Breendonk, un passat d’odi a Bèlgica

« Devant nous, la porte sombre ……à gauche et à droite, une clôture en barbelés; les bétons du Fort s’allongent devant nous ; tout autour, la campagne déserte,… Et la peur a serré nos coeurs dans ses griffes, qui ne nous lâcheront plus. La peur, car c’est Breendonck qui est devant nous, camp de concentration de la Gestapo belge, Breendonck-la-Mort !…».

 Abril 1943: el presoner 1966, Edgard Marbaix.

Primer raig de claror d’un divendres qualsevol. Tímidament, entra per la finestra i travessa el meu ull tancat. El despertador ni ha tocat però l’arribada d’un nou dia em desperta. Obro els ulls, separo les cortines. Comme d’habitude, penso. És un dia ennuvolat, i la llum en el país de la grisor és un luxe. El dia d’avui em recorda al bosc boirós de Nuit et Brouillard, tot ell solitari i silenciós. Una imatge val més que mil paraules, diuen els que no solen llegir. La imatge del bosc, mig verd mig color nostàlgia. En aquest documental podem veure com va funcionar durant una dècada la màquina de l’odi nazi, d’un monstre destructor que ballava amb la seva germana petita: la ideologia. El règim de Hitler va arribar a racionalitzar un acte tan sanguinari com és el de l’assassinat. Ells no eren persones, eren números. I com a tals, els números no poden fer més que sumes o restes.

Aparentment, avui és un dia normal i corrent en el calendari. M’aixeco, em rento la cara, esmorzo…La rutina és com una màquina escurabutxaques, ens enganya, uniformitza allò que és inestable i canviant. Estic prenent un te amb torrades, i en aquest moment penso que no vull saber res d’aquesta dona incordiant. Almenys avui no. Em disposo a visitar un camp de concentració nazi a Bèlgica. Concretament a Willebroek. Per mi serà la propera parada. Per d’altres, malauradament, no n’hi va haver una altra.

Si escrivim Fort Breendonk a Google Maps, veurem que no és gaire fàcil arribar-hi. El camp de concentració es troba a les afores de Willebroek, concretament a la nacional 183. Des de Brussel·les cal agafar un tren fins a Mechelen, i des de Mechelen agafar un bus fins a Willebroek. Això és el que fem l’Andrea i jo. Durant el trajecte el bus passa per carrerons d’una estretor flagrant. El conductor no parla gaire anglès, i amb prou feines podem desgranar el significat de les seves paraules. Entenem amb el llenguatge internacional dels signes que ens hem de baixar després de dues parades, i tot i que no tenim ni idea d’on hem anat a parar, així ho fem.

Willebroek és un poble de la regió de Flandes que té uns 24.000 habitants. Un petit territori amagat i aïllat. Malgrat tot, la raó per la qual els nazis van instaurar aquest camp de concentració a Willebroek és sencilla. En el mapa, el poble està situat entremig de Brussel·les i Antwerpen, les dues ciutats més grans de Bèlgica. Geogràficament el camp de Breendonk era un punt estratègic per arreplegar els deportats que vivien en aquests dos municipis. L’estratègia i la intel·ligència no eren trets que trobaven a faltar, els nazis. Entre el tram de la parada i el camp no hi ha massa indicacions, i en un moment concret perdem el nord. No obstant, els filferros que envolten una espècie de presó ens diuen clarament que allò és Breendonk. Hem arribat.

Des de 1940 fins a 1944, tres mil cinc-cents detinguts van ser deportats a Breendonk. És a dir, una nimietat comparat amb el total de morts repartits entre la gran xarxa de camps que va instal·lar el règim nazi per Europa. Cal deixar clar que Breendonk no era un camp d’extermini, sinó un camp de concentració. Això no vol dir que no morissin persones, allà. La fatiga, les tortures, la desnutrició…Prova d’això és una de les habitacions on entrem l’Andrea i jo. N’hi ha de dos tipus. El primer mòdel: lliteres de tres llits amb palla; tres persones per cada pis. El segon mòdel: cel·les tancades pels dissidents, d’un metre quadrat, amb un llit de fusta. Estem dins d’una habitació del segon mòdel. I com deia, en el terra veiem la confirmació d’allò que va passar no fa gaire temps: dues taques vermelles estampades en una rajola. Sang que ha perdurat en el temps, i que s’ha guardat un racó en la memòria col·lectiva. Una sang innocent, sense culpa, però present a Breendonk.

Els passadissos són estrets, foscos, molt freds. Tinc els guants posats, i el gorro al cap. No me’ls vull treure, fa molt de fred. Cada vint metres et trobes aixetes on els presoners es rentaven la cara al matí amb aigua congelada. Els presoners menjaven pa, i sovint, amb sabor a glòria. Quan escoltes la guia, llegeixes els plafons i ensumes l’olor a passat, ho entens tot. Entens que l’odi existeix, i que com va dir Goethe, qui no coneix la seva història fins a tres mil anys abans no sap quin és el seu present. Amb tot, quan surts del camp no pots evitar sentir una sensació extranya. No és ni tristor, ni desolació, ni ganes de plorar. És un missatge afusellador que t’arriba al cervell i que et diu: «Això va passar». Per moltes crisis que vivim, les generacions més joves som afortunades de no haver viscut cap guerra, i d’estar visquent en una època relativament tranquil·la. De guerres n’hi ha moltes, i no només bel·liques. Però veure com éssers humans tenien un casino on jugaven i festejaven les execucions de les seves víctimes t’ho deixa tot molt més clar. Eren humans. L’Andrea i jo vam veure al principi de la visita aquesta sala on hi ha un gravat nazi amb una àguila i una esvàstica a la paret. Colpidor. La simbologia pot aliar-se amb el dimoni, i les brases del seu infern, en alguns llocs, encara romanen.

Sortim i veiem un cartell: “Qui passi aquest límit sera afusellat”. Caminem sigilosament. Breendonk ja queda lluny. Els filferros ni es veuen. Hem tornat a agafar el bus per anar a Willebroek centre i visitar Mechelen. Gairebé el perdem. Són les dues, i el dia continua ennuvolat. S’obren petites clarianes. La boira no vol marxar i la rutina demà tornarà a trucar a la porta. Aquesta vegada no la deixaré entrar. No almenys tan aviat. Fora, ja no fa tant de fred.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús