“Manu Chao va tocar a Cobblestone i va fer un gran concert a Phoenix Park amb gent de tota Europa”

 

He quedat amb l’Albert davant del Cobblestone, un pub de música tradicional irlandesa. Cobblestone vol dir ‘empedrat’. Arribem massa puntuals. Fem temps provant la nova guitarra de segona mà que s’ha comprat en una botiga aquesta mateixa tarda. Toca Stand By Me. És un dilluns clar, i ja fa dies que no cau ni una gota a la ciutat de la pluja. Menjo una pruna. Davant nostre, un grupet que sembla passat de rosca. Són tan sols les sis de la tarda, però llaunes i ampolles de vidre envaeixen el seu espai. Indumentària habitual: pantalons de xandall, suadores amb caputxa i sabates esportives. El que en català es podria traduir pejorativament com estil ‘choni’ o xarnego. The Cobblestone està situat davant d’Smithfield, una zona de Dublín que segons m’han explicat durant el passat ha tingut etapes de conflicte social. La zona d’Smithfield, no obstant, ha anat canviant durant els anys, i racons com el Cobblestone o fets com la filmació de la pel.lícula The Comittments han ajudat a rejovenir i cohesionar el barri. El temps se’ns tira a sobre, i entrem al pub. Fins les vuit no comença la rauxa, així que l’ambient roman força relaxat. Preguntem al cambrer per en Tom, el propietari del recinte. Ens comunica que hem d’esperar uns minuts. Asseguts sobre uns tamborets de fusta, l’Albert i jo fem petar la xerrada. En una d’aquestes, arriba un home gros, de cabell blanc i de faccions nòrdiques. És en Tom Mulligan, que fent ús de l’art de la reverència, ens convida a començar la bateria de preguntes.  tommulligan

 

No teniu ni televisió, ni menjar: només cervesa i música. Aquest és l’estil d’un pub tradicional irlandès?

Sí. Porto aquí des de fa uns vint anys, abans treballava per una asseguradora. Però saps? El meu pare era músic, tots els meus germans tocaven la gaita, els meus avis tocaven instruments…Vinc d’una família de músics. El meu pare tocava el violí, la gaita i la flauta. Va morir fa trenta anys. Quan aquesta asseguradora va entrar en fallida, la meva vida va canviar. La política d’aquest pub és: no televisions, només música en viu.

I llavors vas decidir obrir The Cobblestone?

Sí, aquest pub normalment obria a les set del matí. Abans era americà, i hi havia tres pubs per aquesta zona que també ho feien, tot i que no eren pubs amb música tradicional irlandesa. Tenien televisió, saps?

Llavors quin any es va inaugurar?

Potser l’any 1988? Aleshores era americà, però la música va arribar al Cobblestone fa uns vint anys. Podria dir que fa uns sis anys des que vaig decidir canviar-ho tot: treure les televisions, els dards, etc.

Com vas tenir la idea?

Aquesta zona estava canviant, i el pub havia de canviar amb ella. Abans no hi havia edificis, aquesta plaça –l’assenyala amb el dit- va ser l’escenari de Check Point Charlie, i escenes de The Comittments.

I qui pot tocar?

El que fem normalment és tenir dues persones per a cada sessió, i després tothom qui ho vulgui s’hi pot sumar si són suficientment bons. Nosaltres ensenyem a tocar els dimecres al vespre. Si volguessis aprendre a tocar la flauta, hi ha professors a Cobblestone que t’ensenyen, saps? És genial, saps?  És com un petit centre d’educació. Núria – una noia catalana que toca el violí – ha vingut moltes vegades i ha conegut músics de tot el món. Paul, el nostre cambrer també toca el violí, Lucie, que ve de França…

Un ambient molt multicultural, veig.

Sí, també tenim un grup basc que es reuneix aquí una vegada al mes. Molta gent ve de tant en tant. Vam tenir músics d’Estònia, potser fa sis mesos, i nosaltres vam anar allà durant el mes d’agost per tocar música durant uns cinc dies. Si ens conviden, portem músics, saps? Gaiters de Cuba, de Mèxic…Molt gran el gaiter de Cuba! Russos que venen a passar l’estiu i toquen l’arpa…

Heu tingut artistes destacats que hagin tocat al vostre pub?

Has escoltat alguna vegada a Billy Connolly? El comediant escocès. Hi ha un vídeo al Youtube d’ell tocant aquí, potser fa uns deu anys, potser més. Christian Moore, un actor famós que ve de tant en tant. Vam tenir a Manu Choi…Saps qui és Manu Choi?

Manu Chao?

Sí. Va estar aquí, i va fer un concert al Phoenix Park. Oh, jo ni el coneixia…. El nostre cambrer el va trucar (riu).

Manu Chao és molt conegut a Catalunya.

Ell va estar amb nosaltres potser per dues o tres nits, es va allotjar en un hotel aquí al costat, i gent de tota Europa va venir a veure aquest concert al Phoenix Park. Mai havia conegut la seva música a Irlanda (riu).

Parlant de Catalunya, la Núria sol venir molt sovint per tocar?

Sí, va venir el passat dijous a la nit. Així que potser avui també vindrà. Si encara hi sou per aquí us la presentaré, sinó us donaré el seu número de mòbil.Toca el violí, i tocava en una orquestra a Catalunya.

Genial. He vist que a la barra teniu diferents barrils de cervesa. He sentit que també teniu la vostra pròpia.

És la CheckPoint Charlie. Tenim una fàbrica de cervesa que la fa per nosaltres. M’agrada aquest nom per la pel.lícula, saps? Potser anem més lluny amb aquesta idea i fem la nostra pròpia fàbrica per produir-la. M’agrada la cervesa.

I no es pot trobar en cap altre lloc?

No, no. A no ser que algú la faci amb la mateixa recepta.

També esteu implicats en campanyes de solidaritat.

Sí, fa uns dies vam recaudar 2.000 euros pel Temple Street Hospital. Nosaltres vam col.laborar, però no és la nostra tasca principal. També fem concerts a la BackRoom…hi heu estat mai?

Ens convida a aixecar-nos per mostrar-nos-la. La BackRoom és una sala d’aspecte rústic, amb una barra i cadires, on es fan les classes de música i dansa per tot aquell qui tingui curiositat per l’art del so. Hi ha cadires i un petit escenari. La il.luminació és tímida, i la fusta conquereix l’espai vital de la sala. Ens explica els horaris i les diferents activitats que s’hi fan. Potser vindré a tocar la guitarra, diu l’Albert. Tot seguit, ens convida a una Hurley i ens presenta en Fabrizio, un italià que acudeix a les classes del Cobblestone, i que s’està fumant una cigarreta a peu de carrer. Ens posem a xerrar amb ell sobre les classes. De sobte, en Tom Mulligan, que havia entrat a dins del pub, surt i ens crida. L’Albert i jo li estem donant l’esquena, i quan escoltem el seu xiuxiueig, ens girem i advertim la presència d’una nova persona al costat d’en Tom. Ja no  ens caldrà esperar a la vesprada, ni serà necessari apuntar cap número de telèfon. La Núria ja ha arribat.

 

Cobblestone

 

1 comentari

  • The Cobblestone: crónica de una tarde inesperada | No estaba de Erasmus, estaba de parranda

    12/09/2014 13:25

    […] […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús