“Les guies de viatge són una il•lusió que et diuen que ho pots veure tot quan no és així”

La llum verda d’un bus que veig apropar-se des de la distància em diu que aquell, el número 71, és el bus que he d’agafar. Ens hem citat a Flagey, davant del nou cafè Épaulé-Jeté. Com que tinc temps, aprofito per descobrir un racó secret que vaig veure ahir quan tornava a casa assegut en el tram 81. Es tracta de la façana d’una llibreria decorada amb retrats en blanc i negre d’escriptors clàssics, acompanyats amb una definició de diccionari de cada escriptor. Virginia Wolf, Friederich Nietzsche, Roland Barthes…L’exterior de la llibreria Ptyx em sembla d’una bellesa inaudita, aclaparadora, fascinant. Probablement poca gent, a part dels que viuen per la zona i alguns residents de cul inquiet coneixeran la façana d’aquesta llibreria. A Brussel·les, quan algú fa una visita, acostuma a passejar-se per la Grand Place, fer-li una foto al nen com pixa, i comprar xocolata per 6 euros cada 100 grams. Malgrat aquest fet, a les ciutats, si oblidem el que el Déu Michelin ens mana visitar i ens tornem turistes ateus per un moment, també podem descobrir els secrets inexplorats que gairebé tothom desconeix. Això és el que ha fet la persona amb la que m’he citat, Derek Blyth. En Derek és l’autor del llibre The 500 Hidden Secrets of Brussels, i amb assiduïtat dedica el seu temps a fer visites guiades per aquests racons amagats de la ciutat. Periodista de professió i escocès de naixement, en Derek arriba i el primer que em diu, és: That coffe place is amazing, isn’t it? La curiositat és quelcom que li caracteritza, i asseguts al segon pis des d’on podem contemplar una panoràmica abans desconeguda de Flagey, així me la fa veure entre glop i glop d’un cafè calent d’hivern.

 

Derek Blyth

 

Quan vas arribar a Brussel·les?

Vaig arribar durant els anys noranta. Abans de venir vivia als Països Baixos, i sempre havia tingut una idea de Brussel·les com a lloc de trobada de la gent. Brussel·les és una ciutat d’artistes, de músics, d’escriptors.

Una ciutat que tu descobreixes en el teu llibre. Com vas tenir la idea?

El que va passar és que cap a l’any 2000, veia com Internet semblava tenir la resposta per a tot. Llavors vaig pensar: «Potser Internet no satisfà a tothom de la mateixa manera». Vaig començar a investigar sobre com es podia descobrir la ciutat. Brussel·les és una ciutat molt estereotipada pels mitjans, perquè quan veiem les notícies, les imatges estan preses des del Barri Europeu, i ens oblidem que hi ha una altra Brussel·les que no veiem a la televisió. Em vaig adonar que ningú estava explicant la història, la cultura, la gent…aquesta era una realitat amagada a Internet. Vaig pensar: Si vens de la Xina, o dels Estats Units, has de descobrir aquests racons amagats de Brussel·les. No t’has de conformar amb seguir la multitud cap a la Grand Place.

I llavors et vas posar a investigar. Tasca difícil, suposo.

Sóc periodista, he viscut aquí més de vint anys, i vaig pensar que un llibre com aquest podria ser interessant. Vaig pensar en fer una selecció personal de 500 llocs de Brussel·les, i dividir-los en diferents categories (bars, bancs, carrers…). De vegades has de descartar, i de vegades n’has de buscar més perquè no en tens suficients. Vaig fer molta recerca per arribar a 500 racons desconeguts. Quan li vaig proposar la idea a l’editor, no va confiar gaire en què ho pogués fer, però sorprenentment 500 Hidden in Brussels va ser el llibre més venut sobre Brussel·les l’any passat. Els editors em deien que les guies tradicionals de viatge ja no interessen. Tot està a Internet. Amb el meu llibre volia provar que encara es poden fer publicacions. L’editor em va demanar de fer el mateix amb Antwerpen, i penso que aquest és el futur dels escriptors i del periodisme: explicar allò que no tothom coneix.

L’època postmoderna ens diu que tot està inventat, que tot es coneix.  

Això és el que vaig haver de fer amb el llibre, trobar allò desconegut. Els atractius turístics fan que una ciutat perdi la seva identitat, la seva qualitat. Penso que aquest és el futur de viatjar. Amb Internet avui dia és molt fàcil posar el món en contacte. Quan faig visites guiades, puc tenir vint o vint-i-cinc persones per visita. No ho faig molt sovint, però fer d’això la meva professió seria molt fàcil. Aquest nou model de fer turisme està començant en diferents ciutats, i fins i tot mirant-ho des d’un punt de vista econòmic, és bo pel sector, perquè mou els diners cap a altres llocs de la ciutat. En comptes de només veure la Grand Place, a Brussel·les es poden descobrir barris com Saint-Gilles, Schaerbeek. Aquesta és l’essència de Brussel·les.

Penses que les companyies low-cost fomenten un turisme ràpid, buit, sense identitat?  

Aquest tipus de turisme és trist. Penso que no és tant com arribes al lloc, sinó a què dediques el teu temps. Jo he volat amb companyies de baix cost per visitar museus molt estranys. A Ryanair, quan veus tothom assegut, no saps el que aniran a fer en aquell lloc. És més una qüestió de la mentalitat de la gent. La gent vol veure-ho tot quan visita una ciutat, i això és un error, no pots. Les guies de viatge són una il·lusió que et diuen que ho pots veure tot quan no és així. Potser com a turista podries veure més coses assegut en un cafè que… –s’atura, i reflexiona-, per exemple ara mateix podria explicar coses interessants sobre Flagey i podria estar dues hores. És una manera de veure la ciutat amb uns altres ulls. Un dia m’agradaria fer una visita guiada per la nit. Ningú ho fa. La gent pensa que la nit és perillosa. Potser aquí hi ha tota una indústria que pot ser construïda al voltant de fer turisme per la nit.

Imagino que tindràs un lloc preferit, ja sigui de dia o de nit.

Saps, vaig llegir que Barack Obama anava a visitar la ciutat. Aleshores vaig pensar: «Si tingués 30 minuts amb ell, que li aconsellaria visitar? ». Realment és una pregunta complicada. Potser la Grand Place, però és avorrit. Què fa Brussel·les especial? –mira per la finestra i contempla Flagey mentre reflexiona- Simplement asseure’s en un bar i prendre una cervesa, amb bona música, amb un ambient agradable. Li aconsellaria anar a Bonnefooi, un bar de música en viu on actuen grups de rock, on pots tenir un moment de tranquil·litat escoltant música. Brussel·les és una ciutat on la gent es reuneix, on mengen plegats, d’una manera pausada i tranquil·la. No existeix la Brussel·les del glamour. Brussel·les no és ni Nova York, ni Londres…Ningú et posarà en cap problema, no hi ha pors ni inseguretats. Fins i tot un dia em vaig trobar al primer ministre dinant en el mateix bar on jo estava.

Vaja. I si li haguessis de definir la ciutat en una frase al senyor Obama?

Li diria que Brussel·les és el punt de trobada del món. També ho pots dir de Roma, de Nova York…Però Brussel·les no és només diplomàcia, política…també són artistes, músics…És un lloc agradable per quedar, pacífic. Per què Brussel·les es va convertir en la capital d’Europa? Perquè és un lloc on tothom pot quedar sense sentir-se superat per la ciutat. És una ciutat modesta, mai et sentiràs pressionat.

Un dia perfecte a Brussel·les.

Passejar, cosa que molta gent no fa. Contemplar els edificis, l’arquitectura és realment creativa. Per exemple dinar a Jeu de Fête, al centre, o treure el cap per les botigues de disseny on encara es venen vinils, com a Saint-Gery, on n’hi ha moltes. Acabaria per beure una cervesa belga, és clar.

Com no.

Quan publiques un llibre sobre els racons amagats de Brussel·les, de certa manera ja estàs destruint aquests racons amagats. A Bruges, per exemple, la política actual hauria de ser desanimar la gent a visitar-la, perquè és excessivament turística. Ghent és un lloc més creatiu. Quan fas turisme de masses, vius l’experiència que aquest tipus de turisme et proporciona, no l’experiència que la ciutat et dóna. A Bruges pots muntar-te a diferents barques i passejar-te pels canals. Doncs bé, a totes les barques expliquen la mateixa història. L’Ajuntament sembla que vol que hi hagi un discurs oficial de la ciutat, un guió preestablert. La presenten com una ciutat medieval i ja està.

Interessant.

Et diria que quan vaig descobrir l’Street Art a Brussel·les em vaig quedar bocabadat. És excitant descobrir artistes que decoren les parets per la nit. El mural dels porcs està fet per un noi de Ghent, i ell va preguntar als propietaris de la casa si podia dibuixar el graffiti a la paret. Fa uns dies va fer el mateix a Londres, al costat del Teatre Nacional crec. Brussel·les s’està convertint com Berlín, amb tots els dibuixos a l’East Side Gallery. Penso que aquest és el futur del periodisme, explicar històries desconegudes. La xarxa està aquí. Només cal que algú l’activi.

 

Un dels 500 secrets de Brussel·les

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús