Entrades amb l'etiqueta ‘política’

20 de novembre: canvi de règim

dissabte, 8/10/2011

Aquests dies, Màlaga s’ha convertit en una nítida escena del futur què ha de venir. Qui ha de ser el proper president espanyol i el partit que té darrera, un cop més, beneeix i assumeix com a propi els dictats de l’ala ideològica més radical de la dreta espanyola. Els sectors partidaris de la cadena perpètua, la politització de la justícia i la recentralització de l’estat –amb l’aparició en escena, un cop més, de José María Aznar- es reivindiquen com a sector hegemònic d’un dreta que ha arraconat, històricament, el sector liberal i moderadament conservador de tradició democràtica que hi ha encara a Espanya. Amb tota seguretat, el proper 20 de novembre, el govern espanyol canviarà de color i ho farà amb un fort component ideològic, que romandrà amagat darrera les exigències d’una crisi que cada cop més ofega a les classes mitges i productives del nostre país.

 Ja vam viure un altre 20 de novembre. Aquell que va provocar un canvi de règim. Per alguns, entre els que em compto, aquell 20 de novembre es va resoldre amb continuisme i no pas amb ruptura. Però, indubtablement, alguna cosa va canviar en aquell país gris, enfosquit per quaranta anys de repressió i de manca de llibertat. Perquè malgrat les revoltes i la resistència, fins que el dictador no va morir, el règim es va mantenir inalterable. Altres coses també van canviar. Aquelles reivindicacions fetes des de Catalunya i reprimides per l’aparell de l’estat tenien com a ideal la defensa de la llibertat. Una llibertat que pugnava per fer-se espai enfront la censura i la dictadura. El proper 20 de novembre el que ens juguem és diferent. No està en joc recuperar les institucions catalanes o lluitar per la democràcia com ho estava l’any 1975…però, com aleshores, sí que ens juguem una part irrenunciable de la nostra llibertat. La llengua i l’autogovern per descomptat, però també, els nostres recursos, com a instrument i condició irrenunciable per a la nostra llibertat.

La convenció del PP que s’està celebrant a Màlaga aquests dies ens alerta d’una previsible pèrdua de llibertats en molts terrenys. L’autogovern limitat pel deute, les interlocutòries pel sistema d’immersió lingüística, els recursos econòmics, la capacitat de legislar des de les institucions que ens són pròpies, l’autonomia i incidència social –cada cop més inexistent- del sistema de caixes, etc. Avui, amb la crisi com a espasa de Dàmocles, cal pensar si la llibertat continua essent un gran àpat il·limitat sobre el que només hem de gaudir o, si pel contrari, l’espasa que venç la gravetat sobre el nostre cap ens recorda que sense presa de consciència del que suposa la nostra llibertat, som individus profundament egoistes que només busquem atipar-nos, ignorant que la nostra vida depèn del pèl de cavall que sosté l’espasa.  

La Nova Esquerra Republicana

diumenge, 2/10/2011

Ahir: ERC, va fer un Congrés exemplar. Tant formalment, com políticament. Un Congrés com feia anys, potser massa, que no celebrava. Com que no hi ha res, ni cap circumstància que sigui perfecte, potser destacaria algun detall que vaig trobar a faltar, com per exemple la transaccional, no debatuda al darrer minut, d’una de les quatre úniques esmenes de la ponència política que van arribar al Congrés i que feia referència a l’aposta inequívoca d’ERC per una societat laica -tenia curiositat per conèixer el suport militant d’aquesta esmena-. Però allò important, allò rellevant, va quedar ben resolt a ulls de la militància. La majoria dels nous dirigents que entraven ho feien amb un incontestable suport i molta il·lusió. Els que en sortien, ho feien estenent la mà als que els succeïen i, alhora, restant a disposició de l’actual direcció per a futures contingències. Donant exemple i corregint errors del passat en els que l’orgull, la inflexibilitat i la incomprensió eren massa protagonistes. Aquesta unitat exhibida és, en si mateixa, una victòria de la que la nova direcció haurà de saber gestionar i mantenir en el futur.

