Entrades amb l'etiqueta ‘deute’

LA VIOLÈNCIA DE BANKIA

dilluns, 28/05/2012

Violència és la impunitat que han demostrat els fets de Bankia-CajaMadrid. Un vicepresident del govern d’Aznar, passa per la gerència dels Fons Monetari Internacional i acaba dirigint un banc que protagonitza el fiasco financer més important de la història d’Espanya.

Violència és que el nou gestor nomenat pel govern anunciï, com si fos un ministre, que disposarà de tots els recursos públics que necessiti a fons perdut per a netejar els balanços tants anys falsejats. Violència, també, és afirmar que quan l’estat hagi assumit unes pèrdues, que encara ningú ha explicat per què les ha d’assumir, ja s’ho farà, malvenent –probablement als mateixos que han gestionat el banc fins ara- les seves propietats més valuoses.

Violència és la legitimació per part dels ressorts de l’estat; fiscalia, governador del Banc d’Espanya, Comissió Nacional del Mercat de Valors i Govern espanyol, d’una situació inacceptable des d’un punt de vista econòmic, polític i, finalment, social.

Violència és callar sobre les responsabilitats que s’hagin d’assumir per tal desastre, alhora que declarar amb un cinisme extraordinari que la única opció és que l’estat pagui a fons perdut l’enorme forat generat per la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliària tantes vegades negada i l’arrogància que Madrid –la del poder institucional- ha mostrat durant les darreres dècades, com ho demostra el fet de valorar per part de consultores de “prestigi” en 13.000 milions d’€ la filial immobiliària de Bankia quan en realitat no en valia ni una tretzena part.

Violència és mentir sistemàticament per amagar deficiències en la gestió i en la transparència de l’entitat. Com per exemple aprovar uns guanys de 309 milions d’€ pel 2011 quan en realitat les pèrdues s’apropaven als 3.000 milions d’€, alhora que permetre que els pilars de l’Estat del benestar –sanitat, educació i pensions- es vegin ressentits per aquesta absurda voluntat que té l’Espanya de l’establishment de fer veure que és l’imperi que no és.

Quina mena de societat es pot construir si s’envia un missatge d’impunitat a aquells que han menyspreat, mentit, manipulat, en definitiva, violentat els fonaments d’allò que és públic?

Ara suposem que som imparcials. Que no tenim cap apriorisme contra el Partit Popular ni contra la ideologia que representa. Què se suposa que hagués passat si un Banc(a) Català(na) hagués evidenciat un forat de 24 mil milions d’€ com a resultat de la seva pèssima gestió? I si l’abús sistemàtic del poder i la cobdícia s’haguessin produït aprofitant l’accés a les institucions? Probablement les conseqüències haguessin estat unes altres. Ben diferents. I n’estic segur que l’escarment al que s’hagués sotmès a l’hipotètic Banc(a) Català(na), ben merescut de totes maneres, viuria anys d’una humiliant penitència.

Sembla evident que ningú, amb poder de fer-ho, demandarà el consell d’administració de Bankia-CajaMadrid. Com que cap fiscal actuarà d’ofici per depurar responsabilitats penals d’un fet que ens durà més penúries. Però la condemna ètica i el no-oblit sí que l’haurien de tenir per part de tots aquells que creuen que no tot s’hi val. Probablement, espero, d’aquella majoria ignorada que representa el 99% de la població.

Cameron i la política lliure

diumenge, 11/12/2011

David Cameron, en el marc d’un sopar de caps d’estat i de govern de la UE que es va perllongar fins les cinc de la matinada, ha exigit l’exoneració de la City de Londres de tota mena de regulació que la Unió Europea prepari en relació a la disciplina pressupostària de les finances públiques. Una de les qüestions a la que el primer ministre es nega rotundament és a la consagració constitucional d’un dèficit superior al 3% del PIB.

La decisió ha estat provocada, explica la premsa, pel sector més euroescèptic de partit conservador –què generosos aquells que defineixen d’ingenu escepticisme a aquesta mena de radicalisme ideològic antieuropeu-, però dues són les causes que forcen Cameron a prendre tan dramàtica decisió:

1)    el debat sobre la sobirania; la majoria de les grans crisis en la difícil construcció europea s’han esdevingut per una qüestió de renúncia a la pròpia sobirania. En un món en el que es neguen noves sobiranies sota el pretext que ja som globals, ha d’haver motius de força perquè ningú dels que la posseeixen en vulgui prescindir. La construcció europea només serà viable en el futur amb una incondicional i definitiva renuncia de la sobirania econòmica, fiscal i finacera dels estats membres.

2)    la tòxica influència dels mercats –i dels especuladors que veuen l’oportunitat d’afeblir l’euro en relació a la lliura- que nega la política lliure i que enriqueixen poques mans gràcies a la desregulació i asimetria que existeix fiscalment a la zona euro. La influència dels organismes econòmics internacionals no sotmesos a cap mena de democràcia popular –FMI, BM- seran, amb el nou Tractat, instruments imprescindibles pel rescat d’una economia europea massa vulnerable a la impunitat de la política antidemocràtica practicada pels mercats.

Al vet de la Gran Bretanya només s’hi ha sumat Hongria. Els 17 països de la zona euro i sis estats més no membres -Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania- s’han mostrat disposats a unir-se al nou tractat, mentre que Suècia i República Txeca van demanar realitzar consultes amb els seus parlaments o amb els socis amb els que formen govern. D’aquí que la imatge de la Gran Bretanya sigui, avui, la d’un país allunyat, marginat i aliè a les dramàtiques conseqüències d’aquesta crisi. Tanmateix caldrà més que una crítica mediàtica i una mala foto dels països que es desmarquin de la unitat europea perquè el projecte, en el futur, pugui garantir ja no només la unitat econòmica sinó el benestar dels seus conciutadans.

La Nova Esquerra Republicana

diumenge, 2/10/2011

Ahir: ERC, va fer un Congrés exemplar. Tant formalment, com políticament. Un Congrés com feia anys, potser massa, que no celebrava. Com que no hi ha res, ni cap circumstància que sigui perfecte, potser destacaria algun detall que vaig trobar a faltar, com per exemple la transaccional, no debatuda al darrer minut, d’una de les quatre úniques esmenes de la ponència política que van arribar al Congrés i que feia referència a l’aposta inequívoca d’ERC per una societat laica -tenia curiositat per conèixer el suport militant d’aquesta esmena-. Però allò important, allò rellevant, va quedar ben resolt a ulls de la militància. La majoria dels nous dirigents que entraven ho feien amb un incontestable suport i molta il·lusió. Els que en sortien, ho feien estenent la mà als que els succeïen i, alhora, restant a disposició de l’actual direcció per a futures contingències. Donant exemple i corregint errors del passat en els que l’orgull, la inflexibilitat i la incomprensió eren massa protagonistes. Aquesta unitat exhibida és, en si mateixa, una victòria de la que la nova direcció haurà de saber gestionar i mantenir en el futur.

Avui: comenÇa una nova Esquerra Republicana -si és de Catalunya o del País València o de les Illes o de la Catalunya Nord, dependrà del territori de la nació on ens trobem, que en aquest punt també s’hi va produït forÇa debat-. I ho fa replantejant-se més qüestions estratègiques, que no pas definicions ideològiques o ontològiques. El temps dirà en quin grau d’encert o d’error, però canvis estratègics n’hi ha, i cuinats des d’una certa convicció majoritària que les aliances del passat han passat factura. No s’han produït canvis, però, en la definició ideològica que van fer d’ERC el tercer partit del país amb un suport de més de 650.000 ciutadans. Catalunya i la seva gent pateix una doble crisi; l’econòmica-global que ja ha provocat en tres anys l’alternanÇa a 13 governs europeus i, al mateix temps, l’econòmica-nacional amb un dèficit fiscal en relació a l’estat espanyol per sobre del 8% del PIB. Aquesta doble crisi té conseqüències directes sobre els catalans; atur, retallades, tensions socials, dificultats en el manteniment del teixit econòmic de la PIME, etc…i sobre elles, els catalans i les catalanes, esperen respostes reals, creïbles i exigents amb la situació.

Demà: caldrà definir amb urgència, però sense precipitació, quin és l’horitzó nacional i social pel nostre país i, sobretot, com s’hi arriba. Aquesta nova Esquerra Republicana té davant seu un país molt diferent al del 2003. Si la crisi econòmica ens ha de servir per a extreure alguna conclusió és que des dels partits polítics es fa necessària una renovació, no només de persones, sinó d’enfocament, de funcionament i de concepció social i ideològica. Vivim moments d’una certa resistència social perquè ningú té capacitat de prendre la iniciativa, estabornits per una crisi que ens atenalla evitem oferir alternatives rupturistes enfront un sistema que ens ha traït. Per això cal, decididament, recuperar el poder polític des de les institucions, no pas des de les exigències de l’economia a la qual se’ns obliga ara. En aquest sentit, ERC haurà de situar-se com un partit inequívocament independentista -contrastada com a única sortida per a la pervivència econòmica i política de Catalunya- i, també, com un partit capaÇ d’articular una societat possible, per a la qual s’ofereixin propostes diferents i diferenciades en matèria de sanitat, educació o joventut. Només des de la diferència, ERC serà percebuda com un projecte útil i necessari. I ERC ha estat, des dels seus orígens, un partit diferent. Probablement per aquest fet, enguany n’ha celebrat 80 anys d’existència.

Un estat del benestar anticonstitucional

dimecres, 24/08/2011

Avui ha comparegut el president del govern espanyol, davant del Congrés dels Diputats, en una de les seves darreres compareixences com a cap de l’executiu. En aquestes ocasions, quan saps que hi ha data per a la fi d’una etapa tan rellevant, sembla una obligació peremptòria que qualsevol ínclit de la Moncloa no pot abstenir-se de satisfer, deixar petjada i no mostrar indici que els dies que queden per acabar el mandat són un pur tràmit. Per això, acaba pesant més la forma del titular que no pas el fons de la política. La Constitució, llei sagrada sobre la que els intèrprets fan a l’hora de jutges i sacerdots, serà modificada per un requeriment de l’eix franco-alemany que no suporta la divergència econòmica en un mercat, l’europeu, que ja els pertany. Es reformarà la intocable Constitució per a limitar el dèficit i posar un topall al deute de totes les administracions públiques de l’estat. Això vol dir que el problema de la crisi econòmica mundial que patim avui, no té l’origen a Wall Street, ni a les asseguradores i entitats financeres que van autoritzar i especular amb productes d’alt risc com els derivats, ni tan sols a la Reserva Federal ni al BCE, que s’han dedicat a desregular l’economia afavorint l’especulació financera i exterminant a cops de desregulació l’economia productiva; no. El problema ha estat el deute públic, que sorgeix com una víctima més de la crisi, de la tan nociva desregulació econòmica i de l’excessiva supeditació del poder polític als xantatges del poder econòmic, ofegant amb les famoses primes de risc unes inversions solvents i sòlides com són les que pertanyen, encara, al sector públic. No sabem si l’opció ideològica socialdemòcrata (que no els partits socialistes, absolutament inofensius, inoperants i estèrils davant aquesta envestida neoliberal) passarà a ser anticonstitucional. Sembla una afirmació demagògica però no se m’acut cap altre definició per expressar la proposta de reforma constitucional que està proposant Zapatero amb la complicitat, lògica, de la dreta espanyola i de la catalana, també. El neoliberalisme i el pensament únic han passat a ser la única opció institucional i l’estat del benestar, punt de mira dels futurs recursos d’inconstitucionalitat.

Es busquen classes mitjanes per pagar deute

divendres, 22/04/2011

El dia de la república vaig comprar l’ARA i em va cridar l’atenció l’article d’en Ferran Sáez. Es titulava “El cercle impossible” i intentava demostrar la simulació que a Espanya s’havia generat, durant els anys d’opulència econòmica, a partir de la creació d’una aparent classe mitjana indirectament subsidiada per sous públics però que no contribuïen a un model afavoridor de l’economia productiva.

A Espanya, com a Grècia, l’enorme deute fagocita tota possibilitat de creixement econòmic i castiga severament les autèntiques classes mitjanes i els professionals sobre els que recau la càrrega impositiva més important. És sobre les espatlles dels assalariats, els professionals liberals, els emprenedors i els autònoms qui, durant anys, han fet possible l’equilibri entre classes actives i classes passives, fent de l’estat del benestar un dret universal i un instrument vital per a la cohesió social del que tota la societat n’ha gaudit.

A Catalunya, aquesta classe mitjana “real”, és la que expia les culpes d’un sistema que ha estat provocat pels gestors públics i privats de l’economia i que exonera immoralment les grans fortunes.

Una classe mitjana econòmicament pressionada; fiscalment perseguida; a la que socialment se li demana que contribueixi amb sacrifici a la renúncia de serveis públics; a la que políticament se li nega qualsevol alternativa que no passi pel cada cop més dislocat i contracturat estat de les autonomies del Reino de España; la que moralment està assetjada amb les constants apel•lacions a “l’entre tots ho arreglarem”, com si mai se’ls hagués preguntat el com ni el perquè.

Acaba afirmant, en Sàez, que el repte de la futura socialdemocràcia espanyola no passa per l’elecció -purament anecdòtica- de Chacón o Rubalcaba, sinó del projecte de futur que es presenti per a fer de les classes mitjanes i del model productiu, el duet sincronitzat de l’home i la màquina, que permetin garantir un afeblit i en risc estat del benestar.

Històricament, els socialdemòcrates com els conservadors o els liberals -suposant que a Espanya n’hi hagi- també tenen país i aquestes grans bosses subsidiades que l’opinador denuncia són, abans que res, vots al servei d’un estat que, governi qui governi, els mantindrà privilegis; en aquest cas, volgudament asimètrics.

Les classes mitjanes que Sáez denuncia han estat miratges d’una Espanya que va arribar a creure’s ser la 8ena economia del món. Ara les classes mitjanes, majoritàries a Catalunya, pagaran la festa a la que no van ser convidades. Si no es que, per un cop, es neguen a ballar al ritme que marca el gramòfon del quilòmetre zero.