“Tocar al carrer és la representació de la diversitat, on el contacte és directe i transversal, de tu a tu”

divendres, 5/12/2014

 

La Gemma Ventura no és irlandesa, tot i que de vegades la puguin confondre pel color del seu cabell. Amant de la música, el seu pas per Irlanda va fer que s’emportés una maleta de records tot sovint lligats a la música. Galway va ser la seva ciutat d’acollida, i amb un violí com a company més fidel, així ens explica la seva experiència a, probablement, una de les ciutats més autèntiques del país.

 

gemma ventura

 

D’on has tret la teva passió per la música?

De les cançons, dels artistes que al llarg de la meva vida he anat descobrint. És possible que aquest enamorament per la música vingui donat per la sensibilitat, per la força emotiva i per la capacitat que té per connectar amb la part més humana. Potser això és el que més m’interessa, aquella música que t’incita a imaginar, a sentir, a fugir de l’artifici. Per altra banda, crec que també hi he trobat un petit refugi, i possiblement un dels ponts que amb més fidelitat connecten amb mi. Guardo amb molt d’efecte la primera vegada que vaig sentir aquesta sensació. Potser tenia 5 anys i mentre els meus germans es barallaven i corrien pel jardí, el meu avi escoltava música clàssica en una sala i jo em vaig asseure a la seva falda per escoltar tot un concert sencer. Aquest és el primer testimoni que guardo d’aquesta passió que la mateixa música m’ha anat encenent amb el temps.

Per què vas triar Irlanda? Què et va portar aquí?

Una cançó de Sau! Bé, el cas és que venia d’un estiu on just havia acabat la carrera, havia estat treballant a la platja i portava un ritme socialment massa imposat. Va arribar el setembre i, tal i com estava el panorama, no sabia si estudiar un màster, seguir amb els treballs que tenia, buscar una feina nova o en definitiva d’empaitar el ritme boig de fer i fer constantment sense acabar de gaudir. Així que com que em venia molt de gust descobrir, viatjar, allunyar-me del que ja coneixia i tornar a sentir la curiositat davant la novetat, vaig comprar-me un bitllet només d’anada a Irlanda pensant que hi estaria una setmana. Per mi també era molt important fer el viatge sola, entenent aquesta decisió com un repte personal, d’aventura, de risc. I vaig escollir Irlanda perquè un dels grups catalans al que hi tinc més afecte és Sau, i de petita ja cantava el “Recorda’m d’Irlanda”, quan realment no sabia ni a quin punt del mapa es situava Dublín! Un altre motiu és que és la terra dels pèl-rojos i ja només per això, tenia el presentiment que m’hi sentiria com a casa!  Així que que l’impuls que m’hi va conduir, va ser, senzillament, una cançó, un color i les ganes de que una nova terra em seduís.

Tenies cap lloc preferit per tocar a Galway?

Quan tocava a Galway amb el grup de rock, el nostre escenari habitual era un trosset d’un dels carrers més cèntrics, High Street. Davant d’una botiga de bufandes i de gorres de llana. Encara que amb ells també anàvem a tocar davant dels pubs a les 3 de la nit quan tothom sortia mig, o completament, borratxo, i era molt divertit perquè tocant “l’American Pie” o el “Wish you be here”, el carrer es convertia en una autèntica discoteca! Ara bé, quan vaig començar a tocar el violí sola, per trencar qualsevol tipus de vergonya o d’inseguretat, vaig acordar amb mi mateixa una norma: quan sortís de l’hostal, amb l’estoig a la mà, el primer lloc en el que sentís aquella barreja de voler i de no gosar tocar-hi, havia de convertir-se en el meu metre quadrat d’escenari. Així cada dia anava vencent aquesta miqueta de por i al mateix temps estrenant nous llocs. Potser el meu preferit era un carreró que connectava amb el centre i al mateix temps en quedava refugiat. Com que era estret, el violí s’escoltava millor. I les persones que venien tant d’una punta com de l’altra, ja només d’entrar, sentien de lluny el primer xiuxiueig del violí. Això feia que molts passegessin davant meu entonant els Beatles o el Frank Sinatra. A més, al meu voltant hi havia una barberia, un botiga de roba i una carnisseria, i els comerciants eren molt amables, de tant en tant sortien i xerràvem una estona.

Com agraïa la gent sentir el que tocaves?

De moltíssimes maneres! Me’n recordo molt de la primera persona que va llençar un parell de monedes a l’estoig quan vaig atrevir-me a tocar el violí. Devia tenir uns setanta anys, tenia una mirada molt franca que només amb els seus ulls, ja em va transmetre confiança. També recordo una senyora gran que em va deixar potser 50 cèntims, va marxar i al cap d’una estona va tornar per donar-me una bossa amb pastes típiques irlandeses. Aleshores et planteges moltes coses, tu no saps els diners que té cada persona, ni encara menys, el valor que té per algú  els 20 euros o els 20 cèntims que t’està donant.  Hi van haver nois que em portaven cafès, arran d’això jo parava una estona, parlàvem i potser aleshores si em sentia a gust, plegava i anava a fer un tomb amb ells coneixent nous llocs de Galway. A vegades quan plegava em trobava dins l’estoig des de rajoles de xocolata fins a monedes de l’altra punta del món. Hi havia persones, que senzillament, em donaven les gràcies o em somreien, també recordo una nena de 4 anys, que va fer parar els seus pares exigint-los-hi que em donessin diners, i els pobres, en aquell compromís que els havien posat, van haver de cedir! Hi ha molts moments. També un grup d’àvies que sortia de festa em van demanar que toqués, i ja veus deu senyores a les tantes de la nit eufòriques cantant el “Jingle Bells”! Ah i fins i tot un matí, amb un rampell de nostàlgia, vaig tocar el “Cant ocells” i sorprenentment, un senyor irlandès es va aturar i s’hi va afegir cantant la melodia. Aquesta màgia imprevisibleés la que em feia sentir tant a gust en aquell poble situat a les portes de l’Àtlàntic.

Quina és la anècdota que més recordes dels teus moments tocant als carrers de Galway?

N’hi ha una que em va impactar molt. Va ser un matí. Després d’esmorzar a l’hostal vaig veure que el cel estava molt gris i que possiblement plouria. Llavors dubtava si sortir al carrer a tocar o quedar-me i “fer festa”. I vaig dir, vinga va surt i prova-ho o si no tornes. Vaig anar al carrer i quan tenia el violí sobre l’espatlla, va començar a ploure. Ràpidament em vaig refugiar a la botiga que tenia al darrere meu. Un cop a dins em vaig adonar que era una llibreria. La començo a xafardejar i de sobte em trobo amb un llibre de poemes del Leonard Cohen, el músic que havia descobert en aquest viatge i que m’havia meravellat fins al punt de que jo en el meu repertori tocava cançons seves com el “So long Marianne”. Vaig veure que valia 10€, però jo no portava ni un duro. Aleshores va deixar de ploure, li vaig dir en broma al botiguer que aniria a tocar per recollir els diners i comprar-me’l més tard. El que és encara més increïble és que quan vaig sortir, a la primera cançó que vaig tocar, un home que venia d’entre tota la multitud, es va apropar a mi, em va posar un bitllet a la butxaca i em va dir: “Merry Christmas!” Així que al veure que eren els 10€, vaig tornar a la llibreria mentre el llibreter, com jo, se’n feia creus! Aquests petits detalls tan casuals t’inciten a pensar que la vida et pot sorprendre en qualsevol moment!

Si haguessis de descriure en unes línies que és per tu ser músic de carrer, com ho definiries?

No m’agrada generalitzar, però després d’haver conegut diversos músics de carrer, sí que crec que comparteixen alguns trets en comú. En primer lloc estàs tocant al carrer, que és la representació de la diversitat; on el contacte és directe i transversal, de tu a tu; i on el qui toca pot mirar els ulls d’un públic fugaç i fet a l’atzar. Per tant són persones que s’exposen al risc de no agradar o d’un dia concret no fer diners; però que tenen l’avantatge d’anar per lliure. Toquen, almenys a Irlanda, on i quan volen, així que són una mica nòmades; tenen flexibilitat a l’hora de fer-li un lloc a un músic que no coneixes de res però que es vol afegir a tocar amb tu i que per tant, el que els mou no es només un interès econòmic, si no que el de viure i sentir la música com un vincle de comunicació i de connexió. És com baixar dels escenaris, estripar l’elitisme i els fums que a vegades tenen aquells músics que viuen entre bombolles, i entendre-ho com un vehicle que ens permet avançar junts. Tant de bo algun dia a Catalunya, es deixin de prohibicions i de tonteries, i els carrers s’omplin de músics d’estils, d’edats i de cultures ben variades com passa a Irlanda!

Quan i per què vas decidir tornar?

Vaig tornar al gener i no ho vaig fer pas pel fred que feia ja que ja m’hi havia acostumat! Si no perquè igual que en el seu moment vaig tenir la necessitat de marxar i de descobrir un nou lloc, aleshores sentia que ja s’havia acabat. També vaig tornar perquè malgrat que la crisis hagi esquitxat el nostre país, volia provar de fer el que m’agrada aquí a Catalunya. Penso que en el fons d’adversitats n’hi ha a tot arreu i tot depèn de com les encaris. Que és complicat i a vegades trist que els joves visquem en un context tan escabrós, però estic convençuda que l’optimisme, l’esperança i creure en aquelles petites senyals, que en el seu moment em guiaven per Irlanda, ens poden fer avançar per situacions i moments que mai abans t’hauries imaginat.

Tens pensat tornar a Irlanda aviat?

Guardo un record molt intens dels mesos que hi vaig viure, de les persones que vaig conèixer i de les situacions que també em van fer conèixer a mi mateixa, encara que fos en poca mesura. Aterrar a un nou país, et fa estar més despert i atent al que passa fora de tu i aquesta sensació és la que provo de conservar allà on sóc. A Irlanda no sé quan hi tornaré. Hi tinc amics i amigues als que els hi tinc molt d’apreci i si que algun dia m’agradaria tornar-los a veure, a abraçar-los; però per altra banda, tinc la sensació que és una pàgina que ja està acabada. I en aquest sentit m’agrada respectar els records. Jo no sóc d’aquelles persones que ho donarien tot per tornar a viure una situació. No. Em fa feliç pensar que ho vaig viure. Si hi tornés seria més per olorar un record que per reviure’l, o fins i tot encara millor, per construir nous moments i que ells sols ja passessin a la prestatgeria dels records. Irlanda és un país que em va seduir molt, per la vitalitat del seu paisatge, pel contrast de la seva gent, i hi ha molts llocs –igual que a Catalunya- que no vaig arribar a trepitjar, per tant, qui sap, deixem-ho en mans del demà!

Algun somni?

Seguir mantenint viva la curiositat per explorar nous llocs.

“A la premsa irlandesa, si han de criticar el poder, el critiquen”

diumenge, 28/09/2014

 

En Marc Esteve, que fa deu anys que viu a Dublín, està treballant en una empresa que organitza la construcció de línies de tramvia de la ciutat. A les tardes, quan surt de la feina, dedica part del seu temps lliure a actualitzar el diari Liffey. Aquest rotatiu online, que pren el nom del riu de Dublín, té uns tres anys i mig de vida, i la particularitat que el distingeix és que és un diari sobre la premsa irlandesa escrit en català. El diari Liffey va sorgir d’una pàgina web: Dublin.cat, també gestionada per en Marc. Les notícies que surten publicades són variades, però totes tenen una característica comuna: volen mostrar com és Irlanda i com és la societat d’aquest país. Una corresponsal a Cork col·labora amb el diari i publica de tant en tant quan sorgeixen temes interessants. En Marc, que avui ha vingut amb corbata i ben arreglat, ens explica en aquesta entrevista com va néixer aquest projecte, i quines perspectives de futur en té.

liffey

 

La pàgina de Dublin.cat era una pàgina d’informació sobre Dublín, no hi havia novetats cada dia. Volia fer alguna cosa més dinàmica, amb novetats, i llavors vaig pensar en fer un diari. I d’aquí va sortir el diari Liffey.

Tens molt s seguidors?                                                             

No gaire, és més aviat un projecte personal per divertir-me, no ho he vist mai com una porta de negoci, per fer publicitat o per lluïment personal, simplement m’agrada tenir projectes i aquest crec que és un d’interessant. Si hagués sigut pel nombre de visites, ja ho hauria deixat. Des del principi era conscient que l’audiència era limitada.

Quins temes publiques normalment?

Intento que les notícies, a banda del fet que expliquen, també expliquin com és Irlanda. A vegades pot semblar: ‘Quina notícia més xorra!’. Però sempre intento que expliquin la quotidianitat del país. Mai poso, per exemple, una notícia quan hi ha un assassinat de drogues. Crec que no té cap interès.

I cada quan publiques?

Diàriament.

D’on treus la informació?

Bàsicament vaig als diaris online, faig un repàs als que són generalistes, i quan trobo alguna notícia que compleix aquest principi d’explicar com és la vida Irlanda, l’escric en un Word i després la penjo a la web.

Aquest seguiment que fas de la premsa, quina opinió et fa tenir dels diaris a Irlanda?

En comparació amb la catalana, jo crec que és bastant més independent. No he llegit mai que rebin subvencions,  només la televisió pública, i de vegades veig que la majoria de diaris, si han de criticar el Govern, el critiquen. I de vegades he vist crítiques ferotges, tant positives com negatives. En canvi a Catalunya crec que hi ha un domini polític sobre la premsa. No voldria ser negatiu, però crec que està comprada pel poder polític.

Quins són els més seguits?

Podríem dir que l’Irish Times i l’Irish Independent són les capçaleres més seguides. Després també hi ha una sèrie de diaris regionals que suposo que a nivell local funcionen força bé. De vegades aquests diaris regionals formen part d’alguna capçalera important, però bàsicament els més importants són aquests dos que he dit.

I quines seccions tens al Liffey?

Del que n’hi ha més són temes de societat. Després podríem dir que també n’hi ha bastant de política i economia, però bàsicament la secció on hi ha més notícies és la de societat.

Intentes lligar el teu blog amb la societat catalana? Per exemple, si hi ha cap fet que pugui ser interessant pels catalans, el publiques?

Sí, normalment quan els catalans d’Irlanda fan algun acte, com van ser les ‘V’, ho publico. Per exemple, el dia 6 de setembre es va fer una ‘V’ a Galway i una altra a Cork i vaig anar a les dues. Em va fer gràcia fer un desplegament del Liffey per Irlanda. El que passa és que de vegades la gent es pensa que el Liffey és un diari català que explica coses sobre els catalans per Irlanda. Simplement és un diari irlandès, com qualsevol altre, però escrit en català.

Com va sorgir la idea de posar-li al diari el nom del riu?

Suposo que vaig estar rumiant diversos noms, però bé, és el nom del riu que passa per Dublín i crec que té una bona sonoritat el nom de la pàgina web: Liffey.cat. També havia pensat Diari de Dublín, però crec que Liffey.cat a part de tenir bona sonoritat és fàcil de recordar.

Però no només expliques fets que passin a Dublín.

Intento explicar notícies que passin a tota Irlanda, però és cert que visc a Dublín, i de vegades sóc una mica dublincèntric. Tampoc m’agradaria donar una imatge de centralisme però Dublín és la capital i la majoria de coses que passen a Irlanda passen a Dublín. Hi ha com una espècie de llibre d’estil, com per exemple si he de ficar un títol i és molt llarg, i em refereixo a l’Ajuntament de Dublín, doncs poso l’Ajuntament. És una mica centralista, però suposo que el fet que Dublín sigui la capital té influència sobre el diari.

Cap anècdota en aquests anys?

N’hi ha unes quantes. Vaig comprar la plantilla de la web per tal que el diari quedés com un diari més seriós, i de vegades la gent és pensa que és un diari amb una redacció, amb periodistes perquè hi ha hagut gent que m´ha enviat un correu dient que volia visitar la redacció, tot i que això ho faig des d’un ordinador a casa. També hi ha hagut acadèmies d’anglès o algun teatre que m’han preguntat quina tirada té, on el venc…Fa gràcia perquè només és online.

Has pensat en fer una versió impresa?

No, la veritat és que els avantatges que ofereix Internet són impressionants, des del lloc on visc puc arribar a tot el món, i el paper no diria que està mort, però amb aquest projecte diria que és impossible. Abans de fer aquest projecte havia pensat de fer una revista i enviar-ho per correu, però la veritat és que les facilitats que dóna Internet són impressionants comparat amb el paper.

Quin feedback tens amb l’audiència?

De vegades m´han enviat algun correu, i al diari hi ha una secció pels lectors, però la gent comenta poc.

Quantes visites tens?

Ho compto de dues maneres. Una que es fa més des de l’exterior que compta uns 300 al mes, i després les estadístiques del servidor, que ho enganxa tot, i em dóna unes 1.200 usuaris únics al mes. Si no tingués mai cap visitant sí que m´ho plantejaria, però sempre que cada dia hi hagi unes 30 o 40 persones que visitin el Liffey, jo crec que ja val la pena. És un hobby, m´ho passo bé fen-t’ho i tampoc busco tenir una gran audiència. Quan hi ha actes de catalans podríem dir que tinc el meu moment de glòria, amb unes 1.000 visites al dia, o si m’enllacen en algun diari. Però com he dit abans, sóc conscient que l’audiència potencial és molt limitada.

La premsa catalana coneix el teu diari?

De tant en tant poso algun enllaç als diaris o un comentari, si crec que hi ha cap notícia que es pugui relacionar, però de moment ningú se n’ha fet ressó.

Continuarà el Liffey?

Home de moment porto uns tres anys i mig i no hi ha cap intenció de plegar. El que passa és que a part de les circumstàncies personals, si algun dia no ho puc fer, doncs el deixaré a Internet penjat. El que no faré mai és esborrar-lo. Si algun dia tinc nens petits i els he de cuidar, m’ho hauria de pensar, però ara, sense haver de passar hores i hores, ho puc fer. Estic molt orgullós d’aquest projecte, gairebé és com un fill meu i, espero que continuï.

 

“Manu Chao va tocar a Cobblestone i va fer un gran concert a Phoenix Park amb gent de tota Europa”

dimarts , 9/09/2014

 

He quedat amb l’Albert davant del Cobblestone, un pub de música tradicional irlandesa. Cobblestone vol dir ‘empedrat’. Arribem massa puntuals. Fem temps provant la nova guitarra de segona mà que s’ha comprat en una botiga aquesta mateixa tarda. Toca Stand By Me. És un dilluns clar, i ja fa dies que no cau ni una gota a la ciutat de la pluja. Menjo una pruna. Davant nostre, un grupet que sembla passat de rosca. Són tan sols les sis de la tarda, però llaunes i ampolles de vidre envaeixen el seu espai. Indumentària habitual: pantalons de xandall, suadores amb caputxa i sabates esportives. El que en català es podria traduir pejorativament com estil ‘choni’ o xarnego. The Cobblestone està situat davant d’Smithfield, una zona de Dublín que segons m’han explicat durant el passat ha tingut etapes de conflicte social. La zona d’Smithfield, no obstant, ha anat canviant durant els anys, i racons com el Cobblestone o fets com la filmació de la pel.lícula The Comittments han ajudat a rejovenir i cohesionar el barri. El temps se’ns tira a sobre, i entrem al pub. Fins les vuit no comença la rauxa, així que l’ambient roman força relaxat. Preguntem al cambrer per en Tom, el propietari del recinte. Ens comunica que hem d’esperar uns minuts. Asseguts sobre uns tamborets de fusta, l’Albert i jo fem petar la xerrada. En una d’aquestes, arriba un home gros, de cabell blanc i de faccions nòrdiques. És en Tom Mulligan, que fent ús de l’art de la reverència, ens convida a començar la bateria de preguntes.  tommulligan

 

No teniu ni televisió, ni menjar: només cervesa i música. Aquest és l’estil d’un pub tradicional irlandès?

Sí. Porto aquí des de fa uns vint anys, abans treballava per una asseguradora. Però saps? El meu pare era músic, tots els meus germans tocaven la gaita, els meus avis tocaven instruments…Vinc d’una família de músics. El meu pare tocava el violí, la gaita i la flauta. Va morir fa trenta anys. Quan aquesta asseguradora va entrar en fallida, la meva vida va canviar. La política d’aquest pub és: no televisions, només música en viu.

I llavors vas decidir obrir The Cobblestone?

Sí, aquest pub normalment obria a les set del matí. Abans era americà, i hi havia tres pubs per aquesta zona que també ho feien, tot i que no eren pubs amb música tradicional irlandesa. Tenien televisió, saps?

Llavors quin any es va inaugurar?

Potser l’any 1988? Aleshores era americà, però la música va arribar al Cobblestone fa uns vint anys. Podria dir que fa uns sis anys des que vaig decidir canviar-ho tot: treure les televisions, els dards, etc.

Com vas tenir la idea?

Aquesta zona estava canviant, i el pub havia de canviar amb ella. Abans no hi havia edificis, aquesta plaça –l’assenyala amb el dit- va ser l’escenari de Check Point Charlie, i escenes de The Comittments.

I qui pot tocar?

El que fem normalment és tenir dues persones per a cada sessió, i després tothom qui ho vulgui s’hi pot sumar si són suficientment bons. Nosaltres ensenyem a tocar els dimecres al vespre. Si volguessis aprendre a tocar la flauta, hi ha professors a Cobblestone que t’ensenyen, saps? És genial, saps?  És com un petit centre d’educació. Núria – una noia catalana que toca el violí – ha vingut moltes vegades i ha conegut músics de tot el món. Paul, el nostre cambrer també toca el violí, Lucie, que ve de França…

Un ambient molt multicultural, veig.

Sí, també tenim un grup basc que es reuneix aquí una vegada al mes. Molta gent ve de tant en tant. Vam tenir músics d’Estònia, potser fa sis mesos, i nosaltres vam anar allà durant el mes d’agost per tocar música durant uns cinc dies. Si ens conviden, portem músics, saps? Gaiters de Cuba, de Mèxic…Molt gran el gaiter de Cuba! Russos que venen a passar l’estiu i toquen l’arpa…

Heu tingut artistes destacats que hagin tocat al vostre pub?

Has escoltat alguna vegada a Billy Connolly? El comediant escocès. Hi ha un vídeo al Youtube d’ell tocant aquí, potser fa uns deu anys, potser més. Christian Moore, un actor famós que ve de tant en tant. Vam tenir a Manu Choi…Saps qui és Manu Choi?

Manu Chao?

Sí. Va estar aquí, i va fer un concert al Phoenix Park. Oh, jo ni el coneixia…. El nostre cambrer el va trucar (riu).

Manu Chao és molt conegut a Catalunya.

Ell va estar amb nosaltres potser per dues o tres nits, es va allotjar en un hotel aquí al costat, i gent de tota Europa va venir a veure aquest concert al Phoenix Park. Mai havia conegut la seva música a Irlanda (riu).

Parlant de Catalunya, la Núria sol venir molt sovint per tocar?

Sí, va venir el passat dijous a la nit. Així que potser avui també vindrà. Si encara hi sou per aquí us la presentaré, sinó us donaré el seu número de mòbil.Toca el violí, i tocava en una orquestra a Catalunya.

Genial. He vist que a la barra teniu diferents barrils de cervesa. He sentit que també teniu la vostra pròpia.

És la CheckPoint Charlie. Tenim una fàbrica de cervesa que la fa per nosaltres. M’agrada aquest nom per la pel.lícula, saps? Potser anem més lluny amb aquesta idea i fem la nostra pròpia fàbrica per produir-la. M’agrada la cervesa.

I no es pot trobar en cap altre lloc?

No, no. A no ser que algú la faci amb la mateixa recepta.

També esteu implicats en campanyes de solidaritat.

Sí, fa uns dies vam recaudar 2.000 euros pel Temple Street Hospital. Nosaltres vam col.laborar, però no és la nostra tasca principal. També fem concerts a la BackRoom…hi heu estat mai?

Ens convida a aixecar-nos per mostrar-nos-la. La BackRoom és una sala d’aspecte rústic, amb una barra i cadires, on es fan les classes de música i dansa per tot aquell qui tingui curiositat per l’art del so. Hi ha cadires i un petit escenari. La il.luminació és tímida, i la fusta conquereix l’espai vital de la sala. Ens explica els horaris i les diferents activitats que s’hi fan. Potser vindré a tocar la guitarra, diu l’Albert. Tot seguit, ens convida a una Hurley i ens presenta en Fabrizio, un italià que acudeix a les classes del Cobblestone, i que s’està fumant una cigarreta a peu de carrer. Ens posem a xerrar amb ell sobre les classes. De sobte, en Tom Mulligan, que havia entrat a dins del pub, surt i ens crida. L’Albert i jo li estem donant l’esquena, i quan escoltem el seu xiuxiueig, ens girem i advertim la presència d’una nova persona al costat d’en Tom. Ja no  ens caldrà esperar a la vesprada, ni serà necessari apuntar cap número de telèfon. La Núria ja ha arribat.

 

Cobblestone

 

“El primer consumidor de cervesa Guinness al món no és Irlanda, sinó Nigèria”

dijous, 4/09/2014

 

Ens hem citat a la Guinness Storehouse, probablement, l’atracció turística amb més reclam de tot el país. Les agulles del rellotge marquen les setze i vint minuts, i l’entrada és un gran vestíbul ple de turistes que fan cua. M’apropo al Servei d’Informació per comunicar que ja he arribat. «Hi! I have an appointment with Eibhlin Roche» , li faig saber. «Yes, I’m going to call her – diu, mentre despenja el telèfon-. Do you speak Spanish? », afegeix, tot enxampant el meu accent. «Yes», contesto. «En unos minutos bajará». Tot seguit, la recepcionista em convida a asseure’m en uns bancs on observo durant uns minuts com funciona la màquina del turisme. Allà resto uns quinze minuts, fins que la cap de premsa arriba. M’estreny la mà i m’acompanya als ascensors, des d’on pujem a la primera planta.

 

Per trencar el gel, quina és la teva cervesa preferida?

(Riu durant uns segons). És una pregunta trampa, oi? He de dir que és la Guinness, i no ho dic per dir-ho. Gaudeixo quan bec Guinness, gaudeixo del seu gust.

De lluny, Guinness és la cervesa més popular a Irlanda.

Sí, i no hi ha una única raó, crec que n’hi ha de diferents. Una de les raons podria ser que la Guinness té més de 250 anys. Va començar a l’any 1759, i ha anat creixent contínuament aquí al St.James Gate Brewery. En aquests 250 anys sempre hem elaborat la cervesa amb la major qualitat, amb els millors ingredients i productes que agraden a la gent. Cap al segle XVIII, la majoria de la gent bevia Ale, abans que la Guinness fos una de les primeres fàbriques de cervesa de Dublín i d’Irlanda que treballés amb ordi torrat. Des de llavors hem sigut molt populars i això ha fet que Guinness arribi a ser la beguda nacional d’Irlanda.

Científics de la Universitat de Wisconsin van concloure un estudi dient que una pinta de Guinness podia ser fins i tot bona per la salut, degut als seus antioxidants.

Efectivament. Personalment, per mi va ser estrany perquè abans no podíem associar l’alcohol amb tenir bona salut.
.

Llavors són els ingredients de la Guinness els que són bons per la salut, i no l’alcohol?  

Sí, en el procés de maceració, com ho era fa cent anys enrere, un dels cinc elements que fem servir per elaborar la Guinness és un alt contingut en ferro, i això és el que portaria beneficis per a la salut.

Entenc. Guinness té el monopoli del mercat de cerveses a Irlanda? 

Sí, així és. Per ser honesta, crec que últimament el mercat de cervesa s’està obrint lleugerament cap a altres marques, però és cert que tradicionalment Guinness ha estat la cervesa predominant al país. Hi ha altres grans fàbriques de cervesa a la illa, per exemple al comtat de Cork, on trobem la Murphy’s Brewery. És cert però que aquestes fàbriques no han aconseguit l’èxit  internacional o fins i tot nacional que Guinness ha tingut. Diria que els nostres competidors més directes són els fabricants de cervesa lager.

Irlanda és un dels països amb més consumidors de cervesa.

Tradicionalment la cervesa i el whiskey han sigut les dues begudes més populars entre els irlandesos. Si per exemple vas a Llatinoamerica, probablement ho serà el tequil.la. Dins de la categoria de les cerveses, podem dir que Guinness és la beguda amb més consumidors al país.

On exporteu més cerveses?

És una pregunta interessant. El primer consumidor de cerveses Guinness al món no és Irlanda, sinó Nigèria.

Nigèria?

Sí, Nigèria té més Guinness que Irlanda. En segon lloc estaria el Regne Unit. Nosaltres des de 1759 produïm Guinness a Dublín, però sota llicencia també en produïm a 45  països diferents arreu del món. Per tant Guinness no només té bons números pel que fa a consumidors, sinó també pel que fa al número de països on es produeix la nostra cervesa.

Quan costa produir una pinta de Guinness?

Oh, no sé quan costa. No, no ho sé. Ho sento.

Guinness és part de la multinacional Diageo. Quins drets conserva?

Guinness és el nom de la marca i de l’empresa. El que va passar és que l’any 1997 Guinness es va fusionar amb una companyia americana que s’anomena Grand Metropolitan per formar Diageo, que avui dia és la companyia de begudes alcohòliques més gran del món. Però Guinness conserva la seva imatge de marca.

Ja per acabar. Per què els irlandesos beuen tanta cervesa?

No sé si hi ha cap raó particular, la cervesa sempre ha estat part de la cultura irlandesa i d’Anglaterra des del segle XVII. Abans la gent bevia més cervesa que aigua perquè l’aigua arribava bruta i no era sana. Crec que amb el pas dels segles hem desenvolupat una bona artesania de begudes: el millor de la cervesa irlandesa, el millor del whiskey irlandès, i això ens ha fet estar orgullosos de la manera com els irlandesos produim les nostres begudes. Des de Guinness volem que la gent gaudeixi responsablement de la nostra cervesa, del seu gust, i que ho faci amb seny.

 

eibhlin roche

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fotografia de Planet Portraits

“A Irlanda no podem competir amb els blockbusters de Hollywood, però això no vol dir que no puguem fer pel•lícules d’alta qualitat”

dijous, 21/08/2014

 

 Soracha Pelan Ó Treasaigh és la Coordinadora Internacional de l’Irish Film Institute de Dublín (IFI). Durant el mes de setembre, aquesta institució oferirà una mostra de pel·lícules irlandeses a la Filmoteca de Catalunya. L’IFI està situat a Temple Bar, on la música de carrer es barreja amb la presència de cinèfils que s’apropen per ensumar l’olor de la cel·lulosa. Ens asseiem al voltant d’una taula de la cafeteria del recinte perquè m’expliqui la seva visió del cinema a Irlanda. M’he deixat la gravadora a casa, així que tocarà apuntar. 

soracha

 

És la primera vegada que treballeu amb La Filmoteca de Catalunya?

Sí, és la primera vegada. Abans, ho havíem fet amb el Cine Doré a Madrid, on l’any passat vam projectar pel·lícules mudes amb orquestra, i també a Saragossa. Amb qui no ho havíem fet encara era amb La Filmoteca. Inicialment va ser una idea d’en Jerry White, càtedra de recerca de Canadà en Estudis Europeus, i de la Regina, una acadèmica canadenca del UCD (University College of Dublin). Ells ens van proposar la idea de col·laborar-hi, i ens van ajudar a fer-ho.

Quina part de la realitat irlandesa volíeu mostrar amb aquest programa?

La selecció de les pel·lícules la van fer en Jerry i la Regina, i en un principi volíem mostrar un ampli ventall de films relacionats amb la llengua irlandesa. Vam triar cinc pel·lícules, tres de les quals són documentals. N’hi ha pel·lícules des de l’any 1959 fins al 2012, per tant un gran marge de temps, i de diferents temàtiques. Hi ha una pel·lícula feta a finals dels 70 on els irlandesos són retratats tal i com eren. Quan Hollywood ve a Irlanda a filmar, no obstant, enregistra la seva pròpia visió d’Irlanda, sovint dibuixant una imatge del país massa romàntica.

I aquí és on venen els tòpics.

I tant. En aquests tipus de pel·lícules hi ha molts tòpics sobre la societat irlandesa. ‘Reis’, per exemple, és una pel·lícula que explica la immigració d’irlandesos de l’Oest del país fins a Londres, mostrant l’ús tant de l’irlandès com de l’anglès que feien servir aquestes persones,que normalment tenen un lligam més fort amb la llengua irlandesa. Això per exemple és característic a l’Oest del país. Crec que amb aquest programa no tenim només un missatge, el missatge està en cada pel·lícula i en cada època on es va filmar.

De la mateixa manera que vosaltres, La Filmoteca projectarà pel·lícules catalanes a Dublín?

Possiblement, no n’estic segura encara. La història de Catalunya és molt interessant. Si no m’equivoco la llengua catalana no està reconeguda oficialment com a llengua a la Unió Europea, mentre que l’irlandès, amb molts menys parlants, sí que ho està.

En total uns 10 milions de persones parlen el català.

Fixa’t, a Irlanda no en tenim ni 10 milions d’habitants! Crec que la relació que hi pot haver entre l’irlandès i el català, sobretot, és una relació política.

I dels films que projectareu, n’hi ha cap que sigui la principal atracció per l’audiència?

Potser ‘Jo sóc Irlanda’, perquè només tenim el DVD al nostre arxiu. Hi ha escenes magnífiques i també hi ha un component històric molt important. A més, la banda sonora és música tradicional irlandesa, i George Morrison és un gran director.  L’únic inconvenient és que si la mires, has de saber sobre la història d’Irlanda per entendre-la. ‘Alcohol il·legal’ és una altra pel·lícula amb molts moments d’humor.

D’història en té molta l’Irish Film Institute, més de 70 anys. Quines són les més grans fites que aquesta institució ha assolit durant aquest temps?

Bé, aquest institut en un principi va ser fundat per l’Església catòlica i per l’Estat. Totes les pel·lícules estaven controlades abans de ser projectades. Afortunadament, tot això ha canviat, i hem esdevingut una institució de protesta. Hem estat a Temple Bar des de fa 22 anys, i crec que una de les fites més importants és tenir l’arxiu de pel·lícules que tenim avui dia.

Preservem, eduquem i exhibim. Com ho feu?

Per preservar, el que fem és desenvolupar la indústria cinematogràfica irlandesa. Aquesta és la millor manera per fer-ho. Eduquem ja que treballem amb escoles i professors als quals ensenyem tècniques per com educar a través del cinema, i exhibim ja que tenim tres sales de cinema on projectem diferents pel·lícules. En projectem també d’internacionals, però és cert que tenim un compromís amb el cinema irlandès per promocionar-lo dins i fora de l’institut.

Diries que durant la darrera dècada el cinema irlandès ha viscut un moment d’eclosió?

Crec que sí. Hi ha molta gent que està veient cinema irlandès, i també Irlanda és un país que dóna avantatges fiscals a les majors perquè vinguin a filmar.

Hunger, The Comittments, Michael Collins…

Exacte. Crec que el punt d’inflexió va ser l’Oscar que va guanyar The Crying Game als 90. Aquest fet va acabar d’empènyer la indústria del cinema a Irlanda. Està clar que a Irlanda no podem competir amb els blockbusters de Hollywood, però això no vol dir que no puguem fer pel·lícules d’alta qualitat.

Braveheart i Posdata T’estimo són pel·lícules que també s’han filmat a Irlanda.

Braveheart va ser una pel·lícula molt important. Un fet enorme pel país. En canvi, amb Posdata T’estimo et quedes amb una idea estereotipada del país. L’escriptora de la novel·la és irlandesa, però l’equip de rodatge només va seleccionar Irlanda com a localització. La seva intenció no era mostrar la cultura irlandesa tal i com és.

Alguns projectes pel futur?

Estem treballant com cada any pel Festival de Cinema Irlandès de Nova York. També estem buscant col·laboracions al Brasil, a Mèxic, a Londres. L’any passat vam tenir més de 100 esdeveniments a més de 40 països. Treballem amb les ambaixades, els instituts d’altres països com LaFilmoteca. A l’Irish Film Institute estem contínuament actius per arribar a un nou públic.

 

Berlín, parada obligatòria

divendres, 14/02/2014

Arriba l’any 1989. És un nou de novembre, i el cel està fosc. La gent surt al carrer. Aquell dia, un esdeveniment va marcar el devenir del nostre món actual: la caiguda del mur de Berlín.  Una guia que ens va preparar una visita per la ciutat, va acabar el seu recorregut amb aquesta frase: «Berlín mai ha deixat de transformar-se». De la divisió, a la reunificació. De la batalla entre dos ideals, a la victòria d’un d’ells. En una escena de la pel·lícula Goodbye Lenin, en un edifici de la República Democràtica Alemanya, la mare que està estirada sobre el llit, veu un cartell de la Coca-Cola per la finestra i li pregunta a Alex (Daniel Brühl):  «Què és això?».  La història diuen que la escriuen els vencedors . És com una cicatriu a la pell: no es pot esborrar i ha deixat una marca que sempre serà eterna. Berlín, en aquest sentit, està plena de cicatrius, i ni el temps ni l’espai podran fer-les desaparèixer del seu cos.

Per a moltes persones, Berlín pot no ser la ciutat més gran del món, ni la més bonica, ni la més atractiva. De lluny, crec que Berlín és una de les ciutats més interessants. Amb més de tres milions d’habitants, Berlín conserva els ideals d’un període de Guerra Freda on Occident i la URSS es van dividir el gran pastís alemany. Per exemple, ala part occidental de Berlín, la població tendeix a votar a la CDU, partit liderat per Angela Merkel, de valors liberals. En canvi, a la part oriental de Berlín, els habitants solen donar el seu vot a Die Linke, el partit d’esquerres que ha nascut de les cendres del Partit Comunista. Si parlem de trets distintius, tenim l’Ampelmänchenn, tot un símbol del Berlín oriental. Aquest homenet és el ninot dels semàfors de la part soviètica de Berlín, i encara avui dia es poden veure diferents semàfors segons si estem en una banda o en l’altra de la ciutat. En aquest sentit, si alguna cosa caracteritza Berlín, és que està plena de curiositats. És el cas de  l’antic edifici de la Luftwaffe, les forces aèries del Tercer Reich. Avui dia, aquest edifici acull la seu d’un dels ministeris més odiats a l’Europa del Sud: el Ministeri de Finances alemany. Aquesta dada anecdòtica pot contenir reflexions profundes sobre les relacions internacionals al segle XXI. Crec que les guerres avui dia ja no són bèl·liques. Alguns autors amb més coneixement sobre el tema diuen que aquestes ara són virtuals. El que està clar, és que ja no es guanyen amb bombes. Jo crec més bé que el camp de batalla es diu sistema financer, i les trinxeres per refugiar-se del perill són els diners.

Del mur es conserven fragments que l’Ajuntament ha repartit per la ciutat, i són el reclam de molts turistes que visiten la capital durant l’any. L’East Side Gallery és la part més artística del mur, amb nombrosos dibuixos que decoren la gran estructura de pedra. Val la pena passejar-se per la perifèria de Berlín, allunyar-se del centre, i comprovar perquè diuen que aquesta ciutat que té més ponts que Venècia i Brugges és la capital del graffiti. Precisament, amb això del graffiti hi va haver una polèmica amb la construcció d’un dels més de 600 memorials que estan repartits per la ciutat. En concret, és el Memorial de l’Holocaust, situat entre el Parlament alemany i la Potsdamer Platz (el centre econòmic de Berlín). La situació del Memorial, cal afegir, no es va fer per atzar. El van voler construir allà perquè la majoria dels polítics han de passar per davant per anar de la cambra parlamentària a la plaça dels gratacels, i d’aquesta manera han de veure el Memorial i recordar que el que va passar una vegada, mai més pot tornar a passar una segona. El fet és que Peter Eisenmann, l’autor del Memorial a les víctimes de l’Holocaust, va decidir construir més de 2.000 pedres de formigó amb forma de rectangle, amb diferents alçades, i col·locades una al costat de l’altre deixant uns passadissos entre mig. Aquest va ser el seu projecte. Això, pels amants de l’Street Art, podia ser una motivació: més de 2.000 pedres on poder posar en pràctica la seva capacitat artística. Per pal·liar aquest assumpte, l’Ajuntament va contractar una empresa perquè banyés amb un material que rebutja la pintura de graffiti totes les pedres i així prevenir possibles danys al monument. El material es diu Protectosil. I la polèmica d’aquest cas, és que després d’un temps, un periodista italià es va posar a investigar, i va descobrir que la mateixa empresa que va proporcionar Protectosil per protegir les pedres del Memorial a l’Holocaust va ser també l’encarregada de vendre Zyklon B al règim de Hitler per exterminar als jueus a les càmeres de gas.

París, Londres, Roma. De capitals n’hi ha moltes, i totes elles ben diferents. Però dèiem que la història és com una cicatriu que mai marxarà. Berlín potser no és la ciutat més maca del món, ni la més captivadora. Malgrat tot, crec que Berlín, encara avui dia, està en constant evolució, i és això precisament el que, sota el meu punt de vista, fa que aquesta ciutat sí que sigui potser de les més interessants per fer-hi una parada. O com diria Joan Barril, una parada obligatòria.

 

Els Països Baixos mai estaran sols

dijous, 30/01/2014

Podria ser Rotterdam, o podria ser qualsevol altre lloc. Liverpool o Roma. Rotterdam està a tot arreu. A qualsevol lloc, ella sola. Aquesta és la tornada de la cançó Rotterdam, interpretada pel grup britànic de pop rock The Beautiful South. Feia temps que volia visitar la ciutat de la cançó. Abans d’anar a Rotterdam, només m’arribaven referències negatives de la ciutat d’Erasme. Conseqüentment, quan vaig decidir anar-hi, no vaig poder evitar sentir-me una mica atemorit per si m’emportava una decepció. Vaig tenir la sort, malgrat tot, de poder trencar aquest estereotip que m’havien ficat al cap, i endur-me una agradable sorpresa com a souvenir. Durant els anys de carrera, algú m’ha ensenyat que quan agafes una novel·la de terror, no pots esperar trobar-te les convencions d’un altre gènere que no sigui aquest. El mateix passa quan et poses a veure una pel·lícula. No li pots demanar a un film de Haneke que tingui la violència d’un llarg metratge de Tarantino. Si ho comparem amb les ciutats, no ens anem tant lluny. Crec que no li pots demanar a Rotterdam que tingui els carrers medievals de Besalú, o que tingui la bohèmia de Cadaqués, perquè si li demanes això, te’n portaràs una decepció. Quan vaig anar a Rotterdam, vaig intentar buidar el meu disc dur, i deixar-lo omplir per les informacions que m’anirien arribant de l’entorn.  Va ser així, com vaig descobrir que Rotterdam té alguna cosa especial. Pot ser el pont Erasme i el trencadís que es forma quan surt un sol tímid envoltat de núvols, o bé poden ser els Kubuswoning, unes cases amb forma de cub on sorprenentment viuen persones, o fins i tot la zona de Blaak i el seu encantador ambient nocturn. El que sí que és cert, és que després d’haver estat bombardejada durant el conflicte més sagnant del segle XX a escala mundial, la segona ciutat dels Països Baixos és un conglomerat d’edificis nous i gratacels. Em vaig quedar amb ganes de visitar un bar musical on l’energia del recinte es genera a partir dels moviments que fan els seus clients quan ballen. Estic segur que Rotterdam té molts més secrets com aquest. Però no tan sols Rotterdam. Si alguna cosa tenen les ciutats i els pobles dels Països Baixos, és que si t’embenessin els ulls i et deixessin en qualsevol punt del país,  un cop miressis els carrers d’aquest nou indret, sabries que encara no has traspassat les seves fronteres. I com ho sabries? Doncs perquè els Països Baixos, de la mateixa que Rotterdam, té quelcom especial. Un país que es veu avançat i que està situat al Nord d’Europa, amb ciutats tan emblemàtiques com Utrecht, Maastricht o Den Haag. Amb un ambient que el fa singular. No sé què pot ser, però escoltant una altra vegada la cançó de The Beautiful Sotuh, mentre escric l’article, el primer que em ve al cap és: Podrien ser els Països Baixos, o podria ser qualsevol altre lloc. Liverpool o Roma.  A qualsevol lloc, els Països Baixos, però, mai estaran sols. 

“Les guies de viatge són una il•lusió que et diuen que ho pots veure tot quan no és així”

dijous, 23/01/2014

La llum verda d’un bus que veig apropar-se des de la distància em diu que aquell, el número 71, és el bus que he d’agafar. Ens hem citat a Flagey, davant del nou cafè Épaulé-Jeté. Com que tinc temps, aprofito per descobrir un racó secret que vaig veure ahir quan tornava a casa assegut en el tram 81. Es tracta de la façana d’una llibreria decorada amb retrats en blanc i negre d’escriptors clàssics, acompanyats amb una definició de diccionari de cada escriptor. Virginia Wolf, Friederich Nietzsche, Roland Barthes…L’exterior de la llibreria Ptyx em sembla d’una bellesa inaudita, aclaparadora, fascinant. Probablement poca gent, a part dels que viuen per la zona i alguns residents de cul inquiet coneixeran la façana d’aquesta llibreria. A Brussel·les, quan algú fa una visita, acostuma a passejar-se per la Grand Place, fer-li una foto al nen com pixa, i comprar xocolata per 6 euros cada 100 grams. Malgrat aquest fet, a les ciutats, si oblidem el que el Déu Michelin ens mana visitar i ens tornem turistes ateus per un moment, també podem descobrir els secrets inexplorats que gairebé tothom desconeix. Això és el que ha fet la persona amb la que m’he citat, Derek Blyth. En Derek és l’autor del llibre The 500 Hidden Secrets of Brussels, i amb assiduïtat dedica el seu temps a fer visites guiades per aquests racons amagats de la ciutat. Periodista de professió i escocès de naixement, en Derek arriba i el primer que em diu, és: That coffe place is amazing, isn’t it? La curiositat és quelcom que li caracteritza, i asseguts al segon pis des d’on podem contemplar una panoràmica abans desconeguda de Flagey, així me la fa veure entre glop i glop d’un cafè calent d’hivern.

 

Derek Blyth

 

Quan vas arribar a Brussel·les?

Vaig arribar durant els anys noranta. Abans de venir vivia als Països Baixos, i sempre havia tingut una idea de Brussel·les com a lloc de trobada de la gent. Brussel·les és una ciutat d’artistes, de músics, d’escriptors.

Una ciutat que tu descobreixes en el teu llibre. Com vas tenir la idea?

El que va passar és que cap a l’any 2000, veia com Internet semblava tenir la resposta per a tot. Llavors vaig pensar: «Potser Internet no satisfà a tothom de la mateixa manera». Vaig començar a investigar sobre com es podia descobrir la ciutat. Brussel·les és una ciutat molt estereotipada pels mitjans, perquè quan veiem les notícies, les imatges estan preses des del Barri Europeu, i ens oblidem que hi ha una altra Brussel·les que no veiem a la televisió. Em vaig adonar que ningú estava explicant la història, la cultura, la gent…aquesta era una realitat amagada a Internet. Vaig pensar: Si vens de la Xina, o dels Estats Units, has de descobrir aquests racons amagats de Brussel·les. No t’has de conformar amb seguir la multitud cap a la Grand Place.

I llavors et vas posar a investigar. Tasca difícil, suposo.

Sóc periodista, he viscut aquí més de vint anys, i vaig pensar que un llibre com aquest podria ser interessant. Vaig pensar en fer una selecció personal de 500 llocs de Brussel·les, i dividir-los en diferents categories (bars, bancs, carrers…). De vegades has de descartar, i de vegades n’has de buscar més perquè no en tens suficients. Vaig fer molta recerca per arribar a 500 racons desconeguts. Quan li vaig proposar la idea a l’editor, no va confiar gaire en què ho pogués fer, però sorprenentment 500 Hidden in Brussels va ser el llibre més venut sobre Brussel·les l’any passat. Els editors em deien que les guies tradicionals de viatge ja no interessen. Tot està a Internet. Amb el meu llibre volia provar que encara es poden fer publicacions. L’editor em va demanar de fer el mateix amb Antwerpen, i penso que aquest és el futur dels escriptors i del periodisme: explicar allò que no tothom coneix.

L’època postmoderna ens diu que tot està inventat, que tot es coneix.  

Això és el que vaig haver de fer amb el llibre, trobar allò desconegut. Els atractius turístics fan que una ciutat perdi la seva identitat, la seva qualitat. Penso que aquest és el futur de viatjar. Amb Internet avui dia és molt fàcil posar el món en contacte. Quan faig visites guiades, puc tenir vint o vint-i-cinc persones per visita. No ho faig molt sovint, però fer d’això la meva professió seria molt fàcil. Aquest nou model de fer turisme està començant en diferents ciutats, i fins i tot mirant-ho des d’un punt de vista econòmic, és bo pel sector, perquè mou els diners cap a altres llocs de la ciutat. En comptes de només veure la Grand Place, a Brussel·les es poden descobrir barris com Saint-Gilles, Schaerbeek. Aquesta és l’essència de Brussel·les.

Penses que les companyies low-cost fomenten un turisme ràpid, buit, sense identitat?  

Aquest tipus de turisme és trist. Penso que no és tant com arribes al lloc, sinó a què dediques el teu temps. Jo he volat amb companyies de baix cost per visitar museus molt estranys. A Ryanair, quan veus tothom assegut, no saps el que aniran a fer en aquell lloc. És més una qüestió de la mentalitat de la gent. La gent vol veure-ho tot quan visita una ciutat, i això és un error, no pots. Les guies de viatge són una il·lusió que et diuen que ho pots veure tot quan no és així. Potser com a turista podries veure més coses assegut en un cafè que… –s’atura, i reflexiona-, per exemple ara mateix podria explicar coses interessants sobre Flagey i podria estar dues hores. És una manera de veure la ciutat amb uns altres ulls. Un dia m’agradaria fer una visita guiada per la nit. Ningú ho fa. La gent pensa que la nit és perillosa. Potser aquí hi ha tota una indústria que pot ser construïda al voltant de fer turisme per la nit.

Imagino que tindràs un lloc preferit, ja sigui de dia o de nit.

Saps, vaig llegir que Barack Obama anava a visitar la ciutat. Aleshores vaig pensar: «Si tingués 30 minuts amb ell, que li aconsellaria visitar? ». Realment és una pregunta complicada. Potser la Grand Place, però és avorrit. Què fa Brussel·les especial? –mira per la finestra i contempla Flagey mentre reflexiona- Simplement asseure’s en un bar i prendre una cervesa, amb bona música, amb un ambient agradable. Li aconsellaria anar a Bonnefooi, un bar de música en viu on actuen grups de rock, on pots tenir un moment de tranquil·litat escoltant música. Brussel·les és una ciutat on la gent es reuneix, on mengen plegats, d’una manera pausada i tranquil·la. No existeix la Brussel·les del glamour. Brussel·les no és ni Nova York, ni Londres…Ningú et posarà en cap problema, no hi ha pors ni inseguretats. Fins i tot un dia em vaig trobar al primer ministre dinant en el mateix bar on jo estava.

Vaja. I si li haguessis de definir la ciutat en una frase al senyor Obama?

Li diria que Brussel·les és el punt de trobada del món. També ho pots dir de Roma, de Nova York…Però Brussel·les no és només diplomàcia, política…també són artistes, músics…És un lloc agradable per quedar, pacífic. Per què Brussel·les es va convertir en la capital d’Europa? Perquè és un lloc on tothom pot quedar sense sentir-se superat per la ciutat. És una ciutat modesta, mai et sentiràs pressionat.

Un dia perfecte a Brussel·les.

Passejar, cosa que molta gent no fa. Contemplar els edificis, l’arquitectura és realment creativa. Per exemple dinar a Jeu de Fête, al centre, o treure el cap per les botigues de disseny on encara es venen vinils, com a Saint-Gery, on n’hi ha moltes. Acabaria per beure una cervesa belga, és clar.

Com no.

Quan publiques un llibre sobre els racons amagats de Brussel·les, de certa manera ja estàs destruint aquests racons amagats. A Bruges, per exemple, la política actual hauria de ser desanimar la gent a visitar-la, perquè és excessivament turística. Ghent és un lloc més creatiu. Quan fas turisme de masses, vius l’experiència que aquest tipus de turisme et proporciona, no l’experiència que la ciutat et dóna. A Bruges pots muntar-te a diferents barques i passejar-te pels canals. Doncs bé, a totes les barques expliquen la mateixa història. L’Ajuntament sembla que vol que hi hagi un discurs oficial de la ciutat, un guió preestablert. La presenten com una ciutat medieval i ja està.

Interessant.

Et diria que quan vaig descobrir l’Street Art a Brussel·les em vaig quedar bocabadat. És excitant descobrir artistes que decoren les parets per la nit. El mural dels porcs està fet per un noi de Ghent, i ell va preguntar als propietaris de la casa si podia dibuixar el graffiti a la paret. Fa uns dies va fer el mateix a Londres, al costat del Teatre Nacional crec. Brussel·les s’està convertint com Berlín, amb tots els dibuixos a l’East Side Gallery. Penso que aquest és el futur del periodisme, explicar històries desconegudes. La xarxa està aquí. Només cal que algú l’activi.

 

Un dels 500 secrets de Brussel·les

Europa 2014: el dia de la tovallola

dimecres, 15/01/2014

El 25 de maig del 2014 serà una data especial a tota Europa. En alguns països, haurà començat uns dies abans, però quan arribi aquest dia, a molts dels Estats membres de la Unió Europea es celebraran les properes eleccions al Parlament, aquesta gran estructura de vidre que està situada davant de la Place Luxembourg, a Brussel·les. Quan arriba una data important, és curiós veure com l’atzar, o el dictat de la coincidència, trapella i entremaliada, pot ajudar a exercitar consciències inquietes. D’una banda, el dia 9 de novembre del 2014, el dia que va caure el mur de Berlín, es celebrarà la consulta a Catalunya. Atzar o no, aquest és un fet constatat. D’altra banda, per atzar o no, el 25 de maig del 2014,  dia de les eleccions europees, també serà l’anomenat, en el seu terme anglès original: The Towel Day. Exacte, el dia de la tovallola. Ras i curt. Quan saps que el dia 25 de maig, el dia que es celebrarà una nova edició per triar els representants europeus al Parlament, també serà el dia de la tovallola, no pots evitar fer relacions sinestèsiques entre ambdós esdeveniments. Sovint, els líders europeus es queixen dels desastrosos números de participació a les eleccions europees. El dia de la tovallola, serà un dia on, a més de poder portar una tovallola a l’esquena en honor a l’escriptor britànic Douglas Adams, es podrà decidir el futur polític d’aquesta gran seu anomenada Parlament. És cert que molts ciutadans es queixen de només poder votar al Parlament, i no a altres institucions de la Unió. Però què vol dir votar al Parlament europeu? Quines conseqüències tindrà el meu vot?

Per començar, són els ciutadans dels Estats membre de la Unió Europea els que tenen el dret a votar al Parlament, que té una representació de 751 eurodiputats. En el cas de l’Estat espanyol, seran 54 els eurodiputats que es podran triar. En aquest 25 de maig, quan arribi la nit i segurament caiguin gotes de pluja sobre l’asfalt de Brussel·les, el nombre total de vots es repartiran proporcionalment segons les dimensions demogràfiques de cada país. És a dir: com més població, més representació, i a l’inrevés. En el cas d’Alemanya, per exemple, en aquestes eleccions tindrà 96 eurodiputats, mentre que Letònia, que recentment ha adoptat l’euro com a moneda, en tindrà 8. Una de les novetats d’aquestes eleccions és que, a través del vot del ciutadà, es podrà triar el president de la Comissió Europea, càrrec que actualment ocupa José Manuel Durâo Barroso. El Parlament és una de les institucions principals de la UE, perquè bàsicament, els poders legislatius que té són: debatre i aprovar legislacions de la UE, sotmetre a control altres institucions de la UE, vetllar pel seu normal funcionament i adoptar el pressupost de la UE.

A més, aquestes seran unes eleccions especials per la marcada crisi econòmica que travessa el Vell Continent. Quan parles amb gent de Brussel·les, el sentiment europeu està força present. «No oblideu que Europa encara està en procés de formació, i sereu vosaltres els responsables del seu èxit», ens va dir Madame Scholiers, coordinadora de la Facultat de Lletres de la Université Libre de Bruxelles en una visita al Comité de Regions. Això pot fer pensar en la desafecció creixent que hi ha en els països del Sud. L’Andrea, per exemple, un company italià, té una visió d’una Europa totalment insolidària i bipolar, on l’Europa del Nord i l’Europa del Sud són dos mons paral·lels que juguen en un mateix estadi.

És possible que el nostre vot no ho canviï tot, o que pràcticament no canviï res, si ho volem. Però tenim l’oportunitat de formar part d’un projecte que es va iniciar per evitar conflictes interns, i de poder transformar-lo. Si la desafecció provoca alguna cosa, és l’allunyament de l’esperit d’aquest canvi que hom reclama. Una bona oportunitat, serà el 25 de maig. El dia de la tovallola. Som 500 milions de ciutadans europeus, i el nostre vot serà un granet de sorra, però si el fem a consciència, i ens informem de quina opció triem, podrem tenir el luxe de dir que almenys aquell 25 de maig, haurem sigut ciutadans lliures. Pels carrers de Londres, aquell dia, o en altres racons del món, molts aficionats de l’escriptor Douglas Adams portaran una tovallola. Simbòlicament o no, i celebrant The Towel Day o no, el mateix dia que dipositem el nostre vot a les urnes, potser encara serà massa aviat per llençar-la.

 

El centre

dimecres, 25/12/2013

Quan arribem a una ciutat desconeguda, el primer que busquem als rètols dels carrers és la paraula centre. El centre d’una ciutat és el lloc on podem trobar la seva història, la seva cultura, la seva gastronomia. De fet, el Diccionari de la Llengua Catalana el defineix com a part d’una població on hi ha més activitat administrativa, comercial o cultural que a la resta. La idea de centre, malgrat tot, amaga més del que ensenya. Pels turistes col·leccionistes de souvenirs, el centre es pot convertir en un miratge més que en una revel·lació. Saramago no parlava molt bé del concepte de centre en la seva novel·la La Caverna. És possible que ens perdem moltes coses d’un tot si només mirem el seu nucli. Però hem de reconèixer,  que en aquest petit cor on totes les principals artèries d’una ciutat van a parar, també trobem delícies del dia a dia. El que potser diferencia un centre d’un altre, és el tipus de descoberta que li volem donar. Anar amb un mapa turístic i un bolígraf per guixar allò que ja hem visitat s’acaba convertint en una activitat de masses dissenyada per ànimes d’aspiracions uniformes. Per descobrir el centre d’una ciutat, a banda dels seus reclams per excel·lència, cal endinsar-se tranquil·lament sense cap brúixola ni guia, perdre’s pels seus carrers canviants i respirar el soroll que fan les sabates dels passatges quan es trepitja el terra empedrat. Brussel·les té un centre, o dos, o potser tres. En realitat, una ciutat té tants centres com recorreguts i experiències diferents hagin passat a través d’ell. Totes diferents, i totes igual de vàlides.

La Place Sainte-Catherine és un autèntic bullici de gent al desembre. El Mercat de Nadal acapara tota l’atenció dels visitants, i per la nit, és una zona d’oci amb molta activitat. L’església que li dóna el nom, un encant. La meitat nova, l’altra meitat cremada. Prop de la plaça, arribant a Annessens, trobem el paradís dels lletrícoles, la Meca dels malalts de bibliofília, una espècie de santuari low-cost per intercanviar exemplars de tota mena. El seu nom: Pêle-Mêle. Llibres de butxaca, atles, còmics, manuals d’història, guies de viatge, assaigs de política…tot el que vulguis i més, per preus simbòlics que no es regeixen per les lleis del mercat. Tocant a la Bourse, un carrer que em fascina, situat al que es coneix com recinte gai. Davant meu una il·lustració de còmic d’una parella agafats de la cintura, coneguda com Mural Frank Pe. Darrere, una altra, el Mural Carin. La sensació d’estar atrapat per vinyetes dins la ciutat de la Bande Dessiné és terriblement gratificant.

La vista de la Torre de l’Hotel de Ville des de la plaça on regna l’estàtua de Don Quixot és formidable. Allà mateix, el Magic Mirrors, un bar musical on es poden presenciar fabuloses actuacions de swing, blues i altres gèneres. Potser The Waffle Factory és, per mi, un dels millors establiments per tastar gofres artesanals. Anar a Brussel·les i no provar la xocolata és com entrar en una sinagoga sense posar-se la kipá. El Pàrquing 58 és un must-see, però la vista panoràmica de Brussel·les que et regala el seu desè pis és impressionant. Per fer una pausa, i menjar bé, que millor que Le Temps d’une Pose: bona qualitat, bona quantitat, i bon preu. Al costat del Manneken Pis, el cafè Poechenellekelder, un bon lloc per degustar la cervesa belga. Pels amants del futbol, us recomano l’Oreilly’s, un pub irlandès on fan partits internacionals, especialment de la Premier. I si se us fa de nit, com deia Jacques Brel a la seva cançó, sempre tindreu De Brouckère, però amb homes i dones sense mirinyacs, aquesta vegada.

Aquest és el meu centre. O més ben dit, un dels meus centres. Quan passeges per una mateixa zona diferents vegades és inevitable redescobrir-la i trobar llocs que la darrera vegada havien passat desapercebuts. Canviar d’opinions, visitar indrets amagats, comprovar reminiscències del passat. C’était au temps, où Bruxelles rêvait, deia la cançó. Encara em queda com a mínim un mes d’Erasmus, i estic segur que canviaré un altre cop el meu parer, la meva visió d’aquest centre. El somni d’un viatge és que cadascun d’ells, per moltes persones que l’hagin fet, sempre serà singular. I a més, la singularitat és una característica indissociable d’aquest petit món, d’aquest oceà urbà, d’aquest bosc d’edificis plens d’història al que hem anomenat centre.