Arxiu del mes: gener 2011

L’anomalia lingüística espanyola

divendres, 28/01/2011

S’ha tornat a destapar una polèmica arran de l’ússenado_0.jpg de la llengua catalana al Senat, i un altre cop el debat públic ha estat alterat volent fer creure a l’opinió que allò normal, com tenir unes institucions estatals que representin a tots els ciutadans i a llurs respectives llengües, no ho és, i que la anormalitat i l’excepcionalitat ha de ser la norma. Des de la Plataforma per la Llengua lamentem polèmiques d’aquest tipus fetes des del cinisme que el que fan és tergiversar la realitat, i advoquem per treure a la llum pública el veritable problema de l’anomalia lingüística espanyola.

El català és la llengua europea més desprotegida legalment de la Unió Europea pel que fa al nombre de parlants, encara més, l’Estat espanyol constitueix un fet excepcional en el no reconeixement oficial de les llengües pròpies perquè és l’únic Estat que amb relació a una llengua de tants parlants que ocupa un percentatge elevat dins de l’Estat, a) no la considera llengua oficial del país en igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua oficial (l’única llengua oficial de l’Estat reconeguda a la Constitució és el castellà, un fet del tot sorprenent i excepcional); i b) en prohibeix la utilització en el Parlament de l’Estat que representa a tots els ciutadans.

Si analitzem la situació en països com ara Finlàndia, Suïssa, Bèlgica i Canadà, tots amb situacions lingüístiques comparables a la del català, observem que el que sí que és normal en les seves institucions és absolutament impensable per a l’Estat espanyol, al contrari del que han afirmat algunes persones afins o properes a determinats partits polítics espanyols com ara el PP. En aquests països el català seria reconegut com a llengua de les institucions de l’Estat, i per tant, llengua d’ús normal al Senat, al Congrés i en les lleis que afecten la vida diària en molts àmbits.  La cosa és més greu, i la demagògia més evident, quan considerem que són més de 500 les disposicions legislatives que imposen el castellà als territoris de parla catalana, algunes de les quals en prohibeixen l’ús. La mateixa defensora del poble reconeixia públicament i per escrit, fa poques setmanes, que el castellà s’ha d’imposar i amb sancions, però que això no es pot fer amb les altres llengües pel fet de ser d’un rang inferior, explicitant discriminació dins d’unes mateixes fronteres d’uns ciutadans respecte dels altres.

Nosaltres advoquem per a la igualtat de ciutadans en drets i deures, i això significa no fer distinció entre ciutadans de primera ni de segona en funció de la llengua que parlin, sinó d’equiparar-los a nivell legal, i això passa per un reconeixement legal d’aquestes llengües en igualtat amb llengües comparables en països democràtics. Declaracions com les que es produeixen, sentències com les que s’emeten, no només generen tensions, sinó que són símptomes evidents d’una manca de democratització important a l’Europa del segle XXI. No són en realitat una mostra de cert racisme lingüístic? Nosaltres volem sumar, i declaracions i sentències com les que s’estan produint no sumen, sinó que resten.

Martí Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

De què parlem quan parlem del català com a llengua de cohesió social?

divendres, 21/01/2011

P1030707.jpgLa cohesió social és un concepte clau dins de les ciències socials. Fa referència a la capacitat d’una societat per assegurar el benestar de tots els seus membres minimitzant les desigualtats i evitant les polaritzacions. Perquè és doni la cohesió social, a més, ha d’existir un mínim grau de consens entre els membres d’una societat que proporcioni una percepció de pertinença a un projecte o a una situació comú.

Tenint en compte aquestes premisses, no crec que siguin exagerades aquelles veus que han declarat que la sentència del Tribunal Suprem que qüestiona el model d’immersió lingüística en català a l’ensenyament posi en perill la cohesió social entre els habitants del nostre país. Així, justament des de la Plataforma per la Llengua en el seu comunicat arran de la sentència la qualificàvem com “un atac contra la convivència i la cohesió social”.

La cohesió social no vol dir, però, uniformitat; no vol dir que tots hem de pensar el mateix ni tenir el mateix criteri sobre les diferents qüestions que afecten la convivència. El que sí que vol dir és que hi ha d’haver un mínim de consens en determinades qüestions clau per evitar justament allò que acaba definint la cohesió social, que no és altra cosa que l’absència de conflicte.

En una societat tan plural com la catalana on conviuen persones d’orígens i amb llengües tan diverses, l’objectiu no hauria de ser minimitzar aquesta diversitat, sinó gestionar-la per tal que tothom pugui accedir a unes quotes de benestar que evitin arribar a situacions de conflicte. En el pla lingüístic, doncs, l’objectiu no seria crear una societat on només es parli català, sinó una societat on convisquessin les diferents llengües dels seus habitants però amb una llengua vehicular que permetés comunicar-se tots els habitants entre si. La sentència, doncs, trenca amb el consens que hi havia fins ara sobre que la llengua vehicular de l’ensenyament fos el català i, per tant, fa encara més difícil que el català sigui o pugui esdevenir la llengua comuna de tots els catalans, en el sentit que aquesta proporcioni un sentit d’identitat col·lectiva i un sentit de pertinença a una societat.

Si la cohesió social busca evitar les polaritzacions i el conflicte social, la sentència del Tribunal Suprem, doncs, només fa que incrementar-los. El conflicte ha passat de les planes dels diaris i dels debats polítics al carrer. Que no ho veieu? Temps al temps.

Carmen Pérez

Plataforma per la LlenguaPer llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Implicació personal, responsabilitat col·lectiva

dijous, 20/01/2011

_DSC0130.JPGImplicació personal, responsabilitat col·lectiva

Els resultats de les enquestes alerten una vegada i una altra de la reculada persistent i preocupant de l’ús social del català, sobretot entre els joves. Per què es produeix aquest fet?. És una pregunta molt pertinent precisament ara, quan la sentència del Tribunal Suprem, pretén fer trontollar la metodologia de la immersió a les escoles catalanes.

Pel que fa a les llengües hem de diferenciar el seu aprenentatge del seu ús. La llengua inicial, la llengua primera o la llengua materna, com en vulgueu dir, és aquella que cadascú de nosaltres ha adquirit en el seu àmbit familiar, de petits. Ens serveix per comunicar-nos i cobreix tots els registres. És la llengua amb la qual hem donat nom a les coses i a través de les qual descobrim el món. Al llarg de la nostra vida podem aprendre altres llengües, però es pot donar el cas, de fet es dóna, que una persona estigui anys “aprenent” una llengua i que no sigui, capaç d’expressar-s’hi, d’utilitzar-la en un context de conversa normal. Per passar del coneixement a l’ús s’han de donar una sèrie de condicions: que el context ho faci necessari, que es perdi la por a l’error i que no es tinguin prejudicis negatius en relació amb la llengua que s’ha d’utilitzar.

La metodologia de la immersió no fa res més que fer de la llengua segona o tercera o de qualsevol altre que es vol aprendre, una llengua útil i de relació en tots els àmbits i reproduir el sistema d’aprenentatge per a l’adquisició de la primera llengua. Per això és tan important que l’ús de la llengua que es vol aprendre, traspassi les parets de la classe i ocupi el lloc de l’esbarjo, del menjador, del cinema, de la televisió, dels joves i de lectura.

No hi ha cap raonament pedagògic que demostri que aquesta metodologia no sigui l’apropiada per fer possible que un nen, un jove o un aprenent de llengües altres que la seva llengua inicial la pugui conèixer i utilitzar. És tan apropiada la metodologia de la immersió que les millors escoles d’ensenyament de llengües l’empren i les famílies paguen mensualitats i mensualitats perquè els seus fills assisteixin a aquestes escoles.

En començar aquest article plantejava una pregunta. Per què hi ha una reculada persistent de l’ús social del català?. La resposta és òbvia.

. Perquè la metodologia de la immersió s’ha fet malament en molts casos i, sobretot, darrerament quan hi ha hagut una gran relaxació en la seva aplicació.

. Perquè el català s’ha vist, progressivament, com una llengua que no és útil.

. Perquè cada vegada subtilment o grollerament s’addueixen més motivacions polítiques en contra de l’ús del català.

Fa anys que els experts ens alerten del perill de substitució lingüística. En relació amb la llengua catalana, la responsabilitat de la perdurabilitat d’una llengua és dels seus parlants en primer lloc i dels governs que han de fer lleis i fer-les complir per assegurar la seva vitalitat. Ho fan tots els governs democràtics i avançats del món i amb llengües de gran abast que tenen al darrera grans imperis econòmics i polítics.

Plataforma per la Llengua continuarà treballant per aconseguir la implicació personal dels parlants del català i per reclamar la responsabilitat col·lectiva en defensa de la llengua catalana.

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles d’ópinió de Plataforma per la llengua fes clic aquí

El 23 de gener d’enguany, un dia clau per a la llengua catalana

dilluns, 17/01/2011

Què passarà el 23 de gener?desplegable_1.jpg

El 23 de gener del 2011, és la data fixada de termini per la qual totes les grans empreses del nostre país hauran, per primer cop, d’etiquetar les dades bàsiques dels productes en català. Així ho estableix el Codi de consum de Catalunya, aprovat a començament d’estiu pel Parlament. Per a les empreses mitjanes i petites el termini s’allarga fins al 23 de juliol.

Això vol dir que quan anem al supermercat a finals de gener ja trobarem tots els productes adaptats a la llei?

Segurament les empreses amb departaments jurídics més eficients, les més modernes i innovadores, doncs sí. Així mateix les que ja s’han avançat o ja fa temps que actuen responsablement amb el consumidor. Per a la resta d’empreses, de segur que la previsió haurà estat menys fina i encara tindran estocs d’embalatge vells. Si bé se suposa que a partir del 23 de gener els nous productes de fàbrica ja hauran d’estar adaptats, és lògic pensar que hi ha productes que encara poden trigar uns mesos a arribar a les botigues.

Què passarà amb les empreses que decideixin vendre fora de la legislació vigent pel que fa al català?

Serien casos amb una forta connotació ideològica al darrera, força estranya. Actualment (desembre 2010) hi ha 196 disposicions que obliguen a etiquetar els productes en castellà, amb sancions previstes si no es fa. Es pot dir que totes les grans multinacionals acompleixen aquestes 196 disposicions pel que fa el castellà; incomplir aquesta llei pel que fa al català, significaria un doble barem en el tractament legal, i per tant una negativa amb alt contingut ideològic que defugiria les normes del mercat.  Per a aquests casos (esperem que comptats) hi ha, com en les lleis pel que fa al castellà (per bé en general no tan dur), un sistema de sancions, i el consumidor pot recórrer a la denúncia.

El govern està obligat a tramitar aquestes denúncies?

Per descomptat, el govern no pot negar-se a aplicar una llei que el Parlament ha aprovat.

On puc trobar més informació de tot plegat?

Pel que fa al nou Codi de Consum, podeu consultar-lo ací, pel que fa a l’etiquetatge en destaquem els articles 128.1 i 211.5. Sobre la maquinària impositiva i desmesurada del castellà en l’etiquetatge amb les  196 disposicions que obliguen a etiquetar en castellà a Catalunya podeu seguir el darrer informe ací.

Bernat Gasull i Roig

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles d’opinió de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Un nou impuls a la política lingüística

dilluns, 10/01/2011

La sentència que el Tribunal Constitucional espanyol va emetre l’estiu passat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va inaugurar un nou cicle polític transcendental per al nostre país. Efectivament, les conseqüències polítiques a llarg termini de la sentència són, ara per ara, imprevisibles. En aquest sentit les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre han tingut una importància cabdal: no només pels considerables canvis en el mapa polític, sinó perquè la nova cambra escollida pel poble i el nou Govern de Catalunya difícilment es podran limitar a gestionar la nova situació creada per la sentència, com si es tractés d’un mer contratemps legal de dimensions menors. No ens equivoquem: estem davant d’un nou cicle en què una part substancial dels equilibris de l’anomenada “transició democràtica” han deixat de ser operatius. Caldrà, doncs, posar els fonaments d’un futur col·lectiu de Catalunya.

Faig aquestes consideracions de caire polític general precisament perquè els efectes de la sentència del TC amenacen elements clau de l’ordenament lingüístic a Catalunya, fins al punt que en els pròxims anys la discriminació que patim els catalanoparlants pot fàcilment esdevenir insuportable i insostenible. Això i l’inevitable projecte de construir un nou projecte de futur col·lectiu fan necessari més que mai un nou impuls a la política lingüística. Un impuls vigorós i decidit que desplegui els grans consensos legislatius de la legislatura passada, a fi d’avançar cap a la igualtat de drets dels catalanoparlants i posi les bases d’una autèntica convivència en llibertat.

tribunalsupremo.jpgSeria fàcil caure en la temptació —de fet, en l’error— de pensar que en un moment polític tan delicat com el present cal fer una política lingüística “de baixa intensitat”, que no “faci soroll”, com si treballar a favor de la llengua comuna fos, per definició i necessàriament, una empresa escandalosa, polèmica, sorollosa. És cert que hi ha polèmiques sobre la llengua, però no ens enganyem. Si aquestes polèmiques hi són, és per dos motius. D’una banda, perquè els qui les promouen disposen d’uns altaveus més potents que els seus arguments i la seva base social objectiva. I d’altra banda, perquè des de les posicions favorables al català s’ha estat francament mandrós a l’hora de reflexionar sobre el paper de la llengua en la nostra societat, i perquè quan s’ha fet aquesta reflexió, sovint s’ha pensat i parlat des de la feblesa.

El resultat d’aquesta mandra i aquesta feblesa ha estat una injustificable manca d’arguments i una perillosa incapacitat de respondre i desactivar les trampes i mentides del nacionalisme espanyol. En efecte, ha calgut la intervenció d’una entitat amb pocs recursos com la Plataforma per la Llengua —a través d’estudis com el que detalla les més de 500 lleis i normes espanyoles que imposen el castellà— perquè els nostres representants polítics siguin capaços de dir públicament que les famoses “multes lingüístiques” són, en primer lloc, les que defensen el castellà, i que aquesta és, de lluny, la llengua més agressivament protegida de l’Estat espanyol.

Els ciutadans de Catalunya —tinguem l’origen que tinguem, parlem la llengua que parlem a casa—ens mereixem una política lingüística seriosa, decidida, ambiciosa i tenaç, aplicada des del consens i el respecte. Ens la mereixem perquè ens hi juguem moltes coses. Una política lingüística que, sota l’excusa d’evitar conflictes, no es prengués seriosament ella mateixa i constantment busqués excuses per no fer-se complir equivaldria a renunciar, en l’àmbit de la llengua i la identitat catalanes, a jugar el paper històric que les nostres institucions estan cridades a exercir en aquest moment. El que cal esperar dels nostres governants és un profund exercici de responsabilitat, i això significa, des del meu punt de vista, saber mesurar les pròpies forces i, a partir d’aquí, proposar nous discursos sobre la llengua que generin nous consensos socials, amplis i transformadors. La nostra societat té una gran set d’aquestes paraules raonables i amables sobre la llengua, i el pitjor que podem fer és evitar de parlar. Cal fer soroll, doncs — però un soroll harmònic.

És sobre la base d’uns nous consensos plens de contingut que podrem construir un nou projecte de vida col·lectiva. I pel que fa a la llengua, aquest projecte no és altre que la visió del català com a llengua comuna dels catalans: allò que ens uneix més enllà de les nostres diferències individuals, la llengua que tenim en comú en un context d’elevada diversitat lingüística (recordem que a Catalunya es parlen més de 250 llengües), la llengua que ens fa sentir ciutadans de ple dret i ens dóna un lloc en la història d’aquest país. Tot desplegant, de manera decisiva i amable alhora, els grans consensos recents (la Llei d’Acollida, la Llei d’Educació, la Llei del Cinema, el Codi del Consum, etc.), aquesta legislatura ha de ser la que materialitzi la visió del català com a llengua comuna.

Josep-Anton Fernàndez

Plataforma per la Llengua

Podeu llegir més articles de Plataforma per la llengua aquí

Espanya, al Rècord Guinness en el reconeixement de llengües pròpies

dilluns, 3/01/2011

No hi és encara, però ben bé que hi podria ser. L’Estat espanyol constitueix un fet excepcional en el reconeixement oficial de les llengües pròpies, com és el cas del català. Vet ací algunes de les glòries que Espanya pot fatxendejar i que el fan un cas únic dins la Unió Europea i en l’entorn de països de tradició democràtica en el tractament de llengües. Així, doncs, Espanya és l’únic país de la Unió Europea que tot i tenir una llengua pròpia amb tants parlants com el català, o que hi representa un percentatge tan alt de parlants dins l’estat, aquesta llengua:Logo Plataforma.jpg

–       No és llengua oficial del país en igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua oficial (sorprenentment l’única llengua oficial de l’estat reconeguda a la constitució és el castellà, fet del tot sorprenent i excepcional)

–       Està prohibida la utilització en el parlament de l’estat que representa a tots els ciutadans.

–       No és plenament present en totes les informacions del passaport. De fet no és present en cap informació del passaport (per bé hi ha desenes de llengües presents establertes com a obligatòries per real decret)

–       No es doblen o subtitulen en aquesta llengua la totalitat de les pel·lícules de gran distribució

–       No es fa servir, ni es pot fer servir per la normativa vigent, en el nom oficial de l’estat; sigui en la moneda, els segells, o qualsevol document oficial.

–       No es pot fer servir oficialment per anomenar cap dels aeroports de l’estat.

–       L’Estat no l’ha presentada mai per ser llengua plenament oficial de la Unió Europea.

–       No és llengua d’ús intern ni extern de l’exèrcit, ni tan sols d’algunes divisions.

–       No és plenament present en aquesta llengua les instruccions dels productes farmacèutics de venda en farmàcies.

–       És absent en l’etiquetatge de la gran majoria de grans empreses.

–       A la Constitució de l’estat no només no hi figura com a llengua oficial, sinó que ni tan sols hi figura el nom de la llengua.

–       L’única llengua obligatòria per a tots els funcionaris que treballen al domini lingüístic és una altra.

–       Hi ha el deure, només, de conèixer una altra llengua (no pròpia del territori) per a tots els ciutadans que viuen allí on és llengua pròpia.

–       Té gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en una altra llengua (en aquest cas castellà) els productes que es venen allí on aquesta llengua (en aquest cas el català) és llengua pròpia.

–       Té tanta poca presència en la retolació en els establiments oberts al públic, amb una llei àmpliament incomplerta.

–       Té tanta poca publicitat al carrer en aquesta llengua, i no hi ha cap llei i estatal ni autonòmica o regional que hi obligui.

–       Té tan poques obligacions pel que fa a l’ús d’aquesta llengua i tants incompliments de la poca que hi ha.

–       Té una altra llengua (el castellà) tan imposada legalment, amb més de 500 disposicions, allí on (el català) és llengua pròpia.

–       I té tristament molts altres rècords, però especialment un de molt més trist: bona part de la classe política, accepta aquesta anomalia discriminatòria i ni tan sols en fa una denúncia pública i fervent de manera constant i decidida.

Espanya, és, doncs, un país de rècords. I la consideració de la llengua catalana dins d’aquest estat, per tant, també. Som un trist rècord. Som la llengua europea més desprotegida legalment de la Unió Europea en relació al nombre de parlants. Per molts anys!!

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Per llegir més articles de Plataforma per la llengua fes clic aquí