Arxiu del mes: febrer 2011

Que els trend topics no ens impedeixin veure el bosc

dilluns, 28/02/2011

5454785346_f80c913669.jpg Fa una setmana i mitja es va conèixer la notícia del tancament definitiu (definitiu?, esperem que no) de les emissions de TV3 al País Valencià i, des d’aleshores, la ràbia i la indignació em van portar a voler escriure un article sobre aquest tema. El problema és que a una li toca publicar l’article quan li toca i, mentrestant, no he pogut fer més que estar seguint atentament les notícies a través d’alguns diaris i webs –no tots perquè no tots en parlen– i de la mateixa TV3 i subscriure el que ja es diu sobre aquesta qüestió a articles excel·lents com els de l’Àlex Gutiérrez, del 20 de febrer, i el del Salvador Cardús, del dia 23, publicats en aquest mateix diari. A banda d’aquests mitjans de comunicació, també he seguit i he participat a través de Twitter en la protesta pel cessament de l’emissió de TV3 al País Valencià amb diferents tuits i retuits –missatges de 140 caràcters com a màxim– amb els hashtags –paraules clau o temes– #sensesenyal i #volemtv3, meravellant-me del poder de convocatòria de les xarxes socials que va fer possible que en un període de temps molt breu es poguessin organitzar dilluns sengles convocatòries de protesta a València i a Barcelona i dissabte la més nombrosa mai celebrada a Castelló. A més, aquesta mateixa setmana també he aprofitat la meva presència a Twitter per sumar-me al manifest Somescola.cat, amb el hashtag #somescola, a favor d’una escola catalana en llengua i continguts que ja compta amb l’adhesió de més de 8.000 persones i entitats –entre les quals hi ha la Plataforma per la Llengua–, també en gran part gràcies a les xarxes socials.

És obvi que darrere de la finalització de les emissions de TV3 al País Valencià hi ha interessos econòmics, mediàtics, empresarials i polítics –si és que no tots acaben representant un únic interès–, però també lingüístics. Aquest fet ha estès una espessa cortina de fum que ha permès que dues accions del Govern de Francisco Camps no hagin tingut el ressò que es mereixen en els mitjans de comunicació ni en les xarxes socials. Així, la setmana passada passava de puntetes la notícia que la Conselleria d’Educació del Govern valencià modificava, sense passar per les Corts, l’article 10 del Decret 79/84 sobre l’aplicació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), que tracta de l’anomenat Programa d’Incorporació Progressiva (PIP). Aquesta esmena redueix a una sola assignatura, a part de l’assignatura de llengua valenciana, el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament a partir del tercer curs de primària, mentre que anteriorment es permetia que el nombre d’assignatures rebudes en valencià es pogués augmentar progressivament. A més, paral·lelament, s’ha aprovat un altre decret per a la creació d’una xarxa de “centres plurilingües” on els alumnes podran escollir la llengua amb la qual volen ésser examinats –castellà o valencià–, de manera que es va en contra de totes les recomanacions europees del tractament integrat de les llengües dins del sistema educatiu. El principal argument de la Conselleria d’Educació per modificar la normativa és que alguns centres “n’abusaven” i impartien més assignatures en valencià que les establertes per la Llei. La pregunta seria, doncs, si hagués passat a l’inrevés: si s’impartissin en alguns centres més assignatures en castellà que les mínimes, el Govern valencià hauria reformat la Llei? Ho dubto molt.

Per tant i amb la tempesta que tenim al damunt, en una setmana en què les accions a través de les xarxes socials en el nostre país s’han centrat en el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià i en la presentació de la campanya Somescola.cat, no hauríem de permetre que l’arbre no ens deixi veure el bosc. Hem de ser conscients que els atacs per part del govern del PP valencià a la unitat de la llengua i al seu paper integrador i cohesiu són constants i tenen un abast molt més ampli i profund del que queda reflectit a les xarxes socials. Així que crec que, malauradament, continuarem tenim motius per signar manifests, per sortir al carrer i per continuar creant hashtags nous. Què us sembla #catalallenguacomuna?

Carmen Pérez (@maihaviaditque)

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Hipocresies i patents

dimecres, 23/02/2011

Fa uns dies es va conèixer la notícia que l’Estat espanyol estava indignat amb la possibilitat que la nova directiva europea sobre patents no inclogués la llengua espanyola (només es tindrien en compte l’anglès, l’a31.jpglemany i el francès). És per això que ja fa setmanes que l’Estat ha posat en marxa tota la seva maquinària per tal de pressionar i intentar influir en les negociacions que tenen lloc a Brussel·les. És curiós observar com bona part dels arguments que s’estan utilitzant per part dels representats de l’Estat en aquest afer tenen una dosi considerable d’hipocresia. Sense entrar a valorar el detall de les implicacions de la nova directiva de patents, no podem estar-nos de posar en evidència, un altre cop més, les contradiccions i el doble discurs de l’Estat espanyol pel que fa al multilingüisme i a la diversitat lingüística. Només cal recordar les nombroses declaracions crítiques que van haver-hi fa unes setmanes quan al Senat es va fer una sessió amb traducció simultània del català, èuscar i gallec. Fins i tot algun agosarat, força indocumentat en la matèria, es va atrevir a dir que això de les traduccions simultànies no passava en països normals. La manca de sensibilitat de l’Estat envers la diversitat lingüística, i en especial cap a la llengua catalana és més que evident. No és res nou, i tampoc ens hauria de sorprendre. A la Plataforma per la Lllengua ho analitzem constantment, i ara tenim un recull de més de 500 disposicions legislatives que imposen l’espanyol, i cada any se n’hi afegeixen unes quantes més.

Malgrat totes aquestes evidències i contradiccions, no podem deixar de preocupar-nos i manifestar-nos amb cada nou episodi de discriminació i laminació dels nostres drets lingüístics. Cal fer-ho per respecte i compromís amb la llengua, la societat i pels valors bàsics de tot sistema que vol ser mínimament democràtic. És per això que ara cal denunciar el que està succeint al País Valencià amb el tancament i prohibició d’emetre el senyal de TV3. No només és el fet en si mateix, que és molt greu, sinó el discurs i la demagògia que s’està generant. És difícil, per no dir impossible, trobar a la UE casos similars o mínimament comparables al nostre. És un trist privilegi que hem de suportar, però no per ser un fet habitual l’hem d’acceptar com a normal. No hem de defallir, ho hem de denunciar i posar en evidència dia a dia: amb actituds individuals i amb accions organitzades, serioses i de fons com les que realitzem a la Plataforma per la Llengua.

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Salam al català comença una nova gira a Sabadell

divendres, 18/02/2011

portada Guia Salam Sabadell.jpg Dimercres a la ciutat de Sabadell es va presentar un granet de sorra més d’aquest projecte que estem duent a terme de manera conjunta entre el Consell Islàmic i Cultural de Catalunya i la Plataforma per la Llengua.

Es tracta d’un projecte que vàrem començar fa un parell d’anys i amb el qual ens hem proposat dues coses. Per un costat, mostrar els vincles que històricament hi ha hagut entre les realitats islàmica i catalana, i per l’altre, apropar la llengua del país als musulmans que, procedents de diversos països, han arribat a casa nostra durant els darrers anys.

El primer fruit d’aquest projecte és el llibret que porta per títol Salam al català. Una presentació de la llengua catalana a la comunitat islàmica i araboparlant de Catalunya.

Es tracta d’un llibret que s’ha editat en versió bilingüe (català/àrab) i que també s’ha publicat en urdú, ahir se’n va fer la presentació d’una nova versió adaptada a la ciutat de Sabadell.

El llibret explica, de manera gràfica, sintètica i entenedora, alguns aspectes de la llengua catalana que hem cregut que poden ser útils per als nous parlants, i, sempre que s’ha pogut, s’han relacionat amb les realitats islàmica i aràbiga. Per exemple, els lectors descobriran l’aportació de l’àrab al lèxic català i coneixeran figures importants de les lletres catalanes com per exemple el mallorquí Ramon Llull, qui, a part del català, el llatí i l’occità, també parlava i escrivia en àrab i qui va destacar pel seu coneixement de la filosofia i de la religió musulmanes.

El llibret, que també inclou alguns apunts sociolingüístics, vol mostrar sobretot els avantatges que suposa adoptar el català. Així, els lectors comprovaran com, gràcies al català, s’amplien les seves opcions laborals, i veuran també que poden fer més gran la seva xarxa d’amistats: és una realitat que la gent d’aquí valora molt que els nouvinguts (les persones arribades a Catalunya procedents d’altres països) adoptin el català. Això fa de la llengua del país una eina molt potent de promoció social.

En l’últim apartat fem referència a diverses institucions que ofereixen cursos de llengua catalana, com ara el Consorci per a la Normalització Lingüística, i donem a conèixer també el programa del Voluntariat per la llengua, que és una altra manera d’aprendre a parlar català i al qual esperem que els lectors hi participin.

La difusió de les 3 versions ha estat força àmplia. Aquest material ha arribat a les comunitats islàmiques de Catalunya i s’ha distribuït també a entitats i administracions públiques que ofereixen serveis d’acollida i que, per tant, poden tenir com a usuàries dels seus serveis persones araboparlants i també de parla urdú.

Esperem que el treball que es va iniciar amb el Consell Islàmic doni nous resultats en el futur immediat i puguem treballar per una futura versió de la guia en amazic. Doncs així ens ho va demanar de manera pública un jove amazic en el mateix acte de presentació després de recitar amb un català envejable Vinyes verdes vora el mar de Josep Maria de Sagarra.

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més article de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

El paper de la llengua comuna

dimarts , 15/02/2011

imatge-santjordi-2010.jpg El concepte de “llengua comuna” va entrar en circulació en el discurs polític i cultural fa una mica menys de 10 anys, i roman encara un concepte per desenvolupar, per desplegar. Tot sovint s’utilitza aquest terme de forma limitada, com si una llengua comuna fos simplement una “llengua de cohesió social”. Però està clar que, de llengua de cohesió social —si per això entenem una llengua de comunicació interètnica que garanteixi l’accés al món laboral i als serveis socials—, ja en tenim una: el castellà. Una llengua comuna és alguna cosa més; perquè en la llengua hi ha alguna cosa més que la llengua mateixa, irreductible a la seva forma, a la seva estructura, a les seves funcions, als seus usos.

La funció històrica del català ha estat convertir gent “de fora” en gent “d’aquí” de la manera més senzilla, barata i democràtica possible. El català és, doncs, una peça cabdal de la nació d’immigrants que som. Actualment a Catalunya es parlen més de 200 llengües; aquesta diversitat té un enorme valor econòmic que segurament és quantificable. Però el català té la legitimitat, el valor simbòlic, per esdevenir la llengua que ens uneix, la llengua que tenim en comú malgrat els nostres orígens diversos, la llengua que treu l’etiqueta d’immigrant i dissol la distinció entre autòcton i immigrat. El català dóna accés a la tradició cultural d’aquest país; proveeix als catalans de primera generació un sentit d’ubicació cultural, un lloc en la història de Catalunya. Ens converteix en ciutadans lliures i iguals.

El projecte de convertir el català en la llengua comuna no busca el mínim comú denominador que simplifica i empobreix l’expressivitat de la llengua. Tot al contrari, és un programa de màxims, ja que aspira a la incorporació de nous accents, matisos i textures, a augmentar la riquesa i la complexitat dels discursos i les representacions sobre la identitat catalana. El projecte de la llengua comuna va més enllà de la diversitat lingüística: reconeix i celebra la pluralitat inherent a tota societat democràtica, la complexitat de les nostres identitats i realitats socials, i la nostra pròpia multiplicitat com a subjectes.

Josep-Anton Fernàndez

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

La percepció d’un problema, d’unes generacions

divendres, 11/02/2011

Portada El català tammbé es meu.jpg Ens passa sovint que allò que percebem com a problemàtic —situacions que no acabem de comprendre i, sobretot, que no veiem la manera de resoldre— no és més que un castell de cartes apuntalat per un sistema de significats que tenim profundament interioritzat. Són aquestes creences les que ens compliquen variar la mirada sobre certes situacions i intentar-hi acomodar altres hàbits de conducta.

Des que a la Plataforma per la Llengua fem Tallers d’acollida lingüística per a entitats, joves, empreses… veiem desfilar aquestes situacions prototípiques, falses creences, judicis estructurats en tòpics que mantenen un contacte molt dèbil amb el que és la realitat lingüística del país avui dia, però que al cap i a la fi segueixen perpetuant alguns hàbits lingüístics poc recomanables.

Entre els que més solidificats estan, hi comptem els que tenen com a destinataris la població d’origen nouvingut, amb la consegüent projecció que fem —de manera inconscient— del seu univers lingüístic i les seves possibilitats com a nous parlants. Sospitem que molt d’això té a veure amb el miratge generacional que ens ha tocat viure, amb les pautes i conductes que hem vist fer entre els nostres iguals. És a dir, sovint veiem com la població d’acollida —concretament, el segment dels adults— veu els nouvinguts com a conciutadans que han acomplert la seva trajectòria lingüística, que ja són al punt d’arribada. És a dir: un nouvingut ja no pot mudar d’hàbits lingüístics. I massa sovint, veiem com aquesta visió atrofiada s’allonga i es vàlida, en l’extrem, per als mateixos descendents d’aquests nouvinguts. Fent-ho així, invalidem la potencialitat que  les persones de tot un sector gens menyspreable de la nostra societat  esdevinguin nous parlants . Un cop més, el llast de la vella conducta que es desprèn d’entendre i atendre la nostra societat de mode lingüísticament binari, bilingüe.

Som conscients que és complicat canviar d’un dia per l’altre aquesta manera de fer, aquests hàbits lingüístics. Però compte, perquè la realitat lingüística del país sí que ho fa, i a velocitat de creuer. Els nens, a les aules escolten moltes més de dues llengües. El present ja no és bilingüisme, ni el futur ho tornarà a ser. Ja no és el problema dels joves, són d’una altra generació.

Marc Biosca i Llahí

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Catalanoparlants de sempre

dilluns, 7/02/2011

N’hi ha que s’ho diuen i, és clarLogo Plataforma.jpg, quan s’ho diuen a ells mateixos, automàticament no m’ho estan dient a mi ni a gent com jo. I, tot plegat, potser fa anys no me n’hagués fet gens ni mica, de gràcia, però ara sí que me’n fa, i molta, moltíssima… Sobretot, quan penso coses com ara que els que no ho som, devem ser catalanoparlants de mai, per fer servir un terme del mateix rang perquè, per exemple, el de catalanoparlants de vegades o el de catalanoparlants de sovint, seria tan compartit pels de sempre com pels de mai perquè, al capdavall, ser catalanoparlant de sempre no és pas cap garantia de parlar sempre català i, per descomptat, ser catalanoparlant de mai no vol dir no parlar-lo mai perquè, si no, no seríem catalanoparlants, ni de mai ni de res.

De fet, allò més curiós és que els catalanoparlants de mai com jo, en molts casos, fem que els nostres fills siguin catalanoparlants de sempre i, possiblement, molts de nosaltres parlem més sovint el català que molts catalanoparlants de sempre que, com ja he dit, també són catalanoparlants de vegades perquè sovint ( i molt més sovint del que caldria) deixen de parlar català. I és clar, aquests catalanoparlants de sempre que sempre o gairebé sempre abandonen el català davant d’un possible o potencial catalanoparlant de mai, no permeten que el català sigui parlat, ni per ells, que són de sempre, ni pels de mai que, com jo, agraeixen que els de sempre comparteixin tan sovint com puguin el català amb nosaltres, els de mai per tal que, així, tots dos, coincidim sota la definició comuna de “catalanoparlants habituals” que és, al cap i a la fi, el que necessita el català  per esdevenir llengua comuna de la nostra societat.

En definitiva, allò que li cal a la llengua és que tots els catalanoparlants la parlem habitualment i d’acord amb uns criteris de coherència que ubiquin el català com a llengua comuna pública i d’ús social, independentment que després els seus parlants puguem parlar d’altres llengües en d’altres àmbits de caire més privat o concret. Perquè, la nostra, mai no tornarà a ser una societat monolingüe. I per tal que el seu multilingüisme estigui ben gestionat a través de l’existència d’una llengua compartida i creadora de cohesió social, històrica i cultural, els catalanoparlants de sempre hauran d’adonar-se i reconèixer que els de mai són l’autèntic actiu del benestar de la llengua catalana en el futur i, per això, hauran de considerar el valor positiu del “mai”. Si mai no passa això, mai no traurem entre tots la llengua del seu atzucac. En canvi, si mai passa, de ben segur que la llengua s’alliberarà, entre d’altres coses, dels condicionants i les limitacions que tots plegats li generem amb tants adverbis.

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí