Entrades amb l'etiqueta ‘mercats’

Cameron i la política lliure

diumenge, 11/12/2011

David Cameron, en el marc d’un sopar de caps d’estat i de govern de la UE que es va perllongar fins les cinc de la matinada, ha exigit l’exoneració de la City de Londres de tota mena de regulació que la Unió Europea prepari en relació a la disciplina pressupostària de les finances públiques. Una de les qüestions a la que el primer ministre es nega rotundament és a la consagració constitucional d’un dèficit superior al 3% del PIB.

La decisió ha estat provocada, explica la premsa, pel sector més euroescèptic de partit conservador –què generosos aquells que defineixen d’ingenu escepticisme a aquesta mena de radicalisme ideològic antieuropeu-, però dues són les causes que forcen Cameron a prendre tan dramàtica decisió:

1)    el debat sobre la sobirania; la majoria de les grans crisis en la difícil construcció europea s’han esdevingut per una qüestió de renúncia a la pròpia sobirania. En un món en el que es neguen noves sobiranies sota el pretext que ja som globals, ha d’haver motius de força perquè ningú dels que la posseeixen en vulgui prescindir. La construcció europea només serà viable en el futur amb una incondicional i definitiva renuncia de la sobirania econòmica, fiscal i finacera dels estats membres.

2)    la tòxica influència dels mercats –i dels especuladors que veuen l’oportunitat d’afeblir l’euro en relació a la lliura- que nega la política lliure i que enriqueixen poques mans gràcies a la desregulació i asimetria que existeix fiscalment a la zona euro. La influència dels organismes econòmics internacionals no sotmesos a cap mena de democràcia popular –FMI, BM- seran, amb el nou Tractat, instruments imprescindibles pel rescat d’una economia europea massa vulnerable a la impunitat de la política antidemocràtica practicada pels mercats.

Al vet de la Gran Bretanya només s’hi ha sumat Hongria. Els 17 països de la zona euro i sis estats més no membres -Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania- s’han mostrat disposats a unir-se al nou tractat, mentre que Suècia i República Txeca van demanar realitzar consultes amb els seus parlaments o amb els socis amb els que formen govern. D’aquí que la imatge de la Gran Bretanya sigui, avui, la d’un país allunyat, marginat i aliè a les dramàtiques conseqüències d’aquesta crisi. Tanmateix caldrà més que una crítica mediàtica i una mala foto dels països que es desmarquin de la unitat europea perquè el projecte, en el futur, pugui garantir ja no només la unitat econòmica sinó el benestar dels seus conciutadans.

Hipocresia

diumenge, 6/11/2011

No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega. Per aquells que en critiquen el moment i l’oportunisme de l’anunci no sé, tampoc, discernir quina és la diferència entre convocar un referèndum el novembre del 2011 o haver-ho fet el mateix mes de l’any anterior, si del que es tracta és d’escollir entre preguntar a la ciutadania o cedir a les pressions dels mercats i de les institucions al servei de lobbies. Ningú ha explicat a hores d’ara quina diferència existeix entre 1€ invertit pel Deutsche Bank en deute grec i la mateixa quantitat d’un ciutadà anònim en qualsevol operació financera de risc –posem, per exemple, el Fòrum Filatèlic o els productes “infal•libles” del delinqüent Bernard Madoff-. No és fàcil entendre, des d’una perspectiva pública, perquè el sistema de la seguretat social és insostenible si té pèrdues i per tant s’ha de privatitzat, però el sistema financer –sempre en mans privades- ha de ser rescatat al preu que sigui. Costa acceptar que els mercats exhibeixin una hipersensibilitat extrema quan, algun polític no escollit per sufragi universal com Lagarde (FMI) o Draghi (BCE), fan una declaració políticament inadequada, però aquests mateixos mercats siguin immunes enfront a la insostenible situació de l’atur a Espanya, a la manca de llibertats del principal avalador del deute europeu (Xina) o, en matèria de política internacional, a la repressió sistemàtica i arbitrària a Síria de Bashar Al Assad. És difícil argumentar que mentre es destinen quantitats enormes de recursos públics a caixes d’estalvi on s’han malversat diners, com la de Castilla la Manxa o la CAM, s’hagi deixat sense finançament durant el 2011 al 30% de les empreses solvents catalanes. Raons i no-raons justifiquen, sempre, les excepcions d’una regla que sembla políticament universal: la hipocresia.

post-política

dissabte, 2/07/2011

Llegeixo una entrevista del catedràtic de la UB, José Manuel Bermudo, sobre el moviment dels indignats, en la que demana temps i serenor per desxifrar el sentit de la història i avaluar quina serà la repercussió que aquesta expressió popular acabarà tenint sobre les nostres societats. I sentencia què de la política liberal democràtica ja no en podem esperar gaire cosa;  la pressió del carrer, les mobilitzacions, les protestes i, finalment, la indignació, acabaran tard o d’hora, situant la política –entesa com a gestió- entre l’espasa i la paret. Enmig de la contestació pública i dels mercats. I afirma que alguns polítics en són conscients d’aquesta situació però que la continuen defensant perquè creuen que l’alternativa és el caos. La política clàssica, continua, el sistema polític democràtic, els partits, tot acabarà essent sacrificat. No és, aquesta, una afirmació fàcil de fer. Seria titllada de demagoga i populista sinó fos que qui ho ha dit és una de les ments més lúcides i dotades de l’acadèmia catalana. La política, certament, mostra dia rere dia la seva inabastable impotència, la seva infinita irrellevància i deixa orfes de referents als ciutadans, però també deixa insatisfets els insaciables mercats. La política, en la seva versió liberal-democràtica, està malalta i tocada de mort. La pregunta que caldrà fer-se, diu, és on ens durà aquest sacrifici i, sobretot, a qui acabarà perjudicant més.