Arxiu del mes: juny 2011

Coca-Cola (Cobega): Sí a l’islandès, No al català

dijous, 30/06/2011

Recentment, Cobega, el distribuïdor oficial dels productes de la marca Coca-Cola a les terres de parla catalana, ha adquirit la franquícia de la famosa beguda refrescant a Islàndia. Així doncs, a partir d’ara Cobega etiquetarà els seus productes en llengua islandesa, sinó canvia la política d’etiquetatge emprada fins ara en aquest país, cosa que no agradaria els fidels consumidors islandesos, que ostenten el major consum per càpita mundial del refresc gasós. .
Per què és rellevant que la franquícia Cobega etiqueti els seus productes en islandès? Doncs perquè la llengua islandesa té 300.000 parlants i Cobega etiqueta els productes distribuïts a Islàndia en aquesta llengua. Mentrestant que passa al sud d’Europa?
Grafica.jpg
Cobega distribueix des de fa dècades els productes de la marca Coca-Cola a les terres de parla catalana i d’altres territoris de l’Estat espanyol. La llengua catalana compta amb més de 9 milions de parlants, i malgrat tots els esforços de la Plataforma per la Llengua i d’altres entitats, Cobega continua ignorant la llengua catalana en les etiquetes.
L’aprovació de la Llei 22/2010 del Codi de Consum de Catalunya, regula per llei l’etiquetatge en català. Tot i l’obligatorietat legal l’emprar el català en l’etiquetatge, Cobega prefereix distribuir els seus productes il·legalment que utilitzar el català. En canvi, a Islàndia etiqueta els refrescos en una llengua amb 30 vegades menys parlants que el català. Com justificaran els responsables d’aquesta empresa aquesta disparitat de criteris? Els consumidors catalana tenen menys drets que els islandesos? Perquè Cobega acompleix escrupolosament amb la legislació islandesa i ignora les disposicions catalanes? Els responsables de la companya deuen una explicació als consumidors catalans.

Eloi Torrents

Plataforma per la Llengua

Si vols llegir més article de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Sorrals de futur (arguments a favor de la immersió lingüística)

dilluns, 27/06/2011

somescola_900x230_verd_2puntcat.jpg Sóc una mare més de les que guaiten la canalla que hi ha al sorral. Criatures de tots dos sexes i de diverses edats juguen remenant de mil maneres diverses la sorra. Els sons del parc dels meus fills són més diversos que els que jo recordo de la meva pròpia infantesa. Si el comparo amb el de fa tres dècades, aquest parc conté, a més de grinyols de gronxadors, sons i paraules de diverses llengües i cultures. Els colors també són més nombrosos. Moltes manetes de tonalitats i ètnies diverses es toquen entre elles en intercanviar-se les pales i les galledes brutes d’una sorra homogènia, càlida i llefiscosa. I tot es desenvolupa, entre ells i elles, amb una gairebé absoluta naturalitat i harmonia. Dins del sorral hi ha una mena d’escola de civisme de la qual els adults que hi som podem, si en sabem, prendre nota d’allò que els nostres fills requereixen per continuar vivint i relacionant-se amb la mateixa tranquil·litat quan els toqui sortir del sorral.

I aquest és el gran repte de la nostra societat actual i, principalment, dels que eduquem en primera i última instància: els pares. La percepció que tenen els nostres fills més petits del present, d’entrada, no és ni de bon tros com la  nostra. Ells han nascut dins d’una diversitat incipient però prou evident que a nosaltres, els adults, o fins i tot els joves, encara ens fa sorprendre’ns de tant en tant. El contacte dels nostres fills amb els descendents de la nova immigració és una realitat que, si encara no es dóna, interessa que existeixi, pel bé de la cohesió del marc social en el qual tots esperem que els nostres fills trobin un benestar i una digna qualitat de vida. Ah! I no ens enganyem amb terminologies errònies i equívoques: no són els fills de la nova immigració, sinó els de la nova Catalunya. Una Catalunya on els debats més infructuosos caducaran, com ara el del dret d’aprendre en la pròpia llengua materna.

Jo sóc una de tantes mares d’aquest país que, tot i ser castellanoparlant d’origen, parlem en català amb els nostres fills. I no ho faig per una qüestió ideològica, sinó pragmàtica. La meva voluntat d’educar els meus fills d’una manera útil i coherent amb el seu futur m’aconsella parlar-los habitualment en català perquè, atès el context lingüístic de la família, el del barri, el de les joguines, el de les converses al pati de l’escola, el de les pel·lícules de princeses, de gossets, de peixos, de cotxes, etc., aquesta és l’única solució factible que trobo per garantir que els meus fills es vinculin d’igual manera i parlin amb la mateixa fluïdesa les dues llengües del seu entorn més immediat. I és que una clau fonamental del futur (ja previsible des del sorral) és que la societat que els espera tindrà un component cultural clarament divers i, per tant, serà força positiu el fet que estigui formada per individus que entenguin la diversitat cultural col·lectiva i social a partir de la pròpia diversitat individual i personal. I, en conseqüència, lluny d’utilitzar la llengua materna com una carcassa que els tanqui a la diversitat, el que hauríem de fer els pares és animar els nostres fills perquè siguin permeables, respectuosos i assertius davant de les altres llengües i cultures i, per començar, per què no ho fem amb la llengua i la cultura catalanes?

Els defensors de la llengua materna dels alumnes com a llengua vehicular de les aules al·leguen tal argument amb el diagnòstic del “fracàs escolar”. I jo, com a professional de l’ensenyament, penso que l’autèntic fracàs escolar davant el qual hem de reaccionar és el que suposa un fracàs en matèria de cohesió social. Les notes són molt exclusives, molt  individuals i tenen data de caducitat. En canvi, les actituds i els valors són els eixos que orienten el camí d’una col·lectivitat, són el gota a gota del dia a dia que no es percep, però que ens treu la set o ens ofega.

Observem tots plegats els sorrals del futur i fem allò que als infants els convingui per tal que al llarg de les properes dècades puguin continuar compartint i intercanviant gestos i paraules d’avinentesa enmig del seu propi joc.

Puri Pinto

Plataforma per la Llengua

Per a més informació fes clic aquí

Ens peten la llengua

dimecres, 22/06/2011

Petards-et-feux-d-artifice.jpg Ara s’acosta la revetlla de Sant Joan, l’estiu ja és aquí i, malgrat tot, és el tret de sortida per començar a pensar en l’arribada de l’estiu, les vacances, la festa, la diversió… i per aquells que teniu una afició pels coets i petards, tenim una història al·lucinant que potser us pot sonar a un d’aquells contes plens de fantasia i misteri que es poden llegir a l’estiu. Però per desgràcia és tracta d’una història ben real, i ben repetitiva per nosaltres.

 

El cas és que la majoria de coets i petards, el que anomenem productes pirotècnics, que es venen i comercialitzen a Catalunya segueixen al peu de la lletra totes les normatives que obliguen a tenir el seu etiquetatge en castellà. De fet fou un Reial Decret aprovat el 2010 el que a través de 9 (sí, sí, nou) articles obliga de manera especial a l’etiquetatge en castellà d’aquests productes, fins i tot més enllà de l’etiquetatge inclou referències lingüístiques múltiples en l’embalatge, transport, sol·licituds, documentació…etc.

 

Per contra, a Catalunya, també el 2010, es va aprovar el Codi de consum. El Codi té un parell d’articles relatius a l’etiquetatge que deixen clar que cal etiquetar: “especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.” El cas és que a hores d’ara el compliment d’aquest article és pràcticament inexistent, per no dir, absolutament inexistent. El Codi de consum va establir dos terminis per a les empreses. Per a les grans empreses el termini per complir la llei va ser el 23 de gener, el segon termini, per a totes les empreses és el 23 de juliol.

 

Sí, sí, ja sabem que encara falten uns dies i potser encara hi ha un canvi radical en la situació. És un fet que no ha passat mai dels mais, però potser ara per algun miracle passa… A hores d’ara tot hi haver expirat el termini, o gairebé expirat, la realitat és que les empreses pirotècnies es peten la llengua i estan venent els productes fora d’allò que marca la llei; fora d’allò que marca la llei per al català, però no pas pel castellà que en qüestió d’idioma sí que s’han afanyat a acomplir l’articulat. En definitiva: “per tirar-hi coets”!

 

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua

Per a llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí

Una persona se m’adreça parlant-me en castellà. Què he de fer?

dimecres, 8/06/2011

guia_quefaigsi..._DEF (arrastrado).jpg Aquest podria ser un dubte força estès entre molts catalans que volen viure activament i amb normalitat en la nostra llengua, i del qual us en volem facilitar la resposta. Així mateix també ens agradaria respondre tot un seguit d’inquietuds d’altres situacions que ens pot costar de saber encarar. Vet ací:

– Si el meu interlocutor em demana que parli en castellà, com hauria d’actuar?

– Em truquen per una oferta comercial. Ho fan en castellà perquè, segons em diuen, em truquen des de Madrid. Com els hauria de respondre?

– Sóc professor i un alumne d’Erasmus em demana que faci la classe en castellà. Com hauria d’actuar?

– Puc parlar en català a un policia de l’Estat o a un guàrdia civil?

– És obligatori que els productes distribuïts a Catalunya s’etiquetin en català?

-Les cartes i els menús d’un restaurant han de ser en català?

-Què obligarà la llei de cinema pel que fa a la llengua catalana?

– Què és més recomanable: comprar un producte fet als Països Catalans no etiquetat en català o un fet a fora però etiquetat en català?

-Quina importància té el català en el context internacional?

-Hi ha llengües oficials a la Unió Europea menys parlades que el català?

-El català és una llengua minoritària?

-Quanta gent parla català?

-Què fan els altres estats europeus que, com l’espanyol, tenen tanta població amb altres llengües pròpies?

– Si vaig a la Franja de Ponent em puc adreçar en català? I a Perpinyà? Puc tenir problemes si ho faig?

-Què puc fer jo per millorar l’ús de la llengua catalana?

– Som un país bilingüe? Què vol dir que un país és bilingüe?

– Em sento incòmode, en moltes situacions sembla que m’hagi de justificar perquè parlo català. Com ho puc resoldre?

Totes aquestes demandes, dubtes, preguntes, sí que poden tenir respostes. Per això – si més no, per intentar-ho -, la Plataforma per la Llengua acaba d’editar la nova versió (actualitzada, ampliada i revisada) de la guia: “Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per a afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català”.

Aquells que tingueu aquests dubtes i vulgueu saber-ne més, només cal que us descarregueu la guia aquí, des del web de la Plataforma per la Llengua.

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

“La veu del poble”: una porta oberta al català

dilluns, 6/06/2011

imatge-santjordi-2010.jpg Els mitjans de la comunicació de la immigració són una eina clau per afavorir la integració i la cohesió social a través del català. La premsa i la ràdio són els mitjans més destacats i sobretot els que estan adreçats al col·lectiu llatinoamericà.  La Veu del poble, un programa de Ràdio la Bomba, és un bon exemple d’extensió d’ús de la llengua en aquest col·lectiu.

Si pretenem estendre l’adopció de la llengua catalana entre els nous catalans, els mitjans de comunicació de la immigració en poden ser una bona via. A través d’aquests mitjans podem estendre la percepció del català com a llengua normal, i a la vegada fer difusió de determinats continguts per influir positivament en la percepció afectiva que tinguin les persones nouvingudes cap a la llengua: es tracta que siguin precisament els mitjans de la immigració que, de manera natural, assumeixin el discurs de la llengua catalana com a eina útil i eix vertebrador social.

Estem iniciant amb molt d’entusiasme una col·laboració setmanal a través d’aquest espai radiofònic distès on els oients es troben còmodes i tenen un espai per compartir les seves experiències al voltant de la llengua. El telèfon no para de sonar…vivències, anècdotes, preguntes, inquietuds, emocions, etc.

El català ha d’esdevenir un valor útil per a les persones d’origen llatinoamericà que els permeti ser considerades membres amb tots els avantatges de la societat catalana i que puguin assumir la consideració de ciutadans i ciutadanes, més enllà de les qüestions de caràcter legal. La llengua catalana ha de ser una eina per a la vida en comú, per al benestar col·lectiu i el progrés de tots els que formem part d’aquesta societat. Adoptar la llengua del país d’acollida, el català, ha de fomentar a la vegada el manteniment i la riquesa de la llengua i la identitat pròpia de cadascú:  és més, com afirmem al “Manifest el català, llengua comuna”, signat per 24 entitats de comunitats d’orígens diversos, “oferim les nostres llengües i cultures per enriquir aquest país, i aquest oferiment creiem que la societat catalana l’ha d’aprofitar”, “la defensa del català és la defensa de totes les nostres llengües”, “el català és una eina d’inclusió social. Quan utilitzem el català fem una aproximació real entre els qui hem arribat ara, i els qui vam arribar abans. Fent servir la llengua aconseguim ser reconeguts com a propis del lloc i assolim, ni que sigui simbòlicament, la condició de ciutadans”.

Des de fa temps a la Plataforma per la Llengua ens centrem en l’acollida lingüística com a factor clau per a la cohesió social, i també per a l’extensió de l’ús de la llengua. Si les persones procedents de la nova immigració aprenen la llengua catalana i desenvolupen actituds positives envers la llengua, estarem donant models socials que poden repercutir de manera directa i indirecta en les actituds socials.

“La veu del poble és la bomba…” Podeu escoltar l’espai cada dimarts a partir de les 13.30h a la freqüència 100.3 FM.

 

Eulàlia Buch i Ros

Plataforma per la Llengua

 

Si vols llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí