Entrades amb l'etiqueta ‘Bankia’

L’exemple de la Caixa de Pollença *

dimarts , 9/04/2013

La pràctica desaparició del model de les caixes d’estalvi, del que Catalunya Caixa i Bankia copen la majoria de titulars econòmics com a nefastos exemples de dur a la ruïna a milers de petits estalviadors, fa necessari oferir el contrapunt a un balanç tant desgraciat. Només dos exemples sobreviuen al tall de digestió que els fastos especulatius han provocat sobre els bancs dels pobres; la Caixa de Pollença a Mallorca i la Caixa d’Ontinyent al País Valencià. En aquest post, em fixaré en la primera. No és per casualitat que l’entitat illenca resisteixi l’embat del capitalisme contra l’origen i l’esperit que va suscitar el naixement de les caixes d’estalvi. Serà un bon mirall en el qual es podran reflectir aquells què, en el futur, es vegin temptats de repetir errors del passat. Un mirall sobre el que observar com s’han de fer les coses i sobre la importància que té, per a qualsevol projecte empresarial, fer-se acompanyar d’un pla de responsabilitat social i col·lectiva. La Caixa de Colonya –avui Colonya, Caixa de Pollença– és una entitat que es va crear l’any 1880 pel polític i banquer, Guillem Cifre de Colonya (1852-1908). Cifre de Colonya va ser un individu fortament influït pels ambients liberals del Madrid de finals del segle XIX on sorgien organitzacions d’educació laica com la “Institución Libre de Enseñanza” amb teòrics com Giner de los Ríos que defensaven una societat més lliurepensadora i crítica a partir d’una educació no dogmàtica. Colonya va voler traslladar a Ses Illes aquesta opció social a partir d’un model educatiu que trenqués amb el caciquisme i el monopoli catòlic a l’escola, oferint un model escolar obert, experimental i racionalista que permetés situar l’infant en el centre de tota l’acció educativa. Així mateix, va pensar una caixa d’estalvis que fes front al prestamisme abusiu i a la que s’hi poguessin dirigir, bàsicament, aquelles persones amb menys recursos. Aquest model d’estalvi i préstec compromès socialment i geogràficament local, es manté inalterable fins l’any 2000, quan la Caixa de Pollença obre la primera oficina fora de Mallorca i tres anys després atura el seu creixement controlat i modest i el limita al conjunt de Ses Illes. Quan el 2011 el desastre financer de les més de 40 caixes a l’estat espanyol havia culminat, el Bank of America Merrill Lynch, afirmava que la millor caixa en termes financers era, precisament, la petita i local Caixa de Pollença. La gestió d’uns actius aproximats de 400 milions d’euros demostraven que la mida sí que importava però, sobretot, l’ideari del fundador que mai havia estat vulnerat havia permès Colonya, la Caixa de Pollença, no caure en els errors irreversibles de la hipertròfia especulativa i artificial generada pel boom de la construcció. El creixement desmesurat a base d’hormones immobiliàries de gran part de les caixes havia estat la causa que les havia dut a una mort prematura, de la qual la Caixa de Pollença se n’havia salvat. Quan fa 133 anys, Cifre de Colonya creà l’entitat, ho va fer pensant “en ajudar a la gent des d’un punt de vista material, vetllant pels seus estalvis tot protegint-los dels usurers”. Avui, sembla que aquell vell i noble somni de l’única caixa que no s’ha traït a sí mateixa i que es basava en la protecció de l’estalviador local, encara compleix el seu objectiu.

 

 

* Article publicat a www.aravalles.cat

LA VIOLÈNCIA DE BANKIA

dilluns, 28/05/2012

Violència és la impunitat que han demostrat els fets de Bankia-CajaMadrid. Un vicepresident del govern d’Aznar, passa per la gerència dels Fons Monetari Internacional i acaba dirigint un banc que protagonitza el fiasco financer més important de la història d’Espanya.

Violència és que el nou gestor nomenat pel govern anunciï, com si fos un ministre, que disposarà de tots els recursos públics que necessiti a fons perdut per a netejar els balanços tants anys falsejats. Violència, també, és afirmar que quan l’estat hagi assumit unes pèrdues, que encara ningú ha explicat per què les ha d’assumir, ja s’ho farà, malvenent –probablement als mateixos que han gestionat el banc fins ara- les seves propietats més valuoses.

Violència és la legitimació per part dels ressorts de l’estat; fiscalia, governador del Banc d’Espanya, Comissió Nacional del Mercat de Valors i Govern espanyol, d’una situació inacceptable des d’un punt de vista econòmic, polític i, finalment, social.

Violència és callar sobre les responsabilitats que s’hagin d’assumir per tal desastre, alhora que declarar amb un cinisme extraordinari que la única opció és que l’estat pagui a fons perdut l’enorme forat generat per la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliària tantes vegades negada i l’arrogància que Madrid –la del poder institucional- ha mostrat durant les darreres dècades, com ho demostra el fet de valorar per part de consultores de “prestigi” en 13.000 milions d’€ la filial immobiliària de Bankia quan en realitat no en valia ni una tretzena part.

Violència és mentir sistemàticament per amagar deficiències en la gestió i en la transparència de l’entitat. Com per exemple aprovar uns guanys de 309 milions d’€ pel 2011 quan en realitat les pèrdues s’apropaven als 3.000 milions d’€, alhora que permetre que els pilars de l’Estat del benestar –sanitat, educació i pensions- es vegin ressentits per aquesta absurda voluntat que té l’Espanya de l’establishment de fer veure que és l’imperi que no és.

Quina mena de societat es pot construir si s’envia un missatge d’impunitat a aquells que han menyspreat, mentit, manipulat, en definitiva, violentat els fonaments d’allò que és públic?

Ara suposem que som imparcials. Que no tenim cap apriorisme contra el Partit Popular ni contra la ideologia que representa. Què se suposa que hagués passat si un Banc(a) Català(na) hagués evidenciat un forat de 24 mil milions d’€ com a resultat de la seva pèssima gestió? I si l’abús sistemàtic del poder i la cobdícia s’haguessin produït aprofitant l’accés a les institucions? Probablement les conseqüències haguessin estat unes altres. Ben diferents. I n’estic segur que l’escarment al que s’hagués sotmès a l’hipotètic Banc(a) Català(na), ben merescut de totes maneres, viuria anys d’una humiliant penitència.

Sembla evident que ningú, amb poder de fer-ho, demandarà el consell d’administració de Bankia-CajaMadrid. Com que cap fiscal actuarà d’ofici per depurar responsabilitats penals d’un fet que ens durà més penúries. Però la condemna ètica i el no-oblit sí que l’haurien de tenir per part de tots aquells que creuen que no tot s’hi val. Probablement, espero, d’aquella majoria ignorada que representa el 99% de la població.