Berlín, parada obligatòria

Arriba l’any 1989. És un nou de novembre, i el cel està fosc. La gent surt al carrer. Aquell dia, un esdeveniment va marcar el devenir del nostre món actual: la caiguda del mur de Berlín.  Una guia que ens va preparar una visita per la ciutat, va acabar el seu recorregut amb aquesta frase: «Berlín mai ha deixat de transformar-se». De la divisió, a la reunificació. De la batalla entre dos ideals, a la victòria d’un d’ells. En una escena de la pel·lícula Goodbye Lenin, en un edifici de la República Democràtica Alemanya, la mare que està estirada sobre el llit, veu un cartell de la Coca-Cola per la finestra i li pregunta a Alex (Daniel Brühl):  «Què és això?».  La història diuen que la escriuen els vencedors . És com una cicatriu a la pell: no es pot esborrar i ha deixat una marca que sempre serà eterna. Berlín, en aquest sentit, està plena de cicatrius, i ni el temps ni l’espai podran fer-les desaparèixer del seu cos.

Per a moltes persones, Berlín pot no ser la ciutat més gran del món, ni la més bonica, ni la més atractiva. De lluny, crec que Berlín és una de les ciutats més interessants. Amb més de tres milions d’habitants, Berlín conserva els ideals d’un període de Guerra Freda on Occident i la URSS es van dividir el gran pastís alemany. Per exemple, ala part occidental de Berlín, la població tendeix a votar a la CDU, partit liderat per Angela Merkel, de valors liberals. En canvi, a la part oriental de Berlín, els habitants solen donar el seu vot a Die Linke, el partit d’esquerres que ha nascut de les cendres del Partit Comunista. Si parlem de trets distintius, tenim l’Ampelmänchenn, tot un símbol del Berlín oriental. Aquest homenet és el ninot dels semàfors de la part soviètica de Berlín, i encara avui dia es poden veure diferents semàfors segons si estem en una banda o en l’altra de la ciutat. En aquest sentit, si alguna cosa caracteritza Berlín, és que està plena de curiositats. És el cas de  l’antic edifici de la Luftwaffe, les forces aèries del Tercer Reich. Avui dia, aquest edifici acull la seu d’un dels ministeris més odiats a l’Europa del Sud: el Ministeri de Finances alemany. Aquesta dada anecdòtica pot contenir reflexions profundes sobre les relacions internacionals al segle XXI. Crec que les guerres avui dia ja no són bèl·liques. Alguns autors amb més coneixement sobre el tema diuen que aquestes ara són virtuals. El que està clar, és que ja no es guanyen amb bombes. Jo crec més bé que el camp de batalla es diu sistema financer, i les trinxeres per refugiar-se del perill són els diners.

Del mur es conserven fragments que l’Ajuntament ha repartit per la ciutat, i són el reclam de molts turistes que visiten la capital durant l’any. L’East Side Gallery és la part més artística del mur, amb nombrosos dibuixos que decoren la gran estructura de pedra. Val la pena passejar-se per la perifèria de Berlín, allunyar-se del centre, i comprovar perquè diuen que aquesta ciutat que té més ponts que Venècia i Brugges és la capital del graffiti. Precisament, amb això del graffiti hi va haver una polèmica amb la construcció d’un dels més de 600 memorials que estan repartits per la ciutat. En concret, és el Memorial de l’Holocaust, situat entre el Parlament alemany i la Potsdamer Platz (el centre econòmic de Berlín). La situació del Memorial, cal afegir, no es va fer per atzar. El van voler construir allà perquè la majoria dels polítics han de passar per davant per anar de la cambra parlamentària a la plaça dels gratacels, i d’aquesta manera han de veure el Memorial i recordar que el que va passar una vegada, mai més pot tornar a passar una segona. El fet és que Peter Eisenmann, l’autor del Memorial a les víctimes de l’Holocaust, va decidir construir més de 2.000 pedres de formigó amb forma de rectangle, amb diferents alçades, i col·locades una al costat de l’altre deixant uns passadissos entre mig. Aquest va ser el seu projecte. Això, pels amants de l’Street Art, podia ser una motivació: més de 2.000 pedres on poder posar en pràctica la seva capacitat artística. Per pal·liar aquest assumpte, l’Ajuntament va contractar una empresa perquè banyés amb un material que rebutja la pintura de graffiti totes les pedres i així prevenir possibles danys al monument. El material es diu Protectosil. I la polèmica d’aquest cas, és que després d’un temps, un periodista italià es va posar a investigar, i va descobrir que la mateixa empresa que va proporcionar Protectosil per protegir les pedres del Memorial a l’Holocaust va ser també l’encarregada de vendre Zyklon B al règim de Hitler per exterminar als jueus a les càmeres de gas.

París, Londres, Roma. De capitals n’hi ha moltes, i totes elles ben diferents. Però dèiem que la història és com una cicatriu que mai marxarà. Berlín potser no és la ciutat més maca del món, ni la més captivadora. Malgrat tot, crec que Berlín, encara avui dia, està en constant evolució, i és això precisament el que, sota el meu punt de vista, fa que aquesta ciutat sí que sigui potser de les més interessants per fer-hi una parada. O com diria Joan Barril, una parada obligatòria.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús