* Article publicat a www.aravalles.cat

He seguit amb interès i, perquè no dir-ho, amb dissimulada fascinació la corrua de cardenals que tancats a pany i forrellat escollien el seu líder de files. Acompanyats els porprats, també, d’aquells sentiments més reprovables i intrínsecs de l’home; l’enveja, el ressentiment, la set de poder, l’ambició… perquè tot ha estat, finalment, molt terrenal, massa. Com la seqüència de fets que van dur a la dimissió de Benet XVI, com l’afer Vatileaks i la deslleialtat d’un majordom a qui fas partícip de la teva intimitat, com les sempre difícils relacions entre el poder de déu i el poder terrenal. Entre el Cèsar i Déu. Entre l’emperador i el profeta. Un conclave quasi perfecte, sinó fos per la manca de mística que l’ha acompanyat.

Per això observo amb flegma com un poder que proclama la humilitat i l’austeritat, celebra davant els mil milions de seguidors que té, un nou regnat banyat d’or, poder i influència política i social mundial, d’un dels estats més petits i menys democràtics del món.

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

El debat va transcórrer, de forma civilitzada, amistosa i molt generosa, entre aquella opció que s’obstina a creure en el federalisme, tan sensat teòricament com estèril políticament, d’una Espanya que no té cap necessitat de canviar com és, i d’altra banda, la que considera que s’ha arribat al punt d’apostar pel dret a decidir, incorporant sectors del sobiranisme al socialisme que representa el PSC. La segona, era una opció molt minoritària a la sala –amb més de 200 persones- tanmateix, es veu comprensible com alternativa després dels darrers anys de frustració i distanciament amb l’estat viscuts per la ciutadania catalana.

Un debat gens nou. Escrivia Rovira i Virgili a principis del segle passat, en relació a Pi y Margall i Valentí Almirall, dos dels referents de l’esquerra catalana de finals del XIX; “En Pi y Margall era, per damunt de tot, un federalista. L’Almirall, un català. En el primer hi havia doctrina, en el segon vida. El federalisme d’en Pi era una idea, un sistema; el particularisme de l’Almirall una expressió del problema viu i concret de Catalunya. En Pi y Margall no havia tingut encara la visió del gran fet català”

Hi ha un fil de la història que ens lliga amb en Pi i amb l’Almirall. Són aquella i la nostra, dues societats radicalment diferents –la Catalunya del XIX-XX tenia dos milions d’habitants, ara en som set i mig- però amb reptes i debats sobre la construcció nacional del nostre país molt similars.

Avui, el sobiranisme no para de créixer encara que hi ha qui s’entesta a buscar excuses per negar l’evidència. Que pot generar fractura social, diuen aquells que no constaten el mateix risc de trencament de la cohesió en una societat que ja suporta més d’1’7 milions de catalans per sota el llindar de la pobresa. O que amb una Catalunya independent seríem més pobres, afirmen altres, mostrant la seva poca o nul•la confiança en la fortalesa i creativitat dels catalans i de les catalanes. O que és millor començar una transició nacional, eufemisme per evitar afirmar què Catalunya cap a on ha de transitar és cap a la plena sobirania. Negar o disminuir el debat al voltant del dret a decidir és negar, a l’hora, la necessitat d’aprofundir en una democràcia assetjada per l’economia. No serem més lliures si en aquelles qüestions realment importants considerem als individus com a menors d’edat que necessiten d’una tutela assistida per part d’aquells que s’atorguen l’autoritat del saber.

Tots els partits polítics saben que una majoria social recolza el dret a decidir i que un considerable percentatge de catalans i catalanes recolzarien un procés de sobiranització per a Catalunya. El PSC es troba en una cruïlla, però com passa en aquestes circumstàncies, no sembla un partit diferent a la resta. Com sempre ha passat, el que ha fet avançar les posicions de partit, és la voluntat dels individus que senten la suficient llibertat i la convicció necessària perquè les coses evolucionin. Les estructures, les organitzacions, en definitiva, els aparells, tots ells, oposen les resistències lògiques com a resultat d’aquells que no poden situar-se en un terreny de diàfana llibertat. I si, finalment, l’empresa té èxit o no, només ho sabrem per la perspectiva que ens dóna el temps, jutge implacable de l’esforç dels individus que anhelen el canvi.

Violència és que el nou gestor nomenat pel govern anunciï, com si fos un ministre, que disposarà de tots els recursos públics que necessiti a fons perdut per a netejar els balanços tants anys falsejats. Violència, també, és afirmar que quan l’estat hagi assumit unes pèrdues, que encara ningú ha explicat per què les ha d’assumir, ja s’ho farà, malvenent –probablement als mateixos que han gestionat el banc fins ara- les seves propietats més valuoses.

Violència és la legitimació per part dels ressorts de l’estat; fiscalia, governador del Banc d’Espanya, Comissió Nacional del Mercat de Valors i Govern espanyol, d’una situació inacceptable des d’un punt de vista econòmic, polític i, finalment, social.

Violència és callar sobre les responsabilitats que s’hagin d’assumir per tal desastre, alhora que declarar amb un cinisme extraordinari que la única opció és que l’estat pagui a fons perdut l’enorme forat generat per la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliària tantes vegades negada i l’arrogància que Madrid –la del poder institucional- ha mostrat durant les darreres dècades, com ho demostra el fet de valorar per part de consultores de “prestigi” en 13.000 milions d’€ la filial immobiliària de Bankia quan en realitat no en valia ni una tretzena part.

Violència és mentir sistemàticament per amagar deficiències en la gestió i en la transparència de l’entitat. Com per exemple aprovar uns guanys de 309 milions d’€ pel 2011 quan en realitat les pèrdues s’apropaven als 3.000 milions d’€, alhora que permetre que els pilars de l’Estat del benestar –sanitat, educació i pensions- es vegin ressentits per aquesta absurda voluntat que té l’Espanya de l’establishment de fer veure que és l’imperi que no és.

Quina mena de societat es pot construir si s’envia un missatge d’impunitat a aquells que han menyspreat, mentit, manipulat, en definitiva, violentat els fonaments d’allò que és públic?

Ara suposem que som imparcials. Que no tenim cap apriorisme contra el Partit Popular ni contra la ideologia que representa. Què se suposa que hagués passat si un Banc(a) Català(na) hagués evidenciat un forat de 24 mil milions d’€ com a resultat de la seva pèssima gestió? I si l’abús sistemàtic del poder i la cobdícia s’haguessin produït aprofitant l’accés a les institucions? Probablement les conseqüències haguessin estat unes altres. Ben diferents. I n’estic segur que l’escarment al que s’hagués sotmès a l’hipotètic Banc(a) Català(na), ben merescut de totes maneres, viuria anys d’una humiliant penitència.

Sembla evident que ningú, amb poder de fer-ho, demandarà el consell d’administració de Bankia-CajaMadrid. Com que cap fiscal actuarà d’ofici per depurar responsabilitats penals d’un fet que ens durà més penúries. Però la condemna ètica i el no-oblit sí que l’haurien de tenir per part de tots aquells que creuen que no tot s’hi val. Probablement, espero, d’aquella majoria ignorada que representa el 99% de la població.

Però no és aquesta la revolució cultural a la que em vull referir… No voldria resignar-me a pensar que l’alternativa al capitalisme salvatge que estem patint és el capitalisme salvatge sense drets. No. La revolució cultural a la que faig referència se’ns presenta com l’única via per fer possible qualsevol canvi substancial en el nostre gris i pessimista esdevenidor. Ja no hi ha més cruïlles, ni més temps per malbaratar. O canviem la cultura d’allò que ens ha mogut des que el neoliberalisme s’ha imposat com a monopoli intel·lectual del sistema, o l’absència de cultura ens canviarà a nosaltres fins fer-nos irreconeixibles baules d’un capitalisme que fagocita tot el que troba al seu abast.

Per què els xamans del pensament únic ens volen fer creure que fent exactament el mateix obtindrem resultats diferents? Per què l’alquímia capitalista ha estat capaç de fer de les víctimes –ciutadans-, botxins de la situació viscuda, i dels botxins –bancs-, fràgils instruments als que és prescriptiu rescatar? Per canviar el sistema hem de canviar els nostres hàbits –és a dir, la nostra forma d’existir-? O els nostres hàbits han d’anar dirigits a fer permanent allò substancialment tòxic del sistema actual?

Repensar les pròpies formes de viure és, en el fons, una cultura de revolució. Una decisió dura de prendre, no col·lectiva, sinó indefectiblement individual, de la qual no hi ha marxa enrere perquè el passat de la cobdícia ja no tornarà –afortunadament! Una cultura que passa per l’exigència democràtica, civil i ètica, que la redistribució de la riquesa i l’obligatòria limitació del tenir entès com a posseir, són els únics paràmetres que faran sostenible, en el futur, un planeta amb 7.000 milions d’individus que mengen, consumeixen i depreden els recursos sense límit, en un món que sí que és limitat. Ni tothom pot tenir tot el que vol, ni tot el que hom té ha de ser sacralitzat en nom d’una propietat privada que també, moralment, forma part del col·lectiu. Redistribuir és l’única forma de fer justícia en unes societats en les quals la distància entre els que més tenen i els que més necessiten ha augmentat sense parar.

La cultura de revolució és, per a mi, un retorn a la política. Sense concessions. Sense tebiors. La victòria del capitalisme, del neoliberalisme, de l’economia de mercat, no és casual, ni a-ideològica, ni neutra. Margaret Thatcher afirmava que la societat no existia, que només existien els individus. I aquesta afirmació és una de les premisses ideològiques més totalitzadores i bel·ligerants que han existit les darreres dècades. Aquesta idea, que ha governat des de 1979, ens ha dut al caos actual. Amb la complicitat de les democràcies modernes. Viure 30 anys sense alternatives ideològiques ens ha empobrit com a ciutadans d’una manera, probablement, irreversible, i hem acabat assumint un únic discurs, el que pregona la revolució cultural del nostre particular Mao. Evitar alternatives o negar-les és una forma d’ideologia forta. Disposar d’un únic pensament és una forma d’ideologia forta, perquè la ideologia funciona, precisament, quan és invisible.

I la cultura de revolució demana, exigeix, capgirar aquest profund estat ideològic predominant en el que estem instal·lats. Com afirmava Weber, ja no és l’economia la que ens salva als individus, sinó que som els individus els que hem de salvar l’economia, encara que això passi per renunciar a la democràcia. L’economia no suporta l’ideal de llibertat i de drets que propugna la democràcia, i l’expropia de tota legitimitat obligant que a les cambres de representació política s’actuï contra el benestar i els interessos de la ciutadania, en benefici de la pròpia economia. Perquè encara que el sistema polític es buidi de poder, això no vol dir que el poder desaparegui.

És el temps de l’acció, d’una actitud d’inevitable contestació en la que cal posar fi al cicle de la il·lusió en la que viu instal·lat un confortable “ciutadà” que té assumida la condició irreversible de drets inesgotables i de consum il·limitat, com si mai no s’hagués lluitat per assolir-ho. La cultura de revolució ens obliga a defensar el que s’havia aconseguit, virar cap a la política, renunciant a allò superflu, sí, però reclamant allò fonamental: drets, llibertat i dignitat.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Juan Carlos I, Rey de España

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.