Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

La Catalunya que vindrà

divendres, 7/12/2012

Les prediccions fetes en política tenen un risc molt alt de ser errònies i esbiaixades. L’exemple de les enquestes prèvies a les eleccions del 25-N, podria confirmar aquesta afirmació, però no és la única. Ni de bon tros. Quan algú s’esforça en asseverar què passarà en el futur de la governança política ho fa, o bé perquè defensa uns interessos d’algun dels actors en joc, o bé perquè és un irresponsable. Per això pot semblar pretensiós que faci un article sobre allò que ja, d’entrada, critico. Ho faig, conscientment, sense cap fonament pretesament científic, ni cap voluntat de pontificar una certesa inqüestionable que només es vegi interpel·lada pels fets que es succeiran en el futur. Ho faig atenent, només, a l’estricte aplicació del sentit comú. Del que hem après en el passat, si és que aquest ha estat capaç de fer-nos aprendre res. Ja ens avisava des de l’exili Max Aub, ”ens tocarà aprendre allò que els nostres avis ja sabien”. La Catalunya que vindrà després del 25-N, a efectes de governabilitat, no serà una Catalunya plàcida. Les mesures econòmiques que ens anticipen, si ningú hi posa remei, seran dures, restrictives, regressives i profundament injustes. Aquestes mesures econòmiques vindran agreujades per la nul·la sensibilitat que ens professa un estat al que ja hem advertit que volem marxar tan aviat com sigui possible. Un estat que està a punt de fer la seva 15ena suspensió de pagaments de la seva història. Un estat que s’entesta en mantenir un sistema d’infraestructures ineficient, irracional i pervers. Que defensa l’AVE a Galícia, però que nega el corredor mediterrani, territori per on circula el 50% de les exportacions totals de l’estat espanyol que entren a Europa. Un estat que nega l’extremada i insostenible “solidaritat” fiscal a que està sotmesa Catalunya. Un estat, en definitiva, que només entén el nostre país com una part de la nació a qui reduir sigui com sigui, perquè deixi de reivindicar, perquè pari de parlar (en català) tal com exhortala LOCME de l’inefable ministre Wert i perquè, en definitiva, produeixi (encara que sigui deute) a l’espanyola. La Catalunya que vindrà després del 25-N no serà fàcil de dirigir pel Govern Català, però tampoc de digerir pel Govern Espanyol. Ens trobem en una cruïlla històrica molt similar a la de finals del segle XIX, quan Espanya quan perd Cuba i Filipines i Joan Maragall pensa en la famosa Oda que serà el resultat d’un rebuig frontal i una negació a l’Espanya oligàrquica, endarrerida, centralista i monàrquica. Ens trobem en un punt molt similar, en el qual podem assolir la plena llibertat com a opció possible, però en cap cas com a procés inevitable sobre el que ja no ens haguem de preocupar. Un cop passat aquest punt marcat pels capricis dela Història, valorarem si vam optar per la sobirania o ho vam fer per altres propostes polítiques, com en el seu moment el federalisme de Pi i Margall o, fins i tot, l’iberisme que propugnava la unió política de Portugal, Espanya i Andorra. El futur ens pot deparar una Catalunya ibèrica, una Espanya reformada però amb el mateix perfil de pell de brau o, perquè no, un nou estat d’Europa. El passat ens ensenya, o ens avisa, que no hi ha procés fàcil per a Catalunya. Que l’aparell de l’estat i la seva Constitució han estat pensats i dissenyats per a cosir políticament una nació, encara que aquesta sigui la suma d’altres nacions. I que no hi haurà una transició sense cost, ni esforç, ni tampoc, la perseverança inesgotable d’un poble que no vol abaratir cap somni perquè veu al seu abast allò que ha perseguit durant 300 anys.

Amb la llei a la mà

dilluns, 24/09/2012

Amb la llei a la mà, afirmen suposats tecnòcrates de la imparcialitat, no es pot proclamar la independència de Catalunya, ni tan sols convocar la ciutadania a una consulta per decidir el seu futur, perquè el marc legislatiu (siguin els tractats internacionals, sigui la Constitució espanyola) no ho permeten.

 

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

 

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

 

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

 

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

 

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

 

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

 

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

El PSC avança?

dilluns, 2/07/2012

30 de juny, Sant Feliu de Codines. El corrent liderat per Joan Ignasi Elena, AVANCEM, em convida a la seva assemblea constituent per a parlar de sobiranisme, en un context marcat per la voluntat d’aquest sector del PSC, de fer passes per apropar el partit al dret a decidir.

El debat va transcórrer, de forma civilitzada, amistosa i molt generosa, entre aquella opció que s’obstina a creure en el federalisme, tan sensat teòricament com estèril políticament, d’una Espanya que no té cap necessitat de canviar com és, i d’altra banda, la que considera que s’ha arribat al punt d’apostar pel dret a decidir, incorporant sectors del sobiranisme al socialisme que representa el PSC. La segona, era una opció molt minoritària a la sala –amb més de 200 persones- tanmateix, es veu comprensible com alternativa després dels darrers anys de frustració i distanciament amb l’estat viscuts per la ciutadania catalana.

Un debat gens nou. Escrivia Rovira i Virgili a principis del segle passat, en relació a Pi y Margall i Valentí Almirall, dos dels referents de l’esquerra catalana de finals del XIX; “En Pi y Margall era, per damunt de tot, un federalista. L’Almirall, un català. En el primer hi havia doctrina, en el segon vida. El federalisme d’en Pi era una idea, un sistema; el particularisme de l’Almirall una expressió del problema viu i concret de Catalunya. En Pi y Margall no havia tingut encara la visió del gran fet català”

Hi ha un fil de la història que ens lliga amb en Pi i amb l’Almirall. Són aquella i la nostra, dues societats radicalment diferents –la Catalunya del XIX-XX tenia dos milions d’habitants, ara en som set i mig- però amb reptes i debats sobre la construcció nacional del nostre país molt similars.

Avui, el sobiranisme no para de créixer encara que hi ha qui s’entesta a buscar excuses per negar l’evidència. Que pot generar fractura social, diuen aquells que no constaten el mateix risc de trencament de la cohesió en una societat que ja suporta més d’1’7 milions de catalans per sota el llindar de la pobresa. O que amb una Catalunya independent seríem més pobres, afirmen altres, mostrant la seva poca o nul•la confiança en la fortalesa i creativitat dels catalans i de les catalanes. O que és millor començar una transició nacional, eufemisme per evitar afirmar què Catalunya cap a on ha de transitar és cap a la plena sobirania. Negar o disminuir el debat al voltant del dret a decidir és negar, a l’hora, la necessitat d’aprofundir en una democràcia assetjada per l’economia. No serem més lliures si en aquelles qüestions realment importants considerem als individus com a menors d’edat que necessiten d’una tutela assistida per part d’aquells que s’atorguen l’autoritat del saber.

Tots els partits polítics saben que una majoria social recolza el dret a decidir i que un considerable percentatge de catalans i catalanes recolzarien un procés de sobiranització per a Catalunya. El PSC es troba en una cruïlla, però com passa en aquestes circumstàncies, no sembla un partit diferent a la resta. Com sempre ha passat, el que ha fet avançar les posicions de partit, és la voluntat dels individus que senten la suficient llibertat i la convicció necessària perquè les coses evolucionin. Les estructures, les organitzacions, en definitiva, els aparells, tots ells, oposen les resistències lògiques com a resultat d’aquells que no poden situar-se en un terreny de diàfana llibertat. I si, finalment, l’empresa té èxit o no, només ho sabrem per la perspectiva que ens dóna el temps, jutge implacable de l’esforç dels individus que anhelen el canvi.