A vegades ens en sortim

Feia quinze anys que havia passat i en portava uns quants sense pensar-hi. Ara que tenia temps per donar voltes a les coses solia recuperar records que durant els seus estudis havien estat esperant darrere les tasques rutinàries. Moltes de les reflexions que feia no el portaven en lloc, d’altres fins i tot el molestaven, però en reviure aquell moment va creure haver trobat una petita guia.

Tenia sis o set anys i fins llavors havia combinat el futbol de l’escola i el hockey al club. Acabava de començar el curs i enguany havia escollit penjar les botes –unes Diadora vermelles que durant un temps va confondre per Adidas (amb la posterior decepció)- per centrar-se en el hockey i intentar jugar amb el primer equip, ara que començava la lliga de veritat.

Llavors no sabia que els jugadors de l’equip dels grans, a qui anava a veure els diumenges i amb els que jugava el seu tiet, també havien estat algun dia nens que aprenien a fer servir l’stick. Per ell, el màxim repte era arribar al primer equip Benjamí, l’únic de la categoria que jugava a hockey de veritat; res de quatre porteries ni resultats propis de l’handbol. Tan petit i aquest objectiu ja el neguitejava. Tenia por d’anar al segon equip i passar de fer gols a l’Estadi Olímpic on jugava els partits de futbol, a jugar a hockey en camps de sorra i sense porters.

Els seus amics li portaven avantatge. La majoria només havien jugat a hockey els anys anteriors i fins i tot ho havien fet amb nens més grans. Quedava poc pel dia que els hi dirien els equips i havia anat a passar la tarda de dissabte a casa d’un amic. Tot berenant li va comentar la seva preocupació al més bo dels seus companys, un dels que tenia el lloc garantit al primer equip. L’aspirant creia que ser o no a la llista no depenia d’ell, que ja estava tot dat i beneït.

L’amic el va agafar de la mà, van pujar les escales corrent, van tombar a la dreta, a l’esquerra i van arribar a la seva habitació. Un cop allà, obre un calaix, treu dos parells de vestimentes del seu equip, el mira i li diu: “Entrenem-nos”. No recordo el que va pensar el nen en aquell moment, però es va vestir de curt i va fer tot el que el seu amic li deia fins que va enfosquir.

Després d’una discussió amb els pares no va aconseguir quedar-se a dormir a casa l’amic, com intentaven fer cada vegada que s’acomiadaven després d’una tarda junts, i se’n va anar cap a casa. Dies després, els seus entrenadors van reunir tots els nens i nenes de la categoria en un racó del camp on s’entrenaven, van anunciar els equips i el seu nom va sonar entre els dels jugadors del primer.

Ja de més grans van jugar i guanyar moltes lligues i campionats junts. Ell corria tot el que podia, l’amic feia els gols, els dos els celebraven amb el mateix entusiasme. Ja fa uns cinc anys que no comparteixen equip. L’amic destaca com ho ha fet sempre. Ell s’ha recordat avui que només té un camí per arribar i ha entès el dia que va començar a creure-hi.