Entrades amb l'etiqueta ‘economia’

L’exemple de la Caixa de Pollença *

dimarts , 9/04/2013

La pràctica desaparició del model de les caixes d’estalvi, del que Catalunya Caixa i Bankia copen la majoria de titulars econòmics com a nefastos exemples de dur a la ruïna a milers de petits estalviadors, fa necessari oferir el contrapunt a un balanç tant desgraciat. Només dos exemples sobreviuen al tall de digestió que els fastos especulatius han provocat sobre els bancs dels pobres; la Caixa de Pollença a Mallorca i la Caixa d’Ontinyent al País Valencià. En aquest post, em fixaré en la primera. No és per casualitat que l’entitat illenca resisteixi l’embat del capitalisme contra l’origen i l’esperit que va suscitar el naixement de les caixes d’estalvi. Serà un bon mirall en el qual es podran reflectir aquells què, en el futur, es vegin temptats de repetir errors del passat. Un mirall sobre el que observar com s’han de fer les coses i sobre la importància que té, per a qualsevol projecte empresarial, fer-se acompanyar d’un pla de responsabilitat social i col·lectiva. La Caixa de Colonya –avui Colonya, Caixa de Pollença– és una entitat que es va crear l’any 1880 pel polític i banquer, Guillem Cifre de Colonya (1852-1908). Cifre de Colonya va ser un individu fortament influït pels ambients liberals del Madrid de finals del segle XIX on sorgien organitzacions d’educació laica com la “Institución Libre de Enseñanza” amb teòrics com Giner de los Ríos que defensaven una societat més lliurepensadora i crítica a partir d’una educació no dogmàtica. Colonya va voler traslladar a Ses Illes aquesta opció social a partir d’un model educatiu que trenqués amb el caciquisme i el monopoli catòlic a l’escola, oferint un model escolar obert, experimental i racionalista que permetés situar l’infant en el centre de tota l’acció educativa. Així mateix, va pensar una caixa d’estalvis que fes front al prestamisme abusiu i a la que s’hi poguessin dirigir, bàsicament, aquelles persones amb menys recursos. Aquest model d’estalvi i préstec compromès socialment i geogràficament local, es manté inalterable fins l’any 2000, quan la Caixa de Pollença obre la primera oficina fora de Mallorca i tres anys després atura el seu creixement controlat i modest i el limita al conjunt de Ses Illes. Quan el 2011 el desastre financer de les més de 40 caixes a l’estat espanyol havia culminat, el Bank of America Merrill Lynch, afirmava que la millor caixa en termes financers era, precisament, la petita i local Caixa de Pollença. La gestió d’uns actius aproximats de 400 milions d’euros demostraven que la mida sí que importava però, sobretot, l’ideari del fundador que mai havia estat vulnerat havia permès Colonya, la Caixa de Pollença, no caure en els errors irreversibles de la hipertròfia especulativa i artificial generada pel boom de la construcció. El creixement desmesurat a base d’hormones immobiliàries de gran part de les caixes havia estat la causa que les havia dut a una mort prematura, de la qual la Caixa de Pollença se n’havia salvat. Quan fa 133 anys, Cifre de Colonya creà l’entitat, ho va fer pensant “en ajudar a la gent des d’un punt de vista material, vetllant pels seus estalvis tot protegint-los dels usurers”. Avui, sembla que aquell vell i noble somni de l’única caixa que no s’ha traït a sí mateixa i que es basava en la protecció de l’estalviador local, encara compleix el seu objectiu.

 

 

* Article publicat a www.aravalles.cat

Depardieu

dilluns, 7/01/2013

Recordo Depardieu interpretant excel·lentment a Danton, en una escena en la que l’home del carrerDanton-, s’enfronta a l’home del poderRobespierre-, en un combat desigual que acabarà duent a la guillotina l’ideal de justícia social. Un Depardieu que no renuncia als seus principis ni quan la revolució és presa pel terror i la pròpia sang la que està en joc. Han passat 30 anys d’aquell film i d’aquella justícia social només en queda la ficció (si que és que mai havia estat quelcom més). Avui Depardieu s’abraça Putin, president del que va ser el país més gran governat per un règim comunista, en una irrepetible metàfora del que és la refundació del capitalisme propugnada per Sarkozy el 2008 però impugnada per l’Hollande del 2012. Sí, el neocapitalisme és això. Un intercanvi furibund i superficial de ciutadanies, petrodòlars, passaports ebris de vodka i política trufada d’interessos. Podem digerir com el jubilat Kristoulas es suïcida perquè la seva pensió no li permet una vida digna, però acceptem encuriosits i apàtics, la més “noble” revolució d’un francès que considera intolerable la redistribució fiscal entre els seus iguals. Paris, bressol de la revolució, i Depardieu, l’antic Danton, que s’abraça a la fe del convers capitalista.

LA VIOLÈNCIA DE BANKIA

dilluns, 28/05/2012

Violència és la impunitat que han demostrat els fets de Bankia-CajaMadrid. Un vicepresident del govern d’Aznar, passa per la gerència dels Fons Monetari Internacional i acaba dirigint un banc que protagonitza el fiasco financer més important de la història d’Espanya.

Violència és que el nou gestor nomenat pel govern anunciï, com si fos un ministre, que disposarà de tots els recursos públics que necessiti a fons perdut per a netejar els balanços tants anys falsejats. Violència, també, és afirmar que quan l’estat hagi assumit unes pèrdues, que encara ningú ha explicat per què les ha d’assumir, ja s’ho farà, malvenent –probablement als mateixos que han gestionat el banc fins ara- les seves propietats més valuoses.

Violència és la legitimació per part dels ressorts de l’estat; fiscalia, governador del Banc d’Espanya, Comissió Nacional del Mercat de Valors i Govern espanyol, d’una situació inacceptable des d’un punt de vista econòmic, polític i, finalment, social.

Violència és callar sobre les responsabilitats que s’hagin d’assumir per tal desastre, alhora que declarar amb un cinisme extraordinari que la única opció és que l’estat pagui a fons perdut l’enorme forat generat per la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliària tantes vegades negada i l’arrogància que Madrid –la del poder institucional- ha mostrat durant les darreres dècades, com ho demostra el fet de valorar per part de consultores de “prestigi” en 13.000 milions d’€ la filial immobiliària de Bankia quan en realitat no en valia ni una tretzena part.

Violència és mentir sistemàticament per amagar deficiències en la gestió i en la transparència de l’entitat. Com per exemple aprovar uns guanys de 309 milions d’€ pel 2011 quan en realitat les pèrdues s’apropaven als 3.000 milions d’€, alhora que permetre que els pilars de l’Estat del benestar –sanitat, educació i pensions- es vegin ressentits per aquesta absurda voluntat que té l’Espanya de l’establishment de fer veure que és l’imperi que no és.

Quina mena de societat es pot construir si s’envia un missatge d’impunitat a aquells que han menyspreat, mentit, manipulat, en definitiva, violentat els fonaments d’allò que és públic?

Ara suposem que som imparcials. Que no tenim cap apriorisme contra el Partit Popular ni contra la ideologia que representa. Què se suposa que hagués passat si un Banc(a) Català(na) hagués evidenciat un forat de 24 mil milions d’€ com a resultat de la seva pèssima gestió? I si l’abús sistemàtic del poder i la cobdícia s’haguessin produït aprofitant l’accés a les institucions? Probablement les conseqüències haguessin estat unes altres. Ben diferents. I n’estic segur que l’escarment al que s’hagués sotmès a l’hipotètic Banc(a) Català(na), ben merescut de totes maneres, viuria anys d’una humiliant penitència.

Sembla evident que ningú, amb poder de fer-ho, demandarà el consell d’administració de Bankia-CajaMadrid. Com que cap fiscal actuarà d’ofici per depurar responsabilitats penals d’un fet que ens durà més penúries. Però la condemna ètica i el no-oblit sí que l’haurien de tenir per part de tots aquells que creuen que no tot s’hi val. Probablement, espero, d’aquella majoria ignorada que representa el 99% de la població.

Més enllà del 15M

dimarts , 15/05/2012

Referir-nos al concepte “revolució cultural” en el virtual món de la Wikipèdia és sinònim de desplaçar-nos, sense remei, al màgic, per irreal, món de Mao Ze Dong. Inspirador, des de 1966, d’un particular relat que ens promet un paradís idíl·lic en perfecta harmonia amb l’entorn –però també amb perfecta harmonia amb el poder- de l’herència del qual encara en viu la Xina actual.

Però no és aquesta la revolució cultural a la que em vull referir… No voldria resignar-me a pensar que l’alternativa al capitalisme salvatge que estem patint és el capitalisme salvatge sense drets. No. La revolució cultural a la que faig referència se’ns presenta com l’única via per fer possible qualsevol canvi substancial en el nostre gris i pessimista esdevenidor. Ja no hi ha més cruïlles, ni més temps per malbaratar. O canviem la cultura d’allò que ens ha mogut des que el neoliberalisme s’ha imposat com a monopoli intel·lectual del sistema, o l’absència de cultura ens canviarà a nosaltres fins fer-nos irreconeixibles baules d’un capitalisme que fagocita tot el que troba al seu abast.

Per què els xamans del pensament únic ens volen fer creure que fent exactament el mateix obtindrem resultats diferents? Per què l’alquímia capitalista ha estat capaç de fer de les víctimes –ciutadans-, botxins de la situació viscuda, i dels botxins –bancs-, fràgils instruments als que és prescriptiu rescatar? Per canviar el sistema hem de canviar els nostres hàbits –és a dir, la nostra forma d’existir-? O els nostres hàbits han d’anar dirigits a fer permanent allò substancialment tòxic del sistema actual?

Repensar les pròpies formes de viure és, en el fons, una cultura de revolució. Una decisió dura de prendre, no col·lectiva, sinó indefectiblement individual, de la qual no hi ha marxa enrere perquè el passat de la cobdícia ja no tornarà –afortunadament! Una cultura que passa per l’exigència democràtica, civil i ètica, que la redistribució de la riquesa i l’obligatòria limitació del tenir entès com a posseir, són els únics paràmetres que faran sostenible, en el futur, un planeta amb 7.000 milions d’individus que mengen, consumeixen i depreden els recursos sense límit, en un món que sí que és limitat. Ni tothom pot tenir tot el que vol, ni tot el que hom té ha de ser sacralitzat en nom d’una propietat privada que també, moralment, forma part del col·lectiu. Redistribuir és l’única forma de fer justícia en unes societats en les quals la distància entre els que més tenen i els que més necessiten ha augmentat sense parar.

La cultura de revolució és, per a mi, un retorn a la política. Sense concessions. Sense tebiors. La victòria del capitalisme, del neoliberalisme, de l’economia de mercat, no és casual, ni a-ideològica, ni neutra. Margaret Thatcher afirmava que la societat no existia, que només existien els individus. I aquesta afirmació és una de les premisses ideològiques més totalitzadores i bel·ligerants que han existit les darreres dècades. Aquesta idea, que ha governat des de 1979, ens ha dut al caos actual. Amb la complicitat de les democràcies modernes. Viure 30 anys sense alternatives ideològiques ens ha empobrit com a ciutadans d’una manera, probablement, irreversible, i hem acabat assumint un únic discurs, el que pregona la revolució cultural del nostre particular Mao. Evitar alternatives o negar-les és una forma d’ideologia forta. Disposar d’un únic pensament és una forma d’ideologia forta, perquè la ideologia funciona, precisament, quan és invisible.

I la cultura de revolució demana, exigeix, capgirar aquest profund estat ideològic predominant en el que estem instal·lats. Com afirmava Weber, ja no és l’economia la que ens salva als individus, sinó que som els individus els que hem de salvar l’economia, encara que això passi per renunciar a la democràcia. L’economia no suporta l’ideal de llibertat i de drets que propugna la democràcia, i l’expropia de tota legitimitat obligant que a les cambres de representació política s’actuï contra el benestar i els interessos de la ciutadania, en benefici de la pròpia economia. Perquè encara que el sistema polític es buidi de poder, això no vol dir que el poder desaparegui.

És el temps de l’acció, d’una actitud d’inevitable contestació en la que cal posar fi al cicle de la il·lusió en la que viu instal·lat un confortable “ciutadà” que té assumida la condició irreversible de drets inesgotables i de consum il·limitat, com si mai no s’hagués lluitat per assolir-ho. La cultura de revolució ens obliga a defensar el que s’havia aconseguit, virar cap a la política, renunciant a allò superflu, sí, però reclamant allò fonamental: drets, llibertat i dignitat.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Hipocresia

diumenge, 6/11/2011

No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega. Per aquells que en critiquen el moment i l’oportunisme de l’anunci no sé, tampoc, discernir quina és la diferència entre convocar un referèndum el novembre del 2011 o haver-ho fet el mateix mes de l’any anterior, si del que es tracta és d’escollir entre preguntar a la ciutadania o cedir a les pressions dels mercats i de les institucions al servei de lobbies. Ningú ha explicat a hores d’ara quina diferència existeix entre 1€ invertit pel Deutsche Bank en deute grec i la mateixa quantitat d’un ciutadà anònim en qualsevol operació financera de risc –posem, per exemple, el Fòrum Filatèlic o els productes “infal•libles” del delinqüent Bernard Madoff-. No és fàcil entendre, des d’una perspectiva pública, perquè el sistema de la seguretat social és insostenible si té pèrdues i per tant s’ha de privatitzat, però el sistema financer –sempre en mans privades- ha de ser rescatat al preu que sigui. Costa acceptar que els mercats exhibeixin una hipersensibilitat extrema quan, algun polític no escollit per sufragi universal com Lagarde (FMI) o Draghi (BCE), fan una declaració políticament inadequada, però aquests mateixos mercats siguin immunes enfront a la insostenible situació de l’atur a Espanya, a la manca de llibertats del principal avalador del deute europeu (Xina) o, en matèria de política internacional, a la repressió sistemàtica i arbitrària a Síria de Bashar Al Assad. És difícil argumentar que mentre es destinen quantitats enormes de recursos públics a caixes d’estalvi on s’han malversat diners, com la de Castilla la Manxa o la CAM, s’hagi deixat sense finançament durant el 2011 al 30% de les empreses solvents catalanes. Raons i no-raons justifiquen, sempre, les excepcions d’una regla que sembla políticament universal: la hipocresia.

Un estat del benestar anticonstitucional

dimecres, 24/08/2011

Avui ha comparegut el president del govern espanyol, davant del Congrés dels Diputats, en una de les seves darreres compareixences com a cap de l’executiu. En aquestes ocasions, quan saps que hi ha data per a la fi d’una etapa tan rellevant, sembla una obligació peremptòria que qualsevol ínclit de la Moncloa no pot abstenir-se de satisfer, deixar petjada i no mostrar indici que els dies que queden per acabar el mandat són un pur tràmit. Per això, acaba pesant més la forma del titular que no pas el fons de la política. La Constitució, llei sagrada sobre la que els intèrprets fan a l’hora de jutges i sacerdots, serà modificada per un requeriment de l’eix franco-alemany que no suporta la divergència econòmica en un mercat, l’europeu, que ja els pertany. Es reformarà la intocable Constitució per a limitar el dèficit i posar un topall al deute de totes les administracions públiques de l’estat. Això vol dir que el problema de la crisi econòmica mundial que patim avui, no té l’origen a Wall Street, ni a les asseguradores i entitats financeres que van autoritzar i especular amb productes d’alt risc com els derivats, ni tan sols a la Reserva Federal ni al BCE, que s’han dedicat a desregular l’economia afavorint l’especulació financera i exterminant a cops de desregulació l’economia productiva; no. El problema ha estat el deute públic, que sorgeix com una víctima més de la crisi, de la tan nociva desregulació econòmica i de l’excessiva supeditació del poder polític als xantatges del poder econòmic, ofegant amb les famoses primes de risc unes inversions solvents i sòlides com són les que pertanyen, encara, al sector públic. No sabem si l’opció ideològica socialdemòcrata (que no els partits socialistes, absolutament inofensius, inoperants i estèrils davant aquesta envestida neoliberal) passarà a ser anticonstitucional. Sembla una afirmació demagògica però no se m’acut cap altre definició per expressar la proposta de reforma constitucional que està proposant Zapatero amb la complicitat, lògica, de la dreta espanyola i de la catalana, també. El neoliberalisme i el pensament únic han passat a ser la única opció institucional i l’estat del benestar, punt de mira dels futurs recursos d’inconstitucionalitat.

El consens del 15M

divendres, 24/06/2011

L’endemà dels aldarulls provocats pels indignats al Parlament de Catalunya, un programa de televisió trasllada a la seva audiència la pregunta sobre si s’està d’acord o en desacord amb el moviment 15M. Subtilment però clara, s’insinua com a violent el moviment dels indignats.  

La societat de la infoxicació ens ofereix més confusió que no pas claredat. Quan algú planteja una crítica, no consignada, ho fa enfrontant-se a un excés de dades i opinions –verídiques o falses, objectives o arbitràries- que fan difícil formar-se una idea equànime del què i del perquè ocorren les coses. Mitjans de comunicació, actors socials, grups d’interès econòmics, corporacions empresarials i individus influents, ens conformen una història a base de repetir missatges, a cops subtil a cops maldestra, que configura el desenfocat retrat de l’opinió pública. Si, com fou el cas de l’Arcadi Oliveres, no s’accepta aquest relat com a fet verídic, l’opositor s’enfronta a l’ostracisme social al que tot outsider és condemnat. Sent crític amb l’entorn i amb el frame oficial, es corre el risc de quedar fora del sistema, com si d’un il·luminat o un ignorant es tractés. 

Quan el 1949, George Orwell va escriure 1984, l’autor imaginava un futur vigilant en una societat totalment controlada des del poder polític, on la novaparla i la policia del pensament, tutelaven les consciències i les morals d’uns individus sotmesos a la voluntat d’un gran ull. Precisament el 1984, data d’aquella utopia orwelliana, Alan Moore posava lletra a un còmic que es titulava V for Vendetta, on el control sobre una societat que vivia ensinistrada per l’elit havia dut els ciutadans a la més absoluta tirania i manca de llibertat.

El 15 de maig de 2011 un moviment ciutadà irromp en plena campanya electoral, i ho fa reptant i assenyalant totes les patologies que havíem encobert i alimentat en el nostre sistema durant la darrera dècada. Inicialment, aquest moviment, és promogut per plataformes d’internautes, fins aleshores poc conegudes, com DemocraciaRealYa!, #nolesvotes o els activistes de l’exSGAE. Quan la versàtil opinió publicada se’n fa ressò d’aquest moviment, les primeres reaccions són de suport i complicitat, sota el pretext que s’havia vessat el got de la paciència.

Inspirats en la història d’un vell resistent francès, Stephan Hessel, que gosa comparar la segona guerra mundial amb la situació actual, el best-seller Indignez-vous posa la lletra a la cançó dels desclassats, i la història de l’irreductible V d’Alan Moore la imatge d’una màscara inert simbolitzant una multitud que comença a despertar i a perdre el respecte a uns pocs que fa temps han perdut la vergonya.

 Els fets es succeeixen a gran velocitat. Avui ja és passat. Els debats a les acampades sobrepassen, per primer cop, el marc legal en el moment que la Junta Electoral Central considera il·legal el manteniment d’aquestes mobilitzacions en ple període electoral –inclosa la jornada la reflexió-. Cap governant gosa utilitzar l’ús de la força, però queda evident l’envit que el moviment fa al poder establert. Passen les eleccions i la dreta aconsegueix una aclaparadora victòria. Sempre s’obté el mateix resultat quan l’individu sent amenaçada el seu futur.

Comença la fabricació del consens del que Chomsky n’ha encunyat el seu infal·lible efecte en les nostres imperfectes democràcies. Creem l’escenari perquè una majoria accepti el què en condicions originals no acceptaria mai. Cal dualitzar el conflicte obligant a la majoria a posicionar-se de forma maniquea. Aquesta maniobra troba, amb la greu acció contra el Parlament de Catalunya, un esquer incomparable, un fet què amplificat pels ressorts que forgen el consens social es percep com un episodi impopular i lamentable. És aquí quan es produeix l’inevitable ruptura entre la reivindicació –per tots defensada com a legítima- i l’acció –que el poder vol aflorar per deslegitimar la protesta.

S’exigeix al moviment 15M la necessitat d’oferir propostes i solucions concretes per canviar el que necessàriament és una societat complexa i plural, inscrita en un sistema no menys complex. Tanmateix, el poder que es sent amenaçat, desautoritza el moviment quan explica el relat d’una forma dual i simplista, fent reduccionisme, i ens obliga a escollir entre trinxeres enfrontades quan en realitat el que es fa és buscar còmplices i aliats per a negar i desprestigiar una expressió de rebuig social que no comparteix. En el procés de fabricar aquest única veritat, i la voluntat d’arrenglerar a un cantó o un altre la majoria social, es busca desesperadament simplificar els fets per a fer-nos-els comprensibles, fins i tot plausibles, i això es veu facilitat per la naturalesa d’una mobilització que s’expressa com una massa heterogènia d’interessos i reivindicacions i, perquè no dir-ho, amb clares però legítimes contradiccions.

Sense banderes, ni líders, ni lemes, ni símbols com els que històricament havien resumit una idea -l’anarquisme, la falç i el martell o el sol que somriu sense nuclears-, interpretem com una feblesa la manca de màrqueting en la reivindicació. En la societat de la imatge, el 15M s’expressa com un moviment sense missatge central, unívoc, sense consignes repetides fins a la saturació, només amb la negació als representants polítics, i tot just algun aforisme que ha fet fortuna com “sinó ens deixeu somiar no us deixarem dormir”. Potser hi ha un cert romanticisme polític de fons en tot allò que es reivindica, però no pas ingenuïtat. El 15M sap, o intueix, que quan aixequi la bandera d’una consigna ideològica, aquest mateix estendard serà usat per a combatre el conjunt del moviment.

És molt difícil mantenir la calma quan els sentiments de frustració, de fracàs personal i d’impotència assetgen la raó. És remarcable i preocupant la manca de confiança, de fe, de certeses i d’esperances que aquest col·lectiu batejat com els indignats atresora amb la resignació de qui sap que res canviarà. Inexistència de confiança amb el sistema i amb aquells que n’han ostentat els seus quadres de comandament. Un nexe trencat. Entre els governants i els governats. Els altaveus potents continuen anatematitzant el moviment per un pecat que no han comès. Hem arribat a un cert paroxisme individual.

 El 15M indica clarament que ens trobem en trànsit. D’un indret que s’esgota cap a un de nou que encara no hem descobert. És compatible el capitalisme actual, amb més llibertats civils, polítiques i un aprofundiment democràtic? No, necessàriament. Quan a l’albada de la revolució industrial els treballadors s’alçaven contra les seves condicions laborals, el capitalisme no va vincular la producció de més vehicles a més benestar, ho feia a més consum, saba que permetria nodrir el propi sistema. Va ser la lluita social, la perseverança i l’obstinació de les classes treballadores les què, vençudes per una flagrant situació d’injustícia, exigiren millores laborals que serien raonables per l’augment de la producció. Per això no cal oblidar que el sistema no garanteix la democràcia, com que el capitalisme és compatible sense llibertats ni drets.

Estem en una cruïlla en la que es fa necessari defensar sense titubejos les llibertats i l’estat del benestar. O, si per contra, continuem creient en la reforma de l’actual sistema capitalista amb l’esperança que en el futur tinguem alguna probabilitat d’enriquir-nos –si es que mai ho havíem aconseguit mínimament-. Malgrat la visió que cadascú tingui en relació al moviment 15M, hi ha un objectiu inajornable, la definició d’una alternativa. Si tenim clar que volem gaudir dels drets socials conquerits, haurem de rebutjar els marcs preconcebuts i els estigmes a qualsevol proposta política que pretengui alterar l’equilibri de poders actuals.

És en aquest sentit, que la participació política s’ha d’erigir com un element clau. El bloqueig i la limitació a aquesta participació política és afebliment democràtic. La població constata que se li escatimen decisions, que viu en una ficció que l’obliga a prescindir d’allò que és seu. És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Està molt de moda parlar del dèficit, el gran mal de les nostres economies, però la revolta popular ens indica que el dèficit que existeix és el dèficit democràtic, i si d’aquest no se’n parla correm el risc d’hipotecar el progrés, el benestar i la convivència.

Cal una fèrria defensa a la primigènia reivindicació d’imaginar alternatives, de pensar-les i, fins i tot, de defensar-les en el debat públic sense els tribunals del pensament que fabriquen falsos consensos sobre què es pot pensar i què no. No hi ha possibilitat de construir res de nou si abans de començar se’n renuncia. La capacitat de generar noves idees –per oposades o contradictòries que siguin entre elles- passen per la seva deliberació en l’àmbit de l’opinió publicada i s’haurien de poder contrastar amb altres idees, però no sobre la base de la negació, que és el que el pensament dominant fa.

Indignats

dijous, 19/05/2011

Potser és un moviment passatger com alguns denuncien. D’altres, més agosarats, el defineixen com a espuri i que són les eleccions el veritable i únic baluard de la democràcia. Probablement aquest moviment no té, ni tindrà, l’articulació política necessària que requeriria satisfer part de les demandes que reclama. Segur que els plantejaments polítics que se’n fan dibuixen una societat que, per desitjable i romàntica, no deixa de ser menys utòpica. Observant l’acampada que s’ha produït aquests dies a la Plaça Catalunya, i que ha monopolitzat l’opinió publicada en període electoral, es constata la dificultat d’etiquetar-los en una única definició ideològica. No són antisistema, tampoc ocupes. No són l’esquerra alternativa, ni un grup corporatiu que defensa aferrissadament uns interessos o uns privilegis. Semblen estudiants, activistes, persones amb consciència col•lectiva, emprenyats, jubilats. Diria que són un grup de persones heterogeni, divers i plural, que està unit per un mateix sentiment que Hessel ha fet popular: la indignació.

Altres mobilitzacions similars han tingut un embrió semblant: les del 0’7% dels pressupostos per a la cooperació, les favorables a la condonació del deute extern coincidint amb el corralito argentí, les del No a la guerra de l’Iraq o aquelles que denunciaven la visita del Banc Mundial a la ciutat de Barcelona. Totes elles, expressió d’un rebuig o negació cap a determinats elements d’aquest sistema -és simptomàtic anomenar el sistema al que ja tenim, com si fos únic i no poguéssim pensar-lo diferent-. D’aquí ve la nomenclatura actual de moviment alter-mundista enlloc del que es va promoure inicialment moviment anti-globalització.

Tanmateix, hi ha una constatació que en aquesta ocasió sembla haver-se qüestionat; la negació de la política -o polítics- des de la política mateixa. El moviment social no ha deixat d’ésser mai un instrument d’acció política, des de mitjans del s. XVIII fins l’actualitat (TILLY, 2009). Aquesta expressió col•lectiva forma part de les necessàries i imprescindibles vindicacions socials que han tingut com a resultat millores en la qualitat democràtica i el benestar de la societat. L’objectiu que cal perseguir, doncs, és que les autoritats pertinents -s’entén les democràtiques i els seus representants- tinguin la necessitat -per vocació o per obligació- de llegir i captar aquest sentiment incorporant aquestes demandes -poc o molt rupturistes- en l’agenda política. Podria ser que un moviment social defensés la reforma total o parcial d’un sistema polític però es veiés desaparèixer per la debilitat que provoca la manca d’expectatives per fer-la realitat. És el perill més gran que podria córrer tan lloable esforç. La manca de flexibilitat alhora de definir, acotar i executar les demandes que van fer néixer un moviment social determinat -com per exemple van fer els islandesos convocant un referèndum per a definir-se sobre l’assumpció pública del deute que havien acumulat els banquers-.

Perquè, sinó, l’aparició d’un moviment social que té com a origen la denúncia d’una injustícia o una desigualtat, però que no busca com a objectiu capgirar la situació des de la mateixa acció política? Podem estar d’acord o no amb determinades actituds dels polítics, també dels imperatius de la nostra societat que ens duen a moure’ns només pel resultadisme però, finalment, la política és consubstancial a l’individu. No hi ha política sense societat ni individus. I aquest és el repte. Canviar, des de la política, un món -societat- que no ens agrada. Però no ja per qüestions ideològiques, ni tan sols per contraposició de models partidistes, sinó perquè avui s’ha demostrat econòmicament injust, èticament inacceptable i políticament insostenible.

 

Es busquen classes mitjanes per pagar deute

divendres, 22/04/2011

El dia de la república vaig comprar l’ARA i em va cridar l’atenció l’article d’en Ferran Sáez. Es titulava “El cercle impossible” i intentava demostrar la simulació que a Espanya s’havia generat, durant els anys d’opulència econòmica, a partir de la creació d’una aparent classe mitjana indirectament subsidiada per sous públics però que no contribuïen a un model afavoridor de l’economia productiva.

A Espanya, com a Grècia, l’enorme deute fagocita tota possibilitat de creixement econòmic i castiga severament les autèntiques classes mitjanes i els professionals sobre els que recau la càrrega impositiva més important. És sobre les espatlles dels assalariats, els professionals liberals, els emprenedors i els autònoms qui, durant anys, han fet possible l’equilibri entre classes actives i classes passives, fent de l’estat del benestar un dret universal i un instrument vital per a la cohesió social del que tota la societat n’ha gaudit.

A Catalunya, aquesta classe mitjana “real”, és la que expia les culpes d’un sistema que ha estat provocat pels gestors públics i privats de l’economia i que exonera immoralment les grans fortunes.

Una classe mitjana econòmicament pressionada; fiscalment perseguida; a la que socialment se li demana que contribueixi amb sacrifici a la renúncia de serveis públics; a la que políticament se li nega qualsevol alternativa que no passi pel cada cop més dislocat i contracturat estat de les autonomies del Reino de España; la que moralment està assetjada amb les constants apel•lacions a “l’entre tots ho arreglarem”, com si mai se’ls hagués preguntat el com ni el perquè.

Acaba afirmant, en Sàez, que el repte de la futura socialdemocràcia espanyola no passa per l’elecció -purament anecdòtica- de Chacón o Rubalcaba, sinó del projecte de futur que es presenti per a fer de les classes mitjanes i del model productiu, el duet sincronitzat de l’home i la màquina, que permetin garantir un afeblit i en risc estat del benestar.

Històricament, els socialdemòcrates com els conservadors o els liberals -suposant que a Espanya n’hi hagi- també tenen país i aquestes grans bosses subsidiades que l’opinador denuncia són, abans que res, vots al servei d’un estat que, governi qui governi, els mantindrà privilegis; en aquest cas, volgudament asimètrics.

Les classes mitjanes que Sáez denuncia han estat miratges d’una Espanya que va arribar a creure’s ser la 8ena economia del món. Ara les classes mitjanes, majoritàries a Catalunya, pagaran la festa a la que no van ser convidades. Si no es que, per un cop, es neguen a ballar al ritme que marca el gramòfon del quilòmetre zero.