Entrades amb l'etiqueta ‘Laïcitat’

Classe de religió; els límits entre el saber i el creure

dilluns, 10/06/2013

La Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa coneguda erròniament com a llei Wert, ja que el conjunt del govern espanyol aplaudeix el text d’aquesta reforma educativa, ha aixecat moltes butllofes. La recuperació de la classe de religió com assignatura avaluable per a la selectivitat i computable per a la concessió de beques, n’ha estat una de les més destacables. Aquesta novetat, que recupera la posició de la religió a l’escola amb anterioritat a l’any 1990, suposa un clar retrocés ideològic en la forma de concebre el nostre sistema educatiu, i un cop de destral al principi de laïcitat.

L’argument que esgrimeixen els bisbes de la Conferència Episcopal espanyola, principals actors en la incorporació d’aquesta modificació que recupera la religió com assignatura fonamental, és la necessitat d’impartir uns coneixements que consideren imprescindibles per entendre la història, l’art, la filosofia o la literatura de la nostra societat. I fins aquí podríem compartir una part de la reivindicació, aquella que considera la religió com a fet social i que, aquest, és indestriable de la nostra història com a societat. Però quan Rouco Varela, al mateix temps, justifica l’existència de la crisi que patim perquè ens hem allunyat de Déu, l’argument del conèixer dona peu, perillosament, a l’exigència de fer creure als i les joves que fa anys han desertat del catolicisme.

¿Entenem la religió com una assignatura que ha de promoure la fe catòlica del jove, l’espiritualitat derivada d’una revelació i d’uns dogmes o l’adequació moral de la seva conducta a la doctrina emanada des del Vaticà?

O, pel contrari, ¿entenem la religió com una matèria informativa del fet religiós, com a part de l’explicació social que emana d’una creença transmesa de pares a fills que, inevitablement, ha influït en l’art, la història i la política, i pensem que l’espiritualitat és una dimensió de l’ésser humà lliure?

El saber i el coneixement són objectius que cal perseguir des de l’acció educativa. També la formació en eines, capacitats i habilitats de l’individu. Però que l’escola faci creure en una doctrina ideològica o confessional determinada, és objectiu de la nostra acció educativa pública? ¿Hem de fer que l’escola pagada per tots estigui al servei d’una cosmogonia que fuig de la racionalitat, la pluralitat i la ciència i que s’encomana a la creença i al dogma? Per què, doncs, hauríem d’acceptar que el catolicisme té uns privilegis que negaríem, i justificadament, a l’islamisme xiïta? O al comunisme revolucionari?

Parlar de valors i de moral a l’escola hauria de ser sinònim d’ètica ciutadana, compartida i universal. De respecte i de tolerància. De diàleg i de debat. Que allò que considerem com a virtut, ho sigui per a tots els ciutadans, professin la confessió que professin, o no en professin cap. Però imposar una moral que hagi de prevaldre per sobre de tota la resta és, simplement, adoctrinament. Del tipus que sigui. ¿Que no és una moral acceptable i suficient aquella basada en la Declaració Universal dels Drets Humans? Al cap i a la fi, són uns principis establerts pels homes i dones del nostre món i no per profetes designats per un poder no democràtic.

L’aposta per una escola laica no s’oposa a l’espiritualitat, ni a la moral, ni a la poesia. Que la religió s’apropiï i monopolitzi el debat de l’espiritualitat és una exclusió implícita d’opcions de consciència no teistes. Cal posseir una determinada fe per ser bona persona? Per practicar la virtut? Per ser solidari? Per respectar l’altre? Per comprometre’s socialment? De fet, alguns credos són del tot incompatibles amb la pràctica de les virtuts ciutadanes…

Si entenem la religió com a fe, voldrà dir que la moral que preval és aquella fixada per la fe (només la pròpia, excloent la de l’altre), i que no accepta fixar per a l’esfera pública unes normes morals que emanin dels poders democràtics, sinó que només acceptarà com a vàlides aquelles que provenen de la moral que la religió imposi. Estarem negant la possibilitat d’esdevenir ciutadans responsables, compromesos i ètics, des d’opcions de consciència que no siguin la d’un mateix.

Si entenem la religió com un fet social que cal conèixer, i cal, la història ha d’incorporar-la amb neutralitat, la filosofia s’haurà d’explicar des de les seves múltiples arestes, que es van configurar per la persistent acció de la religió en contra de la ciència i el progrés, i l’art ens dibuixarà les paràboles que servien el poder religiós per comunicar al poble una moral col·lectiva i unes tradicions mil·lenàries de les que encara en som dipositaris.  En definitiva, la religió com a indiscutible realitat de la nostra societat ha deixat profundes empremtes que tenim l’obligació de conèixer, però no de professar o compartir.

No creure en déu

divendres, 15/03/2013

La proclamació del Papa Francesc, que ha estat notícia, portada i motiu de debat públic amb més dedicació quantitativa i qualitativa per part dels mitjans públics catalans –i òbviament privats- que no pas la del President dels EEUU, m’ha fet pensar si per aquells que no professen la fe catòlica, ni cap d’altra, la celebració del conclave era una bona oportunitat per a reflexionar sobre la condició d’ateu a la nostra societat. Una opció de consciència perseguida al llarg de la història, molt més que la de qualsevol confessió, i per la qual encara no hem trobat un terme que la pugui qualificar amablement, positiva, encertada. Tal com assenyala Michel Onfray, l’impiu, l’irreligiós, l’infidel, l’incrèdul, el descregut, són construccions lingüístiques que denoten amputació social d’aquell que no combrega amb les faules o pensaments màgics, però que sí confia en la ciència i la raó el destí d’aquesta petita espècie d’animals racionals que som els humans. Ateus del món que s’autodefineixen politeistes, agnòstics o no-creients, com un eufemisme que fa de bàlsam davant d’una societat que encara no assumeix de bon grat la no-fe. Ben mirat, ja és contradictori haver d’afirmar un tret d’identitat propi que té a veure amb la llibertat i l’emancipació individual, des de la negació-a.

He seguit amb interès i, perquè no dir-ho, amb dissimulada fascinació la corrua de cardenals que tancats a pany i forrellat escollien el seu líder de files. Acompanyats els porprats, també, d’aquells sentiments més reprovables i intrínsecs de l’home; l’enveja, el ressentiment, la set de poder, l’ambició… perquè tot ha estat, finalment, molt terrenal, massa. Com la seqüència de fets que van dur a la dimissió de Benet XVI, com l’afer Vatileaks i la deslleialtat d’un majordom a qui fas partícip de la teva intimitat, com les sempre difícils relacions entre el poder de déu i el poder terrenal. Entre el Cèsar i Déu. Entre l’emperador i el profeta. Un conclave quasi perfecte, sinó fos per la manca de mística que l’ha acompanyat.

Per això observo amb flegma com un poder que proclama la humilitat i l’austeritat, celebra davant els mil milions de seguidors que té, un nou regnat banyat d’or, poder i influència política i social mundial, d’un dels estats més petits i menys democràtics del món.