Que l’audiència ens acompanyi

dijous, 11/10/2012

Aquest cap de setmana es disputa a Montjuïc la primera fase de l’Euro Hockey League. Enguany la participació estatal ha quedat reduïda a només dos participants: l’Atlètic i el Club de Campo. Una mala notícia que contrasta amb la que vam rebre la setmana passada: Marca TV retransmetrà els quatre partits dels equips estatals. D’aquesta manera, el mateix canal esportiu que s’acaba de fer amb els partits de futbol dels dilluns, es convertirà en el primer mitjà privat en obert que oferirà un partit de hockey herba a Espanya.

No és casualitat que hagin passat tants anys fins que algun mitjà s’hagi rascat la butxaca per apostar pel hockey. La TDT ha afegit una pila de canals al ventall audiovisual que s’han hagut de repartir el pastís de l’audiència i, per tant, els anunciants. El naixement dels canals temàtics, esportius en aquest cas, ha obert una escletxa als esports que fins ara estaven fora de les graelles televisives. Així, entre repetició d’un Barça-Madrid dels anys 90 i el programa de telebrossa esportiva de torn, cada vegada s’hi podrien trobar més partits d’esports minoritaris.

L’aposta de Marca TV arriba en un moment adequat. A ningú se li escapa que cada quatre anys els Jocs Olímpics desfermen una vocació poliesportiva que es guarda al calaix al mateix moment que les xancletes i el banyador. Tot i això, encara tenim prou fresques les imatges dels esports desconeguts que a l’agost vam seguir amb devoció, i que en cas que topéssim amb un partit el diumenge al matí, potser voldríem tornar a veure per curiositat.

Però més enllà del moment, el gran encert està en la competició. A banda de ser el millor torneig de clubs del món, l’Euro Hockey League compta amb una realització televisiva espectacular. Des d’un principi, els seus creadors han intentat fer l’esport el més atractiu possible, ja sigui col·locant micròfons a entrenadors i àrbitres o canviant les regles del joc si calia. Tot per refermar un eslògan del tot cert: “The best way hockey has ever been presented”.

Si aquest moment ha tardat en arribar, no ha estat per manca de facilitats per part dels organismes del nostre esport. Sense anar més lluny, l’última vegada que es va retransmetre un partit de hockey de clubs va ser el Nadal passat, quan Teledeporte i Esport 3 van oferir dos partits del Torneig de Reis del RC Polo. Una retransmissió finançada íntegrament pel club barceloní, que va comptar amb un total de 330.000 connexions. En el mateix sentit, els comentaristes que s’encarregaran de narrar els quatre partits d’aquest cap de setmana, Pere Freixa i Albert Sala, no suposaran cap cost afegit als drets d’emissió a Marca TV, ja que ho faran en forma de col·laboració.

Amb tot, demà a 2/4 de 3 es de la tarda es retransmetrà en directe el primer dels quatre partits que oferirà Marca TV, el Club de Campo – Dinamo Kazan, i diumenge es podran veure els altres tres en diferit. I malgrat aquesta reflexió i qualsevol suma de bones voluntats, quan dilluns arribin les dades d’audiència a les oficines de Marca TV, la dictadura del “share” caurà amb tota la seva força. És per això no ens queda més que esperar… que l’audiència ens acompanyi!

La Lliga Espanyola canvia de format, la Catalana espera

divendres, 28/09/2012

Aquest cap de setmana torna la lliga de Divisió d’Honor amb un enèsim canvi de format. La principal novetat serà la competició a doble volta entre els dotze equips, que es culminarà amb els ja habituals play-offs entre els quatre primers classificats. D’aquesta manera s’acaba amb els dos grups de sis, que es van implementar per intentar reduir els partits desequilibrats, però que a la pràctica van comportar jornades intranscendents on els punts en joc no servien absolutament per res.

S’ha adoptat, doncs, el millor sistema de competició possible, que combinarà una lliga regular més llarga i intensa amb uns play-offs on les quatre places cada vegada van més cares. Potser no era la millor solució davant els problemes econòmics d’alguns clubs -les dobles jornades seran una solució intermitja- però en qualsevol cas aquest és el millor format per l’espectacle.

Con lo que nos ha costado llegar a este formato solo faltaría que hubiéramos de cambiarlo tan pronto…“, deuen pensar a la Federació Española amb l’acceleració d’esdeveniments post 11-S. De ben segur que aquest canvi obligat no seria el què faria més mal als federatius (ben mirat, d’aquesta manera s’assegurarien que guanyés “per fi” un equip no-català), però nosaltres per si de cas ens fixarem en com quedaria el hockey d’aquí si Catalunya fos “plenament nacional”, que en diuen.

En cas que Catalunya fos independ… una regió amb estructures d’estat, perdó, ens trobaríem amb cinc equips sortits de Divisió d’Honor A i quatre més fins llavors a la divisió de plata espanyola. Amb ells es podria fer una lliga de nou equips amb un nivell prou alt, però caldria plantejar-se què fer amb els equips filials: Vallès, Egara 1935 i Pedralbes. Malgrat que en ocasions recents alguns d’ells han competit en la màxima categoria, estarem d’acord que per una nova Lliga Catalana l’ideal seria tenir un únic representant de cada club, i el més normal seria tenir a una lliga de deu equips. Mancarien, per tant, quatre equips per formar la Divisió d’Honor Catalana. D’on els trauríem?

Actualment hi ha catorze clubs d’hoquei al nostre país. Molts d’ells no compten amb el nivell suficient per tenir un equip competitiu, i fins i tot alguns ni tenen categoria sènior. Tot i això, difícilment deixarien escapar l’oportunitat de situar un equip entre la futurible lliga catalana. Equips com el Línia 22 o l’Iluro necessitarien una millora qualitativa important, que poria arribar d’aquells jugadors dels filials que vulguin seguir competint a un alt nivell. Clubs com l’Atlètic, el Polo i l’Egara perdrien jugadors del seu planter però el hockey català se’n acabaria beneficiant.

Llavors arribaria el pas més important. Nens i nenes que no s’havien plantejat jugar a hockey, o fer-ho en clubs més modestos, s’hi apuntarien en veure que potser allà podrien arribar a jugar algun dia a Divisió d’Honor. Això suposaria un augment quantitatiu i per tant qualitatiu de les escoles d’alguns clubs, que a la llarga es reflectiria també en els seus primers equips.

I és que una de les grans avantatges dels esports minoritaris davant del futbol, és l’alta probabilitat que els seus practicants tenen de competir algun dia al màxim nivell. El fet de tenir lligues catalanes, per tant, no faria més que augmentar aquestes probabilitats i, d’aquesta manera, incitaria a joves esportistes a decidir-se per l’hoquei, l’handbol, el bàsquet o l’hoquei patins, en detriment del futbol.

Sense anar més lluny, això és el que passa en països com Holanda, que amb només disset milions d’habitants però una arrelada tradició poliesportiva aconsegueixen triomfs en un ampli ventall de disciplines. En les últims Jocs Olímpics, vint medalles, tres més que Espanya. Encara caldrà esperar una mica per crear les diferents lligues nacionals catalanes, però en l’esport, com en tot, és important que estiguem preparats. No només per fer les coses a la nostra manera, sinó per fer-les bé.

Vuit de nou amb lligues groc i negres

dimarts , 24/04/2012

Tot català amb coneixements bàsics del món casteller sap que el vuit de nou és una torre impossible. Una construcció titànica que si mai es pogués arribar a intentar necessitaria una pinya de centenars de persones, un tronc expert i consistent, i una canalla ben entrenada. Fer un vuit de nou significaria no defallir en cap moment, anar tots a una, i seguir l’imaginari del grup pioner que un dia va creure en aquest castell. Preparar un vuit de nou portaria mesos, anys, fins i tot dècades. En aquest temps serien inevitables canvis del cap de colla i també de la seu; buscant on encabir la pinya necessària per suportar una torre d’aquestes dimensions.

En el camí cap al gran castell seria necessari carregar primer torres més baixes i, encara més important, descarregar-les, ja que no ens podríem permetre perdre ningú durant la travessia. Un dia intentaríem una torre un pis més alta i el fracàs en l’execució se’ns menjaria les esperances. Però llavors ja seríem massa gent involucrada com per abandonar. I ja se sap que de les llavors del fracàs es fa créixer l’èxit i potser trenta anys més tard guanyaríem la primera trobada amb un castell menys pretensiós. Llavors, a la fortalesa guanyada amb les decepcions hi sumaríem el coratge que acompanya el triomf i embriagats de forces no només carregaríem el vuit de nou, sinó que tocaríem el cel amb la torre més alta de la història: nou de nou.

La generació que aconseguiria l’impossible deixaria a la canalla una fita difícil de superar. Aquells enxanetes no només haurien de lluitar contra la memòria dels seus antecessors, sinó contra altres colles cada vegada més ben preparades. Potser faria ja cinquanta anys de l’esbojarrada idea d’aquell vuit de nou i les primeres plantes tindrien arrels sòlides sobre les que tornar a intentar aquell primer castell impossible. Poc a poc, pis a pis, els nebots dels qui havien imaginat la torre, i fills dels que l’havien carregat, tornarien a construir-lo. Seria un èxit total aconseguit per una generació irrepetible –una altra- que voldria carregar més castells i més alts, pels que necessitaria renovar els enxanetes d’entre la seva, indispensable, molta canalla.

L’Atlètic de Terrassa celebra la seva vintena lliga, vuitena de les últimes nou i quarta seguida

Dos campions en hores baixes, rivals dels equips catalans a l’Euro Hockey League

divendres, 30/03/2012

Els setze millors equips d’Europa es veuran les cares del 6 al 9 d’abril a Rotterdam en la segona fase de la màxima competició europea. Allà hi seran dos equips catalans, el Reial Club de Polo i l’Atlètic de Terrassa, que lluitaran per classificar-se per la final four del 26 i 27 de maig. Els seus rivals als vuitens de final seran els dos primers campions d’aquesta competició, l’Uhlenhorster alemany (pel Polo) i el Bloemendaal holandès (per l’Atlètic); dos gegants europeus que estan signant la seva pitjor temporada dels últims anys en els campionats de lliga.

L’Atlètic i el Polo, en canvi, arriben a la cita europea en un bon moment de forma. Primer i segon classificats a lliga espanyola es jugaran el títol estatal en el seu enfrontament directe en l’última jornada. Tots dos van ser també els protagonistes de la final del Campionat de Catalunya, ara fa tres setmanes, on els barcelonins van endur-se el triomf als shoot-outs. Els representants catalans, a més, arribaran més descansats que els seus rivals, ja que a diferència de la resta de lligues aquest cap de setmana no hi ha competició a Espanya. Fet que els facilita la preparació per a un partit a vida o mort.

El del Polo serà contra l’Uhlenhorster d’Hamburg, el campió de dues de les quatre edicions de l’EHL que està desconegut en el campionat alemany. L’equip capitanejat per Moritz Fürste és vuitè a la lliga i gairebé a dit adéu a les seves opcions de disputar el títol. Després d’haver perdut un dels seus puntals aquest estiu, Carlos Nevado, l’equip que havia enlluernat tot Europa amb el seu joc creat per jugadors de la casa, arriba dubitatiu a la cita continental. Divendres a les dotze del migdia, els d’Eduardo Fàbregas procuraran agreujar la crisi dels alemanys i, de pas, treure’s l’espina del 2010 quan van caure eliminats pels alemanys a les semifinals.

Però el bitllet per a la final a quatre és molt car. En cas de classificar-se pels quarts de final, l’equip barceloní encara hauria de superar el vencedor de l’eliminatòria entre Club de Campo i Beeston. Si bé els madrilenys entrenats per Xavi Arnau ja van arribar a la final de la competició en la seva primera participació l’any passat; el Beeston és el campió de la Premier anglesa, una lliga que ha anat guanyant nivell a mesura que s’han acostat els jocs de Londres.

L’Atlètic, per la seva banda, es veurà les cares amb el millor equip holandès de la última dècada. Mentre els grocs han guanyat set de les últimes vuit lligues espanyoles, l’equip taronja s’ha proclamat campió de la millor lliga del món en sis de les últimes deu ocasions. Enguany però, les marxes de Jamie Dwyer i Laurence Docherty li han pesat molt a un conjunt que només ha guanyat un dels últims quatre enfrontaments a la lliga, i que a falta de cinc jornades és cinquè a la classificació, fora dels llocs de play-off. L’últim enfrontament entre Atlètic i Bloemendaal va tenir lloc l’any 2007, quan un gol de Santi Freixa a tretze segons del final va classificar els grocs per la final de la Copa d’Europa.

L’equip de Roger Pallarols confia que el ‘crack’ terrassenc pugui tornar a marcar les diferències i els ajudi a classificar-se per a la seva primera final a quatre. Precisament l’ex-equip de Santi Freixa, l’Amsterdam, podria ser l’últim escull dels grocs per a arribar a les semifinals. I és que el vigent campió holandès jugarà els vuitens contra el Dinamo Kazan rus, en la que és, a priori, una de les eliminatòries més desigualades.

De l’Egara a Sud-àfrica

dilluns, 20/02/2012

El Club Egara ha aconseguit la quarta posició a la Copa d’Europa de sala disputada aquest cap de setmana a Hamburg, Alemanya. En la seva primera participació a la competició continental, els ratllats no van arronsar-se davant dels campions europeus i van aconseguir col·lar-se a les semifinals. Sense cap jugador internacional i un equip descaradament jove, els de Ramon Rius quasi es classifiquen per la final però un gol en l’últim minut va donar el passi a l’HDM holandès. En la lluita pel bronze, els russos del Dinamo Elektrosal van privar els egarencs d’un debut rodó.

Aquest és un resum del que han fet els jugadors de l’Egara, de com han jugat, del què ha passat a la pista. De l’únic que els ha preocupat durant les setmanes de preparació. O no?

Ja fa mesos que l’Atlètic havia renunciat al seu dret de jugar aquesta competició per motius bàsicament econòmics. La també renúncia del subcampió, el Club de Campo, va cedir el privilegi a l’Egara. Segurament els ratllats tenien les mateixes raons que els seus veïns de Can Salas per haver dit ‘no’ a la Copa d’Europa, però els seus jugadors no van voler desaprofitar l’oportunitat. Els mateixos que aquests dies han suat la camiseta del seu club, van organitzar diferents activitats per recollir fons, i gràcies als diners que van aconseguir (i als que han pagat de la seva butxaca) han pogut complir la il·lusió de competir entre els grans equips europeus.

La il·lusió amb què l’Egara ha superat aquesta barrera és un exemple a tenir en compte. Malauradament cada vegada són més els casos en qu l’economia condiciona les participacions en competicions i fins i tot la crisi ha arribat a nivell internacional. El cas de les seleccions Sud-africanes és el més sonat. Dos equips classificats pels Jocs Olímpics que veuen com la seva federació renuncia a les places perquè no creu que els seus mèrits mereixin la inversió necessària per enviar-los a Londres. Ara, els pre-olímpics els hi donen una segona oportunitat. Veurem si al camp poden fer justícia.

A vegades ens en sortim

diumenge, 22/01/2012

Feia quinze anys que havia passat i en portava uns quants sense pensar-hi. Ara que tenia temps per donar voltes a les coses solia recuperar records que durant els seus estudis havien estat esperant darrere les tasques rutinàries. Moltes de les reflexions que feia no el portaven en lloc, d’altres fins i tot el molestaven, però en reviure aquell moment va creure haver trobat una petita guia.

Tenia sis o set anys i fins llavors havia combinat el futbol de l’escola i el hockey al club. Acabava de començar el curs i enguany havia escollit penjar les botes –unes Diadora vermelles que durant un temps va confondre per Adidas (amb la posterior decepció)- per centrar-se en el hockey i intentar jugar amb el primer equip, ara que començava la lliga de veritat.

Llavors no sabia que els jugadors de l’equip dels grans, a qui anava a veure els diumenges i amb els que jugava el seu tiet, també havien estat algun dia nens que aprenien a fer servir l’stick. Per ell, el màxim repte era arribar al primer equip Benjamí, l’únic de la categoria que jugava a hockey de veritat; res de quatre porteries ni resultats propis de l’handbol. Tan petit i aquest objectiu ja el neguitejava. Tenia por d’anar al segon equip i passar de fer gols a l’Estadi Olímpic on jugava els partits de futbol, a jugar a hockey en camps de sorra i sense porters.

Els seus amics li portaven avantatge. La majoria només havien jugat a hockey els anys anteriors i fins i tot ho havien fet amb nens més grans. Quedava poc pel dia que els hi dirien els equips i havia anat a passar la tarda de dissabte a casa d’un amic. Tot berenant li va comentar la seva preocupació al més bo dels seus companys, un dels que tenia el lloc garantit al primer equip. L’aspirant creia que ser o no a la llista no depenia d’ell, que ja estava tot dat i beneït.

L’amic el va agafar de la mà, van pujar les escales corrent, van tombar a la dreta, a l’esquerra i van arribar a la seva habitació. Un cop allà, obre un calaix, treu dos parells de vestimentes del seu equip, el mira i li diu: “Entrenem-nos”. No recordo el que va pensar el nen en aquell moment, però es va vestir de curt i va fer tot el que el seu amic li deia fins que va enfosquir.

Després d’una discussió amb els pares no va aconseguir quedar-se a dormir a casa l’amic, com intentaven fer cada vegada que s’acomiadaven després d’una tarda junts, i se’n va anar cap a casa. Dies després, els seus entrenadors van reunir tots els nens i nenes de la categoria en un racó del camp on s’entrenaven, van anunciar els equips i el seu nom va sonar entre els dels jugadors del primer.

Ja de més grans van jugar i guanyar moltes lligues i campionats junts. Ell corria tot el que podia, l’amic feia els gols, els dos els celebraven amb el mateix entusiasme. Ja fa uns cinc anys que no comparteixen equip. L’amic destaca com ho ha fet sempre. Ell s’ha recordat avui que només té un camí per arribar i ha entès el dia que va començar a creure-hi.

La selecció espanyola aconsegueix la classificació moral per Londres 2012

diumenge, 11/12/2011

El passat 28 d’agost la selecció espanyola queia derrotada contra Irlanda a l’Europeu de Monchengladbach en una de les desfetes més sonades de la història recent del combinat estatal. La decepció per la sisena posició i la no classificació per Londres 2012 va enfonsar els jugadors, que havien renunciat a les seves vacances per un objectiu que se’ls acabava d’escapar. Després del partit, cadascú va marxar pel seu compte, i alguns membres de l’equip no van ni voler presenciar la final entre Alemanya i Holanda. El final de l’estiu va deixar molts dubtes a una selecció que, resignada, començava a pensar en el pre-olímpic que hauria de disputar.

Tres mesos després d’aquella derrota i sense haver fet cap entrenament, Dani Martín i els seus homes van retrobar-se a l’aeroport per anar a disputar el Champions Trophy a Nova Zelanda. Allà, just a les antípodes d’Espanya, alguna cosa va canviar dins d’un equip que des de la preparació va retrobar-se amb les bones sensacions. Segur que la notícia de la probable renúncia de Sud-àfrica als Jocs Olímpics (Espanya es classificaria directament) va influenciar positivament els homes de Dani Martín, però la transformació del joc de l’equip ha de venir de més enllà.

Després de guanyar Anglaterra per 8 a 1, Santi Freixa apuntava el bon ambient fora del camp com una de les claus del dolç moment del combinat espanyol. Ara bé, si ens cenyim al què hem vist al terreny de joc és obligat senyalar-lo a ell mateix com a raó principal de la mutació de l’equip. L’absència de Pol Amat per lesió li va atorgar el braçalet de capità i amb aquesta responsabilitat el crack de l’Atlètic s’ha encarregat de portar Espanya a la final. No ho ha fet sol, és clar que no, aquest no és el seu estil. Però els seus tres gols en sis partits, les seves assistències i per sobre de tot la seva capacitat per fer jugar qui té al voltant, han situat Espanya al nivell de la campiona del món. Austràlia, l’únic equip que ha pogut batre els de Dani Martín, s’ha penjat l’or gràcies a un rebot de penal en una partit que hauria pogut caure pels dos bàndols.

La gran actuació de Santi Freixa li ha valgut a ell per guanyar el trofeu de millor jugador del torneig. Mentre que al conjunt espanyol, la medalla de plata li dóna la classificació moral pels Jocs Olímpics. A falta de confirmació oficial, l’Espanya dels quinze catalans es sent legitimada per ser a Londres, i en cas que finalment hagués de jugar el pre-olímpic, l’encararia, de nou, com una de les millors seleccions del planeta.

La ‘Premier’ del hockey

dissabte, 19/11/2011

La Hoofdklasse, màxima divisió del hockey holandès, té ben guanyada la fama de ser la millor lliga del món. En ella hi participen més jugadors internacionals que en cap altra competició nacional i la majoria dels seus equips lluitarien pel títol en qualsevol altra lliga europea. L’exemple més clar el vam veure la temporada passada quan l’HGC, que no es va assegurar la permanència fins la penúltima jornada de lliga, va proclamar-se campió d’Europa al guanyar l’Euro Hockey League.

El tòpic “no hi ha rival petit” planeja cada diumenge sobre una competició en què els seus dotze equips poden tombar el líder de torn. Ara fa unes setmanes el recent ascendit Hurley, penúltim a la classificació amb només set punts, va imposar-se a l’Amsterdam, campió d’hivern. Un fet impensable a la resta de grans lligues europees, l’espanyola inclosa. Però a Holanda no hi ha equips dolents, hi ha equips que per males ratxes o manca de sort cauen a la cua de la classificació quan mesos abans potser lluitaven pel play-off. En una competició tan igualada la lliga de tres punts t’enfonsa o et corona de la nit al dia.

Tot i això no és veritat que la lliga holandesa destaqui per la successió de campions. Com a qualsevol competició esportiva hi ha uns dominadors que es reparteixen la majoria de títols, i en aquest cas Amsterdam i Bloemendaal han manat els últims 20 anys. Així doncs, el principal encant d’aquesta lliga no es troba en la varietat de campions sinó en la manera que els holandesos tenen d’entendre i de jugar a aquest esport.

Un exemple: la moda tàctica de la línia de pressió a mig del camp ha portat a molts camps de la lliga espanyola partits excessivament defensius i mancats d’ocasions, sobretot en enfrontaments entre equips top. I a Holanda? No aliens a les pissarres la majoria d’entrenadors també han instaurat aquesta forma de pressió als seus equips, però a la pràctica no ha portat al conservadorisme. El motiu és la incontinència ofensiva que tenen els holandesos. Una característica que sovint trenca sistemes tàctics propis, però també rivals, i comporta partits directes i emocionants. No importa el dibuix, es juga per marcar, i punt.

A Holanda el hockey és un esport de contacte en què els defenses marquen agafant i els davanters s’escapen a empentes. Però el seu fet diferencial, el principal valor afegit de la millor lliga del planeta, no és altre que la durada dels seus partits. Durada entesa com el patiment fins l’últim sospir per poder sumar els tres punts. Les remuntades són una amenaça latent i és difícil trobar un partit sense gols als últims minuts.

Com passa en tots els pubs holandesos, als camps de hockey també hi ha una last call. Els minuts finals de partit estan reservats a les últimes cuejades de l’equip que va perdent. Sempre té un últim avís, una última oportunitat per capgirar el marcador ja sigui amb contraatacs, pilotades a l’àrea o penals-córner. Acabo l’article i per un moment dubto si això no és futbol i estic escrivint sobre la Premier League.

Tornar als sticks de fusta

dissabte, 5/03/2011

Fa unes setmanes els presidents dels clubs catalans van donar a conèixer una reunió que havien mantingut per parlar de la impossibilitat econòmica de continuar amb el format actual de les lligues de la federació espanyola. La crisi ha escanyat quasi tots els clubs de casa i ha provocat que, dels sis que tenen representació a les lligues estatals, tres hagin pres mesures com ara expedients de regulació d’ocupació per sanejar els seus comptes.

Davant d’això, els molts desplaçaments que s’han de fer per jugar contra els equips de fora de Catalunya, són una càrrega insuportable per unes institucions que tenen en els socis i les subvencions, les seves dues principals fonts d’ingressos. L’hoquei és un esport magnífic, sí, però és un mal negoci. Un exemple: el primer equip masculí de l’Atlètic ha guanyat els Campionats de Catalunya d’herba i sala i el Campionat d’Espanya de sala durant el mes de febrer. No ha rebut ni un sol euro per aquesta fita. A banda del prestigi, l’únic benefici que treuen els clubs dels seus triomfs són els possibles nous socis que a l’hora d’apuntar els seus fills a una o altra banda, es vegin seduïts per fer-ho en aquell lloc on es guanyen copes i, per tant, acabin aportant una nova quota mensual.

Aquestes esperats nous socis cada vegada són menys, i no només no augmenten sinó que setmanalment es produeixen baixes a tots els clubs de famílies que han de prioritzar les despeses per arribar a final de mes. Això no és cap novetat. El que sí que ha estat una novetat d’aquest últim any i mig, quan es va canviar el format de la lliga per dotze equips dividits en dos grups, és que alguns dels partits de la lliga, són completament intranscendents i els diners que costen, entre 3.000 i 6.000 euros cadascun, són una despesa fixa que cap gestor d’empresa permetria.

Demà es dóna el tret de sortida a l’última competició de Divisió d’Honor com la coneixem actualment. Seria un gran pas enrere tornar a les lligues autonòmiques amb un Campionat d’Espanya final, però les dobles jornades en un cap de setmana sí que semblen inevitables. Potser no recuperarem els sticks de fusta però haurem d’adaptar-nos al model de lliga que aquests coneixien.