Els Béguinages

Quan vaig escoltar per primera vegada la paraula francesa Béguinage, no sabia quin era el seu significat. Me’n recordo que estava a la classe d’Institucions Europees, i les agulles del rellotge avançaven cap a dos quarts de tres. En un moment de silenci on només s’escoltava el grinyol dels estoigs i el soroll de les carpetes, la professora ens va dir: «No oblideu que la setmana que ve tenim la sortida a la Casa d’Erasme i al Béguinage d’Anderlecht». Va ser en aquell moment, entre el xiuxiueig dels estudiants, quan vaig descobrir que la paraula francesa Béguinage, o Beginjhof en el seu homònim neerlandès, rondava oblidada en alguna de les pàgines dels diccionaris francòfons. Aprendre una nova llengua, i sentir que l’estàs aprenent, sempre és gratificant, i sobretot quan fas un Erasmus. També ho pot ser aïllar el contingut de les seves paraules, descobrir l’arrel de les mateixes, o reconèixer el seu so en alguna cançó. El que és més apassionant, malgrat tot, és assimilar una nova paraula en viu i en directe, fer-ho in situ, com posar-li el nom a un nadó quan acaba de nèixer. Llegir Grand Place en un llibre de text o veure-la en una foto per primera vegada, és incomparable a la sensació que et pot provocar observar-la en primera persona. Precisament, és això el que vam fer el dia de l’excursió a les beguines de Brussel·les. Aquell dia ens vam endinsar en un laberint del passat, i l’olor a segles d’història que ensumàvem un cop a dins va ser la nostra millor acompanyant.

Les beguines, en català, són unes estances on només podien residir dones de la Cofraria Cristiana, que volien explorar nous mètodes d’explorar la religió, i a les que sovint l’Església Catòlica les acusava de ser heretges. El Béguinage d’Anderlecht, on vam fer la visita, es remunta a l’any 1525, i caminar per les seves habitacions és una oportunitat per descobrir el dia a dia de les hostesses que hi habitaven. Actualment a l’interior es conserva un museu amb documents i objectes que ens apropen la intimitat d’aquestes dones. En aquests dos mesos que porto a Bèlgica, he pogut veure que el Béguinage és un vestigi ben present en moltes ciutats del país, sobretot a les flamenques. Leuven en té un proclamat Patrimoni Mundial per la UNESCO, i només cal fer una passejada pels seus carrerons si es vol saber el per què d’aquesta distinció. Actualment és una residència per estudiants, però podria ser perfectament l’escenari per rodar una pel·lícula de Disney. Els jardins i el terra pedregós són dues característiques que li donen una bellesa singular a aquestes estances. A Antwerpen i a Brugges, també es poden visitar els seus respectius Béguinages. 

                                                                     Béguinage de Leuven

Tornant al Béguinage d’Anderlecht, una dada curiosa és que aquest claustre medieval es troba situat davant l’Església Saint-Pierre-et-Guidon d’Anderlecht, d’estil gòtic i construïda al segle XIV. És així que les dones tenien a un pam de distància el seu santuari religiós, on podien anar a resar.

L’excursió, com va explicar la professora en aquella classe de mitjans d’octubre, també va incloure una visita a la Casa d’Erasme, on es conserven els llibres que va estudiar el pare del Renaixament. Possiblement, Erasme és com una veu omnipotent que et persegueix durant tota l’experiència, com el picarol d’un gat que sempre l’acompanya, i que ressona quan l’animal es mou. Una de les motivacions de fer un Erasmus és aprendre una nova llengua, o almenys intentar aprendre-la. Visitar la Casa d’Erasme, i a la mateixa vegada, descobrir una petita part d’aquest gran tot anomenat francès, és un bon pla per un dimarts al migdia, mig ennuvolat mig grisós, com gairebé tots els dies a Bèlgica. 

Els Béguinages belgues és possiblement un dels highlights que no us podeu perdre si veniu a visitar el país. Demà tinc classe, el rellotge passa de la mitjanit, i el meu picarol comença a advertir-me que s’apropa l’hora d’anar a dormir. L’excursió a Anderlecht va començar a corre-cuita, dinant un entrepà de tonyina, pensant que arribaríem tard, i que ens perdríem pel camí. El seu final va tenir lloc a la línia groga de metro, direcció Hermann-Debroux, creuant d’esquerra a dreta tota Brussel·les sota terra. Diuen que Brussel·les és una ciutat desordenada, caòtica, extravagant. En certa manera sí que ho és, però és precisament aquest lliure albir el que la fa imprevisible i, dia rere dia, més sorprenent. 

6 comentaris

  • Mercè Pau

    22/10/2013 16:55

    M’ha encantat Rubén! Moltes felicitats pel blog, estic molt a favor de les ulleres catalanes amb què veiem els diferents països… així que aquí tens una seguidora! ;)

  • rescobar

    23/10/2013 0:10

    Moltes gràcies pel comentari Mercè! Tu ho deus saber millor que ningú això després de la teva experiència als Estats Units. Me n’alegro que segueixis el blog! :)

  • Lorena Sánchez

    24/10/2013 12:55

    Molt guai el blog, Rubén!! :)

    A més, el seguiré amb molta curiositat perquè, si tot va bé, al febrer potser podré viure en primer persona tot el que expliques.

    Molta sort!!

  • rescobar

    24/10/2013 13:21

    De veritat? Com és que vens a Brussel·les?
    Me n’alegro que t’hagi agradat! Em farà molta il·lusió recomanar-te llocs per visitar, tot i que tampoc em faré pesat, perquè la gràcia també és que cadascú descobreixi els seus propis racons! :)

    Una abraçada, i espero que tu també tinguis molta sort!!

  • Silvia Larrosa Darnís

    30/12/2013 22:44

    Em trec el barret!
    He disfrutat amb la lectura del teu blog.
    T’ens una nova admiradora- seguidora!

    Felicitacions.

  • rescobar

    23/01/2014 14:20

    Moltes gràcies Silvia. M’agrada llegir aquestes paraules! Espero que les següents entrades, si vas visitant el blog, també t’agradin.

    Una abraçada,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús