Entrades amb l'etiqueta ‘Oriol Illa’

L’11S i la reacció de Bush

dimecres, 3/08/2011

El mes que ve farà 10 anys de l’atac terrorista contra les Torres Bessones. National Geographic Channel ha entrevistat el que va ser el president dels Estats Units en aquell moment, George W. Bush, per recordar què i com es va viure un fet que acabaria canviant molt més que la política exterior de l’administració nord-americana. Canviaria la mentalitat del poble americà i polaritzaria el discurs dels dos partits, el republicà es veuria arrossegat per les posiciones extremes del Tea Party i el demòcrata acabaria fent de l’alternativa a Bush un missatge d’esperança que personificaria, anys més tard, Barack Obama.

Un dels punts tractats en l’entrevista feta a l’expresident fa referència a la seva reacció quan, de visita a una escola de Florida, es veuria sorprès per la notícia just en el moment que un dels seus assessors l’informava del què havia passat. Bush es queda immòbil, mira l’infinit, sense cap gest ni cap intenció de fer-lo. Com si s’hagués penjat la CPU del primer mandatari nord-americà sosté a les seves mans un llibre de primària a l’inrevés. Reacció que seria comentada, estudiada i ridiculitzada per Michael Moore en un dels seus films.

Bush atribueix la seva reacció, en l’entrevista del National Geographic Channel, a una decisió premeditada per mostrar la calma imprescindible que ha de mostrar qualsevol governant davant d’una situació de crisi. Que molts cops ha tingut aquesta sensació i que allò que s’espera d’un president és la flegma de qui sap que té la situació sota control. Que la primera reacció va ser la ira de qui no entén perquè es va actuar així contra els EUA. Que observava la munió de càmeres de televisió que el gravaven així com els professionals del periodisme que rebien pels mòbils missatges del que estava ocorrent a Nova York i que, tota aquesta seqüència, era viscuda pel mateix Bush com una pel·lícula muda.

Projectar calma. Aquest és el missatge de la versió oficial de l’expresident.

Però aquesta versió, curosament explicada aprofitant l’efemèride, sembla més una justificació que no pas una explicació. Si repassem el vídeo veurem que la cara de Bush no mostra calma, sinó preocupació i desorientació. Malgrat li notifiquen un fet tan greu com l’11S, el president com a màxim responsable de la situació en aquell moment, deixa passar quinze minuts abans no transmet una ordre, un comentari, una indicació. No expressa res en absolut. És el bloqueig propi del que no entén que passa perquè, anteriorment, ha estat incapaç d’entendre res. És la típica actitud del polític arrogant, prepotent i autoritari al que ningú gossa dir-li que va nu. Per això queda sol a mercè dels vint estudiants que se’l miren ignorant la gravetat del moment. Queda sol i petrificat davant d’un dels atacs més importants que ha rebut el seu país el darrer segle. Un bon governant no es queda com un estaquirot esperant que li diguin què ha de fer. Un bon president reacciona abans que ho faci qualsevol altre mortal, donant indicacions oportunes i lluitant contra el que, en aquell moment, era el principal enemic; el temps. Però no, queda inert, sec, petrificat, com si l’haguessin desconnectat d’aquella plàcida tarda a una tranquil·la escola de Florida.

Deu anys després toca reescriure la història.  

post-política

dissabte, 2/07/2011

Llegeixo una entrevista del catedràtic de la UB, José Manuel Bermudo, sobre el moviment dels indignats, en la que demana temps i serenor per desxifrar el sentit de la història i avaluar quina serà la repercussió que aquesta expressió popular acabarà tenint sobre les nostres societats. I sentencia què de la política liberal democràtica ja no en podem esperar gaire cosa;  la pressió del carrer, les mobilitzacions, les protestes i, finalment, la indignació, acabaran tard o d’hora, situant la política –entesa com a gestió- entre l’espasa i la paret. Enmig de la contestació pública i dels mercats. I afirma que alguns polítics en són conscients d’aquesta situació però que la continuen defensant perquè creuen que l’alternativa és el caos. La política clàssica, continua, el sistema polític democràtic, els partits, tot acabarà essent sacrificat. No és, aquesta, una afirmació fàcil de fer. Seria titllada de demagoga i populista sinó fos que qui ho ha dit és una de les ments més lúcides i dotades de l’acadèmia catalana. La política, certament, mostra dia rere dia la seva inabastable impotència, la seva infinita irrellevància i deixa orfes de referents als ciutadans, però també deixa insatisfets els insaciables mercats. La política, en la seva versió liberal-democràtica, està malalta i tocada de mort. La pregunta que caldrà fer-se, diu, és on ens durà aquest sacrifici i, sobretot, a qui acabarà perjudicant més.

El consens del 15M

divendres, 24/06/2011

L’endemà dels aldarulls provocats pels indignats al Parlament de Catalunya, un programa de televisió trasllada a la seva audiència la pregunta sobre si s’està d’acord o en desacord amb el moviment 15M. Subtilment però clara, s’insinua com a violent el moviment dels indignats.  

La societat de la infoxicació ens ofereix més confusió que no pas claredat. Quan algú planteja una crítica, no consignada, ho fa enfrontant-se a un excés de dades i opinions –verídiques o falses, objectives o arbitràries- que fan difícil formar-se una idea equànime del què i del perquè ocorren les coses. Mitjans de comunicació, actors socials, grups d’interès econòmics, corporacions empresarials i individus influents, ens conformen una història a base de repetir missatges, a cops subtil a cops maldestra, que configura el desenfocat retrat de l’opinió pública. Si, com fou el cas de l’Arcadi Oliveres, no s’accepta aquest relat com a fet verídic, l’opositor s’enfronta a l’ostracisme social al que tot outsider és condemnat. Sent crític amb l’entorn i amb el frame oficial, es corre el risc de quedar fora del sistema, com si d’un il·luminat o un ignorant es tractés. 

Quan el 1949, George Orwell va escriure 1984, l’autor imaginava un futur vigilant en una societat totalment controlada des del poder polític, on la novaparla i la policia del pensament, tutelaven les consciències i les morals d’uns individus sotmesos a la voluntat d’un gran ull. Precisament el 1984, data d’aquella utopia orwelliana, Alan Moore posava lletra a un còmic que es titulava V for Vendetta, on el control sobre una societat que vivia ensinistrada per l’elit havia dut els ciutadans a la més absoluta tirania i manca de llibertat.

El 15 de maig de 2011 un moviment ciutadà irromp en plena campanya electoral, i ho fa reptant i assenyalant totes les patologies que havíem encobert i alimentat en el nostre sistema durant la darrera dècada. Inicialment, aquest moviment, és promogut per plataformes d’internautes, fins aleshores poc conegudes, com DemocraciaRealYa!, #nolesvotes o els activistes de l’exSGAE. Quan la versàtil opinió publicada se’n fa ressò d’aquest moviment, les primeres reaccions són de suport i complicitat, sota el pretext que s’havia vessat el got de la paciència.

Inspirats en la història d’un vell resistent francès, Stephan Hessel, que gosa comparar la segona guerra mundial amb la situació actual, el best-seller Indignez-vous posa la lletra a la cançó dels desclassats, i la història de l’irreductible V d’Alan Moore la imatge d’una màscara inert simbolitzant una multitud que comença a despertar i a perdre el respecte a uns pocs que fa temps han perdut la vergonya.

 Els fets es succeeixen a gran velocitat. Avui ja és passat. Els debats a les acampades sobrepassen, per primer cop, el marc legal en el moment que la Junta Electoral Central considera il·legal el manteniment d’aquestes mobilitzacions en ple període electoral –inclosa la jornada la reflexió-. Cap governant gosa utilitzar l’ús de la força, però queda evident l’envit que el moviment fa al poder establert. Passen les eleccions i la dreta aconsegueix una aclaparadora victòria. Sempre s’obté el mateix resultat quan l’individu sent amenaçada el seu futur.

Comença la fabricació del consens del que Chomsky n’ha encunyat el seu infal·lible efecte en les nostres imperfectes democràcies. Creem l’escenari perquè una majoria accepti el què en condicions originals no acceptaria mai. Cal dualitzar el conflicte obligant a la majoria a posicionar-se de forma maniquea. Aquesta maniobra troba, amb la greu acció contra el Parlament de Catalunya, un esquer incomparable, un fet què amplificat pels ressorts que forgen el consens social es percep com un episodi impopular i lamentable. És aquí quan es produeix l’inevitable ruptura entre la reivindicació –per tots defensada com a legítima- i l’acció –que el poder vol aflorar per deslegitimar la protesta.

S’exigeix al moviment 15M la necessitat d’oferir propostes i solucions concretes per canviar el que necessàriament és una societat complexa i plural, inscrita en un sistema no menys complex. Tanmateix, el poder que es sent amenaçat, desautoritza el moviment quan explica el relat d’una forma dual i simplista, fent reduccionisme, i ens obliga a escollir entre trinxeres enfrontades quan en realitat el que es fa és buscar còmplices i aliats per a negar i desprestigiar una expressió de rebuig social que no comparteix. En el procés de fabricar aquest única veritat, i la voluntat d’arrenglerar a un cantó o un altre la majoria social, es busca desesperadament simplificar els fets per a fer-nos-els comprensibles, fins i tot plausibles, i això es veu facilitat per la naturalesa d’una mobilització que s’expressa com una massa heterogènia d’interessos i reivindicacions i, perquè no dir-ho, amb clares però legítimes contradiccions.

Sense banderes, ni líders, ni lemes, ni símbols com els que històricament havien resumit una idea -l’anarquisme, la falç i el martell o el sol que somriu sense nuclears-, interpretem com una feblesa la manca de màrqueting en la reivindicació. En la societat de la imatge, el 15M s’expressa com un moviment sense missatge central, unívoc, sense consignes repetides fins a la saturació, només amb la negació als representants polítics, i tot just algun aforisme que ha fet fortuna com “sinó ens deixeu somiar no us deixarem dormir”. Potser hi ha un cert romanticisme polític de fons en tot allò que es reivindica, però no pas ingenuïtat. El 15M sap, o intueix, que quan aixequi la bandera d’una consigna ideològica, aquest mateix estendard serà usat per a combatre el conjunt del moviment.

És molt difícil mantenir la calma quan els sentiments de frustració, de fracàs personal i d’impotència assetgen la raó. És remarcable i preocupant la manca de confiança, de fe, de certeses i d’esperances que aquest col·lectiu batejat com els indignats atresora amb la resignació de qui sap que res canviarà. Inexistència de confiança amb el sistema i amb aquells que n’han ostentat els seus quadres de comandament. Un nexe trencat. Entre els governants i els governats. Els altaveus potents continuen anatematitzant el moviment per un pecat que no han comès. Hem arribat a un cert paroxisme individual.

 El 15M indica clarament que ens trobem en trànsit. D’un indret que s’esgota cap a un de nou que encara no hem descobert. És compatible el capitalisme actual, amb més llibertats civils, polítiques i un aprofundiment democràtic? No, necessàriament. Quan a l’albada de la revolució industrial els treballadors s’alçaven contra les seves condicions laborals, el capitalisme no va vincular la producció de més vehicles a més benestar, ho feia a més consum, saba que permetria nodrir el propi sistema. Va ser la lluita social, la perseverança i l’obstinació de les classes treballadores les què, vençudes per una flagrant situació d’injustícia, exigiren millores laborals que serien raonables per l’augment de la producció. Per això no cal oblidar que el sistema no garanteix la democràcia, com que el capitalisme és compatible sense llibertats ni drets.

Estem en una cruïlla en la que es fa necessari defensar sense titubejos les llibertats i l’estat del benestar. O, si per contra, continuem creient en la reforma de l’actual sistema capitalista amb l’esperança que en el futur tinguem alguna probabilitat d’enriquir-nos –si es que mai ho havíem aconseguit mínimament-. Malgrat la visió que cadascú tingui en relació al moviment 15M, hi ha un objectiu inajornable, la definició d’una alternativa. Si tenim clar que volem gaudir dels drets socials conquerits, haurem de rebutjar els marcs preconcebuts i els estigmes a qualsevol proposta política que pretengui alterar l’equilibri de poders actuals.

És en aquest sentit, que la participació política s’ha d’erigir com un element clau. El bloqueig i la limitació a aquesta participació política és afebliment democràtic. La població constata que se li escatimen decisions, que viu en una ficció que l’obliga a prescindir d’allò que és seu. És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Està molt de moda parlar del dèficit, el gran mal de les nostres economies, però la revolta popular ens indica que el dèficit que existeix és el dèficit democràtic, i si d’aquest no se’n parla correm el risc d’hipotecar el progrés, el benestar i la convivència.

Cal una fèrria defensa a la primigènia reivindicació d’imaginar alternatives, de pensar-les i, fins i tot, de defensar-les en el debat públic sense els tribunals del pensament que fabriquen falsos consensos sobre què es pot pensar i què no. No hi ha possibilitat de construir res de nou si abans de començar se’n renuncia. La capacitat de generar noves idees –per oposades o contradictòries que siguin entre elles- passen per la seva deliberació en l’àmbit de l’opinió publicada i s’haurien de poder contrastar amb altres idees, però no sobre la base de la negació, que és el que el pensament dominant fa.

Indignats

dijous, 19/05/2011

Potser és un moviment passatger com alguns denuncien. D’altres, més agosarats, el defineixen com a espuri i que són les eleccions el veritable i únic baluard de la democràcia. Probablement aquest moviment no té, ni tindrà, l’articulació política necessària que requeriria satisfer part de les demandes que reclama. Segur que els plantejaments polítics que se’n fan dibuixen una societat que, per desitjable i romàntica, no deixa de ser menys utòpica. Observant l’acampada que s’ha produït aquests dies a la Plaça Catalunya, i que ha monopolitzat l’opinió publicada en període electoral, es constata la dificultat d’etiquetar-los en una única definició ideològica. No són antisistema, tampoc ocupes. No són l’esquerra alternativa, ni un grup corporatiu que defensa aferrissadament uns interessos o uns privilegis. Semblen estudiants, activistes, persones amb consciència col•lectiva, emprenyats, jubilats. Diria que són un grup de persones heterogeni, divers i plural, que està unit per un mateix sentiment que Hessel ha fet popular: la indignació.

Altres mobilitzacions similars han tingut un embrió semblant: les del 0’7% dels pressupostos per a la cooperació, les favorables a la condonació del deute extern coincidint amb el corralito argentí, les del No a la guerra de l’Iraq o aquelles que denunciaven la visita del Banc Mundial a la ciutat de Barcelona. Totes elles, expressió d’un rebuig o negació cap a determinats elements d’aquest sistema -és simptomàtic anomenar el sistema al que ja tenim, com si fos únic i no poguéssim pensar-lo diferent-. D’aquí ve la nomenclatura actual de moviment alter-mundista enlloc del que es va promoure inicialment moviment anti-globalització.

Tanmateix, hi ha una constatació que en aquesta ocasió sembla haver-se qüestionat; la negació de la política -o polítics- des de la política mateixa. El moviment social no ha deixat d’ésser mai un instrument d’acció política, des de mitjans del s. XVIII fins l’actualitat (TILLY, 2009). Aquesta expressió col•lectiva forma part de les necessàries i imprescindibles vindicacions socials que han tingut com a resultat millores en la qualitat democràtica i el benestar de la societat. L’objectiu que cal perseguir, doncs, és que les autoritats pertinents -s’entén les democràtiques i els seus representants- tinguin la necessitat -per vocació o per obligació- de llegir i captar aquest sentiment incorporant aquestes demandes -poc o molt rupturistes- en l’agenda política. Podria ser que un moviment social defensés la reforma total o parcial d’un sistema polític però es veiés desaparèixer per la debilitat que provoca la manca d’expectatives per fer-la realitat. És el perill més gran que podria córrer tan lloable esforç. La manca de flexibilitat alhora de definir, acotar i executar les demandes que van fer néixer un moviment social determinat -com per exemple van fer els islandesos convocant un referèndum per a definir-se sobre l’assumpció pública del deute que havien acumulat els banquers-.

Perquè, sinó, l’aparició d’un moviment social que té com a origen la denúncia d’una injustícia o una desigualtat, però que no busca com a objectiu capgirar la situació des de la mateixa acció política? Podem estar d’acord o no amb determinades actituds dels polítics, també dels imperatius de la nostra societat que ens duen a moure’ns només pel resultadisme però, finalment, la política és consubstancial a l’individu. No hi ha política sense societat ni individus. I aquest és el repte. Canviar, des de la política, un món -societat- que no ens agrada. Però no ja per qüestions ideològiques, ni tan sols per contraposició de models partidistes, sinó perquè avui s’ha demostrat econòmicament injust, èticament inacceptable i políticament insostenible.

 

El PP i Polònia

dilluns, 2/05/2011

Llegeixo com Santi Rodríguez, portaveu del PP a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, demana extremar mesures contra el programa Polònia de la factoria d’en Toni Soler que emet TV3, amb l’argument que es critica massa el partit que ell representa. Aquesta petició la protagonitza un polític del mateix partit que governa al País Valencià i que ha decidit avortar les emissions de la cadena al sud del Principat. És una forma d’actuar que nega la crítica perquè molesta i qüestiona determinats comportaments absolutament inadmissibles –sobretot aquells relacionats amb la corrupció a Madrid i a València-.

Mal símptoma per la política és aquell que des de la pluralitat de pensament no admet la crítica i s’inflama quan un mateix és l’objecte d’aquesta crítica, alhora que resta impassible i condescendent, quan dia rere dia hem de contemplar la quantitat de programes que s’instal•len en la banalitat i només sembren llavors de mala  educació, frivolitat i manipulació, com Sálvame Deluxe, El diario de Patricia o El gato al agua.

L’excusa, aparentment formal, que ho emeten cadenes privades no és més que el pretext d’aquell que s’inhibeix o ja li està bé el que es diu, es fa o s’insinua en aquests aparadors del mal gust. Des de quan el sector privat –sigui l’audiovisual o qualsevol altre- està al marge de la llei i dels principis democràtics? Quina diferència hi ha entre les televisions públiques i les privades alhora de respectar uns principis ètics que són de comú compliment? És la mentida sistemàtica més acceptable que la crítica cap els nostres? És l’insult més permès en democràcia que la pluralitat d’opinions? S’ha d’admetre com a vàlida l’exigència d’algú, que quan pot prohibeix la llibertat d’expressió de determinats mitjans audiovisuals?

El lliurepensament és sempre la primera víctima de l’autoritarisme camuflat entre la feble fauna d’una democràcia. Si qui avui es queixa del Polònia no estigués en una posició de minoria, tan aclamat programa tindria el mateix destí que ha tingut TV3 al País Valencià.

post publicat a www.cronica.cat

Tiananmen

dimecres, 27/04/2011

Fantàstica l’emissió del reportatge del canal33, el passat divendres 22 d’abril, sobre la revolució de Tiananmen. Van venir-me al cap, instantàniament, les revoltes al món àrab i, en concret, l’egípcia amb epicentre a la Plaça Tahrir –que en àrab vol dir alliberament-. Dues revolucions populars, originades per joves i estudiants, de durada similar, en països d’una influència geopolítica enorme, internacionalment seguides, però amb un desenllaç completament oposat.

No sé quina haurà estat la influència definitiva de Twitter i Facebook en la convocatòria i l’evolució de les revolucions del món àrab, tan discutida i magnificada en la revolta egípcia, el que sí sembla evident es que l’exèrcit, –a Tiananmenn però també a Tahrir- i els instruments de control de la població de què disposa l’estat, continuen i continuaran en el futur, decantant qualsevol procés que vindiqui una reforma política dirigida a democratitzar el poder.

El documental del 33 és un material pedagògic insubstituïble. Segons l’estudiós Shaoguang Wang, durant la dècada dels 60, a la Xina, només es van produir 3.000 televisors en blanc i negre, la mateixa quantitat que la dècada dels 70 –tot i que en aquest cas en color-, però durant els 80, el 90% de llars urbanes disposaven d’una televisió. El govern xinès accelerava la producció i el consum, al mateix ritme que alentia o negava reformes politiques.

A partir de 1985 es van començar a fer evidents els símptomes del malestar. Salaris congelats i una inflació que no parava de créixer es barrejaven amb una voluntat clara de més llibertat –l’estiu de 1988 a la província de Shenyang, per exemple, es van acomiadar 400.000 persones de 700 fàbriques diferents-. Un any més tard, intel·lectuals del Partit Comunista Xinès, com Su Shaozhi, van fer pública la seva voluntat d’obertura política.

L’abril de 1989 mor de forma sobtada el que havia estat president del partit -considerat reformista- Hu Yaobang i, de forma consecutiva, milers d’estudiants es concentren a Tiananmen demanant la divulgació dels salaris d’alts funcionaris, la llibertat de premsa i expressió, i l’augment d’ajudes per estudiants i professors.

El Primer ministre, Li Peng, va denunciar la mobilització i va rebutjar qualsevol petició, els treballadors s’hi van sumar. El 4 de maig de 1989 hi havia 150.000 estudiants a la Plaça. A mitjans de maig i amb varis estudiants en vaga de fam Yang Shangkun, president de la república, va començar a concentrar tropes i mobilitzar l’exèrcit. El 20 de maig s’imposa la llei marcial, i la nit del 3 al 4 de juny 200.000 soldats irrompen a la plaça provocant entre 2.000 i 7.000 morts. La repressió militar sumada a la gran imprecisió i poca flexibilitat dels interlocutors del moviment van apagar definitivament l’esperit de llibertat que durant les darreres setmanes s’havia encès a les principals ciutats xineses.

El que ha estat l’intent més gran de canviar el règim xinès no ha aconseguit –en termes qualitatius- alterar el rumb històric d’una de les potències polítiques més importants del món, a diferència del que va passar a Egipte –sempre amb la prudència que obliga la presència d’un govern militar i interí encara reticent a una obertura sense apriorismes- on una revolució popular s’ha convertit, de moment, en una revolució liberal com la que va viure Europa a mitjans del segle XIX.

Les consecucions dels objectius polítics de qualsevol moviment liberal, popular o d’alliberament nacional, no provenen ni de la intensitat, ni del suport social, ni tan sols de la implicació exterior o de les complicitats de l’interior –inclòs l’exèrcit-, esdevenen un èxit només si són prou flexibles com per adaptar l’idealisme que mou la consciència de la gent i la voluntat de canvi, amb el realisme que obliga qualsevol acció política, per molt ambiciosa que aquesta empresa pugui ser.

Es busquen classes mitjanes per pagar deute

divendres, 22/04/2011

El dia de la república vaig comprar l’ARA i em va cridar l’atenció l’article d’en Ferran Sáez. Es titulava “El cercle impossible” i intentava demostrar la simulació que a Espanya s’havia generat, durant els anys d’opulència econòmica, a partir de la creació d’una aparent classe mitjana indirectament subsidiada per sous públics però que no contribuïen a un model afavoridor de l’economia productiva.

A Espanya, com a Grècia, l’enorme deute fagocita tota possibilitat de creixement econòmic i castiga severament les autèntiques classes mitjanes i els professionals sobre els que recau la càrrega impositiva més important. És sobre les espatlles dels assalariats, els professionals liberals, els emprenedors i els autònoms qui, durant anys, han fet possible l’equilibri entre classes actives i classes passives, fent de l’estat del benestar un dret universal i un instrument vital per a la cohesió social del que tota la societat n’ha gaudit.

A Catalunya, aquesta classe mitjana “real”, és la que expia les culpes d’un sistema que ha estat provocat pels gestors públics i privats de l’economia i que exonera immoralment les grans fortunes.

Una classe mitjana econòmicament pressionada; fiscalment perseguida; a la que socialment se li demana que contribueixi amb sacrifici a la renúncia de serveis públics; a la que políticament se li nega qualsevol alternativa que no passi pel cada cop més dislocat i contracturat estat de les autonomies del Reino de España; la que moralment està assetjada amb les constants apel•lacions a “l’entre tots ho arreglarem”, com si mai se’ls hagués preguntat el com ni el perquè.

Acaba afirmant, en Sàez, que el repte de la futura socialdemocràcia espanyola no passa per l’elecció -purament anecdòtica- de Chacón o Rubalcaba, sinó del projecte de futur que es presenti per a fer de les classes mitjanes i del model productiu, el duet sincronitzat de l’home i la màquina, que permetin garantir un afeblit i en risc estat del benestar.

Històricament, els socialdemòcrates com els conservadors o els liberals -suposant que a Espanya n’hi hagi- també tenen país i aquestes grans bosses subsidiades que l’opinador denuncia són, abans que res, vots al servei d’un estat que, governi qui governi, els mantindrà privilegis; en aquest cas, volgudament asimètrics.

Les classes mitjanes que Sáez denuncia han estat miratges d’una Espanya que va arribar a creure’s ser la 8ena economia del món. Ara les classes mitjanes, majoritàries a Catalunya, pagaran la festa a la que no van ser convidades. Si no es que, per un cop, es neguen a ballar al ritme que marca el gramòfon del quilòmetre zero.