Opinió

Manual de supervivència al País Valencià: http://dodellengua.blogspot.com/2011/07/manual-de-supervivencia-al-pais.html

Cliqueu aquí!

Un nou post. Llegeix-lo aquí.

Que quan tornis de comprar et surtin al pas i et demanin si vols votar anticipadament sí o no a la independència del país, en una paradeta estratègicament col·locada davant del Bonpreu -no podia pas ser el Mercadona!

Que en una calçotada en una masia al bell mig del Vallès Oriental qui passi a cobrar sigui una pepera de tota la vida camuflada de hippy que es nega a parlar en català i que ningú del poble sap com s’ho fa però sempre acaba remenant els calés…

Que en un acte organitzat per la Xarxa Vives d’Universitats (les dels Països Catalans), més d’un i més de dos i més de tres i més de quatre i no acabaríem mai no facin res més que parlar-se en espanyol -sort que havíem de promoure el català!

Que tinguis tant i tant teatre per triar i que de cinemes se’n salvin tan pocs.

Que t’assabentis que una ràdio teòricament catalanista (RAC1) es nega a explicar això.

Segur que no t’ha costat gens, d’imaginar-t’ho. És clar, és el país que tenim! Contradiccions per esmorzar, per dinar, per berenar i per sopar. I de ressopó, més.

Tenen més d’una cosa per amagar, sembla. Per exemple el cognom. A veure si endevineu el nom sencer de l’alcaldable d’Amposta…

…

Que el Delta de l’Ebre és un paratge únic i preciosíssim, tots ho sabem:

Al bell mig dels arrossars, podeu viure l’experiència única de passejar-vos pel Poblenou del Delta, localitat creada per Franco (concretament, per l’Instituto Nacional de Colonización) amb el nom de Villafranco del Delta. Sí, sí. Enganxar-hi la posta de sol pot ser preciós. I entrar al “bar Español” us farà tornar a una altra època, 50 anys enrere ben bé:

Molt a prop, hi teniu també Sant Carles de la Ràpita, amb la curiosa plaça de…
.

… s’ha de dir, però, que la placa de l’altra punta de la plaça esta ben decorada amb esprai! Així tots contents.

Si us fiqueu pels carrerons, potser topareu amb un club ben curiós, el club de la gent sana, o més ben dit, el “gent sana club”. Gent sana i que mengen, de fet fins i tot es mengen els accents. Els que no deuen menjar tant, en aquest poble, deuen ser els lingüistes, pobres, que no els donen feina.

Sí, hauran de dir que no als pares nord-catalans que vulguin escolaritzar els fills en català.

La crisi ha fet que la Generalitat deixi pràcticament sense subvenció les escoles catalanes de la Catalunya Nord.

Es pot ser “amic de la Bressola” per una misèria a l’any. Si algú mira el vídeo que salta en entrar en aquest web i és capaç de resistir-s’hi…

Dissabte havent dinat la lingüista va sortir a passejar-se pel carrer Major aprofitant l’estona de sol. En arribar a la plaça de l’Església va fer un cop d’ull al campanar. Es va recordar que es commemorava l’incendi del poble (el 5 de febrer de 1714) per part de les tropes de Felip V. Gràcies al borbó, la lingüista no pot presumir gaire de poble (sempre ha de reconèixer que Perafita és més bonic…). Els pradencs, cada any per aquesta data, poden pujar al campanar a tocar les campanes i engalanen els balcons amb senyeres, com fa el mossèn:

Diumenge al matí, la lingüista tornava de comprar l’esmorzar, evidentment coca de Cal Pau (que per als forasters es diu Fleca Vilamú, i és la millor de Prats). Quan va arribar a la plaça, va notar un rebombori inusual. Els borbons havien tornat:

Al departament d’objectes perduts de la Renfe no deuen tenir-hi gaire feina. Una servidora va perdre un ninot en un vagó de l’Euromed Barcelona-València, va ser per Nadal (sí, ja fa dies…). La resposta va arribar l’altre dia. Ideal, ara que els moderns fan exposicions sobre com n’està d’embarrocado lo hispano i de quién lo desembarrocará…

… el desembarrocador que lo desembarroque buen deshispanizador será.

Doncs ja tenen raó, ja.

Escolteu el que diu aquesta dona francòfona de Bèlgica (minut 20:25):

http://www.tv3.cat/videos/3260890

PS: Ho sento, no he sabut incrustar el vídeo…

Això de viure al carrer Enric Granados (només és temporal, eh…) té la seva gràcia.

Sí, és el carrer amb més restaurants de Barcelona, però si s’hi viu costa més d’anar-hi, no és gaire emocionant dir Anem a sopar a fora i baixar al local de sota casa. També és el carrer on pots arribar a veure més gent coneguda: polítics, escriptors, artistes… O fins i tot pots ser-ne veí (i no direm noms, per si de cas). Però no us penseu, eh, que a la finca més d’un timbre i de dos tenen cartellets discrets amb noms de senyores que fumen i tracten de tu.

No sé ben bé per què, de tant en tant, com a tot l’Eixample, tens sorpreses com rebre un anunci de paletes tot en català. Tot? No, tot no -i això encara ho entenc menys:

Es lleva. Truquen al timbre. Són un home i una dona de mitjana edat, expliquen que haurien d’entrar al pis per veure no sé què d’un problema de goteres que té no sé qui. La lingüista, malfiada sempre de tot i de tothom, obre sense pensar-s’ho. És que parlaven català…

___

Com que se li han acabat les existències de kiwis, baixa un moment al paqui del costat. Mentre hi és, entra un lampista explicant (en espanyol, és clar) que ve a arreglar la fuita d’aigua que hi ha al pati interior de la finca i no sé què més. L’amo de la botiga fa cara de no haver entès res. El lampista adopta l’actitud típica (i d’eficàcia provada) consistent a alçar més la veu i repetir aïlladament paraules com USTED – TENER – FUGA – AGUA, perquè ¿on s’és vist que l’espanyol no s’entengui? El venedor segueix igual, excusant-se que parla molt poc la llengua. Al final, veient la incredulitat desesperada del lampista,la lingüista, amb la bossa de kiwis a la mà i una mica de pressa, hi intervé amb una gran actuació de mímica davant els prestatges on hi ha les ampolles de Font Vella.

La lingüista és a Dénia (sí, allà d’on surten els vaixells cap a Eivissa, principalment). Fa dies que no ha pogut fer esport, i per això, quan en té l’ocasió, no ho dubta. És un gimnàs mitjanet, discret, però amb tot el que ha de tenir. A la sala de màquines, a part d’ella, hi ha quatre xicots-fornits-a-punt-d’esparracar-la-samarreta-amb-tant-de-múscul. Parlen entre ells. O més ben dit, criden.

Que si yo te saco una pipa, tú ya puedes estar muy cachas que te vas a la mierda. Y te lo digo por experiencia, joder. Y te doy tres tiros y mi amigo de Castell de Castells [nota: és un poble de per aquí] te deja comer por los cerdos, que se lo comen todo y no dejan nada, te lo digo de verdad.

Mentrestant, la lingüista es concentra en les pulsacions, que li augmenten massa de pressa. I va fent, empesa per una força que no sap ben bé d’on ve. I ells, entre pesa i pesa, a veure qui pot més, segueixen la discussió. De lluny, la lingüista, sense saber a què ve, sent que exclamen:

Ay, si Franco levantara la cabeza…

De cop, ella baixa de la màquina. Està exhausta. Tremola. Comença a veure-hi negre. Mira d’asseure’s al primer lloc que troba. Atemorida. Sola entre aquells quatre elements. I llavors, inevitablement, passa el que havia de passar. Un noi se li acosta:

¿Estás mareada?

I la lingüista, mig inconscient, respon:

Sí, una mica…

I ell:

No patixques, dona. Vols un poquet d’aigua?

I, per dins, la lingüista respira, tranquil·la. S’ha recuperat de cop.

Va cap a l’hotel, ben al centre. Torna d’un bon sopar en aquesta meravella de ciutat que és Bordeus… De lluny, a l’altra banda de l’avinguda, a la lingüista li sembla tenir una al·lucinació ortogràfica. S’hi acosta:

No pot ser, ho deu haver vist malament. Torna a fixar-s’hi. Sí, sí, sota el gran Cervantes, només faltava haver-hi escrit Raimundo Lulio:

Espantada, es gira cap a l’altre costat, mirant de trobar una explicació a tot allò. I el que veu encara és pitjor:

En fi, les glòries de la llengua veïna. Ah, però no us penséssiu pas que s’obliden de nosaltres. Mireu-vos la lletra petita, en aquell raconet…

Sí, ja ho deveu haver endevinat: eren ells.

Va arribar el dia que les creperies bretones de Barcelona li van quedar petites, en certa manera. La lingüista necessitava respirar la Bretanya i, per això, se n’hi va anar aprofitant el pont (no patiu, que no es va quedar penjada a l’aeroport, que hi va anar en cotxe).

Com que li agrada contrastar opinions, se’n va endur un total de 7 guies de viatge diferents. Un dels apartats més interessants de cada exemplar era el dedicat a la llengua bretona, on s’hi podien llegir reflexions com la següent…

Advertida, doncs, pel que deia la guia, la lingüista, seguint les ordres del GPS, es va endinsar per caminets rurals. De seguida, com ja us podeu imaginar, va quedar paralitzada, angoixada i (per què no?) horroritzada pel que tenia davant… Què eren tots aquells topònims?!

PD

: PD: És PD: ÉsPD: És divertit que el “casi ruso” Roscoff no és més que l’adaptació francesa (sí) del topònim bretó Rosko. Clar que llavors no semblaria tan rus. I perdria la gràcia.

PD2: I la llibertat dels bretons es demana en francès.

El proper post és a punt… falta que se solucioni un problema tècnic que no em permet inserir imatges. Tingueu paciència, això no pot trigar!!

Sí, sí, que bé, però només si som veïns. La lingüista hi va per feina, una escapada fugaç, TGV amunt i avall, cap a la capital del estado.

No s’ha pogut triar el dia, justament coincideix amb el clàssic: aquest cop molt mariner (allà deuen tenir uns altres teclats):

Passejant, fins i tot es veu alguna samarreta blaugrana. Una ciutat acollidora, sí, molt. La gent, propera i amable (com la noia que al metro s’acosta a la lingüista que intenta aclarir quina direcció ha d’agafar, i després d’indicar-l’hi li dóna la benvinguda a Madrid i li explica que aquell noi que salta enmig dels partits de futbol, que és amic seu, li ha dit que avui pensa saltar al Camp Nou).

Però, de sobte, algunes imatges la fan tornar a la realitat. La realitat dels països que posen banderes a les redaccions dels diaris:

Dels països que fan identificacions errònies:

Dels països que s’atribueixen els mèrits dels altres:

Dels països que, en definitiva, fan onejar una bandera de dimensions impressionants enmig d’una plaça (i si la foto no es veu gaire bé, millor):

Feia temps que la lingüista no trepitjava els carrers alacantins. No ho enyorava: sentir-se estrangera no li agrada. Uns amics amb qui dina li expliquen com s’ho fan:

- En aquella fruiteria d’allà baix, l’home parla valencià.

- Ah! I l’altre dia vam descobrir que al forn de més amunt també!

-I al mercat la majoria de parades les porten valencianoparlants, també.

A mitja tarda, entra a la botiga de torrons que visita cada any, regentada per una família de Xixona: curiosament, en aquell microclima més d’un client resulta que parla valencià.

Poc després, passejant, la lingüista se sent irremeiablement atreta per una botiga de tes, cafès i xocolates (la seva debilitat).

Només entrar-hi se li escapa un “Quina olor!” i de seguida la dependenta li diu “Oi que sí? Endavant“, i resulta que són una parella, ella de Barcelona i ella (sí, una altra ella) d’un poble de l’interior. I l’atenen en la seva llengua, és clar.

Abans de marxar de la ciutat, la lingüista vol entrar als famosos grans magatzems El Tall Britànic, on temps enrere va demanar on podia trobar còpies de claus i la dependenta li va respondre que no tenien la marca claus. De cop, veu una munió de gent que es concentra al voltant d’un noi tot ben plantat que ofereix als quatre vents:

- ¿Les apetece probar un café?

Fa promoció de la Nespresso, i ella no s’hi pot resistir. Són uns quants i el dependent els pregunta, un per un:

- ¿Cómo lo quieres? ¿De intensidad media o fuerte? ¿Solo o con leche?

I quan li toca contestar, murmura, tement-me la pitjor reacció:

- Jo aquest, amb llet.

I, de cop, el noi dibuixa un somriure i li pregunta d’on és, i li explica que ell també és de Barcelona.

Que sí, que encara és possible viure a Alacant en valencià. Que no, que no hem d’abaixar el cap ni cedir.