Entrades amb l'etiqueta ‘indignats’

Més enllà del 15M

dimarts , 15/05/2012

Referir-nos al concepte “revolució cultural” en el virtual món de la Wikipèdia és sinònim de desplaçar-nos, sense remei, al màgic, per irreal, món de Mao Ze Dong. Inspirador, des de 1966, d’un particular relat que ens promet un paradís idíl·lic en perfecta harmonia amb l’entorn –però també amb perfecta harmonia amb el poder- de l’herència del qual encara en viu la Xina actual.

Però no és aquesta la revolució cultural a la que em vull referir… No voldria resignar-me a pensar que l’alternativa al capitalisme salvatge que estem patint és el capitalisme salvatge sense drets. No. La revolució cultural a la que faig referència se’ns presenta com l’única via per fer possible qualsevol canvi substancial en el nostre gris i pessimista esdevenidor. Ja no hi ha més cruïlles, ni més temps per malbaratar. O canviem la cultura d’allò que ens ha mogut des que el neoliberalisme s’ha imposat com a monopoli intel·lectual del sistema, o l’absència de cultura ens canviarà a nosaltres fins fer-nos irreconeixibles baules d’un capitalisme que fagocita tot el que troba al seu abast.

Per què els xamans del pensament únic ens volen fer creure que fent exactament el mateix obtindrem resultats diferents? Per què l’alquímia capitalista ha estat capaç de fer de les víctimes –ciutadans-, botxins de la situació viscuda, i dels botxins –bancs-, fràgils instruments als que és prescriptiu rescatar? Per canviar el sistema hem de canviar els nostres hàbits –és a dir, la nostra forma d’existir-? O els nostres hàbits han d’anar dirigits a fer permanent allò substancialment tòxic del sistema actual?

Repensar les pròpies formes de viure és, en el fons, una cultura de revolució. Una decisió dura de prendre, no col·lectiva, sinó indefectiblement individual, de la qual no hi ha marxa enrere perquè el passat de la cobdícia ja no tornarà –afortunadament! Una cultura que passa per l’exigència democràtica, civil i ètica, que la redistribució de la riquesa i l’obligatòria limitació del tenir entès com a posseir, són els únics paràmetres que faran sostenible, en el futur, un planeta amb 7.000 milions d’individus que mengen, consumeixen i depreden els recursos sense límit, en un món que sí que és limitat. Ni tothom pot tenir tot el que vol, ni tot el que hom té ha de ser sacralitzat en nom d’una propietat privada que també, moralment, forma part del col·lectiu. Redistribuir és l’única forma de fer justícia en unes societats en les quals la distància entre els que més tenen i els que més necessiten ha augmentat sense parar.

La cultura de revolució és, per a mi, un retorn a la política. Sense concessions. Sense tebiors. La victòria del capitalisme, del neoliberalisme, de l’economia de mercat, no és casual, ni a-ideològica, ni neutra. Margaret Thatcher afirmava que la societat no existia, que només existien els individus. I aquesta afirmació és una de les premisses ideològiques més totalitzadores i bel·ligerants que han existit les darreres dècades. Aquesta idea, que ha governat des de 1979, ens ha dut al caos actual. Amb la complicitat de les democràcies modernes. Viure 30 anys sense alternatives ideològiques ens ha empobrit com a ciutadans d’una manera, probablement, irreversible, i hem acabat assumint un únic discurs, el que pregona la revolució cultural del nostre particular Mao. Evitar alternatives o negar-les és una forma d’ideologia forta. Disposar d’un únic pensament és una forma d’ideologia forta, perquè la ideologia funciona, precisament, quan és invisible.

I la cultura de revolució demana, exigeix, capgirar aquest profund estat ideològic predominant en el que estem instal·lats. Com afirmava Weber, ja no és l’economia la que ens salva als individus, sinó que som els individus els que hem de salvar l’economia, encara que això passi per renunciar a la democràcia. L’economia no suporta l’ideal de llibertat i de drets que propugna la democràcia, i l’expropia de tota legitimitat obligant que a les cambres de representació política s’actuï contra el benestar i els interessos de la ciutadania, en benefici de la pròpia economia. Perquè encara que el sistema polític es buidi de poder, això no vol dir que el poder desaparegui.

És el temps de l’acció, d’una actitud d’inevitable contestació en la que cal posar fi al cicle de la il·lusió en la que viu instal·lat un confortable “ciutadà” que té assumida la condició irreversible de drets inesgotables i de consum il·limitat, com si mai no s’hagués lluitat per assolir-ho. La cultura de revolució ens obliga a defensar el que s’havia aconseguit, virar cap a la política, renunciant a allò superflu, sí, però reclamant allò fonamental: drets, llibertat i dignitat.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

post-política

dissabte, 2/07/2011

Llegeixo una entrevista del catedràtic de la UB, José Manuel Bermudo, sobre el moviment dels indignats, en la que demana temps i serenor per desxifrar el sentit de la història i avaluar quina serà la repercussió que aquesta expressió popular acabarà tenint sobre les nostres societats. I sentencia què de la política liberal democràtica ja no en podem esperar gaire cosa;  la pressió del carrer, les mobilitzacions, les protestes i, finalment, la indignació, acabaran tard o d’hora, situant la política –entesa com a gestió- entre l’espasa i la paret. Enmig de la contestació pública i dels mercats. I afirma que alguns polítics en són conscients d’aquesta situació però que la continuen defensant perquè creuen que l’alternativa és el caos. La política clàssica, continua, el sistema polític democràtic, els partits, tot acabarà essent sacrificat. No és, aquesta, una afirmació fàcil de fer. Seria titllada de demagoga i populista sinó fos que qui ho ha dit és una de les ments més lúcides i dotades de l’acadèmia catalana. La política, certament, mostra dia rere dia la seva inabastable impotència, la seva infinita irrellevància i deixa orfes de referents als ciutadans, però també deixa insatisfets els insaciables mercats. La política, en la seva versió liberal-democràtica, està malalta i tocada de mort. La pregunta que caldrà fer-se, diu, és on ens durà aquest sacrifici i, sobretot, a qui acabarà perjudicant més.

El consens del 15M

divendres, 24/06/2011

L’endemà dels aldarulls provocats pels indignats al Parlament de Catalunya, un programa de televisió trasllada a la seva audiència la pregunta sobre si s’està d’acord o en desacord amb el moviment 15M. Subtilment però clara, s’insinua com a violent el moviment dels indignats.  

La societat de la infoxicació ens ofereix més confusió que no pas claredat. Quan algú planteja una crítica, no consignada, ho fa enfrontant-se a un excés de dades i opinions –verídiques o falses, objectives o arbitràries- que fan difícil formar-se una idea equànime del què i del perquè ocorren les coses. Mitjans de comunicació, actors socials, grups d’interès econòmics, corporacions empresarials i individus influents, ens conformen una història a base de repetir missatges, a cops subtil a cops maldestra, que configura el desenfocat retrat de l’opinió pública. Si, com fou el cas de l’Arcadi Oliveres, no s’accepta aquest relat com a fet verídic, l’opositor s’enfronta a l’ostracisme social al que tot outsider és condemnat. Sent crític amb l’entorn i amb el frame oficial, es corre el risc de quedar fora del sistema, com si d’un il·luminat o un ignorant es tractés. 

Quan el 1949, George Orwell va escriure 1984, l’autor imaginava un futur vigilant en una societat totalment controlada des del poder polític, on la novaparla i la policia del pensament, tutelaven les consciències i les morals d’uns individus sotmesos a la voluntat d’un gran ull. Precisament el 1984, data d’aquella utopia orwelliana, Alan Moore posava lletra a un còmic que es titulava V for Vendetta, on el control sobre una societat que vivia ensinistrada per l’elit havia dut els ciutadans a la més absoluta tirania i manca de llibertat.

El 15 de maig de 2011 un moviment ciutadà irromp en plena campanya electoral, i ho fa reptant i assenyalant totes les patologies que havíem encobert i alimentat en el nostre sistema durant la darrera dècada. Inicialment, aquest moviment, és promogut per plataformes d’internautes, fins aleshores poc conegudes, com DemocraciaRealYa!, #nolesvotes o els activistes de l’exSGAE. Quan la versàtil opinió publicada se’n fa ressò d’aquest moviment, les primeres reaccions són de suport i complicitat, sota el pretext que s’havia vessat el got de la paciència.

Inspirats en la història d’un vell resistent francès, Stephan Hessel, que gosa comparar la segona guerra mundial amb la situació actual, el best-seller Indignez-vous posa la lletra a la cançó dels desclassats, i la història de l’irreductible V d’Alan Moore la imatge d’una màscara inert simbolitzant una multitud que comença a despertar i a perdre el respecte a uns pocs que fa temps han perdut la vergonya.

 Els fets es succeeixen a gran velocitat. Avui ja és passat. Els debats a les acampades sobrepassen, per primer cop, el marc legal en el moment que la Junta Electoral Central considera il·legal el manteniment d’aquestes mobilitzacions en ple període electoral –inclosa la jornada la reflexió-. Cap governant gosa utilitzar l’ús de la força, però queda evident l’envit que el moviment fa al poder establert. Passen les eleccions i la dreta aconsegueix una aclaparadora victòria. Sempre s’obté el mateix resultat quan l’individu sent amenaçada el seu futur.

Comença la fabricació del consens del que Chomsky n’ha encunyat el seu infal·lible efecte en les nostres imperfectes democràcies. Creem l’escenari perquè una majoria accepti el què en condicions originals no acceptaria mai. Cal dualitzar el conflicte obligant a la majoria a posicionar-se de forma maniquea. Aquesta maniobra troba, amb la greu acció contra el Parlament de Catalunya, un esquer incomparable, un fet què amplificat pels ressorts que forgen el consens social es percep com un episodi impopular i lamentable. És aquí quan es produeix l’inevitable ruptura entre la reivindicació –per tots defensada com a legítima- i l’acció –que el poder vol aflorar per deslegitimar la protesta.

S’exigeix al moviment 15M la necessitat d’oferir propostes i solucions concretes per canviar el que necessàriament és una societat complexa i plural, inscrita en un sistema no menys complex. Tanmateix, el poder que es sent amenaçat, desautoritza el moviment quan explica el relat d’una forma dual i simplista, fent reduccionisme, i ens obliga a escollir entre trinxeres enfrontades quan en realitat el que es fa és buscar còmplices i aliats per a negar i desprestigiar una expressió de rebuig social que no comparteix. En el procés de fabricar aquest única veritat, i la voluntat d’arrenglerar a un cantó o un altre la majoria social, es busca desesperadament simplificar els fets per a fer-nos-els comprensibles, fins i tot plausibles, i això es veu facilitat per la naturalesa d’una mobilització que s’expressa com una massa heterogènia d’interessos i reivindicacions i, perquè no dir-ho, amb clares però legítimes contradiccions.

Sense banderes, ni líders, ni lemes, ni símbols com els que històricament havien resumit una idea -l’anarquisme, la falç i el martell o el sol que somriu sense nuclears-, interpretem com una feblesa la manca de màrqueting en la reivindicació. En la societat de la imatge, el 15M s’expressa com un moviment sense missatge central, unívoc, sense consignes repetides fins a la saturació, només amb la negació als representants polítics, i tot just algun aforisme que ha fet fortuna com “sinó ens deixeu somiar no us deixarem dormir”. Potser hi ha un cert romanticisme polític de fons en tot allò que es reivindica, però no pas ingenuïtat. El 15M sap, o intueix, que quan aixequi la bandera d’una consigna ideològica, aquest mateix estendard serà usat per a combatre el conjunt del moviment.

És molt difícil mantenir la calma quan els sentiments de frustració, de fracàs personal i d’impotència assetgen la raó. És remarcable i preocupant la manca de confiança, de fe, de certeses i d’esperances que aquest col·lectiu batejat com els indignats atresora amb la resignació de qui sap que res canviarà. Inexistència de confiança amb el sistema i amb aquells que n’han ostentat els seus quadres de comandament. Un nexe trencat. Entre els governants i els governats. Els altaveus potents continuen anatematitzant el moviment per un pecat que no han comès. Hem arribat a un cert paroxisme individual.

 El 15M indica clarament que ens trobem en trànsit. D’un indret que s’esgota cap a un de nou que encara no hem descobert. És compatible el capitalisme actual, amb més llibertats civils, polítiques i un aprofundiment democràtic? No, necessàriament. Quan a l’albada de la revolució industrial els treballadors s’alçaven contra les seves condicions laborals, el capitalisme no va vincular la producció de més vehicles a més benestar, ho feia a més consum, saba que permetria nodrir el propi sistema. Va ser la lluita social, la perseverança i l’obstinació de les classes treballadores les què, vençudes per una flagrant situació d’injustícia, exigiren millores laborals que serien raonables per l’augment de la producció. Per això no cal oblidar que el sistema no garanteix la democràcia, com que el capitalisme és compatible sense llibertats ni drets.

Estem en una cruïlla en la que es fa necessari defensar sense titubejos les llibertats i l’estat del benestar. O, si per contra, continuem creient en la reforma de l’actual sistema capitalista amb l’esperança que en el futur tinguem alguna probabilitat d’enriquir-nos –si es que mai ho havíem aconseguit mínimament-. Malgrat la visió que cadascú tingui en relació al moviment 15M, hi ha un objectiu inajornable, la definició d’una alternativa. Si tenim clar que volem gaudir dels drets socials conquerits, haurem de rebutjar els marcs preconcebuts i els estigmes a qualsevol proposta política que pretengui alterar l’equilibri de poders actuals.

És en aquest sentit, que la participació política s’ha d’erigir com un element clau. El bloqueig i la limitació a aquesta participació política és afebliment democràtic. La població constata que se li escatimen decisions, que viu en una ficció que l’obliga a prescindir d’allò que és seu. És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Està molt de moda parlar del dèficit, el gran mal de les nostres economies, però la revolta popular ens indica que el dèficit que existeix és el dèficit democràtic, i si d’aquest no se’n parla correm el risc d’hipotecar el progrés, el benestar i la convivència.

Cal una fèrria defensa a la primigènia reivindicació d’imaginar alternatives, de pensar-les i, fins i tot, de defensar-les en el debat públic sense els tribunals del pensament que fabriquen falsos consensos sobre què es pot pensar i què no. No hi ha possibilitat de construir res de nou si abans de començar se’n renuncia. La capacitat de generar noves idees –per oposades o contradictòries que siguin entre elles- passen per la seva deliberació en l’àmbit de l’opinió publicada i s’haurien de poder contrastar amb altres idees, però no sobre la base de la negació, que és el que el pensament dominant fa.