Arxiu de la categoria ‘país’

La Catalunya que vindrà

divendres, 7/12/2012

Les prediccions fetes en política tenen un risc molt alt de ser errònies i esbiaixades. L’exemple de les enquestes prèvies a les eleccions del 25-N, podria confirmar aquesta afirmació, però no és la única. Ni de bon tros. Quan algú s’esforça en asseverar què passarà en el futur de la governança política ho fa, o bé perquè defensa uns interessos d’algun dels actors en joc, o bé perquè és un irresponsable. Per això pot semblar pretensiós que faci un article sobre allò que ja, d’entrada, critico. Ho faig, conscientment, sense cap fonament pretesament científic, ni cap voluntat de pontificar una certesa inqüestionable que només es vegi interpel·lada pels fets que es succeiran en el futur. Ho faig atenent, només, a l’estricte aplicació del sentit comú. Del que hem après en el passat, si és que aquest ha estat capaç de fer-nos aprendre res. Ja ens avisava des de l’exili Max Aub, ”ens tocarà aprendre allò que els nostres avis ja sabien”. La Catalunya que vindrà després del 25-N, a efectes de governabilitat, no serà una Catalunya plàcida. Les mesures econòmiques que ens anticipen, si ningú hi posa remei, seran dures, restrictives, regressives i profundament injustes. Aquestes mesures econòmiques vindran agreujades per la nul·la sensibilitat que ens professa un estat al que ja hem advertit que volem marxar tan aviat com sigui possible. Un estat que està a punt de fer la seva 15ena suspensió de pagaments de la seva història. Un estat que s’entesta en mantenir un sistema d’infraestructures ineficient, irracional i pervers. Que defensa l’AVE a Galícia, però que nega el corredor mediterrani, territori per on circula el 50% de les exportacions totals de l’estat espanyol que entren a Europa. Un estat que nega l’extremada i insostenible “solidaritat” fiscal a que està sotmesa Catalunya. Un estat, en definitiva, que només entén el nostre país com una part de la nació a qui reduir sigui com sigui, perquè deixi de reivindicar, perquè pari de parlar (en català) tal com exhortala LOCME de l’inefable ministre Wert i perquè, en definitiva, produeixi (encara que sigui deute) a l’espanyola. La Catalunya que vindrà després del 25-N no serà fàcil de dirigir pel Govern Català, però tampoc de digerir pel Govern Espanyol. Ens trobem en una cruïlla històrica molt similar a la de finals del segle XIX, quan Espanya quan perd Cuba i Filipines i Joan Maragall pensa en la famosa Oda que serà el resultat d’un rebuig frontal i una negació a l’Espanya oligàrquica, endarrerida, centralista i monàrquica. Ens trobem en un punt molt similar, en el qual podem assolir la plena llibertat com a opció possible, però en cap cas com a procés inevitable sobre el que ja no ens haguem de preocupar. Un cop passat aquest punt marcat pels capricis dela Història, valorarem si vam optar per la sobirania o ho vam fer per altres propostes polítiques, com en el seu moment el federalisme de Pi i Margall o, fins i tot, l’iberisme que propugnava la unió política de Portugal, Espanya i Andorra. El futur ens pot deparar una Catalunya ibèrica, una Espanya reformada però amb el mateix perfil de pell de brau o, perquè no, un nou estat d’Europa. El passat ens ensenya, o ens avisa, que no hi ha procés fàcil per a Catalunya. Que l’aparell de l’estat i la seva Constitució han estat pensats i dissenyats per a cosir políticament una nació, encara que aquesta sigui la suma d’altres nacions. I que no hi haurà una transició sense cost, ni esforç, ni tampoc, la perseverança inesgotable d’un poble que no vol abaratir cap somni perquè veu al seu abast allò que ha perseguit durant 300 anys.

Amb la llei a la mà

dilluns, 24/09/2012

Amb la llei a la mà, afirmen suposats tecnòcrates de la imparcialitat, no es pot proclamar la independència de Catalunya, ni tan sols convocar la ciutadania a una consulta per decidir el seu futur, perquè el marc legislatiu (siguin els tractats internacionals, sigui la Constitució espanyola) no ho permeten.

 

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

 

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

 

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

 

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

 

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

 

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

 

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

El PSC avança?

dilluns, 2/07/2012

30 de juny, Sant Feliu de Codines. El corrent liderat per Joan Ignasi Elena, AVANCEM, em convida a la seva assemblea constituent per a parlar de sobiranisme, en un context marcat per la voluntat d’aquest sector del PSC, de fer passes per apropar el partit al dret a decidir.

El debat va transcórrer, de forma civilitzada, amistosa i molt generosa, entre aquella opció que s’obstina a creure en el federalisme, tan sensat teòricament com estèril políticament, d’una Espanya que no té cap necessitat de canviar com és, i d’altra banda, la que considera que s’ha arribat al punt d’apostar pel dret a decidir, incorporant sectors del sobiranisme al socialisme que representa el PSC. La segona, era una opció molt minoritària a la sala –amb més de 200 persones- tanmateix, es veu comprensible com alternativa després dels darrers anys de frustració i distanciament amb l’estat viscuts per la ciutadania catalana.

Un debat gens nou. Escrivia Rovira i Virgili a principis del segle passat, en relació a Pi y Margall i Valentí Almirall, dos dels referents de l’esquerra catalana de finals del XIX; “En Pi y Margall era, per damunt de tot, un federalista. L’Almirall, un català. En el primer hi havia doctrina, en el segon vida. El federalisme d’en Pi era una idea, un sistema; el particularisme de l’Almirall una expressió del problema viu i concret de Catalunya. En Pi y Margall no havia tingut encara la visió del gran fet català”

Hi ha un fil de la història que ens lliga amb en Pi i amb l’Almirall. Són aquella i la nostra, dues societats radicalment diferents –la Catalunya del XIX-XX tenia dos milions d’habitants, ara en som set i mig- però amb reptes i debats sobre la construcció nacional del nostre país molt similars.

Avui, el sobiranisme no para de créixer encara que hi ha qui s’entesta a buscar excuses per negar l’evidència. Que pot generar fractura social, diuen aquells que no constaten el mateix risc de trencament de la cohesió en una societat que ja suporta més d’1’7 milions de catalans per sota el llindar de la pobresa. O que amb una Catalunya independent seríem més pobres, afirmen altres, mostrant la seva poca o nul•la confiança en la fortalesa i creativitat dels catalans i de les catalanes. O que és millor començar una transició nacional, eufemisme per evitar afirmar què Catalunya cap a on ha de transitar és cap a la plena sobirania. Negar o disminuir el debat al voltant del dret a decidir és negar, a l’hora, la necessitat d’aprofundir en una democràcia assetjada per l’economia. No serem més lliures si en aquelles qüestions realment importants considerem als individus com a menors d’edat que necessiten d’una tutela assistida per part d’aquells que s’atorguen l’autoritat del saber.

Tots els partits polítics saben que una majoria social recolza el dret a decidir i que un considerable percentatge de catalans i catalanes recolzarien un procés de sobiranització per a Catalunya. El PSC es troba en una cruïlla, però com passa en aquestes circumstàncies, no sembla un partit diferent a la resta. Com sempre ha passat, el que ha fet avançar les posicions de partit, és la voluntat dels individus que senten la suficient llibertat i la convicció necessària perquè les coses evolucionin. Les estructures, les organitzacions, en definitiva, els aparells, tots ells, oposen les resistències lògiques com a resultat d’aquells que no poden situar-se en un terreny de diàfana llibertat. I si, finalment, l’empresa té èxit o no, només ho sabrem per la perspectiva que ens dóna el temps, jutge implacable de l’esforç dels individus que anhelen el canvi.

Més enllà del 15M

dimarts , 15/05/2012

Referir-nos al concepte “revolució cultural” en el virtual món de la Wikipèdia és sinònim de desplaçar-nos, sense remei, al màgic, per irreal, món de Mao Ze Dong. Inspirador, des de 1966, d’un particular relat que ens promet un paradís idíl·lic en perfecta harmonia amb l’entorn –però també amb perfecta harmonia amb el poder- de l’herència del qual encara en viu la Xina actual.

Però no és aquesta la revolució cultural a la que em vull referir… No voldria resignar-me a pensar que l’alternativa al capitalisme salvatge que estem patint és el capitalisme salvatge sense drets. No. La revolució cultural a la que faig referència se’ns presenta com l’única via per fer possible qualsevol canvi substancial en el nostre gris i pessimista esdevenidor. Ja no hi ha més cruïlles, ni més temps per malbaratar. O canviem la cultura d’allò que ens ha mogut des que el neoliberalisme s’ha imposat com a monopoli intel·lectual del sistema, o l’absència de cultura ens canviarà a nosaltres fins fer-nos irreconeixibles baules d’un capitalisme que fagocita tot el que troba al seu abast.

Per què els xamans del pensament únic ens volen fer creure que fent exactament el mateix obtindrem resultats diferents? Per què l’alquímia capitalista ha estat capaç de fer de les víctimes –ciutadans-, botxins de la situació viscuda, i dels botxins –bancs-, fràgils instruments als que és prescriptiu rescatar? Per canviar el sistema hem de canviar els nostres hàbits –és a dir, la nostra forma d’existir-? O els nostres hàbits han d’anar dirigits a fer permanent allò substancialment tòxic del sistema actual?

Repensar les pròpies formes de viure és, en el fons, una cultura de revolució. Una decisió dura de prendre, no col·lectiva, sinó indefectiblement individual, de la qual no hi ha marxa enrere perquè el passat de la cobdícia ja no tornarà –afortunadament! Una cultura que passa per l’exigència democràtica, civil i ètica, que la redistribució de la riquesa i l’obligatòria limitació del tenir entès com a posseir, són els únics paràmetres que faran sostenible, en el futur, un planeta amb 7.000 milions d’individus que mengen, consumeixen i depreden els recursos sense límit, en un món que sí que és limitat. Ni tothom pot tenir tot el que vol, ni tot el que hom té ha de ser sacralitzat en nom d’una propietat privada que també, moralment, forma part del col·lectiu. Redistribuir és l’única forma de fer justícia en unes societats en les quals la distància entre els que més tenen i els que més necessiten ha augmentat sense parar.

La cultura de revolució és, per a mi, un retorn a la política. Sense concessions. Sense tebiors. La victòria del capitalisme, del neoliberalisme, de l’economia de mercat, no és casual, ni a-ideològica, ni neutra. Margaret Thatcher afirmava que la societat no existia, que només existien els individus. I aquesta afirmació és una de les premisses ideològiques més totalitzadores i bel·ligerants que han existit les darreres dècades. Aquesta idea, que ha governat des de 1979, ens ha dut al caos actual. Amb la complicitat de les democràcies modernes. Viure 30 anys sense alternatives ideològiques ens ha empobrit com a ciutadans d’una manera, probablement, irreversible, i hem acabat assumint un únic discurs, el que pregona la revolució cultural del nostre particular Mao. Evitar alternatives o negar-les és una forma d’ideologia forta. Disposar d’un únic pensament és una forma d’ideologia forta, perquè la ideologia funciona, precisament, quan és invisible.

I la cultura de revolució demana, exigeix, capgirar aquest profund estat ideològic predominant en el que estem instal·lats. Com afirmava Weber, ja no és l’economia la que ens salva als individus, sinó que som els individus els que hem de salvar l’economia, encara que això passi per renunciar a la democràcia. L’economia no suporta l’ideal de llibertat i de drets que propugna la democràcia, i l’expropia de tota legitimitat obligant que a les cambres de representació política s’actuï contra el benestar i els interessos de la ciutadania, en benefici de la pròpia economia. Perquè encara que el sistema polític es buidi de poder, això no vol dir que el poder desaparegui.

És el temps de l’acció, d’una actitud d’inevitable contestació en la que cal posar fi al cicle de la il·lusió en la que viu instal·lat un confortable “ciutadà” que té assumida la condició irreversible de drets inesgotables i de consum il·limitat, com si mai no s’hagués lluitat per assolir-ho. La cultura de revolució ens obliga a defensar el que s’havia aconseguit, virar cap a la política, renunciant a allò superflu, sí, però reclamant allò fonamental: drets, llibertat i dignitat.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Urdangarín com a boc expiatori

dilluns, 26/12/2011

    “[…] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. […] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.”

Juan Carlos I, Rey de España

 

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.

20 de novembre: canvi de règim

dissabte, 8/10/2011

Aquests dies, Màlaga s’ha convertit en una nítida escena del futur què ha de venir. Qui ha de ser el proper president espanyol i el partit que té darrera, un cop més, beneeix i assumeix com a propi els dictats de l’ala ideològica més radical de la dreta espanyola. Els sectors partidaris de la cadena perpètua, la politització de la justícia i la recentralització de l’estat –amb l’aparició en escena, un cop més, de José María Aznar- es reivindiquen com a sector hegemònic d’un dreta que ha arraconat, històricament, el sector liberal i moderadament conservador de tradició democràtica que hi ha encara a Espanya. Amb tota seguretat, el proper 20 de novembre, el govern espanyol canviarà de color i ho farà amb un fort component ideològic, que romandrà amagat darrera les exigències d’una crisi que cada cop més ofega a les classes mitges i productives del nostre país.

 Ja vam viure un altre 20 de novembre. Aquell que va provocar un canvi de règim. Per alguns, entre els que em compto, aquell 20 de novembre es va resoldre amb continuisme i no pas amb ruptura. Però, indubtablement, alguna cosa va canviar en aquell país gris, enfosquit per quaranta anys de repressió i de manca de llibertat. Perquè malgrat les revoltes i la resistència, fins que el dictador no va morir, el règim es va mantenir inalterable. Altres coses també van canviar. Aquelles reivindicacions fetes des de Catalunya i reprimides per l’aparell de l’estat tenien com a ideal la defensa de la llibertat. Una llibertat que pugnava per fer-se espai enfront la censura i la dictadura. El proper 20 de novembre el que ens juguem és diferent. No està en joc recuperar les institucions catalanes o lluitar per la democràcia com ho estava l’any 1975…però, com aleshores, sí que ens juguem una part irrenunciable de la nostra llibertat. La llengua i l’autogovern per descomptat, però també, els nostres recursos, com a instrument i condició irrenunciable per a la nostra llibertat.

La convenció del PP que s’està celebrant a Màlaga aquests dies ens alerta d’una previsible pèrdua de llibertats en molts terrenys. L’autogovern limitat pel deute, les interlocutòries pel sistema d’immersió lingüística, els recursos econòmics, la capacitat de legislar des de les institucions que ens són pròpies, l’autonomia i incidència social –cada cop més inexistent- del sistema de caixes, etc. Avui, amb la crisi com a espasa de Dàmocles, cal pensar si la llibertat continua essent un gran àpat il·limitat sobre el que només hem de gaudir o, si pel contrari, l’espasa que venç la gravetat sobre el nostre cap ens recorda que sense presa de consciència del que suposa la nostra llibertat, som individus profundament egoistes que només busquem atipar-nos, ignorant que la nostra vida depèn del pèl de cavall que sosté l’espasa.  

La Nova Esquerra Republicana

diumenge, 2/10/2011

Ahir: ERC, va fer un Congrés exemplar. Tant formalment, com políticament. Un Congrés com feia anys, potser massa, que no celebrava. Com que no hi ha res, ni cap circumstància que sigui perfecte, potser destacaria algun detall que vaig trobar a faltar, com per exemple la transaccional, no debatuda al darrer minut, d’una de les quatre úniques esmenes de la ponència política que van arribar al Congrés i que feia referència a l’aposta inequívoca d’ERC per una societat laica -tenia curiositat per conèixer el suport militant d’aquesta esmena-. Però allò important, allò rellevant, va quedar ben resolt a ulls de la militància. La majoria dels nous dirigents que entraven ho feien amb un incontestable suport i molta il·lusió. Els que en sortien, ho feien estenent la mà als que els succeïen i, alhora, restant a disposició de l’actual direcció per a futures contingències. Donant exemple i corregint errors del passat en els que l’orgull, la inflexibilitat i la incomprensió eren massa protagonistes. Aquesta unitat exhibida és, en si mateixa, una victòria de la que la nova direcció haurà de saber gestionar i mantenir en el futur.

Avui: comenÇa una nova Esquerra Republicana -si és de Catalunya o del País València o de les Illes o de la Catalunya Nord, dependrà del territori de la nació on ens trobem, que en aquest punt també s’hi va produït forÇa debat-. I ho fa replantejant-se més qüestions estratègiques, que no pas definicions ideològiques o ontològiques. El temps dirà en quin grau d’encert o d’error, però canvis estratègics n’hi ha, i cuinats des d’una certa convicció majoritària que les aliances del passat han passat factura. No s’han produït canvis, però, en la definició ideològica que van fer d’ERC el tercer partit del país amb un suport de més de 650.000 ciutadans. Catalunya i la seva gent pateix una doble crisi; l’econòmica-global que ja ha provocat en tres anys l’alternanÇa a 13 governs europeus i, al mateix temps, l’econòmica-nacional amb un dèficit fiscal en relació a l’estat espanyol per sobre del 8% del PIB. Aquesta doble crisi té conseqüències directes sobre els catalans; atur, retallades, tensions socials, dificultats en el manteniment del teixit econòmic de la PIME, etc…i sobre elles, els catalans i les catalanes, esperen respostes reals, creïbles i exigents amb la situació.

Demà: caldrà definir amb urgència, però sense precipitació, quin és l’horitzó nacional i social pel nostre país i, sobretot, com s’hi arriba. Aquesta nova Esquerra Republicana té davant seu un país molt diferent al del 2003. Si la crisi econòmica ens ha de servir per a extreure alguna conclusió és que des dels partits polítics es fa necessària una renovació, no només de persones, sinó d’enfocament, de funcionament i de concepció social i ideològica. Vivim moments d’una certa resistència social perquè ningú té capacitat de prendre la iniciativa, estabornits per una crisi que ens atenalla evitem oferir alternatives rupturistes enfront un sistema que ens ha traït. Per això cal, decididament, recuperar el poder polític des de les institucions, no pas des de les exigències de l’economia a la qual se’ns obliga ara. En aquest sentit, ERC haurà de situar-se com un partit inequívocament independentista -contrastada com a única sortida per a la pervivència econòmica i política de Catalunya- i, també, com un partit capaÇ d’articular una societat possible, per a la qual s’ofereixin propostes diferents i diferenciades en matèria de sanitat, educació o joventut. Només des de la diferència, ERC serà percebuda com un projecte útil i necessari. I ERC ha estat, des dels seus orígens, un partit diferent. Probablement per aquest fet, enguany n’ha celebrat 80 anys d’existència.

Quan es barreja ideologia i democràcia

dimecres, 11/05/2011

Dijous 5 de maig a les 23:57 hores, el Tribunal Constitucional corregeix la decisió del Tribunal Suprem i considera legals les llistes que sota el nom de Bildu aplega una coalició d’Eusko Alkartasuna, Alternatiba i abertzales independents.

La decisió final és el resultat de la clara divisió dels dos tribunals, evidenciant així que la interpretació de les lleis acaba sent una posició tan subjectiva que fa possible una sentència, o tot just la contrària, en funció de la ideologia del magistrat en qüestió, de manera que la valoració final no es determina en termes de coherència jurídica, sinó des de la defensa que dicten els dos blocs ideològics i partidistes -anomenats conservadors i progressistes-.

Mitjans de comunicació, polítics i representants institucionals espanyols tornen a confondre ideologia amb democràcia. El desig amb la norma. Només així s’explica el sainet de Bildu, dirimit pel TC en 3 hores o la tragicomèdia de l’Estatut, estesa durant 4 anys. La tàctica partidista i a curt termini venç l’Estat de Dret que pretesament defensen.

Tan l’afer Bildu-Sortu com l’Estatut de Catalunya són una mostra més de les enormes carències democràtiques de les institucions espanyoles a l’hora d’admetre amb normalitat, la pluralitat lingüística, política i nacional que l’estat espanyol aplega.

Aquesta confusió entre ideologia i democràcia es fa patent, un cop més, amb la recent victòria per majoria absoluta al Parlament escocès de l’SNP. El seu candidat, Alex Salmond, ha promès un referèndum per la independència abans que acabi la legislatura. El primer ministre, David Cameron, des del 10 Downing Street ja ha avançat que farà campanya pel no, perquè sap distingir què és democràcia i què és ideologia. Ell està en contra de la pregunta, però no de preguntar. En canvi l’estat espanyol, en idèntiques circumstàncies, ha recorregut a la negativa constant menyspreant el sentit democràtic més essencial que determina que en democràcia la veu de la gent preval per sobre de qualsevol prerrogativa legal.

 

El PP i Polònia

dilluns, 2/05/2011

Llegeixo com Santi Rodríguez, portaveu del PP a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, demana extremar mesures contra el programa Polònia de la factoria d’en Toni Soler que emet TV3, amb l’argument que es critica massa el partit que ell representa. Aquesta petició la protagonitza un polític del mateix partit que governa al País Valencià i que ha decidit avortar les emissions de la cadena al sud del Principat. És una forma d’actuar que nega la crítica perquè molesta i qüestiona determinats comportaments absolutament inadmissibles –sobretot aquells relacionats amb la corrupció a Madrid i a València-.

Mal símptoma per la política és aquell que des de la pluralitat de pensament no admet la crítica i s’inflama quan un mateix és l’objecte d’aquesta crítica, alhora que resta impassible i condescendent, quan dia rere dia hem de contemplar la quantitat de programes que s’instal•len en la banalitat i només sembren llavors de mala  educació, frivolitat i manipulació, com Sálvame Deluxe, El diario de Patricia o El gato al agua.

L’excusa, aparentment formal, que ho emeten cadenes privades no és més que el pretext d’aquell que s’inhibeix o ja li està bé el que es diu, es fa o s’insinua en aquests aparadors del mal gust. Des de quan el sector privat –sigui l’audiovisual o qualsevol altre- està al marge de la llei i dels principis democràtics? Quina diferència hi ha entre les televisions públiques i les privades alhora de respectar uns principis ètics que són de comú compliment? És la mentida sistemàtica més acceptable que la crítica cap els nostres? És l’insult més permès en democràcia que la pluralitat d’opinions? S’ha d’admetre com a vàlida l’exigència d’algú, que quan pot prohibeix la llibertat d’expressió de determinats mitjans audiovisuals?

El lliurepensament és sempre la primera víctima de l’autoritarisme camuflat entre la feble fauna d’una democràcia. Si qui avui es queixa del Polònia no estigués en una posició de minoria, tan aclamat programa tindria el mateix destí que ha tingut TV3 al País Valencià.

post publicat a www.cronica.cat