El centre

Quan arribem a una ciutat desconeguda, el primer que busquem als rètols dels carrers és la paraula centre. El centre d’una ciutat és el lloc on podem trobar la seva història, la seva cultura, la seva gastronomia. De fet, el Diccionari de la Llengua Catalana el defineix com a part d’una població on hi ha més activitat administrativa, comercial o cultural que a la resta. La idea de centre, malgrat tot, amaga més del que ensenya. Pels turistes col·leccionistes de souvenirs, el centre es pot convertir en un miratge més que en una revel·lació. Saramago no parlava molt bé del concepte de centre en la seva novel·la La Caverna. És possible que ens perdem moltes coses d’un tot si només mirem el seu nucli. Però hem de reconèixer,  que en aquest petit cor on totes les principals artèries d’una ciutat van a parar, també trobem delícies del dia a dia. El que potser diferencia un centre d’un altre, és el tipus de descoberta que li volem donar. Anar amb un mapa turístic i un bolígraf per guixar allò que ja hem visitat s’acaba convertint en una activitat de masses dissenyada per ànimes d’aspiracions uniformes. Per descobrir el centre d’una ciutat, a banda dels seus reclams per excel·lència, cal endinsar-se tranquil·lament sense cap brúixola ni guia, perdre’s pels seus carrers canviants i respirar el soroll que fan les sabates dels passatges quan es trepitja el terra empedrat. Brussel·les té un centre, o dos, o potser tres. En realitat, una ciutat té tants centres com recorreguts i experiències diferents hagin passat a través d’ell. Totes diferents, i totes igual de vàlides.

La Place Sainte-Catherine és un autèntic bullici de gent al desembre. El Mercat de Nadal acapara tota l’atenció dels visitants, i per la nit, és una zona d’oci amb molta activitat. L’església que li dóna el nom, un encant. La meitat nova, l’altra meitat cremada. Prop de la plaça, arribant a Annessens, trobem el paradís dels lletrícoles, la Meca dels malalts de bibliofília, una espècie de santuari low-cost per intercanviar exemplars de tota mena. El seu nom: Pêle-Mêle. Llibres de butxaca, atles, còmics, manuals d’història, guies de viatge, assaigs de política…tot el que vulguis i més, per preus simbòlics que no es regeixen per les lleis del mercat. Tocant a la Bourse, un carrer que em fascina, situat al que es coneix com recinte gai. Davant meu una il·lustració de còmic d’una parella agafats de la cintura, coneguda com Mural Frank Pe. Darrere, una altra, el Mural Carin. La sensació d’estar atrapat per vinyetes dins la ciutat de la Bande Dessiné és terriblement gratificant.

La vista de la Torre de l’Hotel de Ville des de la plaça on regna l’estàtua de Don Quixot és formidable. Allà mateix, el Magic Mirrors, un bar musical on es poden presenciar fabuloses actuacions de swing, blues i altres gèneres. Potser The Waffle Factory és, per mi, un dels millors establiments per tastar gofres artesanals. Anar a Brussel·les i no provar la xocolata és com entrar en una sinagoga sense posar-se la kipá. El Pàrquing 58 és un must-see, però la vista panoràmica de Brussel·les que et regala el seu desè pis és impressionant. Per fer una pausa, i menjar bé, que millor que Le Temps d’une Pose: bona qualitat, bona quantitat, i bon preu. Al costat del Manneken Pis, el cafè Poechenellekelder, un bon lloc per degustar la cervesa belga. Pels amants del futbol, us recomano l’Oreilly’s, un pub irlandès on fan partits internacionals, especialment de la Premier. I si se us fa de nit, com deia Jacques Brel a la seva cançó, sempre tindreu De Brouckère, però amb homes i dones sense mirinyacs, aquesta vegada.

Aquest és el meu centre. O més ben dit, un dels meus centres. Quan passeges per una mateixa zona diferents vegades és inevitable redescobrir-la i trobar llocs que la darrera vegada havien passat desapercebuts. Canviar d’opinions, visitar indrets amagats, comprovar reminiscències del passat. C’était au temps, où Bruxelles rêvait, deia la cançó. Encara em queda com a mínim un mes d’Erasmus, i estic segur que canviaré un altre cop el meu parer, la meva visió d’aquest centre. El somni d’un viatge és que cadascun d’ells, per moltes persones que l’hagin fet, sempre serà singular. I a més, la singularitat és una característica indissociable d’aquest petit món, d’aquest oceà urbà, d’aquest bosc d’edificis plens d’història al que hem anomenat centre.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús