Fracàs, de qui?

somescola_900x230_verd_2puntcat.jpg

 

 

 

 

 

La pràctica educativa és una certa forma d’acció que es fa en el temps, en un cert temps del temps i en un cert espai. Percebre l’educació com una expressió concreta, una tasca concreta inserida històricament, social, cultural i política, té una gran importància per a aquells que tenen aquesta pràctica.

Paulo Freire

Considero que aquesta cita ens ve com anell al dit per intentar fer una anàlisi de la situació que vivim avui i aquí, en el nostre temps i en el nostre espai, en relació amb la pràctica educativa en les nostres escoles i instituts.

Hem d’admetre que el rendiment de l’alumnat, al llarg de l’educació obligatòria, no assoleix, en un percentatge massa elevat, els objectius desitjats. Són molts, massa, nois i noies els qui, durant el seu procés d’aprenentatge no progressen adequadament ni pel que fa als continguts educatius, ni pel que fa als valors ni pel que fa a les actituds. Per això parlem de fracàs escolar. Però fracàs, de qui? Fracàs només d’aquest 30% del qual parlen les estadístiques? Jo crec que no. Crec que hauríem de parlar de fracàs del sistema. I els interpel·lats per aquest fracàs haurien de ser els pares, els mestres, els responsables polítics i l’alumnat, evidentment.

Estem vivint un moment delicat. És època de vaques magres i ens hem de replantejar moltes coses. En Salvador Cardús, en un article magnífic, ens diu que els anys de creixement econòmic han destarotat molts dels bons hàbits educatius que s’adquirien a les llars i han dinamitat allò que en podríem dir “un cert sentit comú educatiu”. Comparteixo fil per randa la seva opinió i convido a fer una reflexió serena sobre els canvis que s’han de produir a les escoles durant els propers anys si es vol capgirar la situació actual.

Seria molt trist que ens quedéssim en l’anècdota sobre si els nostres nens i nenes han de portar bata o no portar-ne. Ens hi juguem massa per no arribar al fons de la qüestió i quedar-nos, només, en aspectes superficials que sovint s’utilitzen com a arguments de desgast polític.

El moment econòmic que vivim ens obliga a estrènyer-nos els cinturó però, tan aviat com sigui possible, el nostre objectiu ha de ser dotar millor la partida destinada als ensenyaments. Però no n’hi ha prou amb això. Hem de recuperar l’esperit col·lectiu. Volem que la societat valori la tasca dels mestres com correspon però volem mestres ben formats que pugui accedir a la formació permanent durant tota la seva vida professional i volem que siguin un model de la cultura de l’esforç i de la feina ben feta.

Necessitem pares i mares que no abdiquin a l’hora d’educar els seus fills, que sàpiguen dir no quan sigui necessari i que facin pinya amb els educadors. Exigim als nostres responsables polítics mà ferma però també sensibilitat social i encert pedagògic en un tema tan essencial per a Catalunya com és l’educació dels nostres joves. Només si treballem conjuntament amb uns objectius molt clars i compartits aconseguirem una escola catalana de qualitat, arrelada al país, on l’alumnat pugui desenvolupar totes les seves potencialitats al màxim, que no confongui l’ensenyament compensador de desigualtats per a tot l’alumnat amb la mediocritat i l’igualitarisme, que tendeixi a l’excel·lència, que formi ciutadans preparats, competitius, crítics i, en la mesura del possible, feliços.

És un repte que val la pena plantejar.

 

Teresa Casals

Plataforma per la Llengua

 

Si vols llegir més article de Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús