L’Alqueria Blanca, lliçons de sociolingüística (2)

dimarts , 11/06/2019

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

La sèrie televisiva L’Alqueria Blanca és un reflex de la realitat sociolingüística valenciana dels anys seixanta ençà, i presenta alguns exemples del procés de substitució lingüística del valencià autòcton pel castellà. El personatge d’Assun Falcó Martínez i el seus parents propers, donya Maria, sa mare (que representa l’actriu Remedios Cervantes) i la tia Teresa (Raquel Escribano), que provenen directament de València i indirectament d’un poble valencià de la zona castellanoparlant, són els qui introdueixen el castellà en els diàlegs de la trama de L’Alqueria Blanca. Com sabem, tant Maria com Teresa esdevindran, successivament, les parelles de Joaquim Falcó, un dels burgesos del poble. Són dones que demostren un bilingüisme passiu, és a dir que encara que són castellanoparlants sempre entenen el valencià de les converses de la resta dels personatges de la ficció. A L’Alqueria Blanca el valencià no es presenta com l’idioma de les classes populars, i el castellà com el de les benestants. Els rics propietaris Blai Sanchis i el seu fill Diego, el notari don Anselmo i la seua filla Raquel, gerent d’empresa, s’expressen sempre en valencià a la sèrie, excepte quan dialoguen amb Assun, o amb Maria, o un temps després amb Teresa. I als xiquets que apareixen en la història, Ximet i Doreta, tothom els parla valencià. Fins i tot Assun, pràcticament sempre castellanoparlant, s’adreça en valencià a Dora, la seua sogra, en un dels capítols. Això, en la meua opinió, significa que en aquesta sèrie televisiva es donen un bons exemples de reversió de la substitució lingüística del valencià pel castellà. Dit a la manera de la sociolingüística, a L’Alqueria Blanca el valencià es presenta com a varietat d’ús social, mentre que el castellà és únicament una varietat d’ús individual.

La presència del castellà en els diàlegs està determinada per la situació coma a interlocutores d’Assun, de sa mare o de sa tia. És a dir, el castellà apareix en les converses directes amb aquestes figures, però la resta dels diàlegs es mantenen en el valencià vehicular. No és cert, doncs, allò que diu el professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris Blanes, de la Universitat de València, que, «quan coincideixen personatges castellanoparlants i valencianoparlants en pantalla, la llengua de comunicació sempre serà el castellà» («La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva L’Alqueria Blanca». Arxius de Ciències Socials, 32, juny 2015).

L'Alqueria1A la sèrie televisiva, tenim un model lingüístic col·lectiu, una aproximació a una comunitat valenciana concreta. Sens dubte, eixa és una de les raons per les quals el llenguatge divers i ampli de L’Alqueria Blanca funciona naturalment, amb adequació i proximitat als televidents. Podem dir que el públic es reconeix en el model lingüístic de L’Alqueria Blanca, i para atenció a les coses dites i no a com es diuen les coses en la sèrie. La impressió de naturalitat i de versemblança dels diàlegs de L’Alqueria Blanca és dominant. Això explica que una decisió com fer que tots els personatges de la sèrie s’anomenen amb el nom en valencià siga acceptat amb normalitat pel públic espectador. És evident que això no passava al País Valencià dels anys seixanta, ni tampoc després. Ho assenyalem com un exemple dels encerts indiscutibles del model lingüístic de la producció televisiva.

I també cal que parlem de la identitat i de la visió de la societat. L’acció de L’Alqueria Blanca comença en 1965, en ple franquisme, on el debat sobre qüestions polítiques estava limitat a una immensa minoria. A L’Alqueria Blanca, les ciutats veïnes de referència són Alcoi i Villena, els personatges viatgen de vacances a Morella, Peníscola o Barcelona, són seguidors del València CF o de l’Hèrcules, i sobretot tenen passió per les partides de pilota valenciana. Per tant, tampoc no compartim el juí del professor Peris Blanes sobre que al relat audiovisual de L’Alqueria Blanca, «no es mostren actituds o comportaments específicament valencians, sinó referents culturals que poden funcionar al mateix temps en clau nacional espanyola». La sèrie sí que té densitat històrica, i és un bon reflex de la vida de la majoria de la població valenciana dels anys seixanta i de temps després. Aquell era en bona mesura un «país sense política», però amb una vida social col·lectiva al bar, a les tendes, a les places, als trinquets i també als mateixos domicilis. Pel que fa a la història política contemporània, per exemple, a L’Alqueria Blanca mai no s’anomena la guerra civil del 1936 al 1939. L’única trama amb contingut polític és la història de la neboda del capellà i del seu company, dels quals se’ns diu específicament que són «comunistes» i han de fugir, ajudats per Rafel Sanchis i perseguits per la policia. Diu Toni Mollà, en la presentació del llibre La llengua dels mitjans de comunicació (1989), que «el model lingüístic que busquem només el construirem en la mesura que l’usarem». Les frases curtes, planeres, amb pocs adjectius, riques d’expressions dels diàlegs de L’Alqueria Blanca representen un model d’èxit de l’audiovisual valencià.

 

L’Alqueria Blanca, lliçons de sociolingüística (1)

divendres, 24/05/2019

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

La sèrie L’Alqueria Blanca representa un autèntic fenomen del sector audiovisual al País Valencià. Producció pròpia, amb una història escrita per Martín Roman i un equip de guionistes coordinats per Manuel Valls i Paco L. Diago, la sèrie consta fins ara de 196 capítols, dividits en deu temporades. Parlem de la telenovel·la més reeixida artísticament que va produir Radiotelevisió Valenciana, i que a més va ser i continua sent ara, en la reemissió per A Punt TV, un èxit d’audiència.

 

Les històries d’amors i d’enveges dels Falcó, els Pedreguer i els Pedreguer Sanchis són la trama central d’un retrat de la societat valenciana de mitjan anys seixanta, ambientada a la comarca de l’Alcoià. Sense proposar-s’ho, la producció de L’Alqueria Blanca és una bona rèplica a una observació d’un article de Joan Fuster, escrit a l’estiu del 1970: «No som televisius. Però, per a omplir el buit autòcton, cal importar serials. Televisivament, aquesta és una àrea sense conflictes. I sense conflictes no hi ha tebeos» («Coses de la cultura audiovisual», La Vanguardia). Algunes de les raons que els valencians semblàrem un poble sense històries, com també apunta el mateix escriptor de Sueca, eren «vetos, recels, hostilitats declarades…», és a dir, al capdavall, formes indirectes de referir-se a la implacable censura franquista.

 

Crec que l’afirmació que al País Valencià dels seixanta i setanta no hi havia conflictes dignes d’esdevenir ficció per a la petita pantalla era també una crítica a la impossibilitat de fer televisió en valencià en aquella època. Recorde que el professor Vicent Pitarch va ser el primer que va fer-nos pensar en la rellevància que hauria tingut una televisió en la llengua del país als anys seixanta, en els anys de l’inici de tants canvis socials. Dècades després, i amb competència professional, les productores Trivisión i Nadir Televisió i tot l’equip artístic de L’Alqueria Blanca ens retornen en la ficció a aquella dècada crucial i ens plantegen una trama, amb un rerefons que vol ser realista.

 

L'Alqueria_Blanca.Rodatge1Perquè forma part de la trama de les històries d’aquell simbòlic poble valencià de l’Alcoià que totes les misèries del temps del tardofranquisme siguen presents en la sèrie. Temes d’aquell temps, com ara el caciquisme i els abusos dels poderosos, la corrupció de l’administració franquista, els intents de suborn per a aconseguir contractes públics, la impossibilitat del divorci i la manca de drets de la dona per a dur una vida en llibertat, la persecució a una militant del PCE i la protecció de la dissidència per part d’alguns capellans catòlics, emmarquen una trama que passa durant la dictadura. En la nostra opinió, l’evocació d’aquells fets a L’Alqueria Blanca no es pot considerar, de cap manera, com una enyorança o reivindicació del franquisme. Per posar un exemple, els drames de l’amor fora del matrimoni d’Assun Falcó i del domini hipòcrita del seu marit homosexual són narrats a la sèrie com a grans injustícies.

 

També discrepem de les consideracions del professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris Blanes, autor d’un estudi titulat «La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva L’Alqueria Blanca» (Arxius de Ciències Socials, 32, juny 2015). El professor Peris va explicar que «la sèrie reflecteix bé com el valencià ocupa en l’imaginari col·lectiu una posició subalterna, apta per a l’exabrupte o l’humor gros i, en general, per a la comèdia». L’Alqueria Blanca no és una trama de sainet de riure simple, malentesos, jocs de paraules i en llenguatge castellanitzat. A més a més, el mateix autor fa una valoració parcial de la vàlua del registre lingüístic de la telenovel·la. Afirma que «L’Alqueria Blanca compleix una funció pedagògica inqüestionable pel que fa al lèxic, la conjugació verbal i la recuperació i normalització de paraules referides a productes en desús o pròpies de la vida al camp». L’Alqueria Blanca no és una sèrie sobre la vida del camp, sinó que està ambientada en un escenari rural, que és una cosa ben diferent.

 

El registre col·loquial s’expressa en els diàlegs del serial valencià amb un més que notable sentit normatiu. L’ús genuí del pronom feble en, per exemple, hi és generalitzat. Només la repetida frase «M’alegre» en lloc de «Me n’alegre», frase normativa i absolutament viva en la parla, fa de mal escoltar. Fins i tot actors i actrius empren de vegades el pronom hi. Cal dir això perquè l’ús pronominal és una de les qüestions centrals de la identitat de la nostra llengua. Les frases fetes ben genuïnes, que sentim en els diàlegs, no són en boca només dels personatges més venerables, com ara l’alcalde Miquel Falcó (Joan Molina), l’avi Josep (Bernat Llobell) o l’entranyable Tonet (Ferran Gadea). Totes les veus formen part d’una comunitat lingüística que actua com a espill del País Valencià de fa quaranta anys.

El valencià al consum

dijous, 24/01/2019

Manuel Carceller

 

 

 

Manuel Carceller,

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

Al Nadal i a les festes de Cap d’any el consum sempre té un gran protagonisme social. Les festes sempre han estat associades amb actes gastronòmics, com a mostra de l’alegria familiar i dels bons sentiments.

Per això convé fer balanç en aquest temps de la presència del valencià com a llengua de comunicació a les superfícies comercials. Fa unes mesos la decisió de la cooperativa valenciana Consum d’etiquetar només en castellà els nous productes ecològics, els congelats vegetals i alguns productes precuinats va desencadenar una campanya de crítiques desproporcionades. I diem això perquè no podem oblidar que Consum, malgrat tot, és l’empresa valenciana que més comunica en valencià, en la retolació interior, en la megafonia, en la revista del soci-client Entrenosotros, en butlletins d’ofertes o en els xecs de descompte. Des de Plataforma per la Llengua vam comunicar a les representants de l’empresa la nostra discrepància pels nous criteris. Però la campanya de crítiques a Consum és deguda a l’estima que molta gent sent per l’empresa, perquè Consum, si podem dir-ho així, molta gent la considera com a “gent de casa”.

El problema central per a la normalització de l’ús del valencià al comerç no és, per tant, el cas de Consum. La qüestió que ha de centrar la reivindicació del dret del poble valencià a l’ús de la nostra llengua en el món de les grans superfícies cal dirigir-lo, sobretot, cap a les grans empreses multinacionals. Els gegants del comerç IKEA, Carrefour, Lidl o Aldi no tenen cap “excusa” ni pressupostària, ni de responsabilitat social, per a no utilitzar el valencià, quan s’adrecen al públic d’ací. Per exemple, a les pantalles d’autopagament d’IKEA Alfafar no es pot usar el valencià. El dret a usar una llengua oficial en cap estat d’Europa seria qüestionat. Per què ho és al nostre país?

Un cas singular és el d’alguna altra empresa d’origen autòcton, com Más y Más, que hauria de ser un també referent, com ho és Consum, a pesar de tot, en l’ús normal de la llengua pròpia. És veritat que, a Mercadona, la retolació general bilingüe, amb el valencià de vegades posat de relleu, ha millorat des de fa anys.  Però els productes “Hacendado”, propis de l’empresa, ni tan sols porten la denominació en valencià. Un altre exemple és el nou supermercat de Más y Más a Dénia, on no hi ha cap rètol en valencià.

Tot això no té cap justificació normal. No es pot ignorar que la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que data del 1983,  reconeix “el dret a l’ús del valencià pels ciutadans en les relacions tant públiques com privades”. A més l’Estatut dels Consumidors i Usuaris parla del dret dels consumidors a “utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana”.

El dret a la comunicació en una llengua implica tant el dret a parlar i a ser entès en valencià, com el dret a rebre informació en valencià. Tot el que impedisca l’ús normal de la nostra llengua al seu territori és un acte discriminatori, perquè atempta contra un dret col·lectiu que és irrenunciable en un país que es diga democràtic.

Vicent Josep Escartí, creador de llengua i de literatura

dijous, 15/11/2018

 

 

 Manuel Carceller,

Plataforma per la Llengua

 

Poques persones han contribuït més que el catedràtic de la Universitat de València i escriptor Vicent Josep Escartí (Algemesí, 1964) a difondre la literatura escrita per valencians en català durant els segles de l’Edat Moderna, del segle XVI al XVIII. La seua recuperació d’autors com ara Joaquim Aierdi n’és únicament un exemple.

Gràcies a les aportacions de personalitats com ara Vicent J. Escartí podem valorar en la nostra literatura de l’Edat Moderna tendències com ara el Renaixement, el Barroc o el Neoclassicisme, que s’ajusten a les perioditzacions d’unes altres literatures europees. Però, en la nostra opinió, Escartí ha fet una aportació encara més important: crear texts literaris amb la inspiració dels texts del renaixement o del barroc. És una aportació que va més enllà de la narrativa fonamentada en la memòria, sobre episodis de la història valenciana, és tracta, també, d’una creació de llengua.

Per això, des de la Plataforma per la Llengua, organitzem  un acte sobre l’obra de Vicent Escartí, en un centre cultural tan significatiu com és la Casa Cantonera, a la seua vila nadiua d’Algemesí.

Un dels trets de la novel·la del Renaixement i del Barroc és la intercalació de nombroses narracions curtes dins una forma mal·leable. En aquest sentit  podríem relacionar la forma fragmentària del dietari, com si fos un mirall trencat, amb les novel·les d’episodis, com és el cas del mateix Quixot de Cervantes. Durant l’edat moderna, seguint Aristòtil, es considerava que l’art havia de tractar sobre les coses probables, és a dir insòlites, estranyes però no impossibles, o simbòliques, és a dir de referència general o universal. És per això que, en el fons, molts personatges que poblen la narrativa d’Escartí, des dels contes de Barroca mort (1988) i la primera novel·la Dies Irae (1991) fins a L’abellerol mort (2008) no sols representen individus, amb trets psicològics, sinó que encarnen, també, en part, tipus característics.

El noble Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, natural de Xipre i exiliat finalment a Xàtiva, és protagonista d’Espècies perdudes (1997), mentre que sobre el seu fill es basteix la ficció de L’abellerol mort. El distingit personatge que viu a l’exili, igual que el seu pare, representa una evocació nostàlgica del passat. I en això potser també podríem vincular-lo amb personatges d’obres de l’edat moderna que es miraven el temps pretèrit nostàlgicament.

L’autor valencià ens proposa un suggeridor viatge als segles de les creences populars, de les epidèmies i de la Il·lustració. I ho fa sempre amb una minuciosa i acurada ambientació i amb la recreació d’un llenguatge valencià del Barroc, ric i ple de matisos. En posarem tres exemples.

A la novel·la Espècies perdudes, quan es parla d’un inventari de les caixes del patrimoni del noble personatge, l’autor utilitza el llenguatge dels documents d’època barroca, amb el nexe «Ítem» encapçalant cada pertinença

L’al·literació, basada en la repetició de fonemes, fa esdevenir com un murmuri d’esses i tes una frase de L’abellerol mort sobre un cel gris a l’Algemesí del segle XVIII: «El cel tenia l’aspecte d’una nit molt estranyíssima».

Els títols dels capítols de Dies Irae són una paròdia de les llarguíssimes denominacions de les parts de les novel·les barroques: «XI. De com vaig posar en obra l’angèlica revelació i de la vinguda de la plaga de llagosta». El fet que, en aquesta obra, un noble valencià del segle XVI tinga un escuder anomenat Mateu d’Obregon és una altra mirada obliqua en l’espill de la història. El nom ens fa recordar el protagonista de la novel·la castellana Relaciones de la vida del escudero Marcos de Obregón, de Vicente Espinel, publicada el 1618. En aquesta obra trobem narració, però també digressions sobre la natura humana, com també en l’obra de l’escriptor valencià.

La literatura és expressió de les passions humanes, però també crea i modela formes de llengua. L’obra de Vicent Josep Escartí ha creat un llenguatge literari del nostre temps que, alhora, evoca la història valenciana.

Cal commemorar el 20 de novembre, aniversari de la primera edició del Tirant Lo Blanc, que el nostre escriptor coneix bé perquè n’és coautor de l’edició crítica. La Plataforma per la Llengua ha organitzat un acte sobre l’obra d’un escriptor i professor que ens dona una lliçó sobre el sentit del temps en literatura.

Teresa Casals, Creu de Sant Jordi

dimarts , 4/09/2018

 

Francesc Marco Palau historiador

 

 

Francesc Marco-Palau

Historiador i membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

 

Quan uns dies abans de l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi d’enguany vaig consultar el llistat de guardonats, vaig estar especialment orgullós de veure-hi el nom d’una persona que per a mi sempre ha estat un referent de tenacitat, d’idees clares i de persistència, i amb qui he tingut l’honor de poder compartir grans moments, llargs debats apassionants i reflexions profundes, així com alguns desplaçaments per Catalunya, de cara a reunions d’aquelles d’anar per feina, ja fos a les comarques de Tarragona o a les terres del Conflent.

Amb la Teresa Casals (Badalona, 1941) també hi ha hagut moments per a la conversa de records, d’aquelles que els historiadors només podem que prendre notes, puntualitzar detalls o demanar que s’aprofundeixi en la qüestió. D’aquests darrers en recordo especialment dos. Un, sota les escales de la Catedral de Tarragona, on dinàrem a la plaça de les Cols juntament amb el sempre enyorat Martí Gasull; el segon, a Badalona, a la platja, on férem un arròs mentre jo apuntava dates i fets per una història de l’activisme lingüístic.

Teresa Casals, com el seu marit Miquel Mas, en pau descansi, eren exemple de fidelitat al país, d’estima profunda per una terra que coneixien bé. Així, la seva trajectòria, ja des de l’antifranquisme s’havia vinculat a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Als setanta, Teresa Casals es va adherir amb molta il·lusió al projecte autodeterminista de Nacionalistes d’Esquerra, amb banda sonora de Lluís Llach, on treballaria colze a colze amb Magda Oranich i tants d’altres, amb qui continuen trobant-se. Se sentien identificats, llavors, amb figures com les de Josep Pallach i Lluís Maria Xirinachs, a qui aconseguirien portar al Senat el juny de 1977. Després, aquests mateixos ideals Casals els ha defensat a través d’Esquerra i, a partir dels tripartits, com un dels puntals del Reagrupament que, per a ella, ha estat un cert retorn als ideals defensats per Nacionalistes d’Esquerra.

Així, si bé Teresa Casals ha format part de diferents sigles polítiques al llarg de la seva trajectòria, en totes elles sempre hi ha defensat els mateixos ideals, aquells que ha cultivat des de la seva Badalona natal, complexa i metropolitana, i des de Sant Joan de les Abadesses, que sempre ha estat el seu aixopluc prepirinenc. A cavall entre la riba esquerra del riu Besòs i el patrimoni medieval dels nostres comtats, l’abadia, i el romànic, Teresa Casals ha donat forma a una reivindicació vital: la necessitat de fer del català la llengua comuna i de cohesió social i, en conseqüència, de treballar per una escola catalana en llengua i continguts. Per això va participar activament en el reciclatge de mestres durant el post-franquisme, un dels exemples d’èxit col·lectiu del que està més orgullosa, després d’anys de córrer darrera els grisos.

Casals, que treballaria durant molts anys amb aquests propòsits des de l’administració, als serveis lingüístics universitaris, o a la Generalitat, amb Andreu Mas-Colell i Irene Rigau, ho continuaria fent aquesta darrera dècada, ja jubilada, des d’un activisme que no havia deixat mai. La seva tenacitat era i és total, ja fos a l’Executiva de la Plataforma per la Llengua o com a motor i ideòloga de Som Escola, un espai comú d’entitats pedagògiques i educatives a favor del català nascuda davant dels atacs sistemàtics que durant aquests anys ha estat patint el sistema d’immersió lingüística. Com a portaveu de Som Escola, Teresa Casals va defensar amb contundència i cordialitat la necessitat que tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats laborals de futur i, per tant, que havien de tenir les millors competències lingüístiques possibles.

Enguany, la Teresa Casals, educadora, lingüista i apassionada de la filosofia ha obtingut un guardó merescut. Moltes felicitats, Teresa!

 

«Puc parlar valencià?» Exemples dels magazins d’À Punt

dijous, 21/06/2018

 

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua – País Valencià

 

À Punt, la flamant televisió valenciana, fa goig. És el moment dels valencians en positiu. Molta gent s’ha sentit reconfortada els primers dies d’emissió del nou mitjà. Escoltar les notícies en la nostra llengua ha estat com una elemental restitució de drets, a la llengua i al nostre punt de vista. Veure com als xiquets se’ls il·lumina la cara amb els dibuixos en valencià és un signe commovedor d’una necessitat lingüística bàsica recuperada.

El sociolingüista Lluís Vicent Aracil va explicar el 1968, en un estudi sobre el teatre d’Escalante, que l’ús crea la llengua. Per consegüent, el que ara volem destacar és l’ús de la llengua en les entrevistes dels programes en directe. El Matí À Punt, conduït per la presentadora Clara Castelló, és un magazín de qualitat, un programa plural, amb informació, opinió, entrevistes i connexions. N’aportem un exemple. L’entrevista de Clara Castelló al catedràtic Félix Francés sobre el cicle de l’aigua és una mostra del bon ús del valencià com a vehicle de la comunicació. La nostra llengua pròpia es va mantenir com a llengua de comunicació amb una persona que va optar per expressar-se en castellà. Això és un exemple del que es diu bilingüisme passiu. Les tertúlies amb Clara Castelló són un delícia per als amants del diàleg: la serenitat de la presentadora genera un to reflexiu, sense estridències, encara que es parle de temes tan dolorosos com la corrupció o el cas Gürtel.

De l’altre magazín, del vespertí À Punt Directe, presentat per Carolina Ferre, aportem un altre exemple lingüístic. Ens referim a l’entrevista a Maria, una senyora major d’Algemesí que va ser rescatada per uns guàrdies civils de l’interior d’un cotxe caigut en un hort inundat a Alginet. La dona va començar parlant valencià i a la tercera frase va preguntar amb aquella inseguretat tan present al nostre país: «Puc parlar valencià?». La sordesa i el fet de parlar per a una televisió li van produir el dubte. L’anècdota demostra la importància del paper dels mitjans de comunicació. També l’entrevista va tindre moments d’emoció, en recordar el risc d’haver patit un final tràgic. El més interessant va ser quan es va entrevistar Aquilino, marit de Maria, home immigrat de parla castellana, a qui se li va fer una pregunta en valencià, com calia. L’home, també un poc sord, va demanar-ne la repetició, i el locutor, Rubén Dempere, va repetir la qüestió en castellà. Aquilino, que ja n’estava al cas, va acabar parlant valencià, a la seua manera, perquè s’havia creat ja la confiança en la comunicació. Va acabar dient: «tornàrem a nàixer eixe dia». I avant! La cirereta del pastís, en el tancament del reportatge, va ser obra de la presentadora Carolina Ferre, bona comunicadora, que va aportar un comentari amable i un somriure sobre l’accident. «La hilaritat restableix l’equilibri favorable de forces. El subjecte recupera el timó de la seua vida», va explicar molt bé el professor Lluís Vicent Aracil.

Els casos que hem comentat sobre fets d’actualitat i en directe demostren una part essencial de l’esperit de la nova À Punt. El principi bàsic és que la llengua pròpia és també la pròpia del mitjà. Per això, en converses i entrevistes, s’aplica sempre el principi del bilingüisme passiu on, com a màxim, qui opta per parlar castellà és la persona entrevistada, però no el periodista.

Gràcies a À Punt el poble valencià pot mirar el món per una finestra feta per gent de casa. La llengua es crea parlant-la, com deia Aracil. I com a exemple de creativitat lingüística aportem una improvisació de la singular Carolina Ferre. Quan algú parlava de «patir», la locutora va contestar que «pa tir el de Kennedy». Brutal! Gràcies, À Punt.

El català al Senat? Una altra utopia!

dimecres, 9/05/2018

011

 

 

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

 

L’Estat espanyol es troba molt lluny de ser homologable a les democràcies liberals occidentals avançades. Com cada dia és més evident, les institucions, els principals partits i la cultura política espanyola en general tenen greus dificultats per gestionar les diferències polítiques des de la democràcia, la separació de poders, la seguretat jurídica i el respecte pels drets civils i pels adversaris polítics. Aquesta manera d’actuar, de tints autoritaris, també és present en la gestió de les llengües. Això és així des de fa molt de temps, però ho hem pogut constar novament aquest mes de maig en la presa de possessió dels nous senadors de designació autonòmica, quan el president del Senat Pío García-Escudero i els representants del Partit Popular en aquesta cambra legislativa han humiliat la senadora d’Esquerra Republicana Mirella Cortès pel fet d’utilitzar el català en la promesa del càrrec.

A l’Estat espanyol hi conviuen mitja dotzena de comunitats lingüístiques que podríem qualificar d’autòctones. En contraposició als grups immigrats, es tracta de poblacions que han viscut en uns territoris concrets durant segles parlant una llengua determinada, molt abans de la creació de l’Estat. Parlen idiomes que podríem anomenar patrimonials: el castellà, el català, el basc, el gallec, l’asturià, l’aragonès i l’occità-aranès. Els països multilingües amb democràcies sòlides i un concepte sòlid de la justícia intenten tractar les diferents comunitats lingüístiques autòctones amb el mateix respecte: així ho fan el Canadà, Bèlgica i Suïssa. En aquests països, les diferents llengües són oficials als seus territoris respectius i en el pla estatal totes comparteixen un estatus d’igualtat (amb algun matís en el cas suís). A l’Estat espanyol és just al contrari: una sola de les llengües autòctones és oficial a tot arreu i a tots els nivells i la resta ho poden ser únicament als seus territoris i en l’administració regional, sovint amb limitacions clares. Aquest ordenament anormal es deriva del fet que les institucions espanyoles mai no han fet una ruptura clara amb el nacionalisme d’Estat que va gestar-se al segle XIX i es va fer fort amb les dictadures del segle XX. Aquest nacionalisme espanyol d’Estat exalta una sola de les llengües patrimonials, la castellana, i la presenta com un idioma «comú» de tothom, obviant que fins recentment fora del seu territori tradicional només la parlaven algunes capes privilegiades de la població i que actualment només és conegut per tothom perquè la legislació ho imposa. Tot i que el castellà segueix essent la llengua materna només d’una part, aquest nacionalisme d’Estat aspira a la uniformitat lingüística i a l’assimilació dels grups lingüístics convertits en secundaris.

És en aquest context que s’ha d’entendre l’episodi lamentable protagonitzat pel president del Senat espanyol i per molts senadors del PP en la presa de possessió de l’acta de Mirella Cortès. Pío García-Escudero i els representants del PP van interrompre fins a quatre vegades Cortès perquè va intentar fer la promesa del càrrec en català, García-Escudero ordenant-li displicentment que ho fes en castellà i els altres esbroncant-la i insultant-la des dels seus seients. El president del Senat va arribar a etzibar a Cortès que si parlava en català ell no podia donar per acatada la Constitució, paraules que van merèixer una ovació del grup del PP. El missatge transmetia que només es podria representar la ciutadania en castellà. Finalment, davant de la pressió i l’escarni, Cortès va accedir a utilitzar el castellà, fet que va merèixer un sarcasme final de García-Escudero: «ha costao [sic]».

Cada any la Plataforma per la Llengua presenta un report que recull els casos de discriminacions lingüístiques de funcionaris estatals contra parlants de català. Es tracta de vexacions, agressions verbals, menyspreus, insults i, de vegades, també agressions físiques. Un problema habitual és que aquests comportaments xenòfobs contra els catalanoparlants i la seva llengua per part de l’administració espanyola són sovint negats i relativitzats pels partits i mitjans afins al nacionalisme espanyol. La virtut del cas de García-Escudero i el grup del Partit Popular al Senat és que és públic i n’existeix una gravació que tothom pot consultar.

Una de les funcions principals de la Plataforma per la Llengua és lluitar contra aquesta realitat. Dins de l’ampli ventall d’activitats de la Plataforma per la Llengua hi ha la crítica a la legislació antiigualitària que aproven grups com el del PP i la denúncia pública dels casos de discriminació com el protagonitzat per García-Escudero i el mateix PP. A més de l’informe sobre les discriminacions, cada any publiquem un report sobre la legislació impositiva del castellà que aproven cada any el parlament i el govern espanyols i les institucions de la Unió Europea (en el cas europeu, per motiu del vet espanyol a l’oficialitat del català). Sigui quin sigui el camí que políticament emprengui Catalunya (el de la independència o el de romandre a l’Estat espanyol), la Plataforma per la Llengua seguirà combatent la discriminació i relegació que pateixin els catalanoparlants a Espanya, ja sigui aquesta discriminació de caire legal o extralegal.

Puchades va fer els gols en valencià

dijous, 22/03/2018

11008409_1603855969827037_6382741126944654280_n

 

Manel Carceller

Membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua

País Valencià

 

La figura d’Antoni Puchades Casanova (Sueca, 1925-2013) és un dels mites de la història del València Club de Futbol. Puchades va debutar a la Primera Divisió amb el València en 1946, amb 21 anys, i aquella temporada el club va guanyar la lliga. Per Mestalla va driblar aquell mig centre, un autèntic constructor del joc, a qui mai no li van mostrar una targeta groga. A bon segur, quan en 1948 va marcar el seu primer gol amb el València va exclamar amb alegria, amb la o oberta: gol!

Al Mundial del Brasil de 1950, Puchades, jugador de la selecció espanyola, va ser elegit com el millor centrecampista del campionat. Anys després, en 1959, totes les seccions esportives del València van formar el seu nom sobre la gespa de Mestalla. Allò va ser un espectacle inoblidable i també un acte lingüístic d’homenatge a qui s’havia convertit en una imatge icònica del club.

Puchades va ser un home arrelat, que estimava la seua terra, que parlava valencià. Bé podem dir que el gran Puchades es va transformar en un símbol d’identitat i també de projecció exterior del poble valencià. El de Sueca és un exemple del vincle entre una afició i un equip. No podem oblidar que els clubs de futbol existeixen perquè formen part de la societat. Si els noms Mestalla, València, Llevant, Hèrcules, Elx, Vila-real o Castelló desperten emocions és perquè representen els sentiments de molts valencians i valencianes. El futbol és esport i també economia, el futbol és cultura, en concret és un fenomen de cultura de masses, i el futbol també és comunicació.

Per això des de la Plataforma per la Llengua reivindiquem, amb la campanya “Fes un gol pel valencià”, la presència normal del llengua pròpia al món del futbol i demanem a les directives dels clubs valencians una major implicació en l’ús de l’idioma. El valencià ha d’estar present en el món de l’esport, i això inclou els noms propis des estadis, la comunicació amb l’afició, en l’àmbit oral i escrit, les pàgines web o les xarxes socials. L’esport, com a valor humà que representa l’esforç i el treball en equip, ha de fer visible la voluntat de la societat valenciana de viure plenament en valencià. Adherir-se a la campanya de la Plataforma per la Llengua és un pas important en el camí per normalitzar el valencià al món del futbol.

Signa aquí per la campanya!

Diuen que són favorables a la llei i la igualtat, però en realitat només estan en contra del català

dimarts , 13/03/2018

011

 

 

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

 

El partit Ciutadans va passar en una sola setmana de reclamar la llibertat empresarial en l’etiquetatge a demanar una regulació que garanteixi l’etiquetatge en castellà en tots els productes que es venen a l’Estat espanyol. Una regulació que, de fet, ja existeix i imposa l’etiquetatge en castellà on és la llengua pròpia i autòctona, i també on no ho és.

Contradiccions com aquestes són freqüents en les propostes lingüístiques de Ciutadans i el PP i, vistes d’una en una, poden arribar fins i tot a fer gràcia. Des de la Plataforma per la Llengua volem advertir què hi ha darrere d’això: els qui volen atacar la normalització del català tenen en ment una finalitat molt concreta, i els mitjans per a aconseguir-la són només això, mitjans. És per aquesta raó que és important que no gastem les nostres energies a discutir tècnicament cadascuna de les propostes d’aquests sectors: totes són malintencionades. Quan diuen que volen llibertat per a etiquetar, en realitat volen que tot l’etiquetatge sigui en castellà i que no sigui en català. Si la llibertat de mercat els dona mals resultats, demanaran regulació.

Per què podem afirmar això tan categòricament? Ho podem fer perquè tenim memòria. Recordem que el PP de José Ramon Bauzá va passar-se anys fent oposició al govern de Francesc Antich a les Illes Balears perquè no es podia escollir la llengua d’escolarització. Quan va governar i va veure que quatre de cada cinc famílies escollien el català, va abandonar el model de lliure elecció i va idear el TIL per a reduir la presència del català i augmentar la del castellà.

Aquests darrers dies hem sabut també que el PP no podrà “indemnitzar” les famílies que s’autoprocurin un ensenyament en castellà fora de l’educació pública catalana. A l’ONG del català tenim memòria i sabem que la llei es va dissenyar contra el català perquè recordem que el mateix govern espanyol va negar la indemnització a una família de Xirivella que l’havia sol·licitat perquè al seu poble no podia matricular els seus fills en un programa d’ensenyament en valencià i havia optat per una escola privada en un altre municipi, fet que li havia originat un sobrecost.

Diuen que estan a favor de la llei i la igualtat, però en realitat només estan en contra del català. Sabem perfectament que alguns cercaran cadascun dels llocs en què el castellà presumptament està relegat, però no mouran ni un dit per a modificar el disseny supremacista de la Constitució –tal com han fet altres estats plurilingües europeus– i deixar de privilegiar una comunitat lingüística per sobre de totes les altres; avui en dia el castellà és l’única llengua d’Espanya de coneixement obligatori i està imposada pels centenars i centenars de disposicions legals que n’afavoreixen o n’imposen l’ús, i és l’única que compta amb rang real d’oficialitat a nivell estatal i europeu.

Sabem que en la seva recerca de la “igualtat”, no miraran d’incrementar la presència del català a la justícia, que és gairebé nul·la, ni de fer complir la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que Espanya vulnera sistemàticament. El PP i C’s no protestaran perquè només un 1,6% de les pàgines web de l’Estat tinguin tota la informació disponible també en català o perquè els empleats públics que l’Estat té a Catalunya estiguin tots obligats a saber castellà, i només uns pocs a saber català. Així doncs, cada vegada que ens diguin que és per la llei o per la igualtat, els respondrem que tenim memòria.

I tu, utilitzes la llengua?

dijous, 1/03/2018

011

 

 

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

 

Quantes vegades, com a catalanoparlants habituals, heu respost en castellà quan algú us ha interpel·lat en aquesta llengua? Aquest és un fet que passa sovint. El fem de manera inconscient; moltes vegades, per un instint ocult que hem de treure’ns de sobre. I és que massa sovint renunciem a l’ús de la llengua per estigmes i idees preconcebudes que no beneficien la promoció i la normalització del català. Hi ha un ventall molt ampli de petites accions que podem fer per a defensar activament la nostra llengua en nombrosos espais en què no és present.

Molts ciutadans han assumit la idea que la vitalitat del català depèn només de l’acció dels poders públics. Tot i que en bona part és una afirmació certa, atès que vivim sota el control d’un Estat que actua en contra del català, cal que siguem conscients que tothom fa política lingüística tothora i que, sovint, quan prenem determinades actituds lingüístiques, contribuïm a invisibilitzar la llengua en contextos en què podria ser molt més present. Per exemple, hi ha gent que en certs ambients usa, per defecte, el castellà (les discoteques, els espais d’oci, els restaurants exòtics, etc.).

Des de la Plataforma per la Llengua, demanem a tots els catalanoparlants que prenguin una actitud lingüística compromesa i que utilitzin sempre la llengua. A més a més, és molt important que es denunciïn aquelles situacions en les que se’ns nega el dret a usar-la o en les que tenim la sensació que se’ns tracta de manera diferent pel fet d’emprar el català.

Creus que la teva actitud és lingüísticament compromesa? Utilitzes la llengua? Us convidem a fer un test al web www.estimoelcatala.cat i descobrir si feu tot allò que és a les vostres mans per a tenir una bona actitud vers el català.