Entrades amb l'etiqueta ‘món àrab’

L’11S i la reacció de Bush

dimecres, 3/08/2011

El mes que ve farà 10 anys de l’atac terrorista contra les Torres Bessones. National Geographic Channel ha entrevistat el que va ser el president dels Estats Units en aquell moment, George W. Bush, per recordar què i com es va viure un fet que acabaria canviant molt més que la política exterior de l’administració nord-americana. Canviaria la mentalitat del poble americà i polaritzaria el discurs dels dos partits, el republicà es veuria arrossegat per les posiciones extremes del Tea Party i el demòcrata acabaria fent de l’alternativa a Bush un missatge d’esperança que personificaria, anys més tard, Barack Obama.

Un dels punts tractats en l’entrevista feta a l’expresident fa referència a la seva reacció quan, de visita a una escola de Florida, es veuria sorprès per la notícia just en el moment que un dels seus assessors l’informava del què havia passat. Bush es queda immòbil, mira l’infinit, sense cap gest ni cap intenció de fer-lo. Com si s’hagués penjat la CPU del primer mandatari nord-americà sosté a les seves mans un llibre de primària a l’inrevés. Reacció que seria comentada, estudiada i ridiculitzada per Michael Moore en un dels seus films.

Bush atribueix la seva reacció, en l’entrevista del National Geographic Channel, a una decisió premeditada per mostrar la calma imprescindible que ha de mostrar qualsevol governant davant d’una situació de crisi. Que molts cops ha tingut aquesta sensació i que allò que s’espera d’un president és la flegma de qui sap que té la situació sota control. Que la primera reacció va ser la ira de qui no entén perquè es va actuar així contra els EUA. Que observava la munió de càmeres de televisió que el gravaven així com els professionals del periodisme que rebien pels mòbils missatges del que estava ocorrent a Nova York i que, tota aquesta seqüència, era viscuda pel mateix Bush com una pel·lícula muda.

Projectar calma. Aquest és el missatge de la versió oficial de l’expresident.

Però aquesta versió, curosament explicada aprofitant l’efemèride, sembla més una justificació que no pas una explicació. Si repassem el vídeo veurem que la cara de Bush no mostra calma, sinó preocupació i desorientació. Malgrat li notifiquen un fet tan greu com l’11S, el president com a màxim responsable de la situació en aquell moment, deixa passar quinze minuts abans no transmet una ordre, un comentari, una indicació. No expressa res en absolut. És el bloqueig propi del que no entén que passa perquè, anteriorment, ha estat incapaç d’entendre res. És la típica actitud del polític arrogant, prepotent i autoritari al que ningú gossa dir-li que va nu. Per això queda sol a mercè dels vint estudiants que se’l miren ignorant la gravetat del moment. Queda sol i petrificat davant d’un dels atacs més importants que ha rebut el seu país el darrer segle. Un bon governant no es queda com un estaquirot esperant que li diguin què ha de fer. Un bon president reacciona abans que ho faci qualsevol altre mortal, donant indicacions oportunes i lluitant contra el que, en aquell moment, era el principal enemic; el temps. Però no, queda inert, sec, petrificat, com si l’haguessin desconnectat d’aquella plàcida tarda a una tranquil·la escola de Florida.

Deu anys després toca reescriure la història.  

Tiananmen

dimecres, 27/04/2011

Fantàstica l’emissió del reportatge del canal33, el passat divendres 22 d’abril, sobre la revolució de Tiananmen. Van venir-me al cap, instantàniament, les revoltes al món àrab i, en concret, l’egípcia amb epicentre a la Plaça Tahrir –que en àrab vol dir alliberament-. Dues revolucions populars, originades per joves i estudiants, de durada similar, en països d’una influència geopolítica enorme, internacionalment seguides, però amb un desenllaç completament oposat.

No sé quina haurà estat la influència definitiva de Twitter i Facebook en la convocatòria i l’evolució de les revolucions del món àrab, tan discutida i magnificada en la revolta egípcia, el que sí sembla evident es que l’exèrcit, –a Tiananmenn però també a Tahrir- i els instruments de control de la població de què disposa l’estat, continuen i continuaran en el futur, decantant qualsevol procés que vindiqui una reforma política dirigida a democratitzar el poder.

El documental del 33 és un material pedagògic insubstituïble. Segons l’estudiós Shaoguang Wang, durant la dècada dels 60, a la Xina, només es van produir 3.000 televisors en blanc i negre, la mateixa quantitat que la dècada dels 70 –tot i que en aquest cas en color-, però durant els 80, el 90% de llars urbanes disposaven d’una televisió. El govern xinès accelerava la producció i el consum, al mateix ritme que alentia o negava reformes politiques.

A partir de 1985 es van començar a fer evidents els símptomes del malestar. Salaris congelats i una inflació que no parava de créixer es barrejaven amb una voluntat clara de més llibertat –l’estiu de 1988 a la província de Shenyang, per exemple, es van acomiadar 400.000 persones de 700 fàbriques diferents-. Un any més tard, intel·lectuals del Partit Comunista Xinès, com Su Shaozhi, van fer pública la seva voluntat d’obertura política.

L’abril de 1989 mor de forma sobtada el que havia estat president del partit -considerat reformista- Hu Yaobang i, de forma consecutiva, milers d’estudiants es concentren a Tiananmen demanant la divulgació dels salaris d’alts funcionaris, la llibertat de premsa i expressió, i l’augment d’ajudes per estudiants i professors.

El Primer ministre, Li Peng, va denunciar la mobilització i va rebutjar qualsevol petició, els treballadors s’hi van sumar. El 4 de maig de 1989 hi havia 150.000 estudiants a la Plaça. A mitjans de maig i amb varis estudiants en vaga de fam Yang Shangkun, president de la república, va començar a concentrar tropes i mobilitzar l’exèrcit. El 20 de maig s’imposa la llei marcial, i la nit del 3 al 4 de juny 200.000 soldats irrompen a la plaça provocant entre 2.000 i 7.000 morts. La repressió militar sumada a la gran imprecisió i poca flexibilitat dels interlocutors del moviment van apagar definitivament l’esperit de llibertat que durant les darreres setmanes s’havia encès a les principals ciutats xineses.

El que ha estat l’intent més gran de canviar el règim xinès no ha aconseguit –en termes qualitatius- alterar el rumb històric d’una de les potències polítiques més importants del món, a diferència del que va passar a Egipte –sempre amb la prudència que obliga la presència d’un govern militar i interí encara reticent a una obertura sense apriorismes- on una revolució popular s’ha convertit, de moment, en una revolució liberal com la que va viure Europa a mitjans del segle XIX.

Les consecucions dels objectius polítics de qualsevol moviment liberal, popular o d’alliberament nacional, no provenen ni de la intensitat, ni del suport social, ni tan sols de la implicació exterior o de les complicitats de l’interior –inclòs l’exèrcit-, esdevenen un èxit només si són prou flexibles com per adaptar l’idealisme que mou la consciència de la gent i la voluntat de canvi, amb el realisme que obliga qualsevol acció política, per molt ambiciosa que aquesta empresa pugui ser.