Entrades amb l'etiqueta ‘Escòcia’

Urdangarín com a boc expiatori

dilluns, 26/12/2011

    “[…] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. […] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.”

Juan Carlos I, Rey de España

 

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.

Quan es barreja ideologia i democràcia

dimecres, 11/05/2011

Dijous 5 de maig a les 23:57 hores, el Tribunal Constitucional corregeix la decisió del Tribunal Suprem i considera legals les llistes que sota el nom de Bildu aplega una coalició d’Eusko Alkartasuna, Alternatiba i abertzales independents.

La decisió final és el resultat de la clara divisió dels dos tribunals, evidenciant així que la interpretació de les lleis acaba sent una posició tan subjectiva que fa possible una sentència, o tot just la contrària, en funció de la ideologia del magistrat en qüestió, de manera que la valoració final no es determina en termes de coherència jurídica, sinó des de la defensa que dicten els dos blocs ideològics i partidistes -anomenats conservadors i progressistes-.

Mitjans de comunicació, polítics i representants institucionals espanyols tornen a confondre ideologia amb democràcia. El desig amb la norma. Només així s’explica el sainet de Bildu, dirimit pel TC en 3 hores o la tragicomèdia de l’Estatut, estesa durant 4 anys. La tàctica partidista i a curt termini venç l’Estat de Dret que pretesament defensen.

Tan l’afer Bildu-Sortu com l’Estatut de Catalunya són una mostra més de les enormes carències democràtiques de les institucions espanyoles a l’hora d’admetre amb normalitat, la pluralitat lingüística, política i nacional que l’estat espanyol aplega.

Aquesta confusió entre ideologia i democràcia es fa patent, un cop més, amb la recent victòria per majoria absoluta al Parlament escocès de l’SNP. El seu candidat, Alex Salmond, ha promès un referèndum per la independència abans que acabi la legislatura. El primer ministre, David Cameron, des del 10 Downing Street ja ha avançat que farà campanya pel no, perquè sap distingir què és democràcia i què és ideologia. Ell està en contra de la pregunta, però no de preguntar. En canvi l’estat espanyol, en idèntiques circumstàncies, ha recorregut a la negativa constant menyspreant el sentit democràtic més essencial que determina que en democràcia la veu de la gent preval per sobre de qualsevol prerrogativa legal.