Entrades amb l'etiqueta ‘Unió Europea’

Amb la llei a la mà

dilluns, 24/09/2012

Amb la llei a la mà, afirmen suposats tecnòcrates de la imparcialitat, no es pot proclamar la independència de Catalunya, ni tan sols convocar la ciutadania a una consulta per decidir el seu futur, perquè el marc legislatiu (siguin els tractats internacionals, sigui la Constitució espanyola) no ho permeten.

 

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

 

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

 

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

 

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

 

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

 

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

 

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

Mentides i vergonyes de l’Estat espanyol

diumenge, 12/02/2012

Quan més desactivat sembla el moviment del 15M –cal recordar que la temperatura a les principals places catalanes és sota zero- més dures i injustes són les decisions polítiques preses pel govern i les principals institucions de l’estat espanyol.

Quan Mariano Rajoy assisteix per primera vegada com a President a la cimera econòmica-europea, ho fa claudicant i demanant compassió enfront els comissaris amb l’indiscutible aval que les seves polítiques provocaran una vaga general i què, per tant, està fent els deures. Aplicat com és amb el poder, no va a Europa a defensar la seva gent, sinó a caure simpàtic i guanyar-se els somriures dels seus avaladors com ho va fer Aznar en el seu dia, encara que això signifiqui sacrifici i un futur incert.

Quan el ministre d’economia espanyol anuncia una reforma laboral agressiva, el que vol dir es que s’acomiadarà més barat i que fent-ho, afirma Luís De Guindos, es crearan més llocs de treball. Una altra concessió per a fer creure’ns que el gris és blanc. Per implorar als mercats allunyar-se de la lliga -amb Grècia, Portugal i Irlanda-, on Espanya sempre ha jugat per molt que es faci veure el contrari.

Quan totes les proves del Cas Gurtel indiquen que un polític s’està beneficiant personalment del càrrec que ocupa i, a més, hi ha una trama d’interessos econòmics creada a partir d’aquest polític, la justícia espanyola es pregunta qui o com s’ha filtrat una informació que no hauria d’haver sortit mai a la llum, i condemna el jutge alhora que absolt l’aprofitat.

Més. Quan un banquer dels més poderosos d’Espanya és condemnat a inhabilitació per males pràctiques en la gestió i la fiscalitat dels fons sobre els que operava, un Govern espanyol en funcions i tres dies abans d’abandonar l’executiu, l’indulta sense cap explicació, motivació ni sentit. Només la constatació que cal claudicar enfront la voluntat de l’autèntic poder.

Finalment, la monarquia. Aquell pot de les essències crionitzat, hereu de la Jefatura del Estado franquista, surt indemne d’una trama que ha servit per desviar fons públics denunciada per l’extrema dreta, per fer virar la institució monàrquica cap a posicions molt més autoritàries.

El futur no és encoratjador, però mentre el monarca reclama justícia, els banquers austeritat i els polítics sacrifici, la immensa majoria de la població remuga però roman en un inexplicable silenci. Es fa més urgent que mai canviar el llenguatge, articular una alternativa social que aviat es converteixi en política, i proposar horitzons diferents provant noves polítiques que habilitin una ciutadania crítica, més autònoma i menys dependent de la monarquia, del Govern central i, en definitiva, de l’estat espanyol.

Cameron i la política lliure

diumenge, 11/12/2011

David Cameron, en el marc d’un sopar de caps d’estat i de govern de la UE que es va perllongar fins les cinc de la matinada, ha exigit l’exoneració de la City de Londres de tota mena de regulació que la Unió Europea prepari en relació a la disciplina pressupostària de les finances públiques. Una de les qüestions a la que el primer ministre es nega rotundament és a la consagració constitucional d’un dèficit superior al 3% del PIB.

La decisió ha estat provocada, explica la premsa, pel sector més euroescèptic de partit conservador –què generosos aquells que defineixen d’ingenu escepticisme a aquesta mena de radicalisme ideològic antieuropeu-, però dues són les causes que forcen Cameron a prendre tan dramàtica decisió:

1)    el debat sobre la sobirania; la majoria de les grans crisis en la difícil construcció europea s’han esdevingut per una qüestió de renúncia a la pròpia sobirania. En un món en el que es neguen noves sobiranies sota el pretext que ja som globals, ha d’haver motius de força perquè ningú dels que la posseeixen en vulgui prescindir. La construcció europea només serà viable en el futur amb una incondicional i definitiva renuncia de la sobirania econòmica, fiscal i finacera dels estats membres.

2)    la tòxica influència dels mercats –i dels especuladors que veuen l’oportunitat d’afeblir l’euro en relació a la lliura- que nega la política lliure i que enriqueixen poques mans gràcies a la desregulació i asimetria que existeix fiscalment a la zona euro. La influència dels organismes econòmics internacionals no sotmesos a cap mena de democràcia popular –FMI, BM- seran, amb el nou Tractat, instruments imprescindibles pel rescat d’una economia europea massa vulnerable a la impunitat de la política antidemocràtica practicada pels mercats.

Al vet de la Gran Bretanya només s’hi ha sumat Hongria. Els 17 països de la zona euro i sis estats més no membres -Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania- s’han mostrat disposats a unir-se al nou tractat, mentre que Suècia i República Txeca van demanar realitzar consultes amb els seus parlaments o amb els socis amb els que formen govern. D’aquí que la imatge de la Gran Bretanya sigui, avui, la d’un país allunyat, marginat i aliè a les dramàtiques conseqüències d’aquesta crisi. Tanmateix caldrà més que una crítica mediàtica i una mala foto dels països que es desmarquin de la unitat europea perquè el projecte, en el futur, pugui garantir ja no només la unitat econòmica sinó el benestar dels seus conciutadans.

Hipocresia

diumenge, 6/11/2011

No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega. Per aquells que en critiquen el moment i l’oportunisme de l’anunci no sé, tampoc, discernir quina és la diferència entre convocar un referèndum el novembre del 2011 o haver-ho fet el mateix mes de l’any anterior, si del que es tracta és d’escollir entre preguntar a la ciutadania o cedir a les pressions dels mercats i de les institucions al servei de lobbies. Ningú ha explicat a hores d’ara quina diferència existeix entre 1€ invertit pel Deutsche Bank en deute grec i la mateixa quantitat d’un ciutadà anònim en qualsevol operació financera de risc –posem, per exemple, el Fòrum Filatèlic o els productes “infal•libles” del delinqüent Bernard Madoff-. No és fàcil entendre, des d’una perspectiva pública, perquè el sistema de la seguretat social és insostenible si té pèrdues i per tant s’ha de privatitzat, però el sistema financer –sempre en mans privades- ha de ser rescatat al preu que sigui. Costa acceptar que els mercats exhibeixin una hipersensibilitat extrema quan, algun polític no escollit per sufragi universal com Lagarde (FMI) o Draghi (BCE), fan una declaració políticament inadequada, però aquests mateixos mercats siguin immunes enfront a la insostenible situació de l’atur a Espanya, a la manca de llibertats del principal avalador del deute europeu (Xina) o, en matèria de política internacional, a la repressió sistemàtica i arbitrària a Síria de Bashar Al Assad. És difícil argumentar que mentre es destinen quantitats enormes de recursos públics a caixes d’estalvi on s’han malversat diners, com la de Castilla la Manxa o la CAM, s’hagi deixat sense finançament durant el 2011 al 30% de les empreses solvents catalanes. Raons i no-raons justifiquen, sempre, les excepcions d’una regla que sembla políticament universal: la hipocresia.