Entrades amb l'etiqueta ‘pla de rescat’

“Vostè és un lladre!”

dimecres, 10/07/2013

“…l’instint dolent és en l’home més poderós que el bo…

…el temor i la força tenen més imperi sobre ell que no pas la raó…”

Diàleg a l’infern entre Montesquieu i Maquiavel

 

 

Miro a Youtube la compareixença d’Adolf Todó, ex-director general de CatalunyaCaixa, i el portantveu de les CUP, David Fernández. És un dels vídeos amb més èxit de la setmana, i ha estat visionat per més persones que tots els lectors del diari més llegit. El consum d’informació, avui, és així. Necessitem missatges clars que permetin entendre, en no més de 4 minuts, la complexitat d’una situació que acaba amb l’esfondrament d’una entitat d’estalvi creada el 1926 i presidida pel mateix Francesc Macià l’any 1931 i què, finalment, per la pèssima gestió feta és intervinguda per un organisme públic espanyol.

El diàleg mantingut entre en David i n’Adolf, carregat de força, evidències i titulars, suposa la versió contemporània que el dissident Maurice Joly va immortalitzar en el Diàleg a l’infern entre Montesquieu i Maquiavel.

En David és la veu de la consciència. Tot i no compartir algunes de les expressions un pèl agressives (Suaviter in forma, fortiter in re), el que diu és el que la majoria voldríem haver expressat, és la veu de l’ètica universal, sense eufemismes ni tecnicismes que tenen per funció emmascarar la veritat. Intuïm que el que diu en David és cert, i ell així ho transmet. Sense concessions. La seva és la veu de la nostra indignació, i ho és en contra d’aquells que ens fan passar com a inevitable el que ha estat un engany i una estafa premeditada per una part importantíssima de la gestió de l’entitat dels darrers 7 anys.

N’Adolf és l’home que es creu un triomfador, perquè mentre 80.000 homes i dones signaven ordres de preferents des de l’engany i l’abús de confiança –quan el Banc d’Espanya ja havia exigit més transparència en la seva comercialització-, ell s’endú 30 milions d’€ amb la trista complicitat de moltes titelles que envolten el gran bufó. Per cert, 30 milions d’€ acordats en un contracte que el propi Todó es sorprèn incomprensiblement de la seva difusió en un irrefutable exemple que ens cal molta més transparència en aquesta democràcia tan debilitada.

N’Adolf és l’exemple d’un self-made-man, que es nota que s’ha fet a ell mateix perquè s’ha quedat a mig fer. Quan n’Adolf arriba a casa i es treu la cuirassa d’Armani, el que queda és un home en calçacurta marginat i empobrit com a ciutadà i de vergonyós exemple pels seus descendents. 30 milions d’€ és el preu per la seva ànima. Una ínfima compensació rebuda a canvi del desprestigi i de l’exclusió moral, ètica i pública que es perpetuarà fins que la memòria resisteixi el seu nefast llegat.

El no-oblit que reivindica en David és, amb tota seguretat, el major càstig imposat a n’Adolf. El no-oblit de la vergonya, l’engany, el cinisme i l’estampa d’un individu que va oblidar l’ètica civil, un dels principis fonamentals de la res-publica. Perquè 30 milions d’€ usurpats a 80.000 homes i dones honrats, no et fan un home-pobre, però no t’eviten passar la resta dels dies com un pobre-home.

Més enllà del 15M

dimarts , 15/05/2012

Referir-nos al concepte “revolució cultural” en el virtual món de la Wikipèdia és sinònim de desplaçar-nos, sense remei, al màgic, per irreal, món de Mao Ze Dong. Inspirador, des de 1966, d’un particular relat que ens promet un paradís idíl·lic en perfecta harmonia amb l’entorn –però també amb perfecta harmonia amb el poder- de l’herència del qual encara en viu la Xina actual.

Però no és aquesta la revolució cultural a la que em vull referir… No voldria resignar-me a pensar que l’alternativa al capitalisme salvatge que estem patint és el capitalisme salvatge sense drets. No. La revolució cultural a la que faig referència se’ns presenta com l’única via per fer possible qualsevol canvi substancial en el nostre gris i pessimista esdevenidor. Ja no hi ha més cruïlles, ni més temps per malbaratar. O canviem la cultura d’allò que ens ha mogut des que el neoliberalisme s’ha imposat com a monopoli intel·lectual del sistema, o l’absència de cultura ens canviarà a nosaltres fins fer-nos irreconeixibles baules d’un capitalisme que fagocita tot el que troba al seu abast.

Per què els xamans del pensament únic ens volen fer creure que fent exactament el mateix obtindrem resultats diferents? Per què l’alquímia capitalista ha estat capaç de fer de les víctimes –ciutadans-, botxins de la situació viscuda, i dels botxins –bancs-, fràgils instruments als que és prescriptiu rescatar? Per canviar el sistema hem de canviar els nostres hàbits –és a dir, la nostra forma d’existir-? O els nostres hàbits han d’anar dirigits a fer permanent allò substancialment tòxic del sistema actual?

Repensar les pròpies formes de viure és, en el fons, una cultura de revolució. Una decisió dura de prendre, no col·lectiva, sinó indefectiblement individual, de la qual no hi ha marxa enrere perquè el passat de la cobdícia ja no tornarà –afortunadament! Una cultura que passa per l’exigència democràtica, civil i ètica, que la redistribució de la riquesa i l’obligatòria limitació del tenir entès com a posseir, són els únics paràmetres que faran sostenible, en el futur, un planeta amb 7.000 milions d’individus que mengen, consumeixen i depreden els recursos sense límit, en un món que sí que és limitat. Ni tothom pot tenir tot el que vol, ni tot el que hom té ha de ser sacralitzat en nom d’una propietat privada que també, moralment, forma part del col·lectiu. Redistribuir és l’única forma de fer justícia en unes societats en les quals la distància entre els que més tenen i els que més necessiten ha augmentat sense parar.

La cultura de revolució és, per a mi, un retorn a la política. Sense concessions. Sense tebiors. La victòria del capitalisme, del neoliberalisme, de l’economia de mercat, no és casual, ni a-ideològica, ni neutra. Margaret Thatcher afirmava que la societat no existia, que només existien els individus. I aquesta afirmació és una de les premisses ideològiques més totalitzadores i bel·ligerants que han existit les darreres dècades. Aquesta idea, que ha governat des de 1979, ens ha dut al caos actual. Amb la complicitat de les democràcies modernes. Viure 30 anys sense alternatives ideològiques ens ha empobrit com a ciutadans d’una manera, probablement, irreversible, i hem acabat assumint un únic discurs, el que pregona la revolució cultural del nostre particular Mao. Evitar alternatives o negar-les és una forma d’ideologia forta. Disposar d’un únic pensament és una forma d’ideologia forta, perquè la ideologia funciona, precisament, quan és invisible.

I la cultura de revolució demana, exigeix, capgirar aquest profund estat ideològic predominant en el que estem instal·lats. Com afirmava Weber, ja no és l’economia la que ens salva als individus, sinó que som els individus els que hem de salvar l’economia, encara que això passi per renunciar a la democràcia. L’economia no suporta l’ideal de llibertat i de drets que propugna la democràcia, i l’expropia de tota legitimitat obligant que a les cambres de representació política s’actuï contra el benestar i els interessos de la ciutadania, en benefici de la pròpia economia. Perquè encara que el sistema polític es buidi de poder, això no vol dir que el poder desaparegui.

És el temps de l’acció, d’una actitud d’inevitable contestació en la que cal posar fi al cicle de la il·lusió en la que viu instal·lat un confortable “ciutadà” que té assumida la condició irreversible de drets inesgotables i de consum il·limitat, com si mai no s’hagués lluitat per assolir-ho. La cultura de revolució ens obliga a defensar el que s’havia aconseguit, virar cap a la política, renunciant a allò superflu, sí, però reclamant allò fonamental: drets, llibertat i dignitat.

Hipocresia

diumenge, 6/11/2011

No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega. Per aquells que en critiquen el moment i l’oportunisme de l’anunci no sé, tampoc, discernir quina és la diferència entre convocar un referèndum el novembre del 2011 o haver-ho fet el mateix mes de l’any anterior, si del que es tracta és d’escollir entre preguntar a la ciutadania o cedir a les pressions dels mercats i de les institucions al servei de lobbies. Ningú ha explicat a hores d’ara quina diferència existeix entre 1€ invertit pel Deutsche Bank en deute grec i la mateixa quantitat d’un ciutadà anònim en qualsevol operació financera de risc –posem, per exemple, el Fòrum Filatèlic o els productes “infal•libles” del delinqüent Bernard Madoff-. No és fàcil entendre, des d’una perspectiva pública, perquè el sistema de la seguretat social és insostenible si té pèrdues i per tant s’ha de privatitzat, però el sistema financer –sempre en mans privades- ha de ser rescatat al preu que sigui. Costa acceptar que els mercats exhibeixin una hipersensibilitat extrema quan, algun polític no escollit per sufragi universal com Lagarde (FMI) o Draghi (BCE), fan una declaració políticament inadequada, però aquests mateixos mercats siguin immunes enfront a la insostenible situació de l’atur a Espanya, a la manca de llibertats del principal avalador del deute europeu (Xina) o, en matèria de política internacional, a la repressió sistemàtica i arbitrària a Síria de Bashar Al Assad. És difícil argumentar que mentre es destinen quantitats enormes de recursos públics a caixes d’estalvi on s’han malversat diners, com la de Castilla la Manxa o la CAM, s’hagi deixat sense finançament durant el 2011 al 30% de les empreses solvents catalanes. Raons i no-raons justifiquen, sempre, les excepcions d’una regla que sembla políticament universal: la hipocresia.