Entrades amb l'etiqueta ‘PP’

Classe de religió; els límits entre el saber i el creure

dilluns, 10/06/2013

La Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa coneguda erròniament com a llei Wert, ja que el conjunt del govern espanyol aplaudeix el text d’aquesta reforma educativa, ha aixecat moltes butllofes. La recuperació de la classe de religió com assignatura avaluable per a la selectivitat i computable per a la concessió de beques, n’ha estat una de les més destacables. Aquesta novetat, que recupera la posició de la religió a l’escola amb anterioritat a l’any 1990, suposa un clar retrocés ideològic en la forma de concebre el nostre sistema educatiu, i un cop de destral al principi de laïcitat.

L’argument que esgrimeixen els bisbes de la Conferència Episcopal espanyola, principals actors en la incorporació d’aquesta modificació que recupera la religió com assignatura fonamental, és la necessitat d’impartir uns coneixements que consideren imprescindibles per entendre la història, l’art, la filosofia o la literatura de la nostra societat. I fins aquí podríem compartir una part de la reivindicació, aquella que considera la religió com a fet social i que, aquest, és indestriable de la nostra història com a societat. Però quan Rouco Varela, al mateix temps, justifica l’existència de la crisi que patim perquè ens hem allunyat de Déu, l’argument del conèixer dona peu, perillosament, a l’exigència de fer creure als i les joves que fa anys han desertat del catolicisme.

¿Entenem la religió com una assignatura que ha de promoure la fe catòlica del jove, l’espiritualitat derivada d’una revelació i d’uns dogmes o l’adequació moral de la seva conducta a la doctrina emanada des del Vaticà?

O, pel contrari, ¿entenem la religió com una matèria informativa del fet religiós, com a part de l’explicació social que emana d’una creença transmesa de pares a fills que, inevitablement, ha influït en l’art, la història i la política, i pensem que l’espiritualitat és una dimensió de l’ésser humà lliure?

El saber i el coneixement són objectius que cal perseguir des de l’acció educativa. També la formació en eines, capacitats i habilitats de l’individu. Però que l’escola faci creure en una doctrina ideològica o confessional determinada, és objectiu de la nostra acció educativa pública? ¿Hem de fer que l’escola pagada per tots estigui al servei d’una cosmogonia que fuig de la racionalitat, la pluralitat i la ciència i que s’encomana a la creença i al dogma? Per què, doncs, hauríem d’acceptar que el catolicisme té uns privilegis que negaríem, i justificadament, a l’islamisme xiïta? O al comunisme revolucionari?

Parlar de valors i de moral a l’escola hauria de ser sinònim d’ètica ciutadana, compartida i universal. De respecte i de tolerància. De diàleg i de debat. Que allò que considerem com a virtut, ho sigui per a tots els ciutadans, professin la confessió que professin, o no en professin cap. Però imposar una moral que hagi de prevaldre per sobre de tota la resta és, simplement, adoctrinament. Del tipus que sigui. ¿Que no és una moral acceptable i suficient aquella basada en la Declaració Universal dels Drets Humans? Al cap i a la fi, són uns principis establerts pels homes i dones del nostre món i no per profetes designats per un poder no democràtic.

L’aposta per una escola laica no s’oposa a l’espiritualitat, ni a la moral, ni a la poesia. Que la religió s’apropiï i monopolitzi el debat de l’espiritualitat és una exclusió implícita d’opcions de consciència no teistes. Cal posseir una determinada fe per ser bona persona? Per practicar la virtut? Per ser solidari? Per respectar l’altre? Per comprometre’s socialment? De fet, alguns credos són del tot incompatibles amb la pràctica de les virtuts ciutadanes…

Si entenem la religió com a fe, voldrà dir que la moral que preval és aquella fixada per la fe (només la pròpia, excloent la de l’altre), i que no accepta fixar per a l’esfera pública unes normes morals que emanin dels poders democràtics, sinó que només acceptarà com a vàlides aquelles que provenen de la moral que la religió imposi. Estarem negant la possibilitat d’esdevenir ciutadans responsables, compromesos i ètics, des d’opcions de consciència que no siguin la d’un mateix.

Si entenem la religió com un fet social que cal conèixer, i cal, la història ha d’incorporar-la amb neutralitat, la filosofia s’haurà d’explicar des de les seves múltiples arestes, que es van configurar per la persistent acció de la religió en contra de la ciència i el progrés, i l’art ens dibuixarà les paràboles que servien el poder religiós per comunicar al poble una moral col·lectiva i unes tradicions mil·lenàries de les que encara en som dipositaris.  En definitiva, la religió com a indiscutible realitat de la nostra societat ha deixat profundes empremtes que tenim l’obligació de conèixer, però no de professar o compartir.

LA VIOLÈNCIA DE BANKIA

dilluns, 28/05/2012

Violència és la impunitat que han demostrat els fets de Bankia-CajaMadrid. Un vicepresident del govern d’Aznar, passa per la gerència dels Fons Monetari Internacional i acaba dirigint un banc que protagonitza el fiasco financer més important de la història d’Espanya.

Violència és que el nou gestor nomenat pel govern anunciï, com si fos un ministre, que disposarà de tots els recursos públics que necessiti a fons perdut per a netejar els balanços tants anys falsejats. Violència, també, és afirmar que quan l’estat hagi assumit unes pèrdues, que encara ningú ha explicat per què les ha d’assumir, ja s’ho farà, malvenent –probablement als mateixos que han gestionat el banc fins ara- les seves propietats més valuoses.

Violència és la legitimació per part dels ressorts de l’estat; fiscalia, governador del Banc d’Espanya, Comissió Nacional del Mercat de Valors i Govern espanyol, d’una situació inacceptable des d’un punt de vista econòmic, polític i, finalment, social.

Violència és callar sobre les responsabilitats que s’hagin d’assumir per tal desastre, alhora que declarar amb un cinisme extraordinari que la única opció és que l’estat pagui a fons perdut l’enorme forat generat per la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliària tantes vegades negada i l’arrogància que Madrid –la del poder institucional- ha mostrat durant les darreres dècades, com ho demostra el fet de valorar per part de consultores de “prestigi” en 13.000 milions d’€ la filial immobiliària de Bankia quan en realitat no en valia ni una tretzena part.

Violència és mentir sistemàticament per amagar deficiències en la gestió i en la transparència de l’entitat. Com per exemple aprovar uns guanys de 309 milions d’€ pel 2011 quan en realitat les pèrdues s’apropaven als 3.000 milions d’€, alhora que permetre que els pilars de l’Estat del benestar –sanitat, educació i pensions- es vegin ressentits per aquesta absurda voluntat que té l’Espanya de l’establishment de fer veure que és l’imperi que no és.

Quina mena de societat es pot construir si s’envia un missatge d’impunitat a aquells que han menyspreat, mentit, manipulat, en definitiva, violentat els fonaments d’allò que és públic?

Ara suposem que som imparcials. Que no tenim cap apriorisme contra el Partit Popular ni contra la ideologia que representa. Què se suposa que hagués passat si un Banc(a) Català(na) hagués evidenciat un forat de 24 mil milions d’€ com a resultat de la seva pèssima gestió? I si l’abús sistemàtic del poder i la cobdícia s’haguessin produït aprofitant l’accés a les institucions? Probablement les conseqüències haguessin estat unes altres. Ben diferents. I n’estic segur que l’escarment al que s’hagués sotmès a l’hipotètic Banc(a) Català(na), ben merescut de totes maneres, viuria anys d’una humiliant penitència.

Sembla evident que ningú, amb poder de fer-ho, demandarà el consell d’administració de Bankia-CajaMadrid. Com que cap fiscal actuarà d’ofici per depurar responsabilitats penals d’un fet que ens durà més penúries. Però la condemna ètica i el no-oblit sí que l’haurien de tenir per part de tots aquells que creuen que no tot s’hi val. Probablement, espero, d’aquella majoria ignorada que representa el 99% de la població.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Urdangarín com a boc expiatori

dilluns, 26/12/2011

    “[…] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. […] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.”

Juan Carlos I, Rey de España

 

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.

20 de novembre: canvi de règim

dissabte, 8/10/2011

Aquests dies, Màlaga s’ha convertit en una nítida escena del futur què ha de venir. Qui ha de ser el proper president espanyol i el partit que té darrera, un cop més, beneeix i assumeix com a propi els dictats de l’ala ideològica més radical de la dreta espanyola. Els sectors partidaris de la cadena perpètua, la politització de la justícia i la recentralització de l’estat –amb l’aparició en escena, un cop més, de José María Aznar- es reivindiquen com a sector hegemònic d’un dreta que ha arraconat, històricament, el sector liberal i moderadament conservador de tradició democràtica que hi ha encara a Espanya. Amb tota seguretat, el proper 20 de novembre, el govern espanyol canviarà de color i ho farà amb un fort component ideològic, que romandrà amagat darrera les exigències d’una crisi que cada cop més ofega a les classes mitges i productives del nostre país.

 Ja vam viure un altre 20 de novembre. Aquell que va provocar un canvi de règim. Per alguns, entre els que em compto, aquell 20 de novembre es va resoldre amb continuisme i no pas amb ruptura. Però, indubtablement, alguna cosa va canviar en aquell país gris, enfosquit per quaranta anys de repressió i de manca de llibertat. Perquè malgrat les revoltes i la resistència, fins que el dictador no va morir, el règim es va mantenir inalterable. Altres coses també van canviar. Aquelles reivindicacions fetes des de Catalunya i reprimides per l’aparell de l’estat tenien com a ideal la defensa de la llibertat. Una llibertat que pugnava per fer-se espai enfront la censura i la dictadura. El proper 20 de novembre el que ens juguem és diferent. No està en joc recuperar les institucions catalanes o lluitar per la democràcia com ho estava l’any 1975…però, com aleshores, sí que ens juguem una part irrenunciable de la nostra llibertat. La llengua i l’autogovern per descomptat, però també, els nostres recursos, com a instrument i condició irrenunciable per a la nostra llibertat.

La convenció del PP que s’està celebrant a Màlaga aquests dies ens alerta d’una previsible pèrdua de llibertats en molts terrenys. L’autogovern limitat pel deute, les interlocutòries pel sistema d’immersió lingüística, els recursos econòmics, la capacitat de legislar des de les institucions que ens són pròpies, l’autonomia i incidència social –cada cop més inexistent- del sistema de caixes, etc. Avui, amb la crisi com a espasa de Dàmocles, cal pensar si la llibertat continua essent un gran àpat il·limitat sobre el que només hem de gaudir o, si pel contrari, l’espasa que venç la gravetat sobre el nostre cap ens recorda que sense presa de consciència del que suposa la nostra llibertat, som individus profundament egoistes que només busquem atipar-nos, ignorant que la nostra vida depèn del pèl de cavall que sosté l’espasa.  

El PP i Polònia

dilluns, 2/05/2011

Llegeixo com Santi Rodríguez, portaveu del PP a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, demana extremar mesures contra el programa Polònia de la factoria d’en Toni Soler que emet TV3, amb l’argument que es critica massa el partit que ell representa. Aquesta petició la protagonitza un polític del mateix partit que governa al País Valencià i que ha decidit avortar les emissions de la cadena al sud del Principat. És una forma d’actuar que nega la crítica perquè molesta i qüestiona determinats comportaments absolutament inadmissibles –sobretot aquells relacionats amb la corrupció a Madrid i a València-.

Mal símptoma per la política és aquell que des de la pluralitat de pensament no admet la crítica i s’inflama quan un mateix és l’objecte d’aquesta crítica, alhora que resta impassible i condescendent, quan dia rere dia hem de contemplar la quantitat de programes que s’instal•len en la banalitat i només sembren llavors de mala  educació, frivolitat i manipulació, com Sálvame Deluxe, El diario de Patricia o El gato al agua.

L’excusa, aparentment formal, que ho emeten cadenes privades no és més que el pretext d’aquell que s’inhibeix o ja li està bé el que es diu, es fa o s’insinua en aquests aparadors del mal gust. Des de quan el sector privat –sigui l’audiovisual o qualsevol altre- està al marge de la llei i dels principis democràtics? Quina diferència hi ha entre les televisions públiques i les privades alhora de respectar uns principis ètics que són de comú compliment? És la mentida sistemàtica més acceptable que la crítica cap els nostres? És l’insult més permès en democràcia que la pluralitat d’opinions? S’ha d’admetre com a vàlida l’exigència d’algú, que quan pot prohibeix la llibertat d’expressió de determinats mitjans audiovisuals?

El lliurepensament és sempre la primera víctima de l’autoritarisme camuflat entre la feble fauna d’una democràcia. Si qui avui es queixa del Polònia no estigués en una posició de minoria, tan aclamat programa tindria el mateix destí que ha tingut TV3 al País Valencià.

post publicat a www.cronica.cat