In purple I trust

El color violeta és la combinació de dos colors primaris: el magenta i el cian. El violeta habitualment no té gaire presència en el dia a dia, si no és que vius en una cabanya al bell mig d’un camp de lavanda. Malgrat tot, ens el podem trobar sovint si hi parem atenció. El raïm, la remolatxa, l’envoltori de la xocolata Milka, un bony al cap, a l’arc de Sant Martí, a la bandera de l’orgull gai, el cabell de l’Arale, el teu nas quan et constipes a l’hivern, el vi…Diuen que el violeta, el color de l’equipació de l’Anderlecht, ens connecta amb un més enllà immaterial. Possiblement això només sigui cert si ens ho creiem, però el que sí que és verificable, és que els seguidors de l’equip de Brussel·les gaudeixen els partits com si l’Estadi Constant Vanden Stock acollís una conxorxa d’ànimes esbojarrades. Ells porten el violeta dins l’ànima, i viuen els partits fervorosament. In purple we trust és la tornada de l’himne de l’Anderlecht, i si en el teu dia a dia trobes a faltar el color violeta, només cal voltar pels confins de l’estadi abans d’un match per impregnar-te’n d’ell.

És dissabte, dos de novembre, i sembla que les sis de la tarda no arriben mai. Ens citem a St.Guidon per anar fins a l’estadi, i ja dins del metro puc veure els primers aficionats disfressats. En Pietro aposta per l’Anderlecht. 3-1 a favor dels de casa. El seu rival, el Leuven, no és cap bèstia del futbol, així que apostar a favor d’una victòria local no comporta massa risc. El que sí convida el Sr.Atzar a intervenir és precisar el resultat, imaginar-lo hipotèticament en el marcador de l’estadi, preveure’l un cop l’àrbitre xiuli el final del partit. S’enfronten el cinquè contra el tretzè de la classificació, i tot i que a priori no és un partit gaire vibrant, les graderies s’han tenyit de violeta. Les ànimes esbojarrades comencen el seu ritual.

Lowie Mignon, un nen ros vestit amb l’equipació de l’Anderlecht que duu una boina al cap, és la mascota oficial del partit. El petit Lowie es passeja a peu de camp satisfent el desig dels aficionats. Foto per aquí, foto per allà. Davant de nosaltres, però a l’altra porteria, uns aficionats onejen banderes blanc-i-violetes i canten tot tipus de consignes. Quan els jugadors desfilen pel túnel de vestuaris i trepitgen la gespa, comença a sentir-se l’himne de l’Anderlecht, curiosament en anglès. In purple we trust, diu la tornada.

La primera part és avorrida, excepte en els darrers minuts. Amb la càmera intento agafar algun possible highlight, però només aconsegueixo enregistrar un xut potent que surt fregant el pal dret de la porteria. L’Anderlecht ataca en direcció a on estem asseguts. El vent, bufa en l’altra direcció. Quan arribem al 40′, l’equip de Jon van den Brom marca gairebé dos gols consecutius: el primer de rebot, el segon després de trenar un bon contraatac. Dos a zero a favor de l’Anderlecht al descans. El públic content, i nosaltres, amb ganes de menjar alguna cosa.

A la represa el Leuven retalla diferències amb un penal polèmic que provoca més d’una escridassada a l’àrbitre. 2-1. Encertar l’aposta està més a prop per en Pietro. Tot i escurçar el marcador, l’equip visitant es queda amb dos homes menys. L’Anderlecht això ho aprofita. L’Andrea em mira, jo miro en Pietro, i en Pietro no desvia la mirada del partit. Quan portem vuitanta minuts, l’Anderlecht fa pujar el 3-1. Celebrem el gol com si ens hi anés la vida. En Pietro està a punt de guanyar l’aposta, però queden encara deu minuts més el temps afegit. L’Anderlecht aprofita la seva superioritat numèrica i assetja la porteria rival constantment, com un bulldozer descontrolat. Però, un moment. Quan tot sembla acabat, contraatac del Leuven. Pal, pal, pal. El 3-2 ha estat molt a prop. En Pietro tremolant. Jo tremolant per en Pietro. L’Andrea tremolant, potser de fred. El temps afegit arriba. L’Anderlecht té encara la última. La pilota es passeja per l’àrea, juganera, trapella. El temps afegit es consumeix com una cigarreta. L’àrbitre xiula, i el resultat no es mou. Ens abracem com si haguéssim guanyat la nostra Champions League particular. En Pietro l’ha encertada. Ha guanyat l’aposta, com si fos un mag dels pronòstics.

Com havia dit al principi, potser no era un partit massa interessant, però com tot a la vida, de vegades la realitat és o deixa de ser interessant depenent de la posició que adoptem davant d’ella. Segurament, a partir d’ara, si mirem al voltant nostre, trobarem més d’un objecte de color violeta. Nosaltres vam anar a passar-nos-ho bé, i finalment, tot i que en Pietro va aprimar-se tres quilos, així va ser. L’emoció per guanyar una aposta va ser l’al·licient perfecte per esperar amb tensió el desenllaç del partit. Després de l’Anderlecht-Leuven, va tornar a sonar l’himne de l’equip local. Ell és de l’Inter, però si algú li pregunta per la lletra de l’himne ara ja podrà contestar amb convicció: In purple I trust.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús