Vuit de nou amb lligues groc i negres

Tot català amb coneixements bàsics del món casteller sap que el vuit de nou és una torre impossible. Una construcció titànica que si mai es pogués arribar a intentar necessitaria una pinya de centenars de persones, un tronc expert i consistent, i una canalla ben entrenada. Fer un vuit de nou significaria no defallir en cap moment, anar tots a una, i seguir l’imaginari del grup pioner que un dia va creure en aquest castell. Preparar un vuit de nou portaria mesos, anys, fins i tot dècades. En aquest temps serien inevitables canvis del cap de colla i també de la seu; buscant on encabir la pinya necessària per suportar una torre d’aquestes dimensions.

En el camí cap al gran castell seria necessari carregar primer torres més baixes i, encara més important, descarregar-les, ja que no ens podríem permetre perdre ningú durant la travessia. Un dia intentaríem una torre un pis més alta i el fracàs en l’execució se’ns menjaria les esperances. Però llavors ja seríem massa gent involucrada com per abandonar. I ja se sap que de les llavors del fracàs es fa créixer l’èxit i potser trenta anys més tard guanyaríem la primera trobada amb un castell menys pretensiós. Llavors, a la fortalesa guanyada amb les decepcions hi sumaríem el coratge que acompanya el triomf i embriagats de forces no només carregaríem el vuit de nou, sinó que tocaríem el cel amb la torre més alta de la història: nou de nou.

La generació que aconseguiria l’impossible deixaria a la canalla una fita difícil de superar. Aquells enxanetes no només haurien de lluitar contra la memòria dels seus antecessors, sinó contra altres colles cada vegada més ben preparades. Potser faria ja cinquanta anys de l’esbojarrada idea d’aquell vuit de nou i les primeres plantes tindrien arrels sòlides sobre les que tornar a intentar aquell primer castell impossible. Poc a poc, pis a pis, els nebots dels qui havien imaginat la torre, i fills dels que l’havien carregat, tornarien a construir-lo. Seria un èxit total aconseguit per una generació irrepetible –una altra- que voldria carregar més castells i més alts, pels que necessitaria renovar els enxanetes d’entre la seva, indispensable, molta canalla.

L’Atlètic de Terrassa celebra la seva vintena lliga, vuitena de les últimes nou i quarta seguida

2 comentaris

  • 11 11 1952

    24/04/2012 15:27

    M’agrada molt la metàfora. Has mamat altètic del bò. Queda a dins. La llástima és que a molts s’els hi en và a cagaralavia i costa molt tornar al ideari inicial.

  • Joan

    24/04/2012 16:52

    M’encanta!! Felicitats per l’artícle i felicitats als campions!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús