“A Irlanda no podem competir amb els blockbusters de Hollywood, però això no vol dir que no puguem fer pel•lícules d’alta qualitat”

 

 Soracha Pelan Ó Treasaigh és la Coordinadora Internacional de l’Irish Film Institute de Dublín (IFI). Durant el mes de setembre, aquesta institució oferirà una mostra de pel·lícules irlandeses a la Filmoteca de Catalunya. L’IFI està situat a Temple Bar, on la música de carrer es barreja amb la presència de cinèfils que s’apropen per ensumar l’olor de la cel·lulosa. Ens asseiem al voltant d’una taula de la cafeteria del recinte perquè m’expliqui la seva visió del cinema a Irlanda. M’he deixat la gravadora a casa, així que tocarà apuntar. 

soracha

 

És la primera vegada que treballeu amb La Filmoteca de Catalunya?

Sí, és la primera vegada. Abans, ho havíem fet amb el Cine Doré a Madrid, on l’any passat vam projectar pel·lícules mudes amb orquestra, i també a Saragossa. Amb qui no ho havíem fet encara era amb La Filmoteca. Inicialment va ser una idea d’en Jerry White, càtedra de recerca de Canadà en Estudis Europeus, i de la Regina, una acadèmica canadenca del UCD (University College of Dublin). Ells ens van proposar la idea de col·laborar-hi, i ens van ajudar a fer-ho.

Quina part de la realitat irlandesa volíeu mostrar amb aquest programa?

La selecció de les pel·lícules la van fer en Jerry i la Regina, i en un principi volíem mostrar un ampli ventall de films relacionats amb la llengua irlandesa. Vam triar cinc pel·lícules, tres de les quals són documentals. N’hi ha pel·lícules des de l’any 1959 fins al 2012, per tant un gran marge de temps, i de diferents temàtiques. Hi ha una pel·lícula feta a finals dels 70 on els irlandesos són retratats tal i com eren. Quan Hollywood ve a Irlanda a filmar, no obstant, enregistra la seva pròpia visió d’Irlanda, sovint dibuixant una imatge del país massa romàntica.

I aquí és on venen els tòpics.

I tant. En aquests tipus de pel·lícules hi ha molts tòpics sobre la societat irlandesa. ‘Reis’, per exemple, és una pel·lícula que explica la immigració d’irlandesos de l’Oest del país fins a Londres, mostrant l’ús tant de l’irlandès com de l’anglès que feien servir aquestes persones,que normalment tenen un lligam més fort amb la llengua irlandesa. Això per exemple és característic a l’Oest del país. Crec que amb aquest programa no tenim només un missatge, el missatge està en cada pel·lícula i en cada època on es va filmar.

De la mateixa manera que vosaltres, La Filmoteca projectarà pel·lícules catalanes a Dublín?

Possiblement, no n’estic segura encara. La història de Catalunya és molt interessant. Si no m’equivoco la llengua catalana no està reconeguda oficialment com a llengua a la Unió Europea, mentre que l’irlandès, amb molts menys parlants, sí que ho està.

En total uns 10 milions de persones parlen el català.

Fixa’t, a Irlanda no en tenim ni 10 milions d’habitants! Crec que la relació que hi pot haver entre l’irlandès i el català, sobretot, és una relació política.

I dels films que projectareu, n’hi ha cap que sigui la principal atracció per l’audiència?

Potser ‘Jo sóc Irlanda’, perquè només tenim el DVD al nostre arxiu. Hi ha escenes magnífiques i també hi ha un component històric molt important. A més, la banda sonora és música tradicional irlandesa, i George Morrison és un gran director.  L’únic inconvenient és que si la mires, has de saber sobre la història d’Irlanda per entendre-la. ‘Alcohol il·legal’ és una altra pel·lícula amb molts moments d’humor.

D’història en té molta l’Irish Film Institute, més de 70 anys. Quines són les més grans fites que aquesta institució ha assolit durant aquest temps?

Bé, aquest institut en un principi va ser fundat per l’Església catòlica i per l’Estat. Totes les pel·lícules estaven controlades abans de ser projectades. Afortunadament, tot això ha canviat, i hem esdevingut una institució de protesta. Hem estat a Temple Bar des de fa 22 anys, i crec que una de les fites més importants és tenir l’arxiu de pel·lícules que tenim avui dia.

Preservem, eduquem i exhibim. Com ho feu?

Per preservar, el que fem és desenvolupar la indústria cinematogràfica irlandesa. Aquesta és la millor manera per fer-ho. Eduquem ja que treballem amb escoles i professors als quals ensenyem tècniques per com educar a través del cinema, i exhibim ja que tenim tres sales de cinema on projectem diferents pel·lícules. En projectem també d’internacionals, però és cert que tenim un compromís amb el cinema irlandès per promocionar-lo dins i fora de l’institut.

Diries que durant la darrera dècada el cinema irlandès ha viscut un moment d’eclosió?

Crec que sí. Hi ha molta gent que està veient cinema irlandès, i també Irlanda és un país que dóna avantatges fiscals a les majors perquè vinguin a filmar.

Hunger, The Comittments, Michael Collins…

Exacte. Crec que el punt d’inflexió va ser l’Oscar que va guanyar The Crying Game als 90. Aquest fet va acabar d’empènyer la indústria del cinema a Irlanda. Està clar que a Irlanda no podem competir amb els blockbusters de Hollywood, però això no vol dir que no puguem fer pel·lícules d’alta qualitat.

Braveheart i Posdata T’estimo són pel·lícules que també s’han filmat a Irlanda.

Braveheart va ser una pel·lícula molt important. Un fet enorme pel país. En canvi, amb Posdata T’estimo et quedes amb una idea estereotipada del país. L’escriptora de la novel·la és irlandesa, però l’equip de rodatge només va seleccionar Irlanda com a localització. La seva intenció no era mostrar la cultura irlandesa tal i com és.

Alguns projectes pel futur?

Estem treballant com cada any pel Festival de Cinema Irlandès de Nova York. També estem buscant col·laboracions al Brasil, a Mèxic, a Londres. L’any passat vam tenir més de 100 esdeveniments a més de 40 països. Treballem amb les ambaixades, els instituts d’altres països com LaFilmoteca. A l’Irish Film Institute estem contínuament actius per arribar a un nou públic.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús