Arxiu de la categoria ‘internacional’

Amb la llei a la mà

dilluns, 24/09/2012

Amb la llei a la mà, afirmen suposats tecnòcrates de la imparcialitat, no es pot proclamar la independència de Catalunya, ni tan sols convocar la ciutadania a una consulta per decidir el seu futur, perquè el marc legislatiu (siguin els tractats internacionals, sigui la Constitució espanyola) no ho permeten.

 

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

 

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

 

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

 

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

 

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

 

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

 

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Cameron i la política lliure

diumenge, 11/12/2011

David Cameron, en el marc d’un sopar de caps d’estat i de govern de la UE que es va perllongar fins les cinc de la matinada, ha exigit l’exoneració de la City de Londres de tota mena de regulació que la Unió Europea prepari en relació a la disciplina pressupostària de les finances públiques. Una de les qüestions a la que el primer ministre es nega rotundament és a la consagració constitucional d’un dèficit superior al 3% del PIB.

La decisió ha estat provocada, explica la premsa, pel sector més euroescèptic de partit conservador –què generosos aquells que defineixen d’ingenu escepticisme a aquesta mena de radicalisme ideològic antieuropeu-, però dues són les causes que forcen Cameron a prendre tan dramàtica decisió:

1)    el debat sobre la sobirania; la majoria de les grans crisis en la difícil construcció europea s’han esdevingut per una qüestió de renúncia a la pròpia sobirania. En un món en el que es neguen noves sobiranies sota el pretext que ja som globals, ha d’haver motius de força perquè ningú dels que la posseeixen en vulgui prescindir. La construcció europea només serà viable en el futur amb una incondicional i definitiva renuncia de la sobirania econòmica, fiscal i finacera dels estats membres.

2)    la tòxica influència dels mercats –i dels especuladors que veuen l’oportunitat d’afeblir l’euro en relació a la lliura- que nega la política lliure i que enriqueixen poques mans gràcies a la desregulació i asimetria que existeix fiscalment a la zona euro. La influència dels organismes econòmics internacionals no sotmesos a cap mena de democràcia popular –FMI, BM- seran, amb el nou Tractat, instruments imprescindibles pel rescat d’una economia europea massa vulnerable a la impunitat de la política antidemocràtica practicada pels mercats.

Al vet de la Gran Bretanya només s’hi ha sumat Hongria. Els 17 països de la zona euro i sis estats més no membres -Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania- s’han mostrat disposats a unir-se al nou tractat, mentre que Suècia i República Txeca van demanar realitzar consultes amb els seus parlaments o amb els socis amb els que formen govern. D’aquí que la imatge de la Gran Bretanya sigui, avui, la d’un país allunyat, marginat i aliè a les dramàtiques conseqüències d’aquesta crisi. Tanmateix caldrà més que una crítica mediàtica i una mala foto dels països que es desmarquin de la unitat europea perquè el projecte, en el futur, pugui garantir ja no només la unitat econòmica sinó el benestar dels seus conciutadans.

Hipocresia

diumenge, 6/11/2011

No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega. Per aquells que en critiquen el moment i l’oportunisme de l’anunci no sé, tampoc, discernir quina és la diferència entre convocar un referèndum el novembre del 2011 o haver-ho fet el mateix mes de l’any anterior, si del que es tracta és d’escollir entre preguntar a la ciutadania o cedir a les pressions dels mercats i de les institucions al servei de lobbies. Ningú ha explicat a hores d’ara quina diferència existeix entre 1€ invertit pel Deutsche Bank en deute grec i la mateixa quantitat d’un ciutadà anònim en qualsevol operació financera de risc –posem, per exemple, el Fòrum Filatèlic o els productes “infal•libles” del delinqüent Bernard Madoff-. No és fàcil entendre, des d’una perspectiva pública, perquè el sistema de la seguretat social és insostenible si té pèrdues i per tant s’ha de privatitzat, però el sistema financer –sempre en mans privades- ha de ser rescatat al preu que sigui. Costa acceptar que els mercats exhibeixin una hipersensibilitat extrema quan, algun polític no escollit per sufragi universal com Lagarde (FMI) o Draghi (BCE), fan una declaració políticament inadequada, però aquests mateixos mercats siguin immunes enfront a la insostenible situació de l’atur a Espanya, a la manca de llibertats del principal avalador del deute europeu (Xina) o, en matèria de política internacional, a la repressió sistemàtica i arbitrària a Síria de Bashar Al Assad. És difícil argumentar que mentre es destinen quantitats enormes de recursos públics a caixes d’estalvi on s’han malversat diners, com la de Castilla la Manxa o la CAM, s’hagi deixat sense finançament durant el 2011 al 30% de les empreses solvents catalanes. Raons i no-raons justifiquen, sempre, les excepcions d’una regla que sembla políticament universal: la hipocresia.

Un estat del benestar anticonstitucional

dimecres, 24/08/2011

Avui ha comparegut el president del govern espanyol, davant del Congrés dels Diputats, en una de les seves darreres compareixences com a cap de l’executiu. En aquestes ocasions, quan saps que hi ha data per a la fi d’una etapa tan rellevant, sembla una obligació peremptòria que qualsevol ínclit de la Moncloa no pot abstenir-se de satisfer, deixar petjada i no mostrar indici que els dies que queden per acabar el mandat són un pur tràmit. Per això, acaba pesant més la forma del titular que no pas el fons de la política. La Constitució, llei sagrada sobre la que els intèrprets fan a l’hora de jutges i sacerdots, serà modificada per un requeriment de l’eix franco-alemany que no suporta la divergència econòmica en un mercat, l’europeu, que ja els pertany. Es reformarà la intocable Constitució per a limitar el dèficit i posar un topall al deute de totes les administracions públiques de l’estat. Això vol dir que el problema de la crisi econòmica mundial que patim avui, no té l’origen a Wall Street, ni a les asseguradores i entitats financeres que van autoritzar i especular amb productes d’alt risc com els derivats, ni tan sols a la Reserva Federal ni al BCE, que s’han dedicat a desregular l’economia afavorint l’especulació financera i exterminant a cops de desregulació l’economia productiva; no. El problema ha estat el deute públic, que sorgeix com una víctima més de la crisi, de la tan nociva desregulació econòmica i de l’excessiva supeditació del poder polític als xantatges del poder econòmic, ofegant amb les famoses primes de risc unes inversions solvents i sòlides com són les que pertanyen, encara, al sector públic. No sabem si l’opció ideològica socialdemòcrata (que no els partits socialistes, absolutament inofensius, inoperants i estèrils davant aquesta envestida neoliberal) passarà a ser anticonstitucional. Sembla una afirmació demagògica però no se m’acut cap altre definició per expressar la proposta de reforma constitucional que està proposant Zapatero amb la complicitat, lògica, de la dreta espanyola i de la catalana, també. El neoliberalisme i el pensament únic han passat a ser la única opció institucional i l’estat del benestar, punt de mira dels futurs recursos d’inconstitucionalitat.

L’11S i la reacció de Bush

dimecres, 3/08/2011

El mes que ve farà 10 anys de l’atac terrorista contra les Torres Bessones. National Geographic Channel ha entrevistat el que va ser el president dels Estats Units en aquell moment, George W. Bush, per recordar què i com es va viure un fet que acabaria canviant molt més que la política exterior de l’administració nord-americana. Canviaria la mentalitat del poble americà i polaritzaria el discurs dels dos partits, el republicà es veuria arrossegat per les posiciones extremes del Tea Party i el demòcrata acabaria fent de l’alternativa a Bush un missatge d’esperança que personificaria, anys més tard, Barack Obama.

Un dels punts tractats en l’entrevista feta a l’expresident fa referència a la seva reacció quan, de visita a una escola de Florida, es veuria sorprès per la notícia just en el moment que un dels seus assessors l’informava del què havia passat. Bush es queda immòbil, mira l’infinit, sense cap gest ni cap intenció de fer-lo. Com si s’hagués penjat la CPU del primer mandatari nord-americà sosté a les seves mans un llibre de primària a l’inrevés. Reacció que seria comentada, estudiada i ridiculitzada per Michael Moore en un dels seus films.

Bush atribueix la seva reacció, en l’entrevista del National Geographic Channel, a una decisió premeditada per mostrar la calma imprescindible que ha de mostrar qualsevol governant davant d’una situació de crisi. Que molts cops ha tingut aquesta sensació i que allò que s’espera d’un president és la flegma de qui sap que té la situació sota control. Que la primera reacció va ser la ira de qui no entén perquè es va actuar així contra els EUA. Que observava la munió de càmeres de televisió que el gravaven així com els professionals del periodisme que rebien pels mòbils missatges del que estava ocorrent a Nova York i que, tota aquesta seqüència, era viscuda pel mateix Bush com una pel·lícula muda.

Projectar calma. Aquest és el missatge de la versió oficial de l’expresident.

Però aquesta versió, curosament explicada aprofitant l’efemèride, sembla més una justificació que no pas una explicació. Si repassem el vídeo veurem que la cara de Bush no mostra calma, sinó preocupació i desorientació. Malgrat li notifiquen un fet tan greu com l’11S, el president com a màxim responsable de la situació en aquell moment, deixa passar quinze minuts abans no transmet una ordre, un comentari, una indicació. No expressa res en absolut. És el bloqueig propi del que no entén que passa perquè, anteriorment, ha estat incapaç d’entendre res. És la típica actitud del polític arrogant, prepotent i autoritari al que ningú gossa dir-li que va nu. Per això queda sol a mercè dels vint estudiants que se’l miren ignorant la gravetat del moment. Queda sol i petrificat davant d’un dels atacs més importants que ha rebut el seu país el darrer segle. Un bon governant no es queda com un estaquirot esperant que li diguin què ha de fer. Un bon president reacciona abans que ho faci qualsevol altre mortal, donant indicacions oportunes i lluitant contra el que, en aquell moment, era el principal enemic; el temps. Però no, queda inert, sec, petrificat, com si l’haguessin desconnectat d’aquella plàcida tarda a una tranquil·la escola de Florida.

Deu anys després toca reescriure la història.  

Tiananmen

dimecres, 27/04/2011

Fantàstica l’emissió del reportatge del canal33, el passat divendres 22 d’abril, sobre la revolució de Tiananmen. Van venir-me al cap, instantàniament, les revoltes al món àrab i, en concret, l’egípcia amb epicentre a la Plaça Tahrir –que en àrab vol dir alliberament-. Dues revolucions populars, originades per joves i estudiants, de durada similar, en països d’una influència geopolítica enorme, internacionalment seguides, però amb un desenllaç completament oposat.

No sé quina haurà estat la influència definitiva de Twitter i Facebook en la convocatòria i l’evolució de les revolucions del món àrab, tan discutida i magnificada en la revolta egípcia, el que sí sembla evident es que l’exèrcit, –a Tiananmenn però també a Tahrir- i els instruments de control de la població de què disposa l’estat, continuen i continuaran en el futur, decantant qualsevol procés que vindiqui una reforma política dirigida a democratitzar el poder.

El documental del 33 és un material pedagògic insubstituïble. Segons l’estudiós Shaoguang Wang, durant la dècada dels 60, a la Xina, només es van produir 3.000 televisors en blanc i negre, la mateixa quantitat que la dècada dels 70 –tot i que en aquest cas en color-, però durant els 80, el 90% de llars urbanes disposaven d’una televisió. El govern xinès accelerava la producció i el consum, al mateix ritme que alentia o negava reformes politiques.

A partir de 1985 es van començar a fer evidents els símptomes del malestar. Salaris congelats i una inflació que no parava de créixer es barrejaven amb una voluntat clara de més llibertat –l’estiu de 1988 a la província de Shenyang, per exemple, es van acomiadar 400.000 persones de 700 fàbriques diferents-. Un any més tard, intel·lectuals del Partit Comunista Xinès, com Su Shaozhi, van fer pública la seva voluntat d’obertura política.

L’abril de 1989 mor de forma sobtada el que havia estat president del partit -considerat reformista- Hu Yaobang i, de forma consecutiva, milers d’estudiants es concentren a Tiananmen demanant la divulgació dels salaris d’alts funcionaris, la llibertat de premsa i expressió, i l’augment d’ajudes per estudiants i professors.

El Primer ministre, Li Peng, va denunciar la mobilització i va rebutjar qualsevol petició, els treballadors s’hi van sumar. El 4 de maig de 1989 hi havia 150.000 estudiants a la Plaça. A mitjans de maig i amb varis estudiants en vaga de fam Yang Shangkun, president de la república, va començar a concentrar tropes i mobilitzar l’exèrcit. El 20 de maig s’imposa la llei marcial, i la nit del 3 al 4 de juny 200.000 soldats irrompen a la plaça provocant entre 2.000 i 7.000 morts. La repressió militar sumada a la gran imprecisió i poca flexibilitat dels interlocutors del moviment van apagar definitivament l’esperit de llibertat que durant les darreres setmanes s’havia encès a les principals ciutats xineses.

El que ha estat l’intent més gran de canviar el règim xinès no ha aconseguit –en termes qualitatius- alterar el rumb històric d’una de les potències polítiques més importants del món, a diferència del que va passar a Egipte –sempre amb la prudència que obliga la presència d’un govern militar i interí encara reticent a una obertura sense apriorismes- on una revolució popular s’ha convertit, de moment, en una revolució liberal com la que va viure Europa a mitjans del segle XIX.

Les consecucions dels objectius polítics de qualsevol moviment liberal, popular o d’alliberament nacional, no provenen ni de la intensitat, ni del suport social, ni tan sols de la implicació exterior o de les complicitats de l’interior –inclòs l’exèrcit-, esdevenen un èxit només si són prou flexibles com per adaptar l’idealisme que mou la consciència de la gent i la voluntat de canvi, amb el realisme que obliga qualsevol acció política, per molt ambiciosa que aquesta empresa pugui ser.