«Puc parlar valencià?» Exemples dels magazins d’À Punt

dijous, 21/06/2018

 

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

À Punt, la flamant televisió valenciana, fa goig. És el moment dels valencians en positiu. Molta gent s’ha sentit reconfortada els primers dies d’emissió del nou mitjà. Escoltar les notícies en la nostra llengua ha estat com una elemental restitució de drets, a la llengua i al nostre punt de vista. Veure com als xiquets se’ls il·lumina la cara amb els dibuixos en valencià és un signe commovedor d’una necessitat lingüística bàsica recuperada.

El sociolingüista Lluís Vicent Aracil va explicar el 1968, en un estudi sobre el teatre d’Escalante, que l’ús crea la llengua. Per consegüent, el que ara volem destacar és l’ús de la llengua en les entrevistes dels programes en directe. El Matí À Punt, conduït per la presentadora Clara Castelló, és un magazín de qualitat, un programa plural, amb informació, opinió, entrevistes i connexions. N’aportem un exemple. L’entrevista de Clara Castelló al catedràtic Félix Francés sobre el cicle de l’aigua és una mostra del bon ús del valencià com a vehicle de la comunicació. La nostra llengua pròpia es va mantenir com a llengua de comunicació amb una persona que va optar per expressar-se en castellà. Això és un exemple del que es diu bilingüisme passiu. Les tertúlies amb Clara Castelló són un delícia per als amants del diàleg: la serenitat de la presentadora genera un to reflexiu, sense estridències, encara que es parle de temes tan dolorosos com la corrupció o el cas Gürtel.

De l’altre magazín, del vespertí À Punt Directe, presentat per Carolina Ferre, aportem un altre exemple lingüístic. Ens referim a l’entrevista a Maria, una senyora major d’Algemesí que va ser rescatada per uns guàrdies civils de l’interior d’un cotxe caigut en un hort inundat a Alginet. La dona va començar parlant valencià i a la tercera frase va preguntar amb aquella inseguretat tan present al nostre país: «Puc parlar valencià?». La sordesa i el fet de parlar per a una televisió li van produir el dubte. L’anècdota demostra la importància del paper dels mitjans de comunicació. També l’entrevista va tindre moments d’emoció, en recordar el risc d’haver patit un final tràgic. El més interessant va ser quan es va entrevistar Aquilino, marit de Maria, home immigrat de parla castellana, a qui se li va fer una pregunta en valencià, com calia. L’home, també un poc sord, va demanar-ne la repetició, i el locutor, Rubén Dempere, va repetir la qüestió en castellà. Aquilino, que ja n’estava al cas, va acabar parlant valencià, a la seua manera, perquè s’havia creat ja la confiança en la comunicació. Va acabar dient: «tornàrem a nàixer eixe dia». I avant! La cirereta del pastís, en el tancament del reportatge, va ser obra de la presentadora Carolina Ferre, bona comunicadora, que va aportar un comentari amable i un somriure sobre l’accident. «La hilaritat restableix l’equilibri favorable de forces. El subjecte recupera el timó de la seua vida», va explicar molt bé el professor Lluís Vicent Aracil.

Els casos que hem comentat sobre fets d’actualitat i en directe demostren una part essencial de l’esperit de la nova À Punt. El principi bàsic és que la llengua pròpia és també la pròpia del mitjà. Per això, en converses i entrevistes, s’aplica sempre el principi del bilingüisme passiu on, com a màxim, qui opta per parlar castellà és la persona entrevistada, però no el periodista.

Gràcies a À Punt el poble valencià pot mirar el món per una finestra feta per gent de casa. La llengua es crea parlant-la, com deia Aracil. I com a exemple de creativitat lingüística aportem una improvisació de la singular Carolina Ferre. Quan algú parlava de «patir», la locutora va contestar que «pa tir el de Kennedy». Brutal! Gràcies, À Punt.

El català al Senat? Una altra utopia!

dimecres, 9/05/2018

011

 

 

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

 

L’Estat espanyol es troba molt lluny de ser homologable a les democràcies liberals occidentals avançades. Com cada dia és més evident, les institucions, els principals partits i la cultura política espanyola en general tenen greus dificultats per gestionar les diferències polítiques des de la democràcia, la separació de poders, la seguretat jurídica i el respecte pels drets civils i pels adversaris polítics. Aquesta manera d’actuar, de tints autoritaris, també és present en la gestió de les llengües. Això és així des de fa molt de temps, però ho hem pogut constar novament aquest mes de maig en la presa de possessió dels nous senadors de designació autonòmica, quan el president del Senat Pío García-Escudero i els representants del Partit Popular en aquesta cambra legislativa han humiliat la senadora d’Esquerra Republicana Mirella Cortès pel fet d’utilitzar el català en la promesa del càrrec.

A l’Estat espanyol hi conviuen mitja dotzena de comunitats lingüístiques que podríem qualificar d’autòctones. En contraposició als grups immigrats, es tracta de poblacions que han viscut en uns territoris concrets durant segles parlant una llengua determinada, molt abans de la creació de l’Estat. Parlen idiomes que podríem anomenar patrimonials: el castellà, el català, el basc, el gallec, l’asturià, l’aragonès i l’occità-aranès. Els països multilingües amb democràcies sòlides i un concepte sòlid de la justícia intenten tractar les diferents comunitats lingüístiques autòctones amb el mateix respecte: així ho fan el Canadà, Bèlgica i Suïssa. En aquests països, les diferents llengües són oficials als seus territoris respectius i en el pla estatal totes comparteixen un estatus d’igualtat (amb algun matís en el cas suís). A l’Estat espanyol és just al contrari: una sola de les llengües autòctones és oficial a tot arreu i a tots els nivells i la resta ho poden ser únicament als seus territoris i en l’administració regional, sovint amb limitacions clares. Aquest ordenament anormal es deriva del fet que les institucions espanyoles mai no han fet una ruptura clara amb el nacionalisme d’Estat que va gestar-se al segle XIX i es va fer fort amb les dictadures del segle XX. Aquest nacionalisme espanyol d’Estat exalta una sola de les llengües patrimonials, la castellana, i la presenta com un idioma «comú» de tothom, obviant que fins recentment fora del seu territori tradicional només la parlaven algunes capes privilegiades de la població i que actualment només és conegut per tothom perquè la legislació ho imposa. Tot i que el castellà segueix essent la llengua materna només d’una part, aquest nacionalisme d’Estat aspira a la uniformitat lingüística i a l’assimilació dels grups lingüístics convertits en secundaris.

És en aquest context que s’ha d’entendre l’episodi lamentable protagonitzat pel president del Senat espanyol i per molts senadors del PP en la presa de possessió de l’acta de Mirella Cortès. Pío García-Escudero i els representants del PP van interrompre fins a quatre vegades Cortès perquè va intentar fer la promesa del càrrec en català, García-Escudero ordenant-li displicentment que ho fes en castellà i els altres esbroncant-la i insultant-la des dels seus seients. El president del Senat va arribar a etzibar a Cortès que si parlava en català ell no podia donar per acatada la Constitució, paraules que van merèixer una ovació del grup del PP. El missatge transmetia que només es podria representar la ciutadania en castellà. Finalment, davant de la pressió i l’escarni, Cortès va accedir a utilitzar el castellà, fet que va merèixer un sarcasme final de García-Escudero: «ha costao [sic]».

Cada any la Plataforma per la Llengua presenta un report que recull els casos de discriminacions lingüístiques de funcionaris estatals contra parlants de català. Es tracta de vexacions, agressions verbals, menyspreus, insults i, de vegades, també agressions físiques. Un problema habitual és que aquests comportaments xenòfobs contra els catalanoparlants i la seva llengua per part de l’administració espanyola són sovint negats i relativitzats pels partits i mitjans afins al nacionalisme espanyol. La virtut del cas de García-Escudero i el grup del Partit Popular al Senat és que és públic i n’existeix una gravació que tothom pot consultar.

Una de les funcions principals de la Plataforma per la Llengua és lluitar contra aquesta realitat. Dins de l’ampli ventall d’activitats de la Plataforma per la Llengua hi ha la crítica a la legislació antiigualitària que aproven grups com el del PP i la denúncia pública dels casos de discriminació com el protagonitzat per García-Escudero i el mateix PP. A més de l’informe sobre les discriminacions, cada any publiquem un report sobre la legislació impositiva del castellà que aproven cada any el parlament i el govern espanyols i les institucions de la Unió Europea (en el cas europeu, per motiu del vet espanyol a l’oficialitat del català). Sigui quin sigui el camí que políticament emprengui Catalunya (el de la independència o el de romandre a l’Estat espanyol), la Plataforma per la Llengua seguirà combatent la discriminació i relegació que pateixin els catalanoparlants a Espanya, ja sigui aquesta discriminació de caire legal o extralegal.

Puchades va fer els gols en valencià

dijous, 22/03/2018

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

La figura d’Antoni Puchades Casanova (Sueca, 1925-2013) és un dels mites de la història del València Club de Futbol. Puchades va debutar a la Primera Divisió amb el València en 1946, amb 21 anys, i aquella temporada el club va guanyar la lliga. Per Mestalla va driblar aquell mig centre, un autèntic constructor del joc, a qui mai no li van mostrar una targeta groga. A bon segur, quan en 1948 va marcar el seu primer gol amb el València va exclamar amb alegria, amb la o oberta: gol!

Al Mundial del Brasil de 1950, Puchades, jugador de la selecció espanyola, va ser elegit com el millor centrecampista del campionat. Anys després, en 1959, totes les seccions esportives del València van formar el seu nom sobre la gespa de Mestalla. Allò va ser un espectacle inoblidable i també un acte lingüístic d’homenatge a qui s’havia convertit en una imatge icònica del club.

Puchades va ser un home arrelat, que estimava la seua terra, que parlava valencià. Bé podem dir que el gran Puchades es va transformar en un símbol d’identitat i també de projecció exterior del poble valencià. El de Sueca és un exemple del vincle entre una afició i un equip. No podem oblidar que els clubs de futbol existeixen perquè formen part de la societat. Si els noms Mestalla, València, Llevant, Hèrcules, Elx, Vila-real o Castelló desperten emocions és perquè representen els sentiments de molts valencians i valencianes. El futbol és esport i també economia, el futbol és cultura, en concret és un fenomen de cultura de masses, i el futbol també és comunicació.

Per això des de la Plataforma per la Llengua reivindiquem, amb la campanya “Fes un gol pel valencià”, la presència normal del llengua pròpia al món del futbol i demanem a les directives dels clubs valencians una major implicació en l’ús de l’idioma. El valencià ha d’estar present en el món de l’esport, i això inclou els noms propis des estadis, la comunicació amb l’afició, en l’àmbit oral i escrit, les pàgines web o les xarxes socials. L’esport, com a valor humà que representa l’esforç i el treball en equip, ha de fer visible la voluntat de la societat valenciana de viure plenament en valencià. Adherir-se a la campanya de la Plataforma per la Llengua és un pas important en el camí per normalitzar el valencià al món del futbol.

Signa aquí per la campanya!

Diuen que són favorables a la llei i la igualtat, però en realitat només estan en contra del català

dimarts , 13/03/2018

011

 

 

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

 

El partit Ciutadans va passar en una sola setmana de reclamar la llibertat empresarial en l’etiquetatge a demanar una regulació que garanteixi l’etiquetatge en castellà en tots els productes que es venen a l’Estat espanyol. Una regulació que, de fet, ja existeix i imposa l’etiquetatge en castellà on és la llengua pròpia i autòctona, i també on no ho és.

Contradiccions com aquestes són freqüents en les propostes lingüístiques de Ciutadans i el PP i, vistes d’una en una, poden arribar fins i tot a fer gràcia. Des de la Plataforma per la Llengua volem advertir què hi ha darrere d’això: els qui volen atacar la normalització del català tenen en ment una finalitat molt concreta, i els mitjans per a aconseguir-la són només això, mitjans. És per aquesta raó que és important que no gastem les nostres energies a discutir tècnicament cadascuna de les propostes d’aquests sectors: totes són malintencionades. Quan diuen que volen llibertat per a etiquetar, en realitat volen que tot l’etiquetatge sigui en castellà i que no sigui en català. Si la llibertat de mercat els dona mals resultats, demanaran regulació.

Per què podem afirmar això tan categòricament? Ho podem fer perquè tenim memòria. Recordem que el PP de José Ramon Bauzá va passar-se anys fent oposició al govern de Francesc Antich a les Illes Balears perquè no es podia escollir la llengua d’escolarització. Quan va governar i va veure que quatre de cada cinc famílies escollien el català, va abandonar el model de lliure elecció i va idear el TIL per a reduir la presència del català i augmentar la del castellà.

Aquests darrers dies hem sabut també que el PP no podrà “indemnitzar” les famílies que s’autoprocurin un ensenyament en castellà fora de l’educació pública catalana. A l’ONG del català tenim memòria i sabem que la llei es va dissenyar contra el català perquè recordem que el mateix govern espanyol va negar la indemnització a una família de Xirivella que l’havia sol·licitat perquè al seu poble no podia matricular els seus fills en un programa d’ensenyament en valencià i havia optat per una escola privada en un altre municipi, fet que li havia originat un sobrecost.

Diuen que estan a favor de la llei i la igualtat, però en realitat només estan en contra del català. Sabem perfectament que alguns cercaran cadascun dels llocs en què el castellà presumptament està relegat, però no mouran ni un dit per a modificar el disseny supremacista de la Constitució –tal com han fet altres estats plurilingües europeus– i deixar de privilegiar una comunitat lingüística per sobre de totes les altres; avui en dia el castellà és l’única llengua d’Espanya de coneixement obligatori i està imposada pels centenars i centenars de disposicions legals que n’afavoreixen o n’imposen l’ús, i és l’única que compta amb rang real d’oficialitat a nivell estatal i europeu.

Sabem que en la seva recerca de la “igualtat”, no miraran d’incrementar la presència del català a la justícia, que és gairebé nul·la, ni de fer complir la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que Espanya vulnera sistemàticament. El PP i C’s no protestaran perquè només un 1,6% de les pàgines web de l’Estat tinguin tota la informació disponible també en català o perquè els empleats públics que l’Estat té a Catalunya estiguin tots obligats a saber castellà, i només uns pocs a saber català. Així doncs, cada vegada que ens diguin que és per la llei o per la igualtat, els respondrem que tenim memòria.

I tu, utilitzes la llengua?

dijous, 1/03/2018

011

 

 

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

 

Quantes vegades, com a catalanoparlants habituals, heu respost en castellà quan algú us ha interpel·lat en aquesta llengua? Aquest és un fet que passa sovint. El fem de manera inconscient; moltes vegades, per un instint ocult que hem de treure’ns de sobre. I és que massa sovint renunciem a l’ús de la llengua per estigmes i idees preconcebudes que no beneficien la promoció i la normalització del català. Hi ha un ventall molt ampli de petites accions que podem fer per a defensar activament la nostra llengua en nombrosos espais en què no és present.

Molts ciutadans han assumit la idea que la vitalitat del català depèn només de l’acció dels poders públics. Tot i que en bona part és una afirmació certa, atès que vivim sota el control d’un Estat que actua en contra del català, cal que siguem conscients que tothom fa política lingüística tothora i que, sovint, quan prenem determinades actituds lingüístiques, contribuïm a invisibilitzar la llengua en contextos en què podria ser molt més present. Per exemple, hi ha gent que en certs ambients usa, per defecte, el castellà (les discoteques, els espais d’oci, els restaurants exòtics, etc.).

Des de la Plataforma per la Llengua, demanem a tots els catalanoparlants que prenguin una actitud lingüística compromesa i que utilitzin sempre la llengua. A més a més, és molt important que es denunciïn aquelles situacions en les que se’ns nega el dret a usar-la o en les que tenim la sensació que se’ns tracta de manera diferent pel fet d’emprar el català.

Creus que la teva actitud és lingüísticament compromesa? Utilitzes la llengua? Us convidem a fer un test al web www.estimoelcatala.cat i descobrir si feu tot allò que és a les vostres mans per a tenir una bona actitud vers el català.

Comptem amb tu!

dimecres, 21/02/2018

marga payolaMarga Payola

Membre de la Junta Executiva i responsable internacional de la Plataforma per la Llengua

 

 

 

 

Avui és el Dia Internacional de la Llengua Materna, i a cinquanta milions de ciutadans europeus ens serveix per a reivindicar la riquesa cultural i lingüística de la nostra llengua materna, encara que no la tinguem reconeguda com a oficial dins de la Unió Europea.

A Europa es parlen avui un total de 84 llengües, 24 de les quals són llengües oficials, si ens cenyim als 28 països de la Unió Europea: les 60 llengües restants són regionals, minoritàries i minoritzades, com és el cas del català.

La protecció o desprotecció dels nostres drets lingüístics depèn de cada Estat membre i no hi ha uns criteris comuns mínims establerts, especialment per a les llengües no oficials a Europa. La llengua catalana és un exemple clar d’aquest desordre legislatiu, només cal mirar de quins drets lingüístics gaudim els parlants de català a Espanya, França o Itàlia.

És per això que hi ha en marxa la iniciativa ciutadana europea “Minority Safepack”, que té per objectiu forçar la Comissió Europea perquè legisli a favor de les llengües que no són oficials a Europa, i per tant, garantir una protecció lingüística europea comuna mínima davant dels estats centralistes que no accepten la seva pròpia diversitat interna.

Des de Plataforma per la Llengua hi donem suport, atès que l’aprovació d’aquesta iniciativa forçaria França i Itàlia a prendre mesures per a protegir la llengua catalana i reforçaria les mesures adoptades pels governs de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià per a garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants davant dels atacs constants del Govern espanyol.

Una vegada més, ens cal actuar junts i ràpid! Les institucions europees només estudiaran la proposta si es recullen un milió de signatures abans del dia 1 d’abril de 2018. Ja se n’han recollit 700.000. Entra al web http://www.minority-safepack.eu/, signa la petició i fes-ho córrer! Cada signatura compta!

Encara sobre el cinema i la llengua

dimarts , 13/02/2018

El proppassat 28 de gener, Isona Passola obria el seu parlament a la gala del 10è aniversari dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, que presideix, amb unes paraules pronunciades per Antoni Gaudí referides a la detenció de què fou objecte a la manifestació de l’11 de Setembre del 1924. Dels insults i improperis que Gaudí explicava que va patir en el corresponent interrogatori policial, en destaquem: “… Em preguntaren si no sabia parlar en castellà. Els vaig dir que sí, però que no em donava la gana”. Isona Passola havia triat aquell text de la repressió patida pel genial arquitecte per a il·lustrar el record i la reivindicació de llibertat per als polítics catalans actualment empresonats o a l’exili. I si ara en destaquem aquest fragment, que incideix en el fet de la llengua, és per a fer atenció precisament al vessant lingüístic de la selecció de films que enguany van assolir la nominació als Gaudí.

Del total de les 26 pel·lícules nominades enguany als premis, vuit havien estat rodades en català, tretze en altres llengües i cinc, en més d’una llengua. A reserva, que en algunes d’aquestes darreres el català hi fos parcialment present; en definitiva, en la llengua del país, hi han estat rodades menys d’una tercera part. No és pas un fenomen nou, i fins i tot alguna gent de la professió podria dir que cal celebrar que la proporció hagi estat més alta que en alguns dels anys anteriors. En qualsevol cas però, no deixa de ser una anormalitat que s’inscriu en el dèficit lingüístic crònic de la producció cinematogràfica catalana, per a la superació del qual hem estat i seguim batallant constantment, i en tots els fronts possibles, i des de la fundació mateixa de la Plataforma per la Llengua.

Deixant ja de banda la resistència de les grans multinacionals del ram, la producció de les quals inunda, controla i domina la programació de les sales i dels diversos mitjans actuals de visionat de pel·lícules i sèries, la manca de poder de les institucions catalanes (sense estat i amb un estat en contra), la insuficiència de mitjans d’aquestes i encara un compromís irregular de la Generalitat –com entendre sinó, la incapacitat d’impulsar la vigència de la Llei del Cinema aprovada pel Parlament el 2010?– no han possibilitat la que hauria estat normal penetració de la llengua en el mercat cinematogràfic i audiovisual del país. És així que, en aquest context, el paper normalitzador de la producció pròpia adquireix un paper imprescindible. I és així que resulta més penós que un bon nombre de productors i de directors catalans no assumeixi en les seves produccions la responsabilitat en l’ús de la llengua catalana.

Amb tot però, és el que hi ha. I arribem a aquesta reflexió quan encara ressonen els ecos de la nit que el cinema produït a Catalunya recollia els reconeixements de la professió i una setmana abans que als Goya tornés a afermar-se com el més reconegut pel global dels professionals de l’Estat espanyol. Remarcava, això no obstant, Isona Passola, que això només seguirà essent possible mentre la indústria catalana del cinema no es quedi sense el suport de TV3, ferida greument amb l’IVA que se li reclama, i sense la taxa de l’audiovisual, ara suspesa pel Tribunal Constitucional. I una minva de la producció catalana de cinema comportaria indefectiblement la disminució del seu pes cultural i tanmateix la minorització, encara més, de la presència de la llengua del país.

Josep Maria López Llaví

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

Premiar l’exemplaritat

dimarts , 16/01/2018

Francesc Marco Palau historiador Francesc Marco
Historiador i membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

Aquelles prestatgeries plenes de novetats de la llibreria Laie van ser de nou, poc abans del 21-D, testimoni d’una reunió d’alt contingut simbòlic: la del jurat de la 5a edició dels Premis Martí Gasull i Roig.

Sí, els Premis de la Plataforma per la Llengua, que homenatgen el fundador i l’ànima de l’entitat, l’enyorat activista i muntanyenc Martí Gasull, arriben a la cinquena edició.

El jurat, com cada any, escull tres finalistes d’entre els centenars de propostes rebudes d’arreu dels territoris de parla catalana. Aquests finalistes triats a partir de la deliberació passen a la fase de votació popular, on tothom que ho vulgui pot votar segons les seves preferències en la pàgina web premismartigasull.cat.

Tot i que les tres eleccions del jurat són guanyadores del reconeixement, una d’aquestes té, a més, el component d’haver obtingut més suport social.

I quins són enguany aquests tres guanyadors/finalistes?

Els cinemes Texas. Per què no podem veure les pel·lícules en català quan anem al cinema? Aquesta pregunta, que ens hem formulat moltes vegades, avui és superada pels cinemes Texas, que trenquen tots els tòpics i ofereixen un espai de normalitat audiovisual. Als Texas de Barcelona i València per fi podem anar al cinema en català. Un projecte importantíssim que cal agrair al cineasta Ventura Pons.

L’escola la Masia. Quan vaig estudiar a València i passàvem les tardes de reflexió i debat als cafès del barri del Carme i de Benimaclet, vaig descobrir l’existència d’uns projectes pedagògics de país. Eren unes escoles cooperatives nascudes al tardofranquisme per a oferir una educació propera, renovada i en llengua catalana. Aquestes escoles encara existeixen, i la Masia n’és una de les més característiques. Cal encoratjar-los per aquests cinquanta anys de compromís amb el país i la llengua.

Catalunya Ràdio. Escoltar Catalunya Ràdio és escoltar la ràdio pública d’un país normal. Per a mi, són també records i moments del present: la veu matinal de l’Antoni Bassas, ara la de la Mònica Terribas, les històries de l’En guàrdia, o els esmorzars de diumenge amb El Suplement d’en Xavier Solà, endevinant indrets, plats i persones. Catalunya Ràdio ens demostra que entreteniment i vocació de servei poden tenir un dolç equilibri. En català, és clar.

Tots tres finalistes han fet una tasca meritòria en els diferents àmbits, per la llengua catalana i per normalitzar el país. És difícil escollir-ne només un. I vosaltres, ja sabeu a qui votareu?

 

AF_PL_PMGIR_2018_Fase 2_Flyer_Twitter_1

La Xarxa Europea de les Llengües i Catalunya

dilluns, 4/12/2017

Des de la Plataforma per la Llengua vam participar a l’Assemblea General de l’European Language Equality Network (ELEN), que aquest 2017 va tenir lloc a València els dies 10 i 11 de novembre.

ELEN és una xarxa europea d’entitats i institucions que vetllen per les llengües minoritzades o no oficials als països de la Unió Europea, i que representa quaranta-quatre llengües de divuit estats. Nosaltres, com a Plataforma per la Llengua, hi tenim una vicepresidència des del 2016.
Durant l’Assemblea de 2017 vam presentar una resolució a favor dels drets civils i lingüístics a Catalunya, concretament a favor de l’escola catalana i del sistema d’immersió lingüística, i apel·làvem l’Estat espanyol i la Unió Europea a respectar i garantir els drets civils i polítics a Catalunya. La resolució, que es va aprovar per unanimitat, l’enviarem a representants de les institucions europees.

De la mateixa manera, també durant les converses mantingudes al llarg de l’Assemblea, les diverses entitats ens anaven manifestant la seva perplexitat pels fets de l’1 d’octubre i ens donaven suport en la defensa dels principis democràtics. Per això considerem que aquest és un pas endavant del compromís de part de la societat civil europea amb la situació política actual.

 

Rosa de les Neus Marco-Palau

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua i vicepresidenta d’ELEN

 

Sensacions d’Estrasburg

divendres, 3/11/2017

 

 

Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua

 

Com ja sabeu els qui seguiu habitualment la tasca de Plataforma per la Llengua, una delegació de l’entitat vam anar la setmana passada a Estrasburg, a la seu del Parlament Europeu i del Consell d’Europa, on vam treballar intensament per millorar la situació del català.

En aquest viatge de treball vam tenir diverses reunions amb representants del Consell d’Europa, que és l’organisme que s’encarrega de vetllar perquè els estats que s’hi han adherit, compleixin la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM); també vam celebrar múltiples reunions amb eurodiputats de diferents grups, i a més, vam fer una compareixença a l’intergrup de minories del Parlament Europeu.

De totes aquestes reunions, vull fer-ne diverses consideracions.

En primer lloc, la llengua catalana continua sent una anomalia a Europa: la catorzena llengua més parlada de la Unió no pot ser oficial, i hi ha onze llengües amb menys parlants que sí que hi són oficials. Això ja ho sabíem, i sabem també que la responsabilitat exclusiva és de l’Estat espanyol. Si l’Estat volgués, el català seria oficial, i llestos! Constatem, doncs, un cop més, que ens cal un estat a favor, i que Espanya no ho vol ser; hi ha renunciat sempre!

En segon lloc, tant la llengua com el cas català desperten l’interès dels eurodiputats: molts ens preguntaven què passaria a Catalunya; ells ens ho preguntaven a nosaltres, i sovint es mostraven indignats i sorpresos per la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol, tant a nivell polític en general com en referència a la llengua, que és en el que nosaltres volem incidir. A la compareixença van assistir-hi unes seixanta persones, entre les quals hi havia divuit eurodiputats de diferents grups i països. Es van mostrar sorpresos –els que encara no ho sabien– de la situació de minorització que pateix encara avui el català a casa nostra. I absolutament tothom que va voler intervenir, a més de donar suport a la millora de la situació de la llengua, es mostrava absolutament a favor que els catalans puguem decidir el nostre futur de manera lliure i democràtica. Òbviament, seria el normal i natural al segle XXI!

Tercera consideració: què en vam treure, doncs? En vam treure el compromís de diversos eurodiputats –insisteixo, de diferents grups– en favor del català, de manera pràctica, incidint a intentar aconseguir que el català es pugui parlar al ple, millorar la situació a casa nostra en matèries com la reciprocitat i la legislació europea, millorar la comunicació en català entre ciutadans i institucions, etc. De tot això, esperem anar-ne veient resultats progressivament.

Finalment, vull fer unes consideracions sobre quin poc sentit té que el Parlament Europeu tingui dues seus (més les oficines que també té a Luxemburg). No és precisament un bon exemple. Tampoc és un bon exemple el funcionament i la sobirania tan limitada que tenen les institucions europees. Fins i tot als més europeistes ens pot fer créixer l’euroescepticisme. Esperem que no ens donin més motius i que realment, encara que sigui tard, les institucions europees siguin garants de les llibertats i la democràcia a Europa!