“Crec que si tu creus que és possible, al final ho aconsegueixes”

Propera parada, Schuman. Quan surto de la boca del metro, veig vint-i-vuit banderes de la Unió Europea onejant davant l’edifici de la Comissió. L’edifici, un conglomerat de vidre que sembla tret d’una escena de Minority Report. Allò és la Comissió Europea, l’òrgan executiu de la UE, la veu a nivell internacional d’un projecte que fa més de cinquanta anys que existeix. Precisament, Schuman va ser un dels seus impulsors, i davant de l’edifici de la Comissió hi ha una mena de mausoleu de pedra amb una dedicatòria al gran pare fundador. Estic a la rue Berlaymont, i m’he citat amb la Laia al Exki que hi ha al costat d’una oficina del BBVA. Veig una pastanaga i el rètol de la cadena de menjar ecològic. Com que encara tinc temps, em passejo i trec el cap per diferents llocs: el Consell Europeu, una llibreria hispànica on trobo llibres en català, l’Info-Europe…El rellotge està a punt d’arribar a les dotze, i em dirigeixo cap a la porta de l’Exki. La corresponsal del diari ARA a Brussel·les, la Laia Forès, arriba i em convida a entrar per fer l’entrevista. Ella porta vuit anys a Brussel·les, i ha treballat per diferents mitjans com a corresponsal. Ella també va fer el seu Erasmus a Bèlgica, concretament a Lovaina. Després de l’entrevista té una roda de premsa a la Comissió, així que no li vull robar massa temps. Amb uns cafès sobre la taula, tenim la primera presa de contacte. Tot seguit li demano si puc treure la gravadora, i el botó del REC de color vermell s’encén.

 

  1. Llibre o autor: Haruki Murakami
  2. Pel·lícula: El Club de los Poetas Muertos (de l’adol·lescència)
  3. Música: Lluís Llach
  4. Lloc: la plaça de Sant Felip Neri (Barcelona)

 

Sempre vas tenir clar que volies ser periodista?

Sempre, sempre no. De petita volia ser mestra, però després de l’institut em va començar a agradar més aquesta professió. Els professors em van dir que escrivia bé, i vaig començar a tenir-ho clar a partir dels tretze o catorze anys.

Recordes el moment en que vas venir a Brussel·les a treballar com a corresponsal?

Hi ha dos moments claus. El primer va ser quan vaig venir d’Erasmus a Bèlgica. Aleshores acabava de fer pràctiques a COM Radio, i em van proposar si volia col·laborar amb ells des d’aquí. Per mi va ser molt important perquè vaig aprendre moltíssim i vaig veure que m’agradava molt la política europea, les institucions comunitàries…El segon moment és quan vaig tornar a Barcelona. La meva idea era treballar a Brussel·les, i em va sortir l’oportunitat de venir quan el corresponsal de la COM ho va deixar. A l’Avui em van dir que també volien un corresponsal allà. En aquest moment va ser com complir un somni.

I sempre havies volgut treballar com a corresponsal, imagino.

No, la veritat és que no. Quan estava a la carrera no pensava: Vull marxar de corresponsal. Va ser una mica arran de l’Erasmus i de poder treballar aquí, però no em feia cap il·lusió especial al principi de la carrera. Hi ha gent que ho té molt clar, però jo no. A posteriori, però, crec que és el millor que li pot passar a un periodista. Primer de tot, vius fora, que això a nivell personal és una experiència molt bona i a més expliques un país, o en aquest cas unes institucions, o una política a la gent d’allà on vius. És una feina més enriquidora que estar a la redacció.

Però no és fàcil, dedueixo.

En el cas de Brussel·les, fer de corresponsal és explicar coses que són molt tècniques de vegades, com les directives, coses que a la gent els sembla que estan molt allunyades d’ells…I explicar-ho amb un llenguatge planer, de manera que s’entengui, i que no sigui avorrit. La política europea de vegades és molt complexa, com els processos de decisió d’aprovació d’una directiva per exemple, que són molt feixucs. Alhora aquesta complexitat és el més interessant de la feina.

T’agrada Brussel·les?

No et puc dir ni sí, ni no. En moltes coses no és ni blanc, ni negre. M’agrada perquè és una ciutat relativament petita, relativament fàcil per desplaçar-te, és agradable…Però en aspectes negatius, el tràfic és un horror, el clima, tot i que no és un problema de la ciutat, i també és una ciutat una mica bruta. En la balança pesa més el que m’agrada que el que no m’agrada, no obstant.

Què canviaries llavors?

Que tingués una mica més de vida, perquè a l’hivern les botigues tanquen molt d’hora, no hi ha ningú pel carrer…Li falta una mica la vida que tenen les ciutats del sud d’Europa.

I amb què et quedaries?

La zona del Sablon m’agrada molt, i el barri de Les Marolles. Hi ha botigues molt boniques, antiquaris, botigues de mobles que sense ser molt cares estan molt bé, són molt originals…És una mica una alternativa a Ikea.

T’agradaria fer una corresponsalia en alguna altra ciutat?

La veritat és que m’agradarien totes les ciutats. M’agradarien molt qualsevol de les grans corresponsalies: Londres, Paris, Roma, Estats Units…De fet algun dia m’agradaria moure’m de Brussel·les i anar a alguna alta ciutat. Ara, una preferida…no ho sé. Home Nova York sempre ha sigut una ciutat on tothom vol anar -segons de silenci-. Va, si hagués de triar una, Nova York -riu-.

Què els hi diries als periodistes que acaben de llicenciar-se i volen ser corresponsals?

Que encara que els hi diguin que és molt difícil, perquè a les universitats els professors tenen el discurs de no trobareu feina, i que per treballar de corresponsal encara és més difícil…Jo crec que si tu creus que és possible, al final ho aconsegueixes. L’important és que tu lluitis per ser-ho, que t’atreveixis a llençar-te a la piscina…Que creguis que és possible tot i que tothom et digui que no.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús