PLA DE VALORS

dimecres, 4/05/2016

forcada

 

 

 

 

Mar Forcada. Membre del Secretariat de la Plataforma per la Llengua

La llengua catalana és un valor transversal de la nostra societat i és una eina fonamental per a concebre el país de demà. És per això que la Plataforma per la Llengua participa activament en l’elaboració del Pla Nacional de Valors. El Pla és una iniciativa del Govern de la Generalitat capitanejada per Pepa Ninou, cap de Civisme i Valors de la Direcció General d’Acció Cívica Comunitària, del passat mandat, aprovada mitjançant Acord de govern l’octubre de 2011.

És un Pla per a promoure valors a Catalunya per a una nova cultura cívica. És transversal i hi ha implicades totes les conselleries de la Generalitat, i ha estat elaborat per un comitè d’experts; constituït per 22 grups de treball formats per 500 experts del món, acadèmic i social; dividit en diverses fases, actualment està en la d’implementació de comunicació.

L’objectiu és entendre els valors imperants fins al moment i detectar els que s’han anat definint com de nou paradigma o emergents. Comporta tots els àmbits, des de l’educació, la cultura i l’esport, fins a la justícia, la seguretat o la ciència, per dir-ne alguns. El nostre és la llengua, és transversal, però per una qüestió d’ordre pragmàtic, està inclòs dins del grup de treball de cultura, on participem de manera activa des del primer moment. Tot i que la resta d’àmbits ens tenen presents.

Som protagonistes del final d’un model social vigent i de l’emergència d’un de nou, amb els valors diferents que això comporta, tot i que molts representants nostres, tant de l’àmbit polític com del civil, encara es resisteixen a assumir aquests canvis; canvis que van en la línia d’aquest pla: centrar-se en la persona i la seva projecció en la comunitat, com algú que està immers en un projecte col·lectiu: “El país creix quan les persones creixen”. Com en el cas del català i tot el potencial que té culturalment, empresarialment i de desenvolupament personal.

La nostra llengua és creadora de sentit, de pertinença comunitària. La seva funció social cohesionadora, dins la diversitat cultural del nostre país, és reconeguda. La seva capacitat integradora aconsegueix unir fins a parlants de quasi 300 llengües diverses a casa nostra.

Anys de persecució i prohibició han contribuït a la poca consciència, en certs sectors de la nostra societat, de la importància del català, que forma part del nostre imaginari social i cultural.

Tot això es posa en valor en aquest pla. Forma part d’aquest canvi social que estem vivint. Vol que les persones, els col·lectius de l’àmbit que sigui, polític o civil, sumin i les ajuda en el creixement personal i col·lectiu. Com fa la nostra llengua quan és adoptada per nous parlants, dotant-los de noves oportunitats.

“Espanya és la més oberta i tolerant en drets lingüístics de tota Europa i potser, del món”

divendres, 15/04/2016

marga payola

 

 

 

Marga Payola

Membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

 

Aquesta frase, de l’eurodiputada Gimenez – Barbat (UPyD), va fer riure i va indignar alhora els assistents a la reunió de la comissió de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes del Parlament Europeu el passat 17 de març, on es va fer el debat sobre discriminacions lingüístiques a Europa, entre les que hi havia el cas català, i on es va poder presentar l’informe de la Plataforma per la Llengua: ‘Si me hablas en catalán se suspende el juicio’.

La frase de Gimenez Barbat cau pel seu propi pes, ja que tothom sap a Europa que el català no forma part de les 24 llengües oficials i que per tant, no pot ser utilitzat a les institucions europees. Com sabem, el català tampoc pot ser utilitzat al Congrés i al Senat de l’Estat espanyol i trobaríem molts altres exemples que mostren que els diferents Governs espanyols no han acceptat ni respectat mai el plurilingüisme que està escrit a la “Constitución”.

Cal posar en valor que per primera vegada els temes de discriminacions lingüístiques no es tractessin a la comissió de Cultura sinó a la de Llibertats Civils de l’Eurocambra, ja que cada vegada hi ha més la percepció que una discriminació per motius de llengua és una vulneració dels drets fonamentals de les persones que el pateixen.

En Davyth Hicks, responsable d’ELEN (European Language Equality Network) va fer la intervenció inicial i va resumir l’estat actual de les llengües regionals o minoritàries europees. I va parlar del cas català i de l’informe de la Plataforma per la Llengua. Els eurodiputats assistents, assessors parlamentaris i fins i tot representants de la Comissió Europea van poder escoltar alguns dels exemples que surten a l’informe, on s’expliquen les vulneracions dels drets lingüístics que han patit alguns catalanoparlants per part de funcionaris de les administracions espanyoles.

ELEN és una entitat europea que treballa per la promoció, protecció i revitalització de les llengües regionals o minoritàries i per garantir els drets lingüístics dels seus parlants.  Hicks va demanar amb contundència que el Parlament Europeu tracti la protecció de les llengües regionals o minoritàries, especialment quan els estats hagin ratificat la CELRoM (Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries), com és el cas de l’Estat espanyol. També va demanar a la Comissió Europea “d’obrir un procediment d’infracció contra Espanya per discriminar els parlants de català“.

37 nous casos des del 2013. I el pitjor és que n’hi pot haver molts més, ja que molta gent no ho denuncia o simplement canvia de llengua per evitar tenir problemes, com per exemple durant el control de seguretat als aeroports.

Els eurodiputats catalans Tremosa (CDC) i Terricabras (ERC) i els valencians Albiol (IU) i Sebastià (COMPROMÍS) van començar la seva intervenció deixant constància d’una altra discriminació lingüística que pateixen: “no se’ns permet parlar en català en aquesta cambra”. I tots ells van coincidir en remarcar que el català és una llengua viva i que s’ha de resoldre d’una vegada per totes la seva oficialitat a la UE. Com pot ser que una llengua amb més parlants que el danès o el finès no sigui reconeguda a Europa?

També hi van intervenir els eurodiputats Giménez Barbat (UPyD) i López Aguilar (PSOE). Aquest últim va negar qualsevol discriminació lingüística a Espanya i fins i tot va acusar a la Plataforma per la Llengua d’inventar-se aquest informe.

Però la millor frase de la jornada va ser, sense cap mena de dubte, per a Gimenez – Barbat: “Espanya és la més oberta i tolerant en drets lingüístics de tota Europa i potser, del món”. Rialles a la sala. “Me alegro de que se rían” va cloure l’eurodiputada.

Potser li recomanaria que durant les properes vacances viatgi per “Europa i potser pel món” per tal de que conegui altres maneres de gestionar el plurilingüisme. I potser un altre dia no dirà més aquesta frase i evitarà ser la riota del Parlament Europeu.

Un llistó democràtic molt baix. Sí que hi ha conflicte lingüístic

divendres, 1/04/2016

cesar

Cèsar Sànchez
Coordinador comarcal de la Plataforma per la Llengua
al Vallès Occidental

El passat 17 de març la Plataforma per la Llengua ha presentat a la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes Interiors del Parlament Europeu un informe amb 37 denúncies de casos de discriminació lingüística a l’estat espanyol vers ciutadans catalanoparlants. Aquest informe, malauradament, ja és el segon. Venia precedit per un altre que n’havia recollit 40 casos més. Aquests informes només són la punta d’un iceberg enorme que emmascara un greu problema de mentalitat col·lectiva submisa, doncs, un estat democràtic hauria de garantir drets del seus ciutadans, i no coaccionar-los, limitant-los per llei com fa l’estat espanyol. El cas és que molts catalanoparlants es conformen o fins i tot neguen que hi hagi conflicte lingüístic.
Aquests casos recollits tan sols són els que s’han fet públics, i ni tan sols tots aquests han estat denunciats a la justícia ordinària. De fet, a quina justícia pots recórrer, quan és el propi sistema judicial qui et discrimina? I és que el nom de l’informe és extret d’un cas real: “si me hablas en catalan se suspende el juicio”, és el cas real d’un testimoni a un Judici a Figueres, al qual la jutgessa li va dir directament això. Clar, la dona que venia des de 150 quilòmetres lluny, no tenia gaires ganes de tornar a pagar-se el desplaçament, amb la conseqüent pèrdua de temps, de feina, etc, i va haver de transigir.
El pitjor és que (i com a ONG del català ho sabem del cert), no tots els casos de discriminació es fan públics. I pitjor encara, el que és realment un greu problema és que els propis catalanoparlants, davant la simple sospita d’una possibilitat de patir una situació d’aquest tipus, directament refusem fer servir el català. És més, institucions pròpies com governs d’ajuntaments tenen por a realitzar polítiques actives de normalització lingüística “pel què pensaran”. Aquests casos no es comptabilitzen com a discriminacions, malgrat ser els més nombrosos i generalitzats, i que responen a una anormalitat evident. Per desídia, per cansament, per “no tenir problemes”, molta gent prefereix no dir res, i seguir vivint en la fal·làcia de la versió oficial d’”aquí no hi ha conflicte lingüístic”, amb justificacions de mal pagador com la de l’”abans estàvem pitjor”, o que “és un tema puntual” o “no tothom és així”. De facto, es reconeix una subordinació sistèmica dels catalanoparlants.
Si anem a treure’ns el DNI, al policia li parlem en castellà…no fos cas, si anem a un judici, igual, si demanem cap imprès a l’administració i està només en castellà, ja no el demanem en català, no fos cas que ens miressin malament; si demanem una adreça a un Guàrdia Civil, li parlem en castellà, perquè ja suposem (ho donem per “normal”) que
no ens entendrà… i així amb la majoria de serveis que afecten l’estat, els seus funcionaris i els seus serveis.Ho tenim assumit, perquè constantment veiem com peticions de tot tipus són invalidades, o retornades sense cap sentiment de vergonya, des de l’estat, pel sol fet d’estar escrites en català. O veiem com al parlament de l’estat es produeix, cas únic a Europa, d’expulsar parlamentaris pel sol fet de parlar una llengua, teòricament, d’aquell mateix estat. Una cosa que no farien amb cap llengua del món (la traduirien), ho fan amb la llengua pròpia dels ciutadans del seu propi estat.
La situació de discriminació vers el català, doncs, hi és. Hi és sempre, en forma de més de 500 lleis estatals que en limiten l’ús o imposen directament el castellà. Per tant: sí hi ha conflicte lingüístic. Un altra cosa és que el conflicte només es faci visible quan els catalans intentem actuar amb normalitat (parlar la nostra llengua dins l’estat en el qual vivim). La perversió és que molts catalanoparlants evitin parlar català en determinades situacions, per poder seguir dient que no hi ha conflicte lingüístic. I que quan un català simplement fa ús normal de la seva llengua, se’l criminalitzi, i pràcticament se li acusi de ser “el causant d’un conflicte que no existeix”. Perquè ens entenguem, és un cas molt semblant al dels esclaus, o les dones maltractades, clar: mentre no et queixis “no hi ha conflicte”.
Causa de tot això, és el baix llistó democràtic a nivell lingüístic que ens imposem com a ciutadans. Una senyora ens explicava fa pocs dies, contenta, com havia anat a la comissaria de policia a rectificar l’ortografia dels seus cognoms escrits de qualsevol manera durant la dictadura, i explicava que l’havien atès: “malgrat ella va parlar en català tota l’estona”. I amb això, el que hauria de ser una acció del més normal a un país normal, ja estava contenta. Malauradament, a dia d’avui, a la Plataforma per la Llengua documentem encara molts casos de vexacions per part, especialment, de la policia. Deixant de banda que s’hagi d’anar a una comissaria a realitzar aquest tràmit, com si fóssim delinqüents, el primer que cridaria l’atenció de qualsevol demòcrata és que un ciutadà perjudicat per l’acció de l’estat, hagi d’impulsar ella mateixa tots els tràmits per fer les rectificacions pertinents, sol·licitar-ho (com si et fessin un favor) i a sobre pagar. Li vam preguntar si se li havien dirigit en català: “no, sempre em van respondre en castellà”, en quin idioma estaven els rètols i cartells de dins: “només en castellà”, i els formularis: “en castellà”… Cap ciutadà que tingués un llistó democràtic a l’alçada de les democràcies occidentals de referència, es conformaria amb la simple rectificació administrativa ( a sobre pagada) d’un prejudici, mentre segueix sent tractat discriminatòriament per aquest mateix estat per raons lingüístiques.

Fe i país: mossèn Ballarín

dimecres, 23/03/2016

Francesc Marco Palau_web

 

 

Francesc Marco
Membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

Gósol no és només un espai de camins i silenci a tocar del Pedraforca. És també el traç pictòric de Picasso i, és clar, ha estat també des de fa uns anys la llar d’un capellà sense jerarquia, digne continuador de mossèn Cinto, el més estimat pels feligresos.
Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920–Berga, 2016) és, segurament, un dels capellans més coneguts del nostre país. Ja el 1989 la seva inspiració literària quedà plasmada a Mossèn Tronxo.
La publicació de l’esmentada novel·la va esdevenir un fenomen editorial i van seguir-ne nombroses reedicions pròpies d’un text enginyós i àmpliament llegit. Més d’una quarantena de títols han sortit dels seus papers. Per a ell, pregar i escriure era el pa de cada dia.
La vida de Ballarín, des de ben jove, ha estat marcada també per la seva voluntat de “fer país”. El mossèn va esdevenir una persona a qui calia recórrer per a activitats semi-clandestines del catalanisme des de meitats dels cinquanta: defensar la llengua catalana i enfortir la consciència nacional. També Joan Fuster i els joves valencianistes de l’època farien pregàries al vent de Queralt estant.
No seria fins a la dècada dels noranta que Ballarín ascendiria geogràficament a la muntanyenca Gósol. Però els dies freds d’hivern els passava a Berga i va ser a la ciutat de la Patum on vaig entrevistar-lo, un dia de Nadal a Reis, ara fa un lustre.
Parlàrem de la importància que la llengua, la cultura i l’Església han tingut i tenen per al nostre país. Ho feia amb el seu posat característic, ulleres de lector i ben acomodat a la butaca. L’acompanyava l’Emília, que ell anomenava Santa Emília.
A Gósol, com abans a Queralt, Ballarín ha estat el suport necessari per a veïnes i veïns. Quan se l’ha necessitat, ell hi ha estat. Un any i un altre, fins als 96, que Déu n’hi do.

Visca el valencià, també al Pilar de la Foradada

dilluns, 14/03/2016

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

 

 

L’alumna Nerea Benítez, del centre IES Thiar del Pilar de la Foradada, el municipi més meridional del País Valencià, a la comarca del Baix Segura, és l’autora d’un article commovedor a favor del valencià, el fonament sobre el qual cal construir la «diversitat cultural» del poble valencià. Diu Nerea que «la llàstima és que sempre ens oblidem d’aplicar aquest orgull a la part valenciana de la relació, i tampoc ens interessem perquè els joves senten que en formen part».

La situació que explica Nerea és la següent. És una alumna que cursa l’assignatura de valencià en un poble castellanoparlant. Com tot l’alumnat, va a l’institut a fer les assignatures que per dret li han ofert cursar, com és del valencià. Però aquest fet es converteix en un problema perquè a l’aula hi ha alumnes exempts, que han triat no fer el curs de valencià, i es permet continuar tots a l’aula, exempts i no exempts, durant la classe. Explica Nerea que «aquesta mateixa llibertat d’uns altres el que fa és trepitjar la meva i la de molts alumnes, la qual em pertany i ens pertany, com a estudiants i ciutadans de la Comunitat Valenciana. Aquesta mesura està perjudicant no només els alumnes que volen aprendre valencià, sinó  tota una llengua, la qual implica cultura, coneixement, respecte, diversitat, totes qualitats que fan créixer una persona i que la formen per al futur. És un problema real».

L’alumna del Pilar de la Foradada demana raonablement respecte per al valencià, per als que al Baix Segura també volen una educació amb la llengua pròpia dels valencians. Perquè el professor/a ha de dedicar el seu temps a la docència, i no pas a aturar la classe per demanar silenci. Resulta insuportable seguir una classe de català amb impertinències de maleducats com «eso no sirve para nada» o «no entiendo para qué te piden saber un dialecto para trabajar».

Aquestes mentalitats discriminatòries són la resposta d’alguns nois i noies davant el maltractament que rep el coneixement del valencià al Baix Segura. De fet són els professors de valencià els qui han de fer els escrits per a poder triar-ne l’exempció. Els mateixos professors s’han negat a gestionar l’allunyament de la nostra llengua, perquè se’ls volia obligar a donar els escrits d’exempció a mà als alumnes.

Casos com aquests es donen cada any al Baix Segura i també a la resta de comarques castellanoparlants. És l’hora de mobilitzar-se pel respecte al valencià, i per aconseguir un canvi per créixer i millorar. El valencià està encara en perill d’extinció, i per tant cal prioritzar el suport a la cultura i la personalitat pròpia. És la visió, des de la indignació i l’esperança, d’una valenciana del sud, de Nerea Benítez, que es defineix com a «estudiant de valencià amb ambicions possibles».

 

Un cop més, qui rep és la llengua!

diumenge, 28/02/2016

011

 

 

  Neus Mestres

  Directora de Plataforma per la Llengua

Darrerament assistim a la successió continuada de notícies que podríem qualificar d’inquietants en relació al reconeixement, la protecció i la normalització de la llengua catalana. Pactes d’investidura de suposats “governs de progrés” que ataquen directament la línia de flotació del model d’immersió lingüística de l’escola catalana; sentències de tribunals que anul·len, invaliden o esmenen aquelles poques lleis o normatives que fins aquell moment protegien i promovien –massa sovint només sobre el paper- la nostra llengua; ajuntaments catalans que sembla que, de cop i volta, després de gairebé 35 anys de normalització lingüística, introdueixen el bilingüisme fins i tot a la senyalització de plaques i carrers; etc.

Qui sap si és el fet d’acumular dia sí dia també tantes bones notícies que ens fa perdre una mica el sentit de la magnitud de la tragèdia.

Qui sap si és pel fet que aquestes sentències que surten, anul·len articles que, de fet, en la majoria dels casos ja ni es complien ni s’aplicaven, com la darrera del TSJC. Dins el sector sanitari mateix, d’on ve el recurs, actualment no és només que no es mantingui el català a la conversa, sinó que en massa casos hi ha treballadors públics  que no respecten els drets lingüístics dels usuaris.

Qui sap si és el fet que al Principat el catalanisme ja ha desconnectat tant de Madrid, que ara només volem mirar de cara al futur sense que res ens distregui ni ens faci perdre ni un minut. El cas és que, sigui pel motiu que sigui, el català va rebent de valent i, de moment, sembla que no hàgim trobat la manera d’evitar-ho.

Potser seria el moment, doncs, que el catalanisme –tot ell, però especialment el del Principat- féssim un parell de reflexions, ara que encara hi som a temps.

D’una banda, sembla que el procés cap a un estat català independent avança amb més embranzida que mai: tenim un govern nítidament independentista, que rep el suport d’un Parlament amb majoria absoluta també independentista, i fora al carrer una societat civil mobilitzada a favor d’un estat independent. El procés cap a un estat català independent, doncs, avança. Però i la llengua catalana, avança a la mateixa velocitat? No: el procés avança, però de moment, la llengua catalana no avança pas, políticament parlant. Fins i tot sembla que la lluita política i judicial contra el procés l’està patint en bona part la llengua catalana pel fet de ser un dels elements de cohesió i integració més vulnerables de la nostra societat. Cal doncs donar urgentment un nou impuls valent i profund a la defensa de la nostra llengua en tots els àmbits de la vida quotidiana i impedir cap retrocés.

D’altra banda, també caldria que tinguéssim en compte un segon element no pas menor. Efectivament, el catalanisme del Principat pot haver desconnectat de l’estat espanyol, però l’estat espanyol no ha desconnectat de la croada diària contra el català. Potser alguns conciutadans de bona fe poden pensar que això és relativament important, atès que tan aviat com Catalunya esdevingui un estat independent, podrem aturar aquesta ofensiva contra el català. Això és, de fet, només parcialment cert. És cert, òbviament, pel que fa al Principat de Catalunya. Però no ho és gens per a la resta de territoris del domini lingüístic que es troben sota administració espanyola, això és la Franja, el País Valencià i les Illes Balears. Tota sentència, tota llei, tot decret, tot pacte d’investidura enverinat, que vagi a la contra del català és i serà implacablement aplicable a aquests territoris. Dit d’una altra manera, mentre nosaltres anem marxant, ells ja van apuntant els canons envers la llengua a la resta de territoris del domini lingüístic. I, com dèiem abans, això no és un aspecte gens menor perquè qualsevol atac a qualsevol dels 4 punts cardinals de la llengua, és un atac que el pateix la llengua en el seu conjunt i de manera nuclear. I no és menor perquè l’estratègia que persegueixen aquests atacs és de fer-la empetitir i reduir-la a un triangle geogràfic avui anomenat Catalunya. Per a ells, abans, ara i sempre, Cataluña.

Carta a en Pablo Iglesias: els mínims que un estat democràtic hauria de respectar

divendres, 29/01/2016

Bernat Gasull ARA

 

 

Bernat Gasull
Cap d’Àrea drets lingüístics i empresa de la Plataforma per la Llengua

 

 

Tots els països de tradició democràtica amb diverses comunitats lingüístiques tan rellevants com en el cas espanyol (i particularment amb tants parlants com els que parlen català), ja han reconegut les diverses llengües al mateix nivell constitucional. A diferència d’Espanya, la llengua tradicionalment imposada a tot el territori ha perdut el caràcter legal preeminent i totes les llengües són igualment oficials per part de l’Estat i amb la mateixa consideració segons el territori on en són pròpies. Així ho han fet països com Suïssa, Bèlgica, Canadà o Finlàndia. L’alternativa a aquesta política és el trencament de l’Estat i la formació de nous estats.

La constitució espanyola, en una transició parcial, és hereva de l’etapa pre-democràtica de la preeminència d’una de les identitats, la de matriu castellana. No només es reconeix com única llengua oficial de tot l’Estat sinó que, juntament amb Bulgària, és l’única constitució del món que imposa el deure de saber una llengua (en aquest cas el castellà). Això té conseqüències més enllà de la constitució en les obligacions a tots els ciutadans espanyols, amb milers de disposicions que només tenen en compte la presència i obligació d’usos del castellà.

És en aquest sentit que es faria imprescindible una reforma constitucional amb un nou redactat de l’article 3, de manera que s’acostés a un redactat del tipus:

Article 3

  1. El basc, el gallec, el català i el castellà són les llengües oficials de l’Estat.
  2. L’occità, l’asturià-lleonès, l’aragonès, l’àrab i l’amazic seran reconeguts oficials en els respectius territoris on en són pròpies i per a les relacions de l’Estat amb aquests territoris.
  3. Les regions hauran de reconèixer com a oficials en llurs estatuts per a llur territori com a mínim la llengua o llengües que en són pròpies de la regió.
  4. L’Estat reconeix els usos oficials per a les diferents llengües de signes espanyoles.
  5. La riquesa de les diferents llengües i modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Tanmateix, per portar a terme aquests mínims, ja assolits en la resta de democràcies comparables, de quin suport i aliances disposeu per garantir aquest canvi constitucional? Quins passos seguireu per assolir-ho? Com és que, sorprenentment, en la proposta de reforma constitucional de Podemos no apareix una reforma del punt 3 en aquest sentit? Cal recordar que la proposta perpetua el castellà com a única llengua oficial de l’Estat en el punt 139 del programa com a única llengua considerada «idioma oficial en tot el territori estatal». Tan sols hi ha una proposta de modificació amb un afegit per fer explícit el reconeixement explícit de les llengües de signes espanyoles com a llengües oficials de l’Estat (punt 185 del programa). Així la llengua catalana de signes passaria a ser llengua oficial de l’Estat però la llengua catalana no, que quedaria relegada a la situació actual, amb un reconeixement restringit que depèn de les comunitats autònomes, però en cap cas oficial de l’Estat. Sereu coherents amb les proclames de respecte al reconeixement a la diversitat espanyola en contra de les pròpies propostes electorals que no van en la mateixa línia? Si no hi ha garanties de viabilitat d’una reforma real democràtica espanyola la independència de Catalunya es planteja com a única solució per a aquest territori per garantir un estat de dret plenament democràtic?

Liberté, égalité, fraternité?

dijous, 14/01/2016

marga payola

 

 

 

Marga Payola

Membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

França ha tornat a rebutjar la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Tot i ser una de les promeses electorals del president François Hollande, el Senat francès va rebutjar discutir el projecte de llei constitucional de ratificació de la Carta, el passat 27 d’octubre.

Els continus atacs al català són la pedra a la sola de la sabata que els catalanoparlants del nord no s’acaben de treure de sobre. El novembre del 2002, el Consell d’Estat francès va decretar l’anul·lació i la prohibició de l’ensenyament en llengua no francesa a les escoles públiques, fet denunciat, sense èxit, per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL).

L’abril del 2007, coincidint amb els 307 anys de l’edicte del rei francès Lluís XIV  (Rei de França i Rei de Navarra, de la Casa de Borbó) pel qual es prohibia el català a la Catalunya Nord, un grup d’entitats nord-catalanes van fer una campanya per demanar als candidats a l’Elisi que ratifiquessin la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries una vegada sortissin escollits. Tampoc ho van aconseguir.

Cal recordar que l’edicte del rei Lluís XIV, de l’any 1700, no ha estat mai revocat i avui és encara vigent. El que la monarquia va establir al segle XVIII ha estat mantingut per la Revolució francesa i per la República, “est magnifique!”

Per això és d’admirar la incansable i silenciosa feina que es fa des de la Federació per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes, fundada el 1980 a Perpinyà. Però permeteu-me  que destaqui la feina que fan les escoles de La Bressola, amb un projecte educatiu modern que permet vehicular el català com a llengua d’ús, de socialització, una llengua compartida entre els alumnes amb plena naturalitat, en un entorn advers i difícil.

Però què és exactament la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries? És un tractat europeu adoptat pel Consell d’Europa a Estrasburg, el novembre del 1992, que estableix la protecció de les llengües regionals o minoritàries històriques d’Europa (excloent les llengües dels immigrants), facilitant així, el seu aprenentatge oral i escrit per fomentar el seu ús en la vida pública. 24 dels 47 països europeus l’han ratificada, excloent França i Itàlia.

Es calcula que uns 40 milions de ciutadans de la Unió Europea utilitzen regularment una llengua regional o minoritària històrica. Sabent que el català té aproximadament uns 10 milions de parlants, significa que el 25% d’aquests 40 milions d’europeus parlen català i s’evidencia, una vegada més, l’anomalia de la situació legal de la nostra llengua a Europa.

El Tractat pel qual s’estableix una Constitució per Europa destaca, en els principis fundacionals, que la Unió està fundada sobre “els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de Dret i el respecte als drets humans, inclosos els de les minories”. No tenen dret els catalanoparlants del Nord a viure plenament en català? On és aquí el compliment dels valors europeus del respecte, la llibertat i la dignitat d’uns ciutadans que només tenen traves per viure amb la llengua que els han ensenyat els seus pares i avis? Per què França no ratifica la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries tot i ser membre fundador del Consell d’Europa? Per què França, tot i ser un dels països fundadors d’Europa, no accepta ni respecta la seva pròpia diversitat?

Potser seria bo, que un dels requisits per entrar a formar part de la Unió Europea fos, entre d’altres, la ratificació obligatòria d’aquesta Carta.

DIES DE FESTA

dijous, 31/12/2015

joguines copia

 

 

 

 

Comissió de Joguines de la Plataforma per la Llengua

Som a Nadal. Tió, Reis, torrons, joguines i joia per a les criatures que es manifesten arreu. Els carrers s’omplen de llums i, a voltes, se sent música nadalenca, curiosament, alguna nadala i bastants “villancicos”.

La televisió s´omple d’anuncis de colònies i de perfums, i la mainada s’embadaleix davant dels espots de joguines etiquetades… només en castellà. Això ens sembla greu: que no es faci complir la normativa vigent.

El que trobem gravíssim, però, és que els mateixos que haurien de vetllar per la normalització lingüística, que tenen una responsabilitat important en la defensa de l’ús i difusió del català, emetin molts espots menysvalorant la llengua pròpia del país i es dobleguin a les exigències d’unes marques comercials que fan ostentació del menyspreu envers el català. Així, ignoren que la canalla associa el fet de jugar amb el castellà i desplaça el català a llengua secundària i residual.

Moltes criatures a Catalunya estan envoltades d’un món que es comunica sobretot en castellà. No és admissible que les nostres institucions i els nostres mitjans de comunicació menystinguin els valors d’una llengua que ha sobreviscut gràcies a la tenacitat de tot un poble. No volem dir que el català sigui més important que una altra llengua, no. Però diem que és la llengua pròpia d’aquesta terra. És la nostra llengua. És la que s’ha format al llarg dels segles i que expressa amb tots els matisos el nostre tarannà i una manera de veure el món.

Si ja és greu que no s´exigeixi el compliment de la normativa legal que obliga a incloure el català en totes les joguines que van a parar als infants, ho és tant o més que els mitjans facin la gara-gara a la indústria de la joguina, contribuint a la debilitat del català i arraconant-lo  a l’estadi de bé cultural en vies d’extinció. Davant la injustícia que s´admeti el castellà com a llengua majoritària de les joguines, és de llei reivindicar que la publicitat que s’emet per les televisions i les emissores de ràdio públiques catalanes sigui en català.

Ens agradaria desitjar unes bones festes i un bon any nou com és costum, però pel que fa a la nostra llengua, ni amb els millors desitjos podrem salvar-la si les institucions i els mitjans de comunicació no vetllen per la seva salut i no assumeixen la responsabilitat que els pertoca.

CARTA OBERTA A L’ESTER, DE BLANES

divendres, 27/11/2015

040

 

 

 

Josep Ma. López Llaví.

Membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

Repasso la correspondència arribada a la Plataforma i hi trobo una carta referida al tema cinema que m’impacta particularment. És la de l’Ester, una sòcia de Blanes, mare d’una nena de 4 anys a qui, havent de romandre quieta els primers dies després d’una operació, van prometre portar-la al cinema. Seria la seva estrena davant de la pantalla gran. Mesos abans havien intentat portar-la a veure La ventafocs, però no la feien en català, i com que la nena el castellà ja l’entenia força però no prou per seguir tot un llargmetratge, ho van deixar estar.

Ara, en consultar la cartellera dels Ocines, de Blanes, van trobar-hi anunciada Campaneta i la llegenda de la bèstia (CATALÀ) i van engrescar la nena per anar-hi. Només la feien a les 4 de la tarda, de manera que la família va dinar en una esgarrapada i van sortir cap al cinema. En arribar, comprovaren que la pel·lícula i l’horari eren els correctes, van comprar les entrades i van entrar a la sala amb l’emoció del primer dia de cine de la petita; però en començar la projecció, “Oh, sorpresa!” No era La campaneta. Era La campanilla. Contrariats, van acabar de veure la pel·lícula i en sortir i reclamar els van dir que “havia estat un error”: un error que començava a la web, seguia a les pantalles de les taquilles i arribava fins a la impressió mateixa de les entrades. Van emplenar un full de reclamacions i van marxar.

La signant de la carta, a més de demanar-nos que ens en féssim ressò ens preguntava si hi havia un mínim de pel·lícules que s’havien de passar en català, cas en el qual aquell “error” de l’empresa exhibidora hauria pogut ser intencionat i tot, per tal que semblés que complien la llei… Doncs no, Ester. Encara que sembli mentida, en un país amb 7.000.000 d’habitants que té el català com a llengua pròpia i oficial —vaja, co-oficial— no s’ha aconseguit posar en pràctica cap mesura legal que hi obligui.

La Llei del cinema, aprovada el 2010 pel Parlament de Catalunya, fixava uns mínims de català al cinema doblat o subtitulat fins a arribar al cap de 7 anys al 50% de castellà i 50% de català. Hauria estat un avenç important, però a la Llei hi va  recórrer en contra la CE, probablement a instàncies de les multinacionals nord-americanes o del Govern espanyol, arran d’un article que, en eximir del doblatge o subtitulació al català les pel·lícules espanyoles o parlades en espanyol, deixava les d’altres països europeus en més males condicions. N’hi hauria hagut prou de modificar aquest article. Però no: el reglament que havia d’acompanyar la Llei mai no ha estat aprovat.

El Departament de Cultura de la Generalitat no es va veure amb cor de tornar-se a enfrontar a les grans distribuïdores. Va optar per desar la Llei al calaix i, en comptes de la llei, negociar-hi un conveni en què les majors s’avenien a un augment progressiu dels doblatges i subtitulacions, sense fixar-ne però les xifres ni admetre’n cap obligatorietat. En tres anys, però, podíem arribar a més del 20% Resultat? Del 3% enregistrat el 2011, a la fi del 2013 s’havia passat al 4,7%…

A la vista d’això, el Departament va decidir elaborar un projecte de modificació de la Llei del 2010, el qual, a més d’esmenar aquell article conflictiu, en fes més possible l’aplicació. La Plataforma va considerar insuficients les condicions d’aquest Projecte, que a més no establia quotes ni obligatorietat, i va preparar diverses esmenes en contra, que van ser presentades als grups parlamentaris favorables a la llengua catalana i en una compareixença a la Comissió de Cultura del Parlament… Però al juliol es va tancar el període de sessions de la legislatura i el Projecte, com la resta dels que no havien arribat al Ple, ha decaigut.  Res més.

Pel que fa a la via legal, doncs, cal començar de nou… I ateses les urgències previsibles, el català al cinema pot no ser vist com una prioritat. En qualsevol cas, des de la Plataforma insistirem en la posada en funcionament de la Llei. I els potents mercaders del temple del cinema —cinema en sala o enllaunat, que són els mateixos— tornaran a posar-hi tots els obstacles possibles. La clau de volta, Ester, la té —la tenim— el públic: un cop més, la societat civil. Seguirem consentint que els nostres drets lingüístics i els dels nostres fills siguin conculcats i trepitjats pels interessos especuladors de sis corporacions de Los Angeles?