Entrades amb l'etiqueta ‘ERC’

La Nova Esquerra Republicana

diumenge, 2/10/2011

Ahir: ERC, va fer un Congrés exemplar. Tant formalment, com políticament. Un Congrés com feia anys, potser massa, que no celebrava. Com que no hi ha res, ni cap circumstància que sigui perfecte, potser destacaria algun detall que vaig trobar a faltar, com per exemple la transaccional, no debatuda al darrer minut, d’una de les quatre úniques esmenes de la ponència política que van arribar al Congrés i que feia referència a l’aposta inequívoca d’ERC per una societat laica -tenia curiositat per conèixer el suport militant d’aquesta esmena-. Però allò important, allò rellevant, va quedar ben resolt a ulls de la militància. La majoria dels nous dirigents que entraven ho feien amb un incontestable suport i molta il·lusió. Els que en sortien, ho feien estenent la mà als que els succeïen i, alhora, restant a disposició de l’actual direcció per a futures contingències. Donant exemple i corregint errors del passat en els que l’orgull, la inflexibilitat i la incomprensió eren massa protagonistes. Aquesta unitat exhibida és, en si mateixa, una victòria de la que la nova direcció haurà de saber gestionar i mantenir en el futur.

Avui: comenÇa una nova Esquerra Republicana -si és de Catalunya o del País València o de les Illes o de la Catalunya Nord, dependrà del territori de la nació on ens trobem, que en aquest punt també s’hi va produït forÇa debat-. I ho fa replantejant-se més qüestions estratègiques, que no pas definicions ideològiques o ontològiques. El temps dirà en quin grau d’encert o d’error, però canvis estratègics n’hi ha, i cuinats des d’una certa convicció majoritària que les aliances del passat han passat factura. No s’han produït canvis, però, en la definició ideològica que van fer d’ERC el tercer partit del país amb un suport de més de 650.000 ciutadans. Catalunya i la seva gent pateix una doble crisi; l’econòmica-global que ja ha provocat en tres anys l’alternanÇa a 13 governs europeus i, al mateix temps, l’econòmica-nacional amb un dèficit fiscal en relació a l’estat espanyol per sobre del 8% del PIB. Aquesta doble crisi té conseqüències directes sobre els catalans; atur, retallades, tensions socials, dificultats en el manteniment del teixit econòmic de la PIME, etc…i sobre elles, els catalans i les catalanes, esperen respostes reals, creïbles i exigents amb la situació.

Demà: caldrà definir amb urgència, però sense precipitació, quin és l’horitzó nacional i social pel nostre país i, sobretot, com s’hi arriba. Aquesta nova Esquerra Republicana té davant seu un país molt diferent al del 2003. Si la crisi econòmica ens ha de servir per a extreure alguna conclusió és que des dels partits polítics es fa necessària una renovació, no només de persones, sinó d’enfocament, de funcionament i de concepció social i ideològica. Vivim moments d’una certa resistència social perquè ningú té capacitat de prendre la iniciativa, estabornits per una crisi que ens atenalla evitem oferir alternatives rupturistes enfront un sistema que ens ha traït. Per això cal, decididament, recuperar el poder polític des de les institucions, no pas des de les exigències de l’economia a la qual se’ns obliga ara. En aquest sentit, ERC haurà de situar-se com un partit inequívocament independentista -contrastada com a única sortida per a la pervivència econòmica i política de Catalunya- i, també, com un partit capaÇ d’articular una societat possible, per a la qual s’ofereixin propostes diferents i diferenciades en matèria de sanitat, educació o joventut. Només des de la diferència, ERC serà percebuda com un projecte útil i necessari. I ERC ha estat, des dels seus orígens, un partit diferent. Probablement per aquest fet, enguany n’ha celebrat 80 anys d’existència.