Entrades amb l'etiqueta ‘eleccions’

Amb la llei a la mà

dilluns, 24/09/2012

Amb la llei a la mà, afirmen suposats tecnòcrates de la imparcialitat, no es pot proclamar la independència de Catalunya, ni tan sols convocar la ciutadania a una consulta per decidir el seu futur, perquè el marc legislatiu (siguin els tractats internacionals, sigui la Constitució espanyola) no ho permeten.

 

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

 

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

 

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

 

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

 

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

 

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

 

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

20 de novembre: canvi de règim

dissabte, 8/10/2011

Aquests dies, Màlaga s’ha convertit en una nítida escena del futur què ha de venir. Qui ha de ser el proper president espanyol i el partit que té darrera, un cop més, beneeix i assumeix com a propi els dictats de l’ala ideològica més radical de la dreta espanyola. Els sectors partidaris de la cadena perpètua, la politització de la justícia i la recentralització de l’estat –amb l’aparició en escena, un cop més, de José María Aznar- es reivindiquen com a sector hegemònic d’un dreta que ha arraconat, històricament, el sector liberal i moderadament conservador de tradició democràtica que hi ha encara a Espanya. Amb tota seguretat, el proper 20 de novembre, el govern espanyol canviarà de color i ho farà amb un fort component ideològic, que romandrà amagat darrera les exigències d’una crisi que cada cop més ofega a les classes mitges i productives del nostre país.

 Ja vam viure un altre 20 de novembre. Aquell que va provocar un canvi de règim. Per alguns, entre els que em compto, aquell 20 de novembre es va resoldre amb continuisme i no pas amb ruptura. Però, indubtablement, alguna cosa va canviar en aquell país gris, enfosquit per quaranta anys de repressió i de manca de llibertat. Perquè malgrat les revoltes i la resistència, fins que el dictador no va morir, el règim es va mantenir inalterable. Altres coses també van canviar. Aquelles reivindicacions fetes des de Catalunya i reprimides per l’aparell de l’estat tenien com a ideal la defensa de la llibertat. Una llibertat que pugnava per fer-se espai enfront la censura i la dictadura. El proper 20 de novembre el que ens juguem és diferent. No està en joc recuperar les institucions catalanes o lluitar per la democràcia com ho estava l’any 1975…però, com aleshores, sí que ens juguem una part irrenunciable de la nostra llibertat. La llengua i l’autogovern per descomptat, però també, els nostres recursos, com a instrument i condició irrenunciable per a la nostra llibertat.

La convenció del PP que s’està celebrant a Màlaga aquests dies ens alerta d’una previsible pèrdua de llibertats en molts terrenys. L’autogovern limitat pel deute, les interlocutòries pel sistema d’immersió lingüística, els recursos econòmics, la capacitat de legislar des de les institucions que ens són pròpies, l’autonomia i incidència social –cada cop més inexistent- del sistema de caixes, etc. Avui, amb la crisi com a espasa de Dàmocles, cal pensar si la llibertat continua essent un gran àpat il·limitat sobre el que només hem de gaudir o, si pel contrari, l’espasa que venç la gravetat sobre el nostre cap ens recorda que sense presa de consciència del que suposa la nostra llibertat, som individus profundament egoistes que només busquem atipar-nos, ignorant que la nostra vida depèn del pèl de cavall que sosté l’espasa.