Catalanoparlants de sempre

N’hi ha que s’ho diuen i, és clarLogo Plataforma.jpg, quan s’ho diuen a ells mateixos, automàticament no m’ho estan dient a mi ni a gent com jo. I, tot plegat, potser fa anys no me n’hagués fet gens ni mica, de gràcia, però ara sí que me’n fa, i molta, moltíssima… Sobretot, quan penso coses com ara que els que no ho som, devem ser catalanoparlants de mai, per fer servir un terme del mateix rang perquè, per exemple, el de catalanoparlants de vegades o el de catalanoparlants de sovint, seria tan compartit pels de sempre com pels de mai perquè, al capdavall, ser catalanoparlant de sempre no és pas cap garantia de parlar sempre català i, per descomptat, ser catalanoparlant de mai no vol dir no parlar-lo mai perquè, si no, no seríem catalanoparlants, ni de mai ni de res.

De fet, allò més curiós és que els catalanoparlants de mai com jo, en molts casos, fem que els nostres fills siguin catalanoparlants de sempre i, possiblement, molts de nosaltres parlem més sovint el català que molts catalanoparlants de sempre que, com ja he dit, també són catalanoparlants de vegades perquè sovint ( i molt més sovint del que caldria) deixen de parlar català. I és clar, aquests catalanoparlants de sempre que sempre o gairebé sempre abandonen el català davant d’un possible o potencial catalanoparlant de mai, no permeten que el català sigui parlat, ni per ells, que són de sempre, ni pels de mai que, com jo, agraeixen que els de sempre comparteixin tan sovint com puguin el català amb nosaltres, els de mai per tal que, així, tots dos, coincidim sota la definició comuna de “catalanoparlants habituals” que és, al cap i a la fi, el que necessita el català  per esdevenir llengua comuna de la nostra societat.

En definitiva, allò que li cal a la llengua és que tots els catalanoparlants la parlem habitualment i d’acord amb uns criteris de coherència que ubiquin el català com a llengua comuna pública i d’ús social, independentment que després els seus parlants puguem parlar d’altres llengües en d’altres àmbits de caire més privat o concret. Perquè, la nostra, mai no tornarà a ser una societat monolingüe. I per tal que el seu multilingüisme estigui ben gestionat a través de l’existència d’una llengua compartida i creadora de cohesió social, històrica i cultural, els catalanoparlants de sempre hauran d’adonar-se i reconèixer que els de mai són l’autèntic actiu del benestar de la llengua catalana en el futur i, per això, hauran de considerar el valor positiu del “mai”. Si mai no passa això, mai no traurem entre tots la llengua del seu atzucac. En canvi, si mai passa, de ben segur que la llengua s’alliberarà, entre d’altres coses, dels condicionants i les limitacions que tots plegats li generem amb tants adverbis.

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

2 comentaris

  • Ferran Suay

    07/02/2011 15:28

    Molt ben explicat. I -a més- mostra el domini (i l’ingeni) de la llengua que pot assolir una persona ‘catalanoparlant de mai’.

  • Berlin

    12/02/2011 18:42

    No sé quin valor pot tenir ser catalanoparlant “de sempre” o de fa poc. Molts que parlen català de sempre son iaios que encara diuen “busón”, “bucadillu”, “pues”, etc. i no s’han il.lustrat mai. Són la veritable plaga i perill.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús