Entrades amb l'etiqueta ‘Vaticà’

No creure en déu

divendres, 15/03/2013

La proclamació del Papa Francesc, que ha estat notícia, portada i motiu de debat públic amb més dedicació quantitativa i qualitativa per part dels mitjans públics catalans –i òbviament privats- que no pas la del President dels EEUU, m’ha fet pensar si per aquells que no professen la fe catòlica, ni cap d’altra, la celebració del conclave era una bona oportunitat per a reflexionar sobre la condició d’ateu a la nostra societat. Una opció de consciència perseguida al llarg de la història, molt més que la de qualsevol confessió, i per la qual encara no hem trobat un terme que la pugui qualificar amablement, positiva, encertada. Tal com assenyala Michel Onfray, l’impiu, l’irreligiós, l’infidel, l’incrèdul, el descregut, són construccions lingüístiques que denoten amputació social d’aquell que no combrega amb les faules o pensaments màgics, però que sí confia en la ciència i la raó el destí d’aquesta petita espècie d’animals racionals que som els humans. Ateus del món que s’autodefineixen politeistes, agnòstics o no-creients, com un eufemisme que fa de bàlsam davant d’una societat que encara no assumeix de bon grat la no-fe. Ben mirat, ja és contradictori haver d’afirmar un tret d’identitat propi que té a veure amb la llibertat i l’emancipació individual, des de la negació-a.

He seguit amb interès i, perquè no dir-ho, amb dissimulada fascinació la corrua de cardenals que tancats a pany i forrellat escollien el seu líder de files. Acompanyats els porprats, també, d’aquells sentiments més reprovables i intrínsecs de l’home; l’enveja, el ressentiment, la set de poder, l’ambició… perquè tot ha estat, finalment, molt terrenal, massa. Com la seqüència de fets que van dur a la dimissió de Benet XVI, com l’afer Vatileaks i la deslleialtat d’un majordom a qui fas partícip de la teva intimitat, com les sempre difícils relacions entre el poder de déu i el poder terrenal. Entre el Cèsar i Déu. Entre l’emperador i el profeta. Un conclave quasi perfecte, sinó fos per la manca de mística que l’ha acompanyat.

Per això observo amb flegma com un poder que proclama la humilitat i l’austeritat, celebra davant els mil milions de seguidors que té, un nou regnat banyat d’or, poder i influència política i social mundial, d’un dels estats més petits i menys democràtics del món.