“Tocar al carrer és la representació de la diversitat, on el contacte és directe i transversal, de tu a tu”

 

La Gemma Ventura no és irlandesa, tot i que de vegades la puguin confondre pel color del seu cabell. Amant de la música, el seu pas per Irlanda va fer que s’emportés una maleta de records tot sovint lligats a la música. Galway va ser la seva ciutat d’acollida, i amb un violí com a company més fidel, així ens explica la seva experiència a, probablement, una de les ciutats més autèntiques del país.

 

gemma ventura

 

D’on has tret la teva passió per la música?

De les cançons, dels artistes que al llarg de la meva vida he anat descobrint. És possible que aquest enamorament per la música vingui donat per la sensibilitat, per la força emotiva i per la capacitat que té per connectar amb la part més humana. Potser això és el que més m’interessa, aquella música que t’incita a imaginar, a sentir, a fugir de l’artifici. Per altra banda, crec que també hi he trobat un petit refugi, i possiblement un dels ponts que amb més fidelitat connecten amb mi. Guardo amb molt d’efecte la primera vegada que vaig sentir aquesta sensació. Potser tenia 5 anys i mentre els meus germans es barallaven i corrien pel jardí, el meu avi escoltava música clàssica en una sala i jo em vaig asseure a la seva falda per escoltar tot un concert sencer. Aquest és el primer testimoni que guardo d’aquesta passió que la mateixa música m’ha anat encenent amb el temps.

Per què vas triar Irlanda? Què et va portar aquí?

Una cançó de Sau! Bé, el cas és que venia d’un estiu on just havia acabat la carrera, havia estat treballant a la platja i portava un ritme socialment massa imposat. Va arribar el setembre i, tal i com estava el panorama, no sabia si estudiar un màster, seguir amb els treballs que tenia, buscar una feina nova o en definitiva d’empaitar el ritme boig de fer i fer constantment sense acabar de gaudir. Així que com que em venia molt de gust descobrir, viatjar, allunyar-me del que ja coneixia i tornar a sentir la curiositat davant la novetat, vaig comprar-me un bitllet només d’anada a Irlanda pensant que hi estaria una setmana. Per mi també era molt important fer el viatge sola, entenent aquesta decisió com un repte personal, d’aventura, de risc. I vaig escollir Irlanda perquè un dels grups catalans al que hi tinc més afecte és Sau, i de petita ja cantava el “Recorda’m d’Irlanda”, quan realment no sabia ni a quin punt del mapa es situava Dublín! Un altre motiu és que és la terra dels pèl-rojos i ja només per això, tenia el presentiment que m’hi sentiria com a casa!  Així que que l’impuls que m’hi va conduir, va ser, senzillament, una cançó, un color i les ganes de que una nova terra em seduís.

Tenies cap lloc preferit per tocar a Galway?

Quan tocava a Galway amb el grup de rock, el nostre escenari habitual era un trosset d’un dels carrers més cèntrics, High Street. Davant d’una botiga de bufandes i de gorres de llana. Encara que amb ells també anàvem a tocar davant dels pubs a les 3 de la nit quan tothom sortia mig, o completament, borratxo, i era molt divertit perquè tocant “l’American Pie” o el “Wish you be here”, el carrer es convertia en una autèntica discoteca! Ara bé, quan vaig començar a tocar el violí sola, per trencar qualsevol tipus de vergonya o d’inseguretat, vaig acordar amb mi mateixa una norma: quan sortís de l’hostal, amb l’estoig a la mà, el primer lloc en el que sentís aquella barreja de voler i de no gosar tocar-hi, havia de convertir-se en el meu metre quadrat d’escenari. Així cada dia anava vencent aquesta miqueta de por i al mateix temps estrenant nous llocs. Potser el meu preferit era un carreró que connectava amb el centre i al mateix temps en quedava refugiat. Com que era estret, el violí s’escoltava millor. I les persones que venien tant d’una punta com de l’altra, ja només d’entrar, sentien de lluny el primer xiuxiueig del violí. Això feia que molts passegessin davant meu entonant els Beatles o el Frank Sinatra. A més, al meu voltant hi havia una barberia, un botiga de roba i una carnisseria, i els comerciants eren molt amables, de tant en tant sortien i xerràvem una estona.

Com agraïa la gent sentir el que tocaves?

De moltíssimes maneres! Me’n recordo molt de la primera persona que va llençar un parell de monedes a l’estoig quan vaig atrevir-me a tocar el violí. Devia tenir uns setanta anys, tenia una mirada molt franca que només amb els seus ulls, ja em va transmetre confiança. També recordo una senyora gran que em va deixar potser 50 cèntims, va marxar i al cap d’una estona va tornar per donar-me una bossa amb pastes típiques irlandeses. Aleshores et planteges moltes coses, tu no saps els diners que té cada persona, ni encara menys, el valor que té per algú  els 20 euros o els 20 cèntims que t’està donant.  Hi van haver nois que em portaven cafès, arran d’això jo parava una estona, parlàvem i potser aleshores si em sentia a gust, plegava i anava a fer un tomb amb ells coneixent nous llocs de Galway. A vegades quan plegava em trobava dins l’estoig des de rajoles de xocolata fins a monedes de l’altra punta del món. Hi havia persones, que senzillament, em donaven les gràcies o em somreien, també recordo una nena de 4 anys, que va fer parar els seus pares exigint-los-hi que em donessin diners, i els pobres, en aquell compromís que els havien posat, van haver de cedir! Hi ha molts moments. També un grup d’àvies que sortia de festa em van demanar que toqués, i ja veus deu senyores a les tantes de la nit eufòriques cantant el “Jingle Bells”! Ah i fins i tot un matí, amb un rampell de nostàlgia, vaig tocar el “Cant ocells” i sorprenentment, un senyor irlandès es va aturar i s’hi va afegir cantant la melodia. Aquesta màgia imprevisibleés la que em feia sentir tant a gust en aquell poble situat a les portes de l’Àtlàntic.

Quina és la anècdota que més recordes dels teus moments tocant als carrers de Galway?

N’hi ha una que em va impactar molt. Va ser un matí. Després d’esmorzar a l’hostal vaig veure que el cel estava molt gris i que possiblement plouria. Llavors dubtava si sortir al carrer a tocar o quedar-me i “fer festa”. I vaig dir, vinga va surt i prova-ho o si no tornes. Vaig anar al carrer i quan tenia el violí sobre l’espatlla, va començar a ploure. Ràpidament em vaig refugiar a la botiga que tenia al darrere meu. Un cop a dins em vaig adonar que era una llibreria. La començo a xafardejar i de sobte em trobo amb un llibre de poemes del Leonard Cohen, el músic que havia descobert en aquest viatge i que m’havia meravellat fins al punt de que jo en el meu repertori tocava cançons seves com el “So long Marianne”. Vaig veure que valia 10€, però jo no portava ni un duro. Aleshores va deixar de ploure, li vaig dir en broma al botiguer que aniria a tocar per recollir els diners i comprar-me’l més tard. El que és encara més increïble és que quan vaig sortir, a la primera cançó que vaig tocar, un home que venia d’entre tota la multitud, es va apropar a mi, em va posar un bitllet a la butxaca i em va dir: “Merry Christmas!” Així que al veure que eren els 10€, vaig tornar a la llibreria mentre el llibreter, com jo, se’n feia creus! Aquests petits detalls tan casuals t’inciten a pensar que la vida et pot sorprendre en qualsevol moment!

Si haguessis de descriure en unes línies que és per tu ser músic de carrer, com ho definiries?

No m’agrada generalitzar, però després d’haver conegut diversos músics de carrer, sí que crec que comparteixen alguns trets en comú. En primer lloc estàs tocant al carrer, que és la representació de la diversitat; on el contacte és directe i transversal, de tu a tu; i on el qui toca pot mirar els ulls d’un públic fugaç i fet a l’atzar. Per tant són persones que s’exposen al risc de no agradar o d’un dia concret no fer diners; però que tenen l’avantatge d’anar per lliure. Toquen, almenys a Irlanda, on i quan volen, així que són una mica nòmades; tenen flexibilitat a l’hora de fer-li un lloc a un músic que no coneixes de res però que es vol afegir a tocar amb tu i que per tant, el que els mou no es només un interès econòmic, si no que el de viure i sentir la música com un vincle de comunicació i de connexió. És com baixar dels escenaris, estripar l’elitisme i els fums que a vegades tenen aquells músics que viuen entre bombolles, i entendre-ho com un vehicle que ens permet avançar junts. Tant de bo algun dia a Catalunya, es deixin de prohibicions i de tonteries, i els carrers s’omplin de músics d’estils, d’edats i de cultures ben variades com passa a Irlanda!

Quan i per què vas decidir tornar?

Vaig tornar al gener i no ho vaig fer pas pel fred que feia ja que ja m’hi havia acostumat! Si no perquè igual que en el seu moment vaig tenir la necessitat de marxar i de descobrir un nou lloc, aleshores sentia que ja s’havia acabat. També vaig tornar perquè malgrat que la crisis hagi esquitxat el nostre país, volia provar de fer el que m’agrada aquí a Catalunya. Penso que en el fons d’adversitats n’hi ha a tot arreu i tot depèn de com les encaris. Que és complicat i a vegades trist que els joves visquem en un context tan escabrós, però estic convençuda que l’optimisme, l’esperança i creure en aquelles petites senyals, que en el seu moment em guiaven per Irlanda, ens poden fer avançar per situacions i moments que mai abans t’hauries imaginat.

Tens pensat tornar a Irlanda aviat?

Guardo un record molt intens dels mesos que hi vaig viure, de les persones que vaig conèixer i de les situacions que també em van fer conèixer a mi mateixa, encara que fos en poca mesura. Aterrar a un nou país, et fa estar més despert i atent al que passa fora de tu i aquesta sensació és la que provo de conservar allà on sóc. A Irlanda no sé quan hi tornaré. Hi tinc amics i amigues als que els hi tinc molt d’apreci i si que algun dia m’agradaria tornar-los a veure, a abraçar-los; però per altra banda, tinc la sensació que és una pàgina que ja està acabada. I en aquest sentit m’agrada respectar els records. Jo no sóc d’aquelles persones que ho donarien tot per tornar a viure una situació. No. Em fa feliç pensar que ho vaig viure. Si hi tornés seria més per olorar un record que per reviure’l, o fins i tot encara millor, per construir nous moments i que ells sols ja passessin a la prestatgeria dels records. Irlanda és un país que em va seduir molt, per la vitalitat del seu paisatge, pel contrast de la seva gent, i hi ha molts llocs –igual que a Catalunya- que no vaig arribar a trepitjar, per tant, qui sap, deixem-ho en mans del demà!

Algun somni?

Seguir mantenint viva la curiositat per explorar nous llocs.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús