Indignats

dijous, 19/05/2011

Potser és un moviment passatger com alguns denuncien. D’altres, més agosarats, el defineixen com a espuri i que són les eleccions el veritable i únic baluard de la democràcia. Probablement aquest moviment no té, ni tindrà, l’articulació política necessària que requeriria satisfer part de les demandes que reclama. Segur que els plantejaments polítics que se’n fan dibuixen una societat que, per desitjable i romàntica, no deixa de ser menys utòpica. Observant l’acampada que s’ha produït aquests dies a la Plaça Catalunya, i que ha monopolitzat l’opinió publicada en període electoral, es constata la dificultat d’etiquetar-los en una única definició ideològica. No són antisistema, tampoc ocupes. No són l’esquerra alternativa, ni un grup corporatiu que defensa aferrissadament uns interessos o uns privilegis. Semblen estudiants, activistes, persones amb consciència col•lectiva, emprenyats, jubilats. Diria que són un grup de persones heterogeni, divers i plural, que està unit per un mateix sentiment que Hessel ha fet popular: la indignació.

Altres mobilitzacions similars han tingut un embrió semblant: les del 0’7% dels pressupostos per a la cooperació, les favorables a la condonació del deute extern coincidint amb el corralito argentí, les del No a la guerra de l’Iraq o aquelles que denunciaven la visita del Banc Mundial a la ciutat de Barcelona. Totes elles, expressió d’un rebuig o negació cap a determinats elements d’aquest sistema -és simptomàtic anomenar el sistema al que ja tenim, com si fos únic i no poguéssim pensar-lo diferent-. D’aquí ve la nomenclatura actual de moviment alter-mundista enlloc del que es va promoure inicialment moviment anti-globalització.

Tanmateix, hi ha una constatació que en aquesta ocasió sembla haver-se qüestionat; la negació de la política -o polítics- des de la política mateixa. El moviment social no ha deixat d’ésser mai un instrument d’acció política, des de mitjans del s. XVIII fins l’actualitat (TILLY, 2009). Aquesta expressió col•lectiva forma part de les necessàries i imprescindibles vindicacions socials que han tingut com a resultat millores en la qualitat democràtica i el benestar de la societat. L’objectiu que cal perseguir, doncs, és que les autoritats pertinents -s’entén les democràtiques i els seus representants- tinguin la necessitat -per vocació o per obligació- de llegir i captar aquest sentiment incorporant aquestes demandes -poc o molt rupturistes- en l’agenda política. Podria ser que un moviment social defensés la reforma total o parcial d’un sistema polític però es veiés desaparèixer per la debilitat que provoca la manca d’expectatives per fer-la realitat. És el perill més gran que podria córrer tan lloable esforç. La manca de flexibilitat alhora de definir, acotar i executar les demandes que van fer néixer un moviment social determinat -com per exemple van fer els islandesos convocant un referèndum per a definir-se sobre l’assumpció pública del deute que havien acumulat els banquers-.

Perquè, sinó, l’aparició d’un moviment social que té com a origen la denúncia d’una injustícia o una desigualtat, però que no busca com a objectiu capgirar la situació des de la mateixa acció política? Podem estar d’acord o no amb determinades actituds dels polítics, també dels imperatius de la nostra societat que ens duen a moure’ns només pel resultadisme però, finalment, la política és consubstancial a l’individu. No hi ha política sense societat ni individus. I aquest és el repte. Canviar, des de la política, un món -societat- que no ens agrada. Però no ja per qüestions ideològiques, ni tan sols per contraposició de models partidistes, sinó perquè avui s’ha demostrat econòmicament injust, èticament inacceptable i políticament insostenible.

 

Quan es barreja ideologia i democràcia

dimecres, 11/05/2011

Dijous 5 de maig a les 23:57 hores, el Tribunal Constitucional corregeix la decisió del Tribunal Suprem i considera legals les llistes que sota el nom de Bildu aplega una coalició d’Eusko Alkartasuna, Alternatiba i abertzales independents.

La decisió final és el resultat de la clara divisió dels dos tribunals, evidenciant així que la interpretació de les lleis acaba sent una posició tan subjectiva que fa possible una sentència, o tot just la contrària, en funció de la ideologia del magistrat en qüestió, de manera que la valoració final no es determina en termes de coherència jurídica, sinó des de la defensa que dicten els dos blocs ideològics i partidistes -anomenats conservadors i progressistes-.

Mitjans de comunicació, polítics i representants institucionals espanyols tornen a confondre ideologia amb democràcia. El desig amb la norma. Només així s’explica el sainet de Bildu, dirimit pel TC en 3 hores o la tragicomèdia de l’Estatut, estesa durant 4 anys. La tàctica partidista i a curt termini venç l’Estat de Dret que pretesament defensen.

Tan l’afer Bildu-Sortu com l’Estatut de Catalunya són una mostra més de les enormes carències democràtiques de les institucions espanyoles a l’hora d’admetre amb normalitat, la pluralitat lingüística, política i nacional que l’estat espanyol aplega.

Aquesta confusió entre ideologia i democràcia es fa patent, un cop més, amb la recent victòria per majoria absoluta al Parlament escocès de l’SNP. El seu candidat, Alex Salmond, ha promès un referèndum per la independència abans que acabi la legislatura. El primer ministre, David Cameron, des del 10 Downing Street ja ha avançat que farà campanya pel no, perquè sap distingir què és democràcia i què és ideologia. Ell està en contra de la pregunta, però no de preguntar. En canvi l’estat espanyol, en idèntiques circumstàncies, ha recorregut a la negativa constant menyspreant el sentit democràtic més essencial que determina que en democràcia la veu de la gent preval per sobre de qualsevol prerrogativa legal.

 

El PP i Polònia

dilluns, 2/05/2011

Llegeixo com Santi Rodríguez, portaveu del PP a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, demana extremar mesures contra el programa Polònia de la factoria d’en Toni Soler que emet TV3, amb l’argument que es critica massa el partit que ell representa. Aquesta petició la protagonitza un polític del mateix partit que governa al País Valencià i que ha decidit avortar les emissions de la cadena al sud del Principat. És una forma d’actuar que nega la crítica perquè molesta i qüestiona determinats comportaments absolutament inadmissibles –sobretot aquells relacionats amb la corrupció a Madrid i a València-.

Mal símptoma per la política és aquell que des de la pluralitat de pensament no admet la crítica i s’inflama quan un mateix és l’objecte d’aquesta crítica, alhora que resta impassible i condescendent, quan dia rere dia hem de contemplar la quantitat de programes que s’instal•len en la banalitat i només sembren llavors de mala  educació, frivolitat i manipulació, com Sálvame Deluxe, El diario de Patricia o El gato al agua.

L’excusa, aparentment formal, que ho emeten cadenes privades no és més que el pretext d’aquell que s’inhibeix o ja li està bé el que es diu, es fa o s’insinua en aquests aparadors del mal gust. Des de quan el sector privat –sigui l’audiovisual o qualsevol altre- està al marge de la llei i dels principis democràtics? Quina diferència hi ha entre les televisions públiques i les privades alhora de respectar uns principis ètics que són de comú compliment? És la mentida sistemàtica més acceptable que la crítica cap els nostres? És l’insult més permès en democràcia que la pluralitat d’opinions? S’ha d’admetre com a vàlida l’exigència d’algú, que quan pot prohibeix la llibertat d’expressió de determinats mitjans audiovisuals?

El lliurepensament és sempre la primera víctima de l’autoritarisme camuflat entre la feble fauna d’una democràcia. Si qui avui es queixa del Polònia no estigués en una posició de minoria, tan aclamat programa tindria el mateix destí que ha tingut TV3 al País Valencià.

post publicat a www.cronica.cat

Tiananmen

dimecres, 27/04/2011

Fantàstica l’emissió del reportatge del canal33, el passat divendres 22 d’abril, sobre la revolució de Tiananmen. Van venir-me al cap, instantàniament, les revoltes al món àrab i, en concret, l’egípcia amb epicentre a la Plaça Tahrir –que en àrab vol dir alliberament-. Dues revolucions populars, originades per joves i estudiants, de durada similar, en països d’una influència geopolítica enorme, internacionalment seguides, però amb un desenllaç completament oposat.

No sé quina haurà estat la influència definitiva de Twitter i Facebook en la convocatòria i l’evolució de les revolucions del món àrab, tan discutida i magnificada en la revolta egípcia, el que sí sembla evident es que l’exèrcit, –a Tiananmenn però també a Tahrir- i els instruments de control de la població de què disposa l’estat, continuen i continuaran en el futur, decantant qualsevol procés que vindiqui una reforma política dirigida a democratitzar el poder.

El documental del 33 és un material pedagògic insubstituïble. Segons l’estudiós Shaoguang Wang, durant la dècada dels 60, a la Xina, només es van produir 3.000 televisors en blanc i negre, la mateixa quantitat que la dècada dels 70 –tot i que en aquest cas en color-, però durant els 80, el 90% de llars urbanes disposaven d’una televisió. El govern xinès accelerava la producció i el consum, al mateix ritme que alentia o negava reformes politiques.

A partir de 1985 es van començar a fer evidents els símptomes del malestar. Salaris congelats i una inflació que no parava de créixer es barrejaven amb una voluntat clara de més llibertat –l’estiu de 1988 a la província de Shenyang, per exemple, es van acomiadar 400.000 persones de 700 fàbriques diferents-. Un any més tard, intel·lectuals del Partit Comunista Xinès, com Su Shaozhi, van fer pública la seva voluntat d’obertura política.

L’abril de 1989 mor de forma sobtada el que havia estat president del partit -considerat reformista- Hu Yaobang i, de forma consecutiva, milers d’estudiants es concentren a Tiananmen demanant la divulgació dels salaris d’alts funcionaris, la llibertat de premsa i expressió, i l’augment d’ajudes per estudiants i professors.

El Primer ministre, Li Peng, va denunciar la mobilització i va rebutjar qualsevol petició, els treballadors s’hi van sumar. El 4 de maig de 1989 hi havia 150.000 estudiants a la Plaça. A mitjans de maig i amb varis estudiants en vaga de fam Yang Shangkun, president de la república, va començar a concentrar tropes i mobilitzar l’exèrcit. El 20 de maig s’imposa la llei marcial, i la nit del 3 al 4 de juny 200.000 soldats irrompen a la plaça provocant entre 2.000 i 7.000 morts. La repressió militar sumada a la gran imprecisió i poca flexibilitat dels interlocutors del moviment van apagar definitivament l’esperit de llibertat que durant les darreres setmanes s’havia encès a les principals ciutats xineses.

El que ha estat l’intent més gran de canviar el règim xinès no ha aconseguit –en termes qualitatius- alterar el rumb històric d’una de les potències polítiques més importants del món, a diferència del que va passar a Egipte –sempre amb la prudència que obliga la presència d’un govern militar i interí encara reticent a una obertura sense apriorismes- on una revolució popular s’ha convertit, de moment, en una revolució liberal com la que va viure Europa a mitjans del segle XIX.

Les consecucions dels objectius polítics de qualsevol moviment liberal, popular o d’alliberament nacional, no provenen ni de la intensitat, ni del suport social, ni tan sols de la implicació exterior o de les complicitats de l’interior –inclòs l’exèrcit-, esdevenen un èxit només si són prou flexibles com per adaptar l’idealisme que mou la consciència de la gent i la voluntat de canvi, amb el realisme que obliga qualsevol acció política, per molt ambiciosa que aquesta empresa pugui ser.

Es busquen classes mitjanes per pagar deute

divendres, 22/04/2011

El dia de la república vaig comprar l’ARA i em va cridar l’atenció l’article d’en Ferran Sáez. Es titulava “El cercle impossible” i intentava demostrar la simulació que a Espanya s’havia generat, durant els anys d’opulència econòmica, a partir de la creació d’una aparent classe mitjana indirectament subsidiada per sous públics però que no contribuïen a un model afavoridor de l’economia productiva.

A Espanya, com a Grècia, l’enorme deute fagocita tota possibilitat de creixement econòmic i castiga severament les autèntiques classes mitjanes i els professionals sobre els que recau la càrrega impositiva més important. És sobre les espatlles dels assalariats, els professionals liberals, els emprenedors i els autònoms qui, durant anys, han fet possible l’equilibri entre classes actives i classes passives, fent de l’estat del benestar un dret universal i un instrument vital per a la cohesió social del que tota la societat n’ha gaudit.

A Catalunya, aquesta classe mitjana “real”, és la que expia les culpes d’un sistema que ha estat provocat pels gestors públics i privats de l’economia i que exonera immoralment les grans fortunes.

Una classe mitjana econòmicament pressionada; fiscalment perseguida; a la que socialment se li demana que contribueixi amb sacrifici a la renúncia de serveis públics; a la que políticament se li nega qualsevol alternativa que no passi pel cada cop més dislocat i contracturat estat de les autonomies del Reino de España; la que moralment està assetjada amb les constants apel•lacions a “l’entre tots ho arreglarem”, com si mai se’ls hagués preguntat el com ni el perquè.

Acaba afirmant, en Sàez, que el repte de la futura socialdemocràcia espanyola no passa per l’elecció -purament anecdòtica- de Chacón o Rubalcaba, sinó del projecte de futur que es presenti per a fer de les classes mitjanes i del model productiu, el duet sincronitzat de l’home i la màquina, que permetin garantir un afeblit i en risc estat del benestar.

Històricament, els socialdemòcrates com els conservadors o els liberals -suposant que a Espanya n’hi hagi- també tenen país i aquestes grans bosses subsidiades que l’opinador denuncia són, abans que res, vots al servei d’un estat que, governi qui governi, els mantindrà privilegis; en aquest cas, volgudament asimètrics.

Les classes mitjanes que Sáez denuncia han estat miratges d’una Espanya que va arribar a creure’s ser la 8ena economia del món. Ara les classes mitjanes, majoritàries a Catalunya, pagaran la festa a la que no van ser convidades. Si no es que, per un cop, es neguen a ballar al ritme que marca el gramòfon del quilòmetre zero.