Entrades amb l'etiqueta ‘revolució’

El consens del 15M

divendres, 24/06/2011

L’endemà dels aldarulls provocats pels indignats al Parlament de Catalunya, un programa de televisió trasllada a la seva audiència la pregunta sobre si s’està d’acord o en desacord amb el moviment 15M. Subtilment però clara, s’insinua com a violent el moviment dels indignats.  

La societat de la infoxicació ens ofereix més confusió que no pas claredat. Quan algú planteja una crítica, no consignada, ho fa enfrontant-se a un excés de dades i opinions –verídiques o falses, objectives o arbitràries- que fan difícil formar-se una idea equànime del què i del perquè ocorren les coses. Mitjans de comunicació, actors socials, grups d’interès econòmics, corporacions empresarials i individus influents, ens conformen una història a base de repetir missatges, a cops subtil a cops maldestra, que configura el desenfocat retrat de l’opinió pública. Si, com fou el cas de l’Arcadi Oliveres, no s’accepta aquest relat com a fet verídic, l’opositor s’enfronta a l’ostracisme social al que tot outsider és condemnat. Sent crític amb l’entorn i amb el frame oficial, es corre el risc de quedar fora del sistema, com si d’un il·luminat o un ignorant es tractés. 

Quan el 1949, George Orwell va escriure 1984, l’autor imaginava un futur vigilant en una societat totalment controlada des del poder polític, on la novaparla i la policia del pensament, tutelaven les consciències i les morals d’uns individus sotmesos a la voluntat d’un gran ull. Precisament el 1984, data d’aquella utopia orwelliana, Alan Moore posava lletra a un còmic que es titulava V for Vendetta, on el control sobre una societat que vivia ensinistrada per l’elit havia dut els ciutadans a la més absoluta tirania i manca de llibertat.

El 15 de maig de 2011 un moviment ciutadà irromp en plena campanya electoral, i ho fa reptant i assenyalant totes les patologies que havíem encobert i alimentat en el nostre sistema durant la darrera dècada. Inicialment, aquest moviment, és promogut per plataformes d’internautes, fins aleshores poc conegudes, com DemocraciaRealYa!, #nolesvotes o els activistes de l’exSGAE. Quan la versàtil opinió publicada se’n fa ressò d’aquest moviment, les primeres reaccions són de suport i complicitat, sota el pretext que s’havia vessat el got de la paciència.

Inspirats en la història d’un vell resistent francès, Stephan Hessel, que gosa comparar la segona guerra mundial amb la situació actual, el best-seller Indignez-vous posa la lletra a la cançó dels desclassats, i la història de l’irreductible V d’Alan Moore la imatge d’una màscara inert simbolitzant una multitud que comença a despertar i a perdre el respecte a uns pocs que fa temps han perdut la vergonya.

 Els fets es succeeixen a gran velocitat. Avui ja és passat. Els debats a les acampades sobrepassen, per primer cop, el marc legal en el moment que la Junta Electoral Central considera il·legal el manteniment d’aquestes mobilitzacions en ple període electoral –inclosa la jornada la reflexió-. Cap governant gosa utilitzar l’ús de la força, però queda evident l’envit que el moviment fa al poder establert. Passen les eleccions i la dreta aconsegueix una aclaparadora victòria. Sempre s’obté el mateix resultat quan l’individu sent amenaçada el seu futur.

Comença la fabricació del consens del que Chomsky n’ha encunyat el seu infal·lible efecte en les nostres imperfectes democràcies. Creem l’escenari perquè una majoria accepti el què en condicions originals no acceptaria mai. Cal dualitzar el conflicte obligant a la majoria a posicionar-se de forma maniquea. Aquesta maniobra troba, amb la greu acció contra el Parlament de Catalunya, un esquer incomparable, un fet què amplificat pels ressorts que forgen el consens social es percep com un episodi impopular i lamentable. És aquí quan es produeix l’inevitable ruptura entre la reivindicació –per tots defensada com a legítima- i l’acció –que el poder vol aflorar per deslegitimar la protesta.

S’exigeix al moviment 15M la necessitat d’oferir propostes i solucions concretes per canviar el que necessàriament és una societat complexa i plural, inscrita en un sistema no menys complex. Tanmateix, el poder que es sent amenaçat, desautoritza el moviment quan explica el relat d’una forma dual i simplista, fent reduccionisme, i ens obliga a escollir entre trinxeres enfrontades quan en realitat el que es fa és buscar còmplices i aliats per a negar i desprestigiar una expressió de rebuig social que no comparteix. En el procés de fabricar aquest única veritat, i la voluntat d’arrenglerar a un cantó o un altre la majoria social, es busca desesperadament simplificar els fets per a fer-nos-els comprensibles, fins i tot plausibles, i això es veu facilitat per la naturalesa d’una mobilització que s’expressa com una massa heterogènia d’interessos i reivindicacions i, perquè no dir-ho, amb clares però legítimes contradiccions.

Sense banderes, ni líders, ni lemes, ni símbols com els que històricament havien resumit una idea -l’anarquisme, la falç i el martell o el sol que somriu sense nuclears-, interpretem com una feblesa la manca de màrqueting en la reivindicació. En la societat de la imatge, el 15M s’expressa com un moviment sense missatge central, unívoc, sense consignes repetides fins a la saturació, només amb la negació als representants polítics, i tot just algun aforisme que ha fet fortuna com “sinó ens deixeu somiar no us deixarem dormir”. Potser hi ha un cert romanticisme polític de fons en tot allò que es reivindica, però no pas ingenuïtat. El 15M sap, o intueix, que quan aixequi la bandera d’una consigna ideològica, aquest mateix estendard serà usat per a combatre el conjunt del moviment.

És molt difícil mantenir la calma quan els sentiments de frustració, de fracàs personal i d’impotència assetgen la raó. És remarcable i preocupant la manca de confiança, de fe, de certeses i d’esperances que aquest col·lectiu batejat com els indignats atresora amb la resignació de qui sap que res canviarà. Inexistència de confiança amb el sistema i amb aquells que n’han ostentat els seus quadres de comandament. Un nexe trencat. Entre els governants i els governats. Els altaveus potents continuen anatematitzant el moviment per un pecat que no han comès. Hem arribat a un cert paroxisme individual.

 El 15M indica clarament que ens trobem en trànsit. D’un indret que s’esgota cap a un de nou que encara no hem descobert. És compatible el capitalisme actual, amb més llibertats civils, polítiques i un aprofundiment democràtic? No, necessàriament. Quan a l’albada de la revolució industrial els treballadors s’alçaven contra les seves condicions laborals, el capitalisme no va vincular la producció de més vehicles a més benestar, ho feia a més consum, saba que permetria nodrir el propi sistema. Va ser la lluita social, la perseverança i l’obstinació de les classes treballadores les què, vençudes per una flagrant situació d’injustícia, exigiren millores laborals que serien raonables per l’augment de la producció. Per això no cal oblidar que el sistema no garanteix la democràcia, com que el capitalisme és compatible sense llibertats ni drets.

Estem en una cruïlla en la que es fa necessari defensar sense titubejos les llibertats i l’estat del benestar. O, si per contra, continuem creient en la reforma de l’actual sistema capitalista amb l’esperança que en el futur tinguem alguna probabilitat d’enriquir-nos –si es que mai ho havíem aconseguit mínimament-. Malgrat la visió que cadascú tingui en relació al moviment 15M, hi ha un objectiu inajornable, la definició d’una alternativa. Si tenim clar que volem gaudir dels drets socials conquerits, haurem de rebutjar els marcs preconcebuts i els estigmes a qualsevol proposta política que pretengui alterar l’equilibri de poders actuals.

És en aquest sentit, que la participació política s’ha d’erigir com un element clau. El bloqueig i la limitació a aquesta participació política és afebliment democràtic. La població constata que se li escatimen decisions, que viu en una ficció que l’obliga a prescindir d’allò que és seu. És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Està molt de moda parlar del dèficit, el gran mal de les nostres economies, però la revolta popular ens indica que el dèficit que existeix és el dèficit democràtic, i si d’aquest no se’n parla correm el risc d’hipotecar el progrés, el benestar i la convivència.

Cal una fèrria defensa a la primigènia reivindicació d’imaginar alternatives, de pensar-les i, fins i tot, de defensar-les en el debat públic sense els tribunals del pensament que fabriquen falsos consensos sobre què es pot pensar i què no. No hi ha possibilitat de construir res de nou si abans de començar se’n renuncia. La capacitat de generar noves idees –per oposades o contradictòries que siguin entre elles- passen per la seva deliberació en l’àmbit de l’opinió publicada i s’haurien de poder contrastar amb altres idees, però no sobre la base de la negació, que és el que el pensament dominant fa.

Tiananmen

dimecres, 27/04/2011

Fantàstica l’emissió del reportatge del canal33, el passat divendres 22 d’abril, sobre la revolució de Tiananmen. Van venir-me al cap, instantàniament, les revoltes al món àrab i, en concret, l’egípcia amb epicentre a la Plaça Tahrir –que en àrab vol dir alliberament-. Dues revolucions populars, originades per joves i estudiants, de durada similar, en països d’una influència geopolítica enorme, internacionalment seguides, però amb un desenllaç completament oposat.

No sé quina haurà estat la influència definitiva de Twitter i Facebook en la convocatòria i l’evolució de les revolucions del món àrab, tan discutida i magnificada en la revolta egípcia, el que sí sembla evident es que l’exèrcit, –a Tiananmenn però també a Tahrir- i els instruments de control de la població de què disposa l’estat, continuen i continuaran en el futur, decantant qualsevol procés que vindiqui una reforma política dirigida a democratitzar el poder.

El documental del 33 és un material pedagògic insubstituïble. Segons l’estudiós Shaoguang Wang, durant la dècada dels 60, a la Xina, només es van produir 3.000 televisors en blanc i negre, la mateixa quantitat que la dècada dels 70 –tot i que en aquest cas en color-, però durant els 80, el 90% de llars urbanes disposaven d’una televisió. El govern xinès accelerava la producció i el consum, al mateix ritme que alentia o negava reformes politiques.

A partir de 1985 es van començar a fer evidents els símptomes del malestar. Salaris congelats i una inflació que no parava de créixer es barrejaven amb una voluntat clara de més llibertat –l’estiu de 1988 a la província de Shenyang, per exemple, es van acomiadar 400.000 persones de 700 fàbriques diferents-. Un any més tard, intel·lectuals del Partit Comunista Xinès, com Su Shaozhi, van fer pública la seva voluntat d’obertura política.

L’abril de 1989 mor de forma sobtada el que havia estat president del partit -considerat reformista- Hu Yaobang i, de forma consecutiva, milers d’estudiants es concentren a Tiananmen demanant la divulgació dels salaris d’alts funcionaris, la llibertat de premsa i expressió, i l’augment d’ajudes per estudiants i professors.

El Primer ministre, Li Peng, va denunciar la mobilització i va rebutjar qualsevol petició, els treballadors s’hi van sumar. El 4 de maig de 1989 hi havia 150.000 estudiants a la Plaça. A mitjans de maig i amb varis estudiants en vaga de fam Yang Shangkun, president de la república, va començar a concentrar tropes i mobilitzar l’exèrcit. El 20 de maig s’imposa la llei marcial, i la nit del 3 al 4 de juny 200.000 soldats irrompen a la plaça provocant entre 2.000 i 7.000 morts. La repressió militar sumada a la gran imprecisió i poca flexibilitat dels interlocutors del moviment van apagar definitivament l’esperit de llibertat que durant les darreres setmanes s’havia encès a les principals ciutats xineses.

El que ha estat l’intent més gran de canviar el règim xinès no ha aconseguit –en termes qualitatius- alterar el rumb històric d’una de les potències polítiques més importants del món, a diferència del que va passar a Egipte –sempre amb la prudència que obliga la presència d’un govern militar i interí encara reticent a una obertura sense apriorismes- on una revolució popular s’ha convertit, de moment, en una revolució liberal com la que va viure Europa a mitjans del segle XIX.

Les consecucions dels objectius polítics de qualsevol moviment liberal, popular o d’alliberament nacional, no provenen ni de la intensitat, ni del suport social, ni tan sols de la implicació exterior o de les complicitats de l’interior –inclòs l’exèrcit-, esdevenen un èxit només si són prou flexibles com per adaptar l’idealisme que mou la consciència de la gent i la voluntat de canvi, amb el realisme que obliga qualsevol acció política, per molt ambiciosa que aquesta empresa pugui ser.