Entrades amb l'etiqueta ‘Constitució Espanyola’

Amb la llei a la mà

dilluns, 24/09/2012

Amb la llei a la mà, afirmen suposats tecnòcrates de la imparcialitat, no es pot proclamar la independència de Catalunya, ni tan sols convocar la ciutadania a una consulta per decidir el seu futur, perquè el marc legislatiu (siguin els tractats internacionals, sigui la Constitució espanyola) no ho permeten.

 

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

 

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

 

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

 

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

 

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

 

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

 

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

Urdangarín com a boc expiatori

dilluns, 26/12/2011

    “[…] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. […] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.”

Juan Carlos I, Rey de España

 

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.