Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya’

El PSC avança?

dilluns, 2/07/2012

30 de juny, Sant Feliu de Codines. El corrent liderat per Joan Ignasi Elena, AVANCEM, em convida a la seva assemblea constituent per a parlar de sobiranisme, en un context marcat per la voluntat d’aquest sector del PSC, de fer passes per apropar el partit al dret a decidir.

El debat va transcórrer, de forma civilitzada, amistosa i molt generosa, entre aquella opció que s’obstina a creure en el federalisme, tan sensat teòricament com estèril políticament, d’una Espanya que no té cap necessitat de canviar com és, i d’altra banda, la que considera que s’ha arribat al punt d’apostar pel dret a decidir, incorporant sectors del sobiranisme al socialisme que representa el PSC. La segona, era una opció molt minoritària a la sala –amb més de 200 persones- tanmateix, es veu comprensible com alternativa després dels darrers anys de frustració i distanciament amb l’estat viscuts per la ciutadania catalana.

Un debat gens nou. Escrivia Rovira i Virgili a principis del segle passat, en relació a Pi y Margall i Valentí Almirall, dos dels referents de l’esquerra catalana de finals del XIX; “En Pi y Margall era, per damunt de tot, un federalista. L’Almirall, un català. En el primer hi havia doctrina, en el segon vida. El federalisme d’en Pi era una idea, un sistema; el particularisme de l’Almirall una expressió del problema viu i concret de Catalunya. En Pi y Margall no havia tingut encara la visió del gran fet català”

Hi ha un fil de la història que ens lliga amb en Pi i amb l’Almirall. Són aquella i la nostra, dues societats radicalment diferents –la Catalunya del XIX-XX tenia dos milions d’habitants, ara en som set i mig- però amb reptes i debats sobre la construcció nacional del nostre país molt similars.

Avui, el sobiranisme no para de créixer encara que hi ha qui s’entesta a buscar excuses per negar l’evidència. Que pot generar fractura social, diuen aquells que no constaten el mateix risc de trencament de la cohesió en una societat que ja suporta més d’1’7 milions de catalans per sota el llindar de la pobresa. O que amb una Catalunya independent seríem més pobres, afirmen altres, mostrant la seva poca o nul•la confiança en la fortalesa i creativitat dels catalans i de les catalanes. O que és millor començar una transició nacional, eufemisme per evitar afirmar què Catalunya cap a on ha de transitar és cap a la plena sobirania. Negar o disminuir el debat al voltant del dret a decidir és negar, a l’hora, la necessitat d’aprofundir en una democràcia assetjada per l’economia. No serem més lliures si en aquelles qüestions realment importants considerem als individus com a menors d’edat que necessiten d’una tutela assistida per part d’aquells que s’atorguen l’autoritat del saber.

Tots els partits polítics saben que una majoria social recolza el dret a decidir i que un considerable percentatge de catalans i catalanes recolzarien un procés de sobiranització per a Catalunya. El PSC es troba en una cruïlla, però com passa en aquestes circumstàncies, no sembla un partit diferent a la resta. Com sempre ha passat, el que ha fet avançar les posicions de partit, és la voluntat dels individus que senten la suficient llibertat i la convicció necessària perquè les coses evolucionin. Les estructures, les organitzacions, en definitiva, els aparells, tots ells, oposen les resistències lògiques com a resultat d’aquells que no poden situar-se en un terreny de diàfana llibertat. I si, finalment, l’empresa té èxit o no, només ho sabrem per la perspectiva que ens dóna el temps, jutge implacable de l’esforç dels individus que anhelen el canvi.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Urdangarín com a boc expiatori

dilluns, 26/12/2011

    “[…] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. […] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.”

Juan Carlos I, Rey de España

 

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.

20 de novembre: canvi de règim

dissabte, 8/10/2011

Aquests dies, Màlaga s’ha convertit en una nítida escena del futur què ha de venir. Qui ha de ser el proper president espanyol i el partit que té darrera, un cop més, beneeix i assumeix com a propi els dictats de l’ala ideològica més radical de la dreta espanyola. Els sectors partidaris de la cadena perpètua, la politització de la justícia i la recentralització de l’estat –amb l’aparició en escena, un cop més, de José María Aznar- es reivindiquen com a sector hegemònic d’un dreta que ha arraconat, històricament, el sector liberal i moderadament conservador de tradició democràtica que hi ha encara a Espanya. Amb tota seguretat, el proper 20 de novembre, el govern espanyol canviarà de color i ho farà amb un fort component ideològic, que romandrà amagat darrera les exigències d’una crisi que cada cop més ofega a les classes mitges i productives del nostre país.

 Ja vam viure un altre 20 de novembre. Aquell que va provocar un canvi de règim. Per alguns, entre els que em compto, aquell 20 de novembre es va resoldre amb continuisme i no pas amb ruptura. Però, indubtablement, alguna cosa va canviar en aquell país gris, enfosquit per quaranta anys de repressió i de manca de llibertat. Perquè malgrat les revoltes i la resistència, fins que el dictador no va morir, el règim es va mantenir inalterable. Altres coses també van canviar. Aquelles reivindicacions fetes des de Catalunya i reprimides per l’aparell de l’estat tenien com a ideal la defensa de la llibertat. Una llibertat que pugnava per fer-se espai enfront la censura i la dictadura. El proper 20 de novembre el que ens juguem és diferent. No està en joc recuperar les institucions catalanes o lluitar per la democràcia com ho estava l’any 1975…però, com aleshores, sí que ens juguem una part irrenunciable de la nostra llibertat. La llengua i l’autogovern per descomptat, però també, els nostres recursos, com a instrument i condició irrenunciable per a la nostra llibertat.

La convenció del PP que s’està celebrant a Màlaga aquests dies ens alerta d’una previsible pèrdua de llibertats en molts terrenys. L’autogovern limitat pel deute, les interlocutòries pel sistema d’immersió lingüística, els recursos econòmics, la capacitat de legislar des de les institucions que ens són pròpies, l’autonomia i incidència social –cada cop més inexistent- del sistema de caixes, etc. Avui, amb la crisi com a espasa de Dàmocles, cal pensar si la llibertat continua essent un gran àpat il·limitat sobre el que només hem de gaudir o, si pel contrari, l’espasa que venç la gravetat sobre el nostre cap ens recorda que sense presa de consciència del que suposa la nostra llibertat, som individus profundament egoistes que només busquem atipar-nos, ignorant que la nostra vida depèn del pèl de cavall que sosté l’espasa.