Avui: comenÇa una nova Esquerra Republicana -si és de Catalunya o del País València o de les Illes o de la Catalunya Nord, dependrà del territori de la nació on ens trobem, que en aquest punt també s’hi va produït forÇa debat-. I ho fa replantejant-se més qüestions estratègiques, que no pas definicions ideològiques o ontològiques. El temps dirà en quin grau d’encert o d’error, però canvis estratègics n’hi ha, i cuinats des d’una certa convicció majoritària que les aliances del passat han passat factura. No s’han produït canvis, però, en la definició ideològica que van fer d’ERC el tercer partit del país amb un suport de més de 650.000 ciutadans. Catalunya i la seva gent pateix una doble crisi; l’econòmica-global que ja ha provocat en tres anys l’alternanÇa a 13 governs europeus i, al mateix temps, l’econòmica-nacional amb un dèficit fiscal en relació a l’estat espanyol per sobre del 8% del PIB. Aquesta doble crisi té conseqüències directes sobre els catalans; atur, retallades, tensions socials, dificultats en el manteniment del teixit econòmic de la PIME, etc…i sobre elles, els catalans i les catalanes, esperen respostes reals, creïbles i exigents amb la situació.

Demà: caldrà definir amb urgència, però sense precipitació, quin és l’horitzó nacional i social pel nostre país i, sobretot, com s’hi arriba. Aquesta nova Esquerra Republicana té davant seu un país molt diferent al del 2003. Si la crisi econòmica ens ha de servir per a extreure alguna conclusió és que des dels partits polítics es fa necessària una renovació, no només de persones, sinó d’enfocament, de funcionament i de concepció social i ideològica. Vivim moments d’una certa resistència social perquè ningú té capacitat de prendre la iniciativa, estabornits per una crisi que ens atenalla evitem oferir alternatives rupturistes enfront un sistema que ens ha traït. Per això cal, decididament, recuperar el poder polític des de les institucions, no pas des de les exigències de l’economia a la qual se’ns obliga ara. En aquest sentit, ERC haurà de situar-se com un partit inequívocament independentista -contrastada com a única sortida per a la pervivència econòmica i política de Catalunya- i, també, com un partit capaÇ d’articular una societat possible, per a la qual s’ofereixin propostes diferents i diferenciades en matèria de sanitat, educació o joventut. Només des de la diferència, ERC serà percebuda com un projecte útil i necessari. I ERC ha estat, des dels seus orígens, un partit diferent. Probablement per aquest fet, enguany n’ha celebrat 80 anys d’existència.

post-política

dissabte, 2/07/2011

Llegeixo una entrevista del catedràtic de la UB, José Manuel Bermudo, sobre el moviment dels indignats, en la que demana temps i serenor per desxifrar el sentit de la història i avaluar quina serà la repercussió que aquesta expressió popular acabarà tenint sobre les nostres societats. I sentencia què de la política liberal democràtica ja no en podem esperar gaire cosa;  la pressió del carrer, les mobilitzacions, les protestes i, finalment, la indignació, acabaran tard o d’hora, situant la política –entesa com a gestió- entre l’espasa i la paret. Enmig de la contestació pública i dels mercats. I afirma que alguns polítics en són conscients d’aquesta situació però que la continuen defensant perquè creuen que l’alternativa és el caos. La política clàssica, continua, el sistema polític democràtic, els partits, tot acabarà essent sacrificat. No és, aquesta, una afirmació fàcil de fer. Seria titllada de demagoga i populista sinó fos que qui ho ha dit és una de les ments més lúcides i dotades de l’acadèmia catalana. La política, certament, mostra dia rere dia la seva inabastable impotència, la seva infinita irrellevància i deixa orfes de referents als ciutadans, però també deixa insatisfets els insaciables mercats. La política, en la seva versió liberal-democràtica, està malalta i tocada de mort. La pregunta que caldrà fer-se, diu, és on ens durà aquest sacrifici i, sobretot, a qui acabarà perjudicant més.