincular la producció de més vehicles a més benestar, ho feia a més consum, saba que permetria nodrir el propi sistema. Va ser la lluita social, la perseverança i l’obstinació de les classes treballadores les què, vençudes per una flagrant situació d’injustícia, exigiren millores laborals que serien raonables per l’augment de la producció. Per això no cal oblidar que el sistema no garanteix la democràcia, com que el capitalisme és compatible sense llibertats ni drets.

Estem en una cruïlla en la que es fa necessari defensar sense titubejos les llibertats i l’estat del benestar. O, si per contra, continuem creient en la reforma de l’actual sistema capitalista amb l’esperança que en el futur tinguem alguna probabilitat d’enriquir-nos –si es que mai ho havíem aconseguit mínimament-. Malgrat la visió que cadascú tingui en relació al moviment 15M, hi ha un objectiu inajornable, la definició d’una alternativa. Si tenim clar que volem gaudir dels drets socials conquerits, haurem de rebutjar els marcs preconcebuts i els estigmes a qualsevol proposta política que pretengui alterar l’equilibri de poders actuals.

És en aquest sentit, que la participació política s’ha d’erigir com un element clau. El bloqueig i la limitació a aquesta participació política és afebliment democràtic. La població constata que se li escatimen decisions, que viu en una ficció que l’obliga a prescindir d’allò que és seu. És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Està molt de moda parlar del dèficit, el gran mal de les nostres economies, però la revolta popular ens indica que el dèficit que existeix és el dèficit democràtic, i si d’aquest no se’n parla correm el risc d’hipotecar el progrés, el benestar i la convivència.

Cal una fèrria defensa a la primigènia reivindicació d’imaginar alternatives, de pensar-les i, fins i tot, de defensar-les en el debat públic sense els tribunals del pensament que fabriquen falsos consensos sobre què es pot pensar i què no. No hi ha possibilitat de construir res de nou si abans de començar se’n renuncia. La capacitat de generar noves idees –per oposades o contradictòries que siguin entre elles- passen per la seva deliberació en l’àmbit de l’opinió publicada i s’haurien de poder contrastar amb altres idees, però no sobre la base de la negació, que és el que el pensament dominant fa.

Indignats

dijous, 19/05/2011

Potser és un moviment passatger com alguns denuncien. D’altres, més agosarats, el defineixen com a espuri i que són les eleccions el veritable i únic baluard de la democràcia. Probablement aquest moviment no té, ni tindrà, l’articulació política necessària que requeriria satisfer part de les demandes que reclama. Segur que els plantejaments polítics que se’n fan dibuixen una societat que, per desitjable i romàntica, no deixa de ser menys utòpica. Observant l’acampada que s’ha produït aquests dies a la Plaça Catalunya, i que ha monopolitzat l’opinió publicada en període electoral, es constata la dificultat d’etiquetar-los en una única definició ideològica. No són antisistema, tampoc ocupes. No són l’esquerra alternativa, ni un grup corporatiu que defensa aferrissadament uns interessos o uns privilegis. Semblen estudiants, activistes, persones amb consciència col•lectiva, emprenyats, jubilats. Diria que són un grup de persones heterogeni, divers i plural, que està unit per un mateix sentiment que Hessel ha fet popular: la indignació.

Altres mobilitzacions similars han tingut un embrió semblant: les del 0’7% dels pressupostos per a la cooperació, les favorables a la condonació del deute extern coincidint amb el corralito argentí, les del No a la guerra de l’Iraq o aquelles que denunciaven la visita del Banc Mundial a la ciutat de Barcelona. Totes elles, expressió d’un rebuig o negació cap a determinats elements d’aquest sistema -és simptomàtic anomenar el sistema al que ja tenim, com si fos únic i no poguéssim pensar-lo diferent-. D’aquí ve la nomenclatura actual de moviment alter-mundista enlloc del que es va promoure inicialment moviment anti-globalització.

Tanmateix, hi ha una constatació que en aquesta ocasió sembla haver-se qüestionat; la negació de la política -o polítics- des de la política mateixa. El moviment social no ha deixat d’ésser mai un instrument d’acció política, des de mitjans del s. XVIII fins l’actualitat (TILLY, 2009). Aquesta expressió col•lectiva forma part de les necessàries i imprescindibles vindicacions socials que han tingut com a resultat millores en la qualitat democràtica i el benestar de la societat. L’objectiu que cal perseguir, doncs, és que les autoritats pertinents -s’entén les democràtiques i els seus representants- tinguin la necessitat -per vocació o per obligació- de llegir i captar aquest sentiment incorporant aquestes demandes -poc o molt rupturistes- en l’agenda política. Podria ser que un moviment social defensés la reforma total o parcial d’un sistema polític però es veiés desaparèixer per la debilitat que provoca la manca d’expectatives per fer-la realitat. És el perill més gran que podria córrer tan lloable esforç. La manca de flexibilitat alhora de definir, acotar i executar les demandes que van fer néixer un moviment social determinat -com per exemple van fer els islandesos convocant un referèndum per a definir-se sobre l’assumpció pública del deute que havien acumulat els banquers-.

Perquè, sinó, l’aparició d’un moviment social que té com a origen la denúncia d’una injustícia o una desigualtat, però que no busca com a objectiu capgirar la situació des de la mateixa acció política? Podem estar d’acord o no amb determinades actituds dels polítics, també dels imperatius de la nostra societat que ens duen a moure’ns només pel resultadisme però, finalment, la política és consubstancial a l’individu. No hi ha política sense societat ni individus. I aquest és el repte. Canviar, des de la política, un món -societat- que no ens agrada. Però no ja per qüestions ideològiques, ni tan sols per contraposició de models partidistes, sinó perquè avui s’ha demostrat econòmicament injust, èticament inacceptable i políticament insostenible